Primer dia

PELS VOLTS DE NONA

En què Guillem té una conversa tota aciençada amb Severino, l’herborista

Vam recórrer la nau central i vam sortir per la portalada per on havíem entrat. Les paraules d’Ubertino, totes, encara em ressonaven al cap.

—És un home… estrany —vaig gosar dir a Guillem.

—És, o ha estat, un gran home en molts aspectes. Però per això mateix és estrany. Només els homes petits semblen normals. Ubertino hauria pogut acabar sent un dels heretges que ha contribuït a fer cremar, o un cardenal de la santa església romana. Ha tocat la llinda de totes dues perversions. Quan parlo amb Ubertino em fa l’efecte que l’infern és el paradís vist de l’altre cantó.

No vaig entendre el que volia dir:

—De quin cantó?

—Doncs sí —reconegué Guillem—, es tracta de saber si hi ha cantons, si hi ha parts i si hi ha un tot. Però no me’n facis cas. I no miris més aquella portalada —va dir donant-me un copet al clatell mentre em girava per mirar les escultures que havia vist a l’entrada—. Per avui ja t’han espantat prou. Tots plegats.

Em vaig girar cap a la sortida i em vaig trobar un altre monjo al davant. Devia tenir els mateixos anys que Guillem. Ens somrigué i ens saludà tot amatent. Va dir que era Severino de Sant’Emmerano i que era el pare herborista, que tenia cura dels banys, de l’hospital i dels horts, i que estava al nostre servei per al cas que ens volguéssim orientar millor pel clos de l’abadia.

Guillem el regracià i digué que ja havia vist, en entrar, un hort delitós, on li semblava que hi havia no solament herbes mengívoles, sinó també plantes medicinals, pel que havia pogut veure a través de la neu.

—A l’estiu o a la primavera, amb la veritat de les seves herbes, cadascuna engalanada amb les seves flors, aquest hort canta millor les lloances del Creador —va dir Severino a tall d’excusa—. Però, fins i tot en aquesta estació, l’ull de l’herborista veu a través dels branquillons secs les plantes que brotaran i pot dir que aquest hort és més ric que cap herbari, i més virolat, per molt belles que siguin les miniatures d’aquell. I, a més a més, també a l’hivern creixen herbes bones, i al laboratori en tinc d’altres que he collit i que guardo en flascons. Així, amb les arrels de la vinagrella es guareixen els refredats, i amb una decocció d’arrels de malví es fan compreses per a les malalties de la pell, amb la llapassa se cicatritzen els èczemes, triturant i macerant el rizoma de la bistorta es guareixen les diarrees i algunes malalties de les dones, el pebre és un bon digestiu, la fàrfara és bona per a la tos, i tenim bona genciana per a la digestió, i regalèssia, i ginebró per fer-ne una bona infusió, i saüc per fer-ne, amb la clofolla, una decocció per al fetge, saponària, per macerar-ne les arrels en aigua freda, que serveix per al refredat, i valeriana, les virtuts de la qual ja coneixeu del cert.

—Teniu herbes diverses que es fan en climes diversos. Què ho fa?

—D’una banda, ho dec a la misericòrdia del Senyor, que ha situat el nostre altiplà a cavall d’una serralada que mira el mar, a migjorn, i en rep els vents càlids, i d’una muntanya més alterosa, a tramuntana, de la qual rep els bàlsams boscans. D’altra banda, ho dec a la pràctica de l’art que indignament he adquirit per voluntat dels meus mestres. Certes plantes es fan fins i tot en un clima advers si tens cura de la terra que les envolta i vetlles per llur aliment i llur creixença.

—Però també teniu plantes que només són bones per menjar? —vaig preguntar.

—Val a dir, jove poltret afamat, que no hi ha plantes bones per menjar que no ho siguin també per curar-se, sempre que es prenguin en la mesura justa. Només l’excés en fa causa de malaltia. Agafa, per exemple, la carbassa. És de naturalesa freda i humida i apaivaga la set, però si està pansida provoca diarrea i llavors cal prendre una barreja de salmorra i mostassa per restrènyer les vísceres. I les cebes? Calentes i humides, en poca quantitat, enforteixen el coit, naturalment d’aquells qui no han fet els nostres vots; però, en excés, encaparren i s’ha de prendre llet amb vinagre per anul·lar-ne els efectes. És una bona raó —afegí amb un posat garneu— perquè un monjo jove no n’abusi. En canvi, pots menjar all. Calent i sec, és eficaç contra els verins. Però sense exagerar, perquè fa foragitar massa humors del cervell. En canvi, les mongetes produeixen orina i engreixen, totes dues coses prou bones, per bé que provoquen malsons. Molt menys, però, que d’altres herbes, perquè n’hi ha que fins i tot provoquen males visions.

—Quines? —vaig preguntar.

—Ep, que el nostre novici en vol saber massa! Aquestes coses, només les ha de saber l’herborista; si no, qualsevol eixelebrat podria anar pel món subministrant visions, o mentint amb les herbes.

—Però n’hi ha prou amb una mica d’ortiga —digué llavors Guillem—, o de roybra, o d’olieribus, per protegir-se contra les visions. Confio que deveu tenir aquestes bones herbes.

Severino va mirar el mestre de cua d’ull.

—Hi entens, d’herbes?

—Molt poc —va dir Guillem modestament—. Una vegada vaig tenir a les mans el Theatrum Sanitatis⁴⁴ d’Ububchasym de Baldach…

—Abul Assan al Muchtar ibn Botlan.

—O Ellucasim Elimittar, com vulguis. Em pregunto si aquí se’n podrà trobar una còpia.

—I de les més boniques, amb unes il·lustracions precioses.

—Lloat sia el cel. I el De virtutibus herbarum⁴⁵ de Platearius?

—També, i el De plantis⁴⁶ d’Aristòtil, traduït per Alfred de Sareshel.

—He sentit a dir que no és realment d’Aristòtil —remarcà Guillem—, com tampoc no ho era De causis,⁴⁷ com es va saber després.

—Sigui com vulgui, és un gran llibre —remarcà Severino, i el meu mestre hi va assentir tot convençut sense preguntar si l’herborista parlava de De plantis o de De causis, dues obres que jo no coneixia, però que, arran d’aquella conversa, vaig concloure que eren de la més gran importància.

—Em plauria —acabà Severino— tenir amb tu una honesta conversa sobre les herbes.

—Més em plauria a mi —digué Guillem—; però, ¿no violaríem la regla del silenci que impera en el vostre orde?

—La regla —digué Severino— s’ha anat adaptant al llarg dels segles a les exigències de les diverses comunitats. La regla preveia la lectio divina,⁴⁸ però no pas l’estudi. Ara; saps prou bé fins a quin punt el nostre orde ha portat la recerca sobre les coses divines i humanes. Així mateix, la regla preceptua que el dormitori ha de ser comú, però de vegades és just, com és el cas entre nosaltres, que els monjos tinguin l’avinentesa de reflexionar també de nits, de tal manera que ara cadascú té una cel·la per a ell. La regla és molt severa pel que fa al silenci, i entre nosaltres ni el monjo que fa treballs manuals ni el que llegeix o escriu no poden enraonar amb els seus germans. Però l’abadia és, primer que res, una comunitat d’estudiosos, i sovint és útil que els monjos bescanviïn els tresors de doctrina que acumulen. Qualsevol conversa sobre temes dels nostres estudis es considera legítima i profitosa, sempre que no es tingui al refectori ni durant les hores dels oficis sagrats.

—T’ha vagat d’enraonar sovint amb Adelmo d’Òtranto? —preguntà Guillem de cop i volta.

Severino no va semblar sorprès.

—Veig que l’Abat ja ha parlat amb tu —va dir—. No. Amb ell no enraonàvem gaire. Es passava l’estona fent miniatures. De vegades l’he sentit a discutir amb d’altres monjos, Venanci de Salvemec o Jorge de Burgos, sobre la naturalesa de llur treball. I, a més a més, jo no em passo el dia a l’scriptorium, sinó al meu laboratori. I va assenyalar l’edifici de l’hospital.

—Ho comprenc —va dir Guillem—. Per tant, no saps si Adelmo tenia visions.

—Visions?

—Com les que provoquen les teves herbes, per exemple.

Severino es va enrigidir.

—He dit que vigilo amb molta atenció les herbes perilloses.

—No dic pas això —s’afanyà a precisar Guillem—. Parlava de visions en general.

—No ho entenc —insistí Severino.

—Em pensava que un monjo que vaga de nits per l’Edifici on, segons ho reconeix l’Abat, poden passar coses… terribles a aquells que hi entrin en hores prohibides, em pensava, deia, que hauria pogut tenir visions diabòliques que l’haguessin impel·lit a estimbar-se.

—Ja he dit que no freqüento l’scriptorium, excepte quan necessito algun llibre, però habitualment tinc els meus herbaris, que guardo a l’hospital. Ja t’ho he dit, Adelmo es feia molt amb Jorge, amb Venanci i… naturalment, amb Berengario.

No em va passar per alt una lleugera vacil·lació en la veu de Severino, detall que també va copsar el meu mestre:

—Berengario? I per què «naturalment»?

—Berengario d’Arundel, l’ajudant de bibliotecari. Eren de la mateixa edat, van fer el noviciat junts i era normal que tinguessin coses de què parlar. Això és el que volia dir.

—Ah, volies dir això… —comentà Guillem. I em va estranyar que no insistís en aquest punt.

—Però potser seria hora que entréssim a l’Edifici. ¿Ens fas de guia? —digué, desviant sobtadament la conversa.

—Amb molt de gust —digué Severino, evidentment alleujat. Ens va fer vorejar l’hort i ens va portar de dret a la façana occidental de l’Edifici.

—Per la banda de l’hort hi ha el portal de la cuina —va dir—, però la cuina només ocupa la meitat occidental del primer pis. A la segona meitat hi ha el refectori. I a la banda de migjorn, on s’arriba passant per darrere el cor de l’església, hi ha dos portals més, que donen a la cuina i al refectori. Però entrem per aquest. Des de la cuina podrem passar després a l’interior del refectori.

Quan vaig entrar a l’esbarjosa cuina em vaig adonar que l’Edifici engendrava, en tota la seva alçada, un pati octoganal; després vaig reparar que es tractava d’una mena de gran pou, privat d’accessos, sobre el qual s’obrien, a cada pis, unes amples finestres, com les que donaven a fora. La cuina era un atri immens ple de fum, on un escamot de servents s’afanyaven a enllestir els plats per al sopar. Damunt d’una taula grossa dos d’ells preparaven un pastís de verdura, ordi, civada i sègol i feien una picada de naps, créixens, ravenets i pastanagues. Al costat, un altre cuiner acabava de coure uns peixos dins una barreja d’aigua i vi, i els cobria amb una salsa composta de sàlvia, julivert, farigola, all, pebre i sal.

Pel cantó de la torrassa de ponent hi havia un forn immens que irradiava flames rogenques. A la torrassa de migjorn, una llar de foc immensa on bullien unes calderes i giravoltaven uns quants astos. Per la porta que donava a l’era, darrere l’església, entraven en aquells moments els porquers portant la carn dels garrins que havien sacrificat.

Vam sortir per aquella porta i vam passar a l’era, a l’extrem oriental de l’altiplà, a redós de la muralla, on es dreçaven moltes construccions. Severino em va explicar que era a la primera que s’estatjaven les quadres, primer les dels cavalls, després les dels bous, els galliners i el corral cobert de les ovelles. Davant les quadres els porquers remenaven dins un gran cossi la sang dels porcs que acabaven d’escorxar, per tal que no es coagulés. Si es barrejava bé i de pressa, aguantaria uns quants dies, gràcies a la fredor del clima, i se’n farien botifarres.

Vam tornar a l’Edifici i vam donar una ullada breu al refectori, que vam travessar en direcció cap a la torrassa de llevant. De les dues torrasses en què es prolongava el refectori, a la de tramuntana hi havia una llar de foc i a l’altra una escala de cargol que duia a l’scriptorium, és a dir, al segon pis. Per allà passaven cada dia els monjos per anar a treballar, o també per dues escales, més desavinents però menys fredes, que s’enfilaven en espiral per darrere la llar de foc i el forn de la cuina.

Guillem preguntà si trobaríem algú a l’scriptorium, tot i ser diumenge. Severino somrigué i digué que el treball, per a un monjo benedictí, és pregària. El diumenge els oficis duraven més, però els monjos més addictes als llibres es passaven igualment unes hores a dalt, que esmerçaven habitualment en intercanvis fructífers d’observacions doctes, consells i reflexions sobre les sagrades escriptures.