Quart dia

NONA

En què arriben el cardenal del Poggetto, Bernat Gui i els altres homes d’Avinyó, i cadascú fa coses diferents

Homes que ja es coneixien de temps, homes que, sense conèixer-se, havien sentit a parlar l’un de l’altre, se saludaven a l’esplanada amb una mansuetud aparent. Vora l’Abat, el cardenal del Poggetto es movia com aquell qui està familiaritzat amb el poder, com si ell mateix fos un segon pontífex, i repartia a tothom, especialment als framenors, somriures cordials, auspiciant una entesa prodigiosa per a l’encontre de l’endemà i transmetent d’una manera explícita els vots de pau i benaurança (féu servir intencionadament aquesta expressió a l’atenció dels franciscans) de part de Joan XXII.

—Molt bé, molt bé —em va dir, quan Guillem va tenir la bondat de presentar-me com el seu escrivà i deixeble. Després em preguntà si coneixia Bolonya i em cantà les lloances de la seva bellesa, la seva cuina excel·lent i la seva esplèndida universitat, i em va convidar a visitar-la en comptes de tornar, temps a venir, va dir-me, amb els meus alemanys, que tant feien sofrir el papa Després em va parar l’anell perquè l’hi besés, i ja adreçava el seu somriure cap a algú altre.

D’altra banda, la meva atenció es va centrar de seguida en el personatge del qual havia sentit a parlar més vegades aquells dies: Bernat Gui, com l’anomenaven els francesos, o Bemíirdo Guidoni o Bemardo Guido, com l’anomenaven en altres indrets.

Era un dominicà de vora setanta anys, prim però estirat de planta. Em van impressionar els seus ulls grisos, freds, capaços de mirar fit a fit sense expressar res, tot i que moltes vegades l’havia de veure llampeguejar amb una lluïssor equívoca, traçut a l’hora d’amagar pensaments i passions, però també a l’hora d’expressar-los intencionadament.

Enmig de l’intercanvi general de salutacions, no es va mostrar, com els altres, afectuós i cordial, sinó, sempre, tot just cortès. Quan va veure Ubertino, que ja coneixia, es va manifestar molt agradós amb ell, però el va fitar de tal manera que em va encomanar un bri de frisança. Quan va saludar Michele de Cesena va fer un somriure que era de mal desxifrar i va mormolar fredament: «Fa molt que us hi esperen», frase en la qual no vaig reeixir a copsar cap senyal d’ansietat, ni una ombra d’ironia, ni un to d’intimació, ni una engruna d’interès. Quan va topar amb Guillem, i li van dir qui era, se’l va mirar amb una hostilitat polida: però no pas perquè la seva fesomia traís els seus sentiments secrets, n’estava segur (tot i que no veia gaire clar que alimentés cap mena de sentiment), sinó perquè, sens dubte, volia que Guillem el sentís hostil. Guillem li va retornar l’hostilitat fent-li un somrís exageradament cordial i dient-li: «Feia temps que em delia per conèixer un home l’anomenada del qual m’ha servit de lliçó i d’advertiment a l’hora de prendre moltes decisions importants que han inspirat la meva vida». Sentència evidentment encomiàstica i gairebé aduladora per a un que no sabés, i Bernat ho sabia prou bé, que una de les decisions més importants de la vida de Guillem havia estat abandonar l’ofici d’inquisidor. En vaig treure la impressió que Guillem hauria vist amb complaença que tanquessin Bernat en alguna masmorra imperial, i que, així mateix, aquest hauria vist amb molt bon ull que Guillem caigués víctima d’una mort accidental i sobtada; i, com que, aquells dies. Bernat comandava un escamot d’homes armats, vaig témer per la vida del meu bon mestre.

L’Abat ja devia haver informat Bernat dels crims comesos a l’Abadia. Efectivament, fent veure que no copsava el verí amagat de la frase de Guillem, va dir:

—Sembla que aquests dies, a requesta de l’Abat, i per tal de dur a terme la tasca que m’ha estat encomanada segons els termes de l’acord que ens ha dut en aquesta trobada, m’hauré d’ocupar d’uns fets tristíssims en què s’ensuma la fetor pestilent del dimoni. Us en parlo perquè sé que, temps ha, quan éreu més a prop meu, vau lluitar amb mi i amb els meus en el camp de batalla entre les esquadres del bé i les esquadres del mal.

—Efectivament —va dir tranquil·lament Guillem—, però després jo m’he passat a l’altre bàndol.

Bernat va aguantar el cop impecablement.

—Em podeu dir res d’útil sobre aquests fets criminals?

—Dissortadament no —respongué Guillem tot complimentós—. No tinc tanta experiència com vós en fets criminals.

A partir d’aquell moment els vaig perdre la pista. Guillem, després de tenir una altra conversa amb Michele i Ubertino, es retirà a l’scriptorium. Demanà a Malaquies que li deixés examinar certs llibres el títol dels quals no vaig sentir. Malaquies se’l va mirar d’una manera estranya, però no va gosar refusar-li el que demanava I, fet curiós, no els va haver d’anar a cercar a la biblioteca. Tots eren damunt la taula de Venanci. El meu mestre s’hi va abraonar i no vaig gosar molestar-lo.

Vaig baixar a la cuina, on vaig trobar Bernat Gui. Potser volia fer-se una idea de la distribució de l’abadia i voltava pertot arreu. El vaig sentir que interpel·lava els cuiners i d’altres servents, fent servir amb més o menys desimboltura la llengua vulgar local (vaig recordar que havia fet d’inquisidor a la Itàlia septentrional). Em va semblar que demanava informació sobre les collites, sobre l’organització del treball al monestir. Però, fins i tot quan feia les preguntes més innòcues, es mirava el seu interlocutor amb ull penetrant, i tot seguit feia una nova pregunta, moment en el qual la seva víctima empal·lidia i començava a barbotejar. En vaig treure la conclusió que, d’alguna manera singular, estava exercitant la inquisició, amb l’ajut d’una arma formidable que tot inquisidor posseeix i fa servir: la por de l’altre. Perquè tota persona interrogada, per por que no sospitin d’ella per qualsevol causa, acostuma a revelar a l’inquisidor coses que indueixen a sospitar d’un altre.

Durant tota la tarda, mentre jo voltava d’ací d’allà, vaig veure Bernat enmig d’aquests tràfecs, i tan aviat me’l trobava al molí com al claustre. Però gairebé mai no abordava monjos, sinó sempre germans laics o pagesos. A l’inrevés del que havia fet Guillem fins llavors.