Sisè dia

DESPRÉS DE COMPLETES

En què, gairebé per atzar, Guillem descobreix el secret per entrar al finis Africae

Ens vam apostar, com dos sicaris, vora l’entrada, darrere d’una columna des de la qual es podia observar la capella de les calaveres.

—Abbone ha anat a tancar l’Edifici —va dir Guillem—. Quan haurà barrat les portes per dins no podrà sortir sinó per l’ossera.

—I després?

—I després ja veurem què fa.

No vam poder esbrinar el que feia. Al cap d’una hora encara no havia sortit. Ha anat al finis Africae, vaig dir. Potser sí, va dir Guillem. Amatent a formular tot d’hipòtesis, vaig afegir: o potser ha tornat a sortir pel refectori i ha anat a buscar Jorge. I Guillem: també podria ser. Potser Jorge ja ha mort, vaig imaginar encara. Potser és a l’Edifici i està assassinant l’Abat. Potser tots dos són en una altra banda o algú altre els està a l’aguait en alguna emboscada. ¿Què volien els «italians»? Per què Benci tenia tanta por? ¿No era potser una màscara que s’havia plantat a la cara per enganyar-nos? ¿Per què s’havia entretingut a l’scriptorium durant l’ofici de vespres, si no sabia ni com tancar ni com sortir? Volia provar el camí del laberint?

—Tot és possible —va dir Guillem—. Però només passa una cosa, o ha passat, o està passant. I, al capdavall, la misericòrdia divina ens està fent do d’una certitud lluminosa.

—Quina? —vaig preguntar, ple d’esperança.

—La del fet que fra Guillem de Baskerville, el qual a hores d’ara té la impressió d’haver-ho entès tot, no sap com fer-s’ho per entrar al finis Africae. A les quadres, Adso, a les quadres.

—I si l’Abat ens troba?

—Farem veure que som dos espectres.

No em va semblar cap solució viable, però vaig callar. Guillem s’estava posant nerviós. Vam sortir pel portal de tramuntana i vam travessar el cementeri; el vent xiulava amb força i vaig demanar al Senyor que no ens fes ensopegar amb dos espectres, perquè d’ànimes en pena, aquella nit, l’abadia no en passava fretura. Vam arribar a les quadres i vam sentir els cavalls, cada cop més inquiets per la fúria dels elements. A la contraporta principal hi havia, a l’alçada del pit d’un home, un gran reixat de metall, des d’on es podia veure l’interior. Enmig de la boira, vam entrellucar el perfil dels cavalls, i vaig reconèixer Brunello, perquè era el primer a mà esquerra A la seva dreta, el tercer animal, descobrint la nostra presència, aixecà el cap i renillà. Vaig somriure:

—Tertius equi —vaig dir.

—Què? —va dir Guillem.

—No res, em recordava del pobre Salvatore. Volia fer aneu a saber quins encantaments amb aquell cavall, i en el seu llatí l’anomenava tertius equi. Que fóra la u.

—La u? —preguntà Guillem, que havia seguit la meva divagació sense parar-hi gaire esment.

—Sí, perquè tertius equi voldria dir no pas el tercer cavall, sinó el tercer del cavall, i la tercera lletra del mot cavall és la u. Però és una bajanada… —Guillem em va mirar, i enmig de la fosca em va semblar veure que li mudava l’expressió:

—Que Déu et beneeixi, Adso! —va dir—. Doncs, és clar, suppositio materialis,²¹⁷ el discurs es pren de dicto, no pas de re… Que sóc estúpid! —Es va tustar amb força el front amb la mà ben oberta, i el cop li devia fer mal, perquè es va sentir un patac—: Benvolgut noi, avui és la segona vegada que parla la saviesa per boca teva, primer en somnis i ara desvetllat! Cuita, vés a la teva cel·la i agafa el llum, o, si pot ser, els dos llums que hem amagat. Que no et vegin, jo seré a l’església, vine de seguida! No facis preguntes, vés-hi!

Me’n vaig anar sense fer preguntes. Les llànties eren sota la meva màrfega, plenes d’oli, perquè ja m’havia ocupat de carregar-les. Duia la pedra foguera dins l’hàbit. Amb aquells dos preciosos instruments al pit, vaig córrer cap a l’església.

Guillem era sota el trespeus i rellegia el pergamí amb les notes de Venanci.

—Adso —em va dir—, primum et septimum de quatuor no significa el primer i el setè dels quatre, sinó del quatre, del mot quatre!

Encara no ho entenia. De cop, vaig tenir una il·luminació:

—Super thronos viginti quatuor! La inscripció! El verset! Els mots gravats sobre el mirall!

—Som-hi! —va dir Guillem—. Potser encara serem a temps de salvar una vida!

—La de qui? —vaig preguntar mentre ell manipulava les calaveres i obria l’entrada de l’ossera.

—La d’un que no s’ho mereix —va dir. I ja érem a la galeria subterrània, amb els llums encesos, anant cap a la porta que menava a la cuina.

Ja he dit que, arribant en aquell punt, només calia pitjar una porta de fusta i ja éreu en la cuina, darrere la llar de foc, al peu de l’escala de cargol que menava a l’scriptorium. I, mentre pitjàvem la porta, vam sentir una remor esmorteïda procedent de la paret que hi havia al costat de la porta, en la qual s’acabava el rengle de nínxols atapeïts de calaveres i ossos. En aquest punt, en el lloc que hauria d’ocupar el darrer nínxol, hi havia un pany de paret plena, fet de carreus grossos, amb una vella làpida al mig, que portava inscripcions de monogrames mig esborrats pel pas del temps. Se sentia una remor de cops procedents, segons que semblava, de darrere la làpida, és a dir, de damunt la làpida, en part de darrere la paret, en part de damunt dels nostres caps.

Si la primera nit hagués passat res semblant, de seguida hauria pensat en els monjos morts. Però ara esperava coses pitjors dels monjos vius.

—Qui deu ser? —vaig preguntar.

Guillem va obrir la porta i va sortir darrere la llar de foc. Els cops se sentien també al llarg de la paret que vorejava l’escala de cargol, com si algú estigués atrapat dins el mur, dins el gruix de paret (que era considerable) comprès, amb tota probabilitat, entre el mur interior de la cuina i el mur exterior de la torrassa de migjorn.

—Hi ha algú tancat aquí dins —va dir Guillem—. Sempre m’he maliciat que no hi hagués un altre accés al finís Africae en aquest Edifici tan ple de passadissos. Evidentment, hi és; a l’ossera, abans de pujar cap a la cuina, s’obre un pany de paret i pujant per una escala paral·lela a aquesta, amagada dins la paret, se surt directament a la cambra tapiada.

—Però qui hi ha a dins, ara?

—La segona persona. N’hi ha una que és al finis Africae, i n’hi ha una altra que ha provat d’arribar fins a ella, però la que és dalt deu haver bloquejat el mecanisme que regula totes dues entrades. Així, el visitant ha quedat atrapat. I deu forcejar molt, perquè m’imagino que aquella cofurna no deu estar gaire airejada.

—Qui és? Salvem-lo!

—Ho sabrem d’aquí a poc, qui és. Ara: de salvar-lo, només ho podrem fer desbloquejant el mecanisme des de dalt, perquè des d’aquí no sabem com se fa. Pugem de pressa.

I així ho vam fer, vam pujar a l’scriptorium, i d’allà al laberint, i al cap de poc vam ser a la torrassa de migjorn. Vaig haver d’aturar-me l’embranzida en dues ocasions, perquè el vent que aquell vespre entrava per les troneres formava corrents d’aire que, esmunyint-se per aquells racons, recorrien les estances gemegant, bufant entre els folis escampats damunt les taules, i em calia protegir la flama amb les mans.

Al cap de poc vam arribar a l’estança del mirall, ara ja preparats per al joc de deformacions que ens esperava. Vam alçar els llums i vam il·luminar els versets que hi havia sobre el marc, super thronos viginti quatuor… Ara el secret era aclarit: el mot quatuor té set lletres, calia accionar la q i la r. Vaig pensar, excitat, de fer-ho jo: vaig deixar precipitadament la llàntia sobre la taula del mig de l’estança, però vaig fer-ho amb un gest de tal nerviositat que la flama llepà l’enquadernació d’un llibre que hi havia a sobre.

—Alerta, ximple! —cridà Guillem, i apagà la flama d’un buf—. Vols calar foc a la biblioteca?

Em vaig excusar i vaig provar de tornar a encendre el llum.

—No cal —va dir Guillem—, amb el meu n’hi ha prou. Agafa’l i fes-me llum, perquè la inscripció és massa amunt i tu no hi arribaries. Fem-ne via.

—I si a dins hi hagués algú armat? —vaig preguntar, mentre Guillem, gairebé a les palpentes, buscava les lletres fatídiques, aixecant-se de puntetes, tan alt com era, per tocar el verset apocalíptic.

—Fes llum, pel dimoni, i no tinguis por. Déu és amb nosaltres! —em respongué bastant incoherentment Els seus dits estaven tocant la q de quatuor, i jo, que em trobava uns passos al darrere, veia més bé que ell el que estava fent. Ja he dit que les lletres dels versets semblaven tallades o gravades a la paret: evidentment, les del mot quatuor eren fetes de perfils de metall, darrere els quals havien encastat i encaixat un mecanisme prodigiós. Perquè, quan la va pitjar, la q féu sentir una mena de cop sec, i el mateix va passar quan Guillem accionà la r. Tot el marc del mirall va fer una sotragada, i la superfície de vidre saltà cap a dins. El mirall era una porta, i les frontisses eren al cantó esquerre. Guillem ficà la mà a l’obertura que s’havia format entre el caire dret i la paret, i pegà estrebada. La porta s’obrí, grinyolant, cap a nosaltres. Guillem s’esquitllà pel forat i jo darrere d’ell, amb el llum enlairat per damunt del cap.

Dues hores després de completes, a les acaballes del sisè dia, en el cor de la nit que encetava el setè dia, havíem penetrat al finis Africae.