Primer dia

VESPRES

En què hom visita la resta de l’abadia. Guillem treu algunes conclusions sobre la mort d’Adelmo, hom parla amb el germà vidrier sobre els vidres per llegir i sobre fantasmes per a aquells qui volen llegir massa

En aquell moment tocaren vespres i els monjos s’aprestaren a deixar les taules. Malaquies ens donà entenent que també nosaltres ens n’havíem d’anar. S’hauria quedat amb el seu ajudant, Berengario, per posar les coses en ordre (així es va expressar) i a agençar la biblioteca per a la nit. Guillem li demanà si després tancaria les portes.

—No hi ha portes que barrin el pas a l’scriptorium per la cuina i el refectori, ni a la biblioteca per l’scriptorium. La prohibició de l’Abat ha de ser més forta que qualsevol porta. I els monjos han de fer servir la cuina i el refectori fins a completes. En aquest punt, per tal d’impedir que puguin entrar a l’Edifici estranys o animals, als quals no afecta la prohibició, jo mateix tanco els portals de baix, que menen a les cuines i el refectori, i des d’aquella hora l’Edifici roman aïllat.

Baixàrem. Mentre els monjos s’aviaven cap al cor, el meu mestre decidí que el Senyor ens perdonaria que no assistíssim a l’ofici diví (el Senyor va tenir moltes coses a perdonar-nos els dies successius!) i em proposà d’acompanyar-lo a fer un tomb per l’altiplà, per tal que ens familiaritzéssim amb l’indret.

Eixírem de les cuines i travessàrem el cementiri; hi havia pedres tombals recents i d’altres que duien el segell del temps fuit que contaven vides de monjos que havien viscut els segles passats. Les tombes no duien noms i eren coronades per creus de pedra.

El carés del temps es feia rúfol. S’havia girat un vent fred i el cel s’emboirava. S’endevinava el declivi del sol a través dels horts i ja s’havia fet fosc a llevant. Vam enfilar en aquesta direcció, vorejant el cor de l’església, i vam sortir a l’altiplà per la banda de darrere. Allà, gairebé redossat a la muralla, on aquesta tocava la torrassa oriental de l’Edifici, hi havia les corts dels porcs i els porquers s’hi afanyaven a tapar el cossi ple de la sang dels marrans. Vam observar que, darrere l’establia, la muralla s’abaixava talment que us podíeu abocar al defora. Enllà de la muralla el terreny feia un pendent abrupte i era cobert d’un terrat que la neu no amagava pas del tot. Vaig deduir que es tractava del femer; abocaven els fems en aquell indret, els quals anaven davallant fins al revolt del camí, d’on naixia el corriol que va enfilar Brunello per fugir. Parlo de fems perquè es tractava d’un gran abocador de matèria pudent, la fetor de la qual arribava fins al parapet on m’havia repenjat; sens dubte els pagesos hi pujaven per aplegar fems amb què adobar els camps. Però, amb les dejeccions dels animals i dels homes, s’hi barrejaven d’altres residus sòlids, tota la correntia de matèries mortes que l’abadia foragitava del seu cos per tal de mantenir-se pura i neta en la seva relació amb el cim de la muntanya i amb el cel.

A les establies contigües els traginers menaven les bèsties a la grípia. Vam recórrer el camí al llarg del qual s’estenien, per la banda de la muralla, les diverses establies, i, a mà dreta, a redós del cor, travessàrem el dormitori dels monjos i les latrines. Allà on el mur de llevant trencava cap a migjorn, a l’angle del clos, hi havia l’edifici de la ferreria. Els últims ferrers estaven plegant les eines i apagant les forges, per fer cap a l’ofici diví. Guillem s’atansà encuriosit a un racó de la ferreria, gairebé separada de la resta de l’obrador, on hi havia un monjo que plegava les seves eines. Damunt la seva taula hi havia una escampadissa bellíssima de vidres multicolors, de dimensions reduïdes, però hi havia fulles més grosses adossades a la paret. Al seu davant hi havia un reliquiari inacabat, del qual només hi havia feta la carcassa d’argent, en la qual estava encastant, a la traça, vidres i altres pedres, que amb les seves eines havia reduït a les dimensions d’una gemma.

Així vam fer la coneixença de Nicola de Morimondo, mestre vidrier de l’abadia. Ens va explicar que, al recambró del darrera de la ferreria, encara es bufava vidre, mentre que, a la part del davant, on hi havia els ferrers, se subjectaven els vidres amb tires de plom per fer-ne vidrieres. Ara bé, segons va precisar, l’obra mestra de vidrieria que engalanava l’església i l’Edifici ja era feta de dos segles enrere o més. A hores d’ara es limitava a fer treballs menors, o a adobar les peces malmeses pel temps.

—I amb prou feines —afegí—, perquè no reeixim a trobar els colors d’abans, especialment el blau, que encara podeu admirar en el cor, d’una qualitat tan diàfana que a ple sol projecta damunt la nau una llum paradisíaca. Els vidres de la part de ponent de la nau, refets de no fa gaire, no tenen la mateixa qualitat, i això es veu els dies d’estiu. Ja no tenim la saviesa dels antics, s’ha acabat el temps dels gegants!

—Som nans —reconegué Guillem—, però nans que van a coll d’aquells gegants, i, en la nostra poquesa, de vegades reeixim a veure-hi més lluny que ells horitzó enllà.

—Digue’m què és el que sabem fer millor que ells! —s’exclamà Nicola—. Si baixes a la cripta, on hi ha custodiat el tresor de l’abadia, hi trobaràs reliquiaris d’una factura tan exquisida que el bunyol que ara estic construint de mala manera —i assenyalà la seva obra damunt la taula— et semblarà un d’aquells simis!

—No és escrit enlloc que els mestres vidriers hagin de continuar fent finestres i els orfebres reliquiaris, si els mestres del passat han sabut fer-ne de tan bells, destinats a sobreviure al pas dels segles. Altrament, la terra s’ompliria de reliquiaris, en una època en què hi ha tan gran fretura de sants per treure’n relíquies —comentà Guillem en to faceciós—. I no caldrà estar-se eternament muntant vidres per a finestres. En canvi, he vist en diversos països obres noves fetes amb vidre que ens fan pensar en un món venidor en què el vidre no estarà només al servei dels oficis divins, sinó també de la feblesa de l’home. Vull ensenyar-te una obra dels nostres dies, de la qual tinc a honra de posseir un exemplar utilíssim. —Es va ficar la mà a l’hàbit i en tragué les seves ulleres, que deixaren bocabadat el nostre interlocutor.

Nicola agafà amb el més gran interès la forqueta que Guillem li oferia.

—Oculi de vitro cum capsula!⁶¹ —exclamà—. N’havia sentit a parlar a un tal fra Giordano, que vaig conèixer a Pisa! Deia que no feia pas més de vint anys que els havien inventats. Però ja fa vint anys que vaig parlar amb ell.

—Crec que van ser inventats força temps abans —digué Guillem—, però fan de mal fabricar i cal que el mestre vidrier sigui molt expert. Costen temps i feina. Fa deu anys, a Bolonya, es van vendre per sis sous un parell d’aquests vitrei ab oculis ad legendum.⁶² A mi me’n va fer present un gran mestre, Salvino degli Armati, ara fa més de deu anys, i els he servats zelosament tot aquest temps, com si fossin part del meu cos, i tanmateix ho són.

—Espero que me’ls deixis examinar un dia d’aquests. No em desplauria pas fabricar-ne de semblants —digué Nicola, tot commogut.

—Evidentment —consentí Guillem—, però fixa’t que el gruix del vidre pot variar segons l’ull a què s’hagi d’adaptar, i cal fer emprovar al pacient moltes d’aquestes lents fins que trobi el gruix que li escau.

—Quina meravella! —continuà Nicola—. És cert que molts parlarien de bruixeria i de manipulació diabòlica…

—Evidentment, en aquest cas es pot parlar d’encanteri —reconegué Guillem—. Però hi ha dues menes de màgia. N’hi ha una que és obra del dimoni i que posa l’ull a la ruïna de l’home a través d’artificis dels quals no és lícit de parlar. Però n’hi ha una altra que és obra divina, allà on la ciència de Déu es manifesta a través de la ciència de l’home, que serveix per transformar la naturalesa, un dels fins de la qual és de prolongar la vida mateixa de l’home. I aquesta és una màgia santa, i els savis s’hi hauran de dedicar sempre més, no solament per descobrir coses noves, sinó per redescobrir tants secrets de la naturalesa que la saviesa divina havia revelat als hebreus, als grecs i a tants de pobles antics i, avui mateix, als infidels (i no vull pas dir-te quantes coses meravelloses en el camp de l’òptica i la ciència de la visió no contenen els llibres dels infidels!). I caldrà que la ciència cristiana recuperi tots aquests coneixements i els arrabassi als pagans i als infidels tamquam ab iniustis possessoribus.⁶³

—Però, ¿per què els qui posseeixen aquesta ciència no la fan avinent a tot el poble de Déu?

—Perquè no tot el poble de Déu està en condicions de rebre tants secrets i sovint s’ha escaigut que els dipositaris d’aquesta ciència van ser presos per mags que tenien pacte amb el dimoni, i han pagat amb llur vida el desig que tenien de fer participar els altres de llur tresor de coneixements. Jo mateix, durant els processos contra persones suspectes de tenir tracte amb el dimoni, em vaig haver de guardar de posar-me aquestes ulleres i vaig haver de recórrer a secretaris de bona voluntat perquè em llegissin els escrits que necessitava conèixer, perquè, si no, en un moment en què la presència del dimoni era tan abassegadora, i tothom se’n maliciava i en respirava, per dir-ho així, l’olor de sofre, a mi mateix m’haurien pres per amic dels processats. I, al capdavall, tal com ho advertia el gran Roger Bacon, no sempre els secrets de la ciència han d’anar a raure a les mans de tothom, car alguns els podrien fer servir amb fins malèvols. Sovint el savi ha de fer aparèixer com a màgics llibres que no en tenen res, de màgics, sinó únicament bona ciència, per protegir-los de les llambregades indiscretes.

—Tems, doncs, que els simples puguin fer mal ús d’aquests secrets? —demanà Nicola.

—Pel que fa als simples, només em temo que puguin tenir-ne basarda i que els confonguin amb les obres del dimoni de les quals els predicadors els fan esment amb tal insistència. A mi mateix m’ha escaigut de fer coneixença amb metges molt destres que havien destil·lat medicaments capaços de guarir una malaltia de manera immediata. Però administraven llur ungüent o llur infusió als simples acompanyant-ho amb paraules sagrades o salmodiant frases que semblessin pregàries. No pas perquè aquestes pregàries tinguessin poder de guarir, sinó perquè, com que creuen que la guarició ve de les pregàries, els simples s’empassessin la infusió o s’untessin amb l’ungüent, i així es guarissin, sense parar gaire esment en la seva força efectiva. També perquè l’ànima, ben escaientment esperonada per la confiança en la fórmula devota, tingué una millor disposició per rebre els efectes de l’acció corporal del medicament. Però sovint els tresors de la ciència cal defensar-los, no pas dels simples, sinó dels altres savis. Avui es fabriquen ginys prodigiosos, dels quals et parlaré un dia, amb els quals es pot dirigir veritablement el curs de la natura. Però Déu nos en guard que caiguessin a les mans d’homes que els fessin servir per estendre llur poder terrenal i apaivagar llur deler de possessió. Em diuen que a Catai un savi va barrejar unes pólvores que poden produir, al contacte amb el foc, un gran brogit i una gran flama i destruir tot allò que trobin a moltes braces al voltant. Artifici prodigiós, si es fes servir per desviar el curs dels rius o per trencar la roca allà on caiguí esbancar noves terres. Però, ¿i si algú les feia servir per fer mal als seus enemics?

—Potser ja aniria bé, si fossin enemics del poble de Déu —digué devotament Nicola.

—Potser —reconegué Guillem—. Pero, ¿qui és avui enemic del poble de Déu? L’emperador Ludovic o el papa Joan?

—Oh, Déu méu! —digué Nicola, tot esparverat—. No voldria pas haver de decidir jo sol una cosa tan punyent!

—Ho veus? —digué Guillem—. De vegades és de bon juí que certs secrets restin coberts per paraules ocultes. Els secrets de la naturalesa no es transporten pas en pells de cabra o d’ovella. Aristòtil, en el llibre dels secrets, diu que si es comuniquen massa arcans de la naturalesa i de l’art es trenca un segell celest i que se’n podrien seguir molts mals. La qual cosa no vol pas dir que els secrets no s’hagin de revelar, sinó que és competència dels savis decidir quan i com.

—Per això està bé que en llocs com aquest —digué Nicola— no tots els llibres siguin a l’abast de tothom.

—Això és una altra història —digué Guillem—. Es pot pecar per excés de loquacitat i per excés de reticència. Jo no volia pas dir que s’hagin d’amagar les fonts de la ciència. Ben al contrari, això em sembla un gran mal. Volia dir que, en tractar d’arcans de la revelació dels quals poden néixer tant béns com mals, el savi té el dret i el deure de fer servir un llenguatge obscur, entenedor només per als seus semblants. El camí de la ciència és difícil i fa de mal destriar-hi el bé del mal. I sovint els savis dels temps nous no són sinó nans que van a coll d’altres nans.

L’amable conversa amb el meu mestre devia haver posat Nicola en vena de confidències. Fent l’ullet a Guillem (com si digués: tu i jo ens entenem perquè parlem de les mateixes coses) li va fer aquest entretoc:

—Però allá —i assenyalà l’Edifici— els secrets de la ciència hi són ben guardats, protegits per obra de la màgia…

—Sí —digué Guillem fent gala d’indiferència—. Portes barrades, prohibicions severes, amenaces, m’imagino.

—Oh, no! Més que això…

—Com ara què?

—És que… no ho sé ben bé, la meva feina són els vidres i no pas els llibres, però per l’abadia circulen històries… estranyes…

—De quina mena?

—Estranyes. Per exemple, la d’un monjo que, a l’empara de la nit, va gosar esquitllar-se dins la biblioteca per tal de cercar-hi alguna cosa que Malaquies no li havia volgut donar, i va veure serps, homes sense cap i homes amb dos caps. Va anar leri-leri que no sortís boig del laberint…

—Per què parles de màgia i no pas d’aparicions diabòliques?

—Perquè, encara que sóc un mestre vidrier, no sóc pas tan babau. El dimoni (Déu nos en guard!) no tempta els monjos amb serps i homes bicèfals, sinó més aviat amb visions lascives, com ho feia amb els pares del desert. I, a més a més, si és dolent tocar certs llibres, per què el dimoni voldria apartar un monjo de fer el mal?

—Em sembla un bon entimema —reconegué el meu mestre.

—I, finalment, quan ajustava les vidrieres de l’hospital, em vaig distreure fullejant alguns llibres de Severino. Hi havia un llibre de secrets escrit, em penso, per Albert Magne; em van atreure algunes miniatures curioses, i vaig llegir algunes pàgines en què explicava la manera d’untar el ble d’una llàntia d’oli i que el fum que treu provoca visions. Deus haver observat, o més ben dit encara no deus haver observat, perquè no has passat cap nit a l’abadia, que durant les hores de fosca el pis de dalt de l’Edifici és il·luminat. Dels vitralls, en certs punts, davalla una claror somorta. Moltes persones s’han demanat què deu ser allò; s’ha parlat de focs follets, o de les ànimes dels monjos bibliotecaris morts que tornen a visitar llur reialme. Aquí molts hi creuen. Jo penso que són llànties agençades per provocar visions. Saps?, si agafes greix de l’orella d’un gos i n’untes el ble, el qui respira el fum d’aquella llàntia creurà que té el cap de gos, i aquells qui hi siguin a prop també ho creuran. I hi ha un altre ungüent que fa que els qui són al volt de la llàntia se sentin grossos com elefants. I amb els ulls d’un ratpenat i de dos peixos el nom dels quals no recordo, i el fel d’un llop es pot fer un ble que, si el cremes, et farà veure els animals dels quals has fet servir el greix. I amb la cua del llangardaix es veu tot de color d’argent, i, amb el greix d’una serp negra i un esquinçall de mortalla, la cambra apareixerà poblada de serps. Jo ho sé. A la biblioteca hi ha algú molt garneu…

—Però, i no podrien ser les ànimes dels bibliotecaris morts les que fan aquests encanteris?

Nicola restà perplex i neguitós.

—No hi havia caigut. Potser sí. Que Déu ens empari. És tard, ja han començat vespres. Adéu.

I va fer cap a l’església.

Vam continuar caminant al llarg del cantó meridional: a mà dreta, el recés dels pelegrins i la sala capitular amb el jardí; a mà esquerra, els trulls, el molí, els graners, els cellers, la casa dels novicis. I tothom feia via cap a l’església a corre-cuita.

—Què en penseu, del que ha dit Nicola? —vaig preguntar.

—No ho sé. A la biblioteca passa alguna cosa, i no crec pas que siguin les ànimes dels bibliotecaris morts…

—Per què?

—Perquè suposo que han estat tan virtuosos que ara s’estan al regne del cel contemplant la faç de la divinitat, si aquesta resposta et satisfà. Pel que fa a les llànties, si hi són, ja les veurem. I, pel que fa als ungüents de què feia esment el nostre vidrier, hi ha maneres més simples de provocar visions, i Severino se les coneix prou bé, ja te n’has adonat avui. És cert que a l’Abadia no volen que ningú entri de nits a la biblioteca i que molts han provat o proven de fer-ho.

—I el nostre crim què té a veure amb aquesta història?

—Crim? Com més hi penso més estic convençut que Adelmo es va suïcidar.

—Per què?

—¿Te’n recordes, aquest matí, quan he donat una llambregada al femer? Mentre pujàvem pel revolt dominat per la torrassa de llevant, he vist senyals d’una esllavissada és a dir, que una porció de terreny, si fa no fa per aquells topants on s’apilen els fems, s’havia ensulsiat i havia rodolat fins al peu de la torrassa. I vet aquí per què aquesta tarda, quan hem mirat de dalt estant, els fems semblaven coberts per una capa de neu molt minsa, que era la neu més recent d’ahir, no pas la dels dies passats. Pel que fa al cadàver d’Adelmo, l’Abat ens ha dit que estava destrossat per les roques, i sota la torrassa de llevant hi ha una pineda just al peu del punt en què s’acaba la construcció, tallada a pic. En canvi, hi ha roques precisament en el punt en què s’acaba la paret de la muralla, formant una mena de graó, des d’on cauen els fems.

—I llavors…?

—Llavors, pensa si no és més… com ho diria?… menys costós per a la nostra ment pensar que Adelmo, per unes raons que encara ens cal escatir, es va llançar sponte sua⁶⁴ pel parapet de la muralla, va rebotre contra les roques i, mort o ferit, va anar a estavellar-se al femer. A més a més, l’esllavissada, deguda a l’huracà d’aquell vespre, va arrossegar els fems i part del terreny i el cos d’aquell pobret fins al peu de la torrassa de llevant.

—¿Per què dieu que és una solució menys costosa per a la nostra ment?

—Benvolgut Adso, cal no multiplicar les explicacions i les causes llevat que sigui estrictament necessari. Si Adelmo va caure de la torrassa de llevant, cal que vagi entrar a la biblioteca, que algú el vagi escometre abans perquè no pogués resistir-se i que vagi tenir esma d’enfilar-se fins a la finestra duent a coll un cos exànime i vagi llançar timba avall l’infeliç. Seguint la meva hipòtesi, n’hi ha prou amb Adelmo, la seva voluntat i una esllavissada. Tot s’explica fent servir un nombre de causes menor.

—Però per què, es devia haver suïcidat?

—Però per què el devien haver mort? En qualsevol dels casos, cal trobar raons. I em sembla indubtable que n’hi ha. A l’Edifici es respiren aires de reticència, tothom es calla alguna cosa De moment ja hem recollit algunes insinuacions, bastant imprecises, val a dir-ho, sobre alguna estranya relació entre Adelmo i Berengario. Vol dir que no hem de deixar de petja l’ajudant del bibliotecari.

Mentre enraonàvem així, s’havia acabat l’ofici de vespres. Els servents tornaven a llurs tasques abans de retirar per sopar, els monjos feien cap al refectori. El cel era fosc i començava a nevar. Una neu lleugera, de minsos borrallons flonjos, que continuaria caient, crec que durant bona part de la nit, car l’endemà al matí tot l’altiplà va quedar cobert d’un mantell blanc, com diré.

Tenia gana i vaig recollir amb alleujament la idea d’entaular-nos.