L’abadia va cremar durant tres dies i tres nits i no serviren de res els darrers esforços. Finalment, el setè dia de la nostra estada en aquell indret, a la matinada, quan els supervivents s’adonaren que no es podia salvar cap edifici, quan s’esfondraren les parets foranes de les construccions més belles, i l’església, com si es cabdellés, engolí la seva torre, en aquell punt va mancar a tothom la voluntat de combatre contra el càstig diví. Es van anar engorronint les corregudes a la percaça de les poques galledes d’aigua que quedaven, mentre anava cremant a pleret la sala capitular amb la soberga residència de l’Abat. Quan el foc s’escampà fins al fons dels diferents tallers, els servents ja feia molt que havien rescatat tot el material possible, i s’estimaren més fer una batuda pel turó per tal de recuperar, almenys, part dels animals, que havien fugit del recinte enmig de la confusió de la nit.

Vaig veure alguns servents que s’arriscaven a entrar a les ruïnes de l’església; vaig suposar que cercaven d’entrar a la cripta del tresor per arreplegar, abans de fugir, algun objecte preciós. No sé pas si hi van reeixir, si la cripta no s’havia ensulsiat, si aquells bergants no es van enfonsar dins les entranyes de la terra maldant per arribar-hi.

En l’endemig pujaven veïns del poble per donar un cop de mà o per mirar d’arreplegar també ells una part del botí. Dels morts, la major part es van quedar allà atrapats entre les ruïnes encara incandescents. El tercer dia, guarits els ferits, enterrats els cadàvers que havien quedat a cel obert, els monjos i tots els altres van recollir quatre entriquells i van abandonar l’altiplà, encara fumejant, com un lloc maleït. No sé pas cap on es van dispersar.

Guillem i jo vam deixar aquell indret muntats en dues cavalcadures que vam trobar esgarriades pel bosc, i que a hores d’ara consideràvem res nullius.²²¹ Enfilàrem cap a llevant. Un cop fórem a Bobbio, vam rebre males notícies de l’emperador. Arribat a Roma, havia estat coronat pel poble. Descartada qualsevol entesa amb Joan, havia elegit un antipapa, Nicolau V. Marsilio havia estat nomenat vicari espiritual de Roma, però per culpa seva, o per feblesa seva, passaven en aquella ciutat fets bastants tristos d’explicar. Hom torturava sacerdots fidels al papa que no volien dir missa, un prior dels agustins havia estat llançat al fossar dels lleons, al Capitoli. Marsilio i Jean de Jandun havien declarat heretge Joan, i Ludovic l’havia fet condemnar a mort. Però l’emperador governava malament, s’estava guanyant l’enemistat dels senyors locals, sostreia diners de l’erari públic. A mesura que anàvem sentint aquestes noves, anàvem retardant l’anada a Roma, i vaig comprendre que Guillem no volia ser testimoni d’uns esdeveniments que contrariaven les seves esperances.

Arribats que fórem a Pomposa, ens assabentàrem que Roma s’havia rebel·lat contra Ludovic, el qual havia tornat cap a Pisa, mentre els legats de Joan entraven triomfalment a la ciutat papal.

En l’endemig, Michele de Cesena s’havia adonat que la seva presència a Avinyó no donava cap resultat, i fins i tot temia per la seva vida, i havia fugit a Pisa, per reunir-s’hi amb Ludovic. Mentrestant, l’emperador havia perdut fins i tot el suport de Castruccio, senyor de Luca i Pistoia, que havia mort.

Ras i curt: preveient els esdeveniments i sabent que el bavarès aniria a Munic, vam girar cua i vam decidir d’arribar-hi abans que ell, en part perquè Guillem també s’adonava que Itàlia es tornava insegura per a ell mateix. Durant els mesos i els anys següents, Ludovic veié com es desfeia l’aliança dels senyors gibel·lins, i l’any següent l’antipapa Nicolau es va retre a Joan, presentant-se-li al davant amb una corda al coll.

Quan vam arribar a Munic em vaig haver de separar, amb un desfet de llàgrimes, del meu bon mestre. La seva sort era incerta, i els meus pares van preferir que tornés a Melk. En virtut d’un acord tàcit, des d’aquella tràgica nit en què Guillem, davant les ruïnes de l’Abadia, m’havia expressat el seu desconsol, no havíem parlat més d’aquells fets. Ni tampoc hi vam al·ludir durant el nostre comiat, tan punyent.

El meu mestre em donà molts bons consells per als meus estudis futurs i em féu obsequi de les lents que li havia fabricat Nicola, ara que havia recuperat les seves. Jo encara era jove, em va dir, però algun dia em farien profit (de fet, ara que escric aquestes ratlles, les porto plantades al nas). Després em va abraçar amb força, amb la tendresa d’un pare, i ens vam acomiadar.

No el vaig veure més. Al cap de molt de temps em vaig assabentar que havia mort durant la gran pesta que devastà Europa cap a mitjan segle. Prego sempre que Déu hagi acollit la seva ànima i li hagi perdonat els molts actes que el seu urc intel·lectual li havia fet cometre.

Uns quants anys després, home ja bastant assaonat, em va vagar de fer un viatge a Itàlia per mandat del meu Abat. No vaig poder resistir la temptació i, a la tornada, vaig fer una gran marrada per tornar a visitar les restes de l’abadia.

Els dos llogarrets que ocupaven el faldar de la muntanya s’havien despoblat, les terres de la rodalia eren sense conrear. Vaig enfilar-me fins a l’altiplà i un espectacle de mort i desolació em va colpir els ulls entelats de llàgrimes.

De les construccions, grans i magnífiques, que adornaven aquell indret, només en quedaven ruïnes disperses, com abans havia passat amb els monuments de l’antiguitat pagana a la ciutat de Roma. L’heura havia cobert els panys de paret, les columnes, els escassos arquitraus intactes. Herbes salvatges envaïen el terrer de pertot i no es podia ni esbrinar on havien estat l’hort i el jardí. Només era localitzable l’indret del cementiri, per algunes tombes que encara traspuntaven. Únic signe de vida, grans ocells de presa caçaven sargantanes i serps que, com basiliscos, s’entaforaven entre les pedres o s’esquitllaven per les parets. De la portalada de l’església, en quedaven pocs vestigis, rosegats de floridura. Només en sobrevivia mig timpà, i encara vaig destriar, dilatat per la intempèrie i esllanguit per la sutzura dels líquens, l’ull esquerre del Crist al tron i una part del rostre del lleó.

L’Edifici, llevat de la paret de llevant, ensorrada, semblava que aguantava bé i desafiava el pas del temps. Les dues torrasses externes, que donaven a l’espadat, semblaven gairebé intactes, però pertot arreu les finestres eren òrbites buides amb llàgrimes viscoses que eren pútrides plantes arrapadisses. A l’interior, l’obra d’art, destruïda, es confonia amb la de la natura, i des de bona part de la cuina els ulls se n’anaven cap al cel, a través de l’esvoranc dels pisos superiors i del sostre, esfondrats com àngels caiguts. Tot allò que no verdejava de molsa negrejava del fum de tants decennis abans.

Tot remenant la runa, trobava ça i lla fragments de pergamí, caiguts de l’scriptorium i de la biblioteca, que havien sobreviscut com a tresors soterrats; i vaig començar a arreplegar-los com si hagués de reconstruir els fulls d’un llibre. Després em vaig adonar que d’una de les torrasses arrencava encara, primparada i gairebé intacta, una escala de cargol que menava a l’scriptorium, i des d’allà, grimpant per un pendís de runa, es podia arribar fins a l’alçada de la biblioteca, la qual no era, però, sinó una mena de galeria estesa arran de les parets foranes, oberta al buit en tota la seva llargada.

Arran d’un pany de paret vaig trobar un armari, encara miraculosament dret, que havia escapat al foc no sé pas com, podrit per l’aigua i pels insectes. A dins, encara hi quedava algun foli. Remenant entre la runa de baix vaig trobar més bocins de pergamí. Magra collita la meva, però vaig esmerçar-hi un dia sencer, com si d’aquells disiecta membra de la biblioteca me n’hagués de pervenir un missatge. Alguns bocins de pergamí eren descolorits, d’altres deixaven entreveure l’ombra d’una imatge i, de tant en tant, el fantasma d’una o més paraules. De vegades trobava folis en què hi havia frases senceres llegibles, més sovint enquadernacions intactes, protegides per allò que havien estat tatxes de metall… Larves de llibres, aparentment encara sanes per fora, però devorades per dins; però de vegades s’havia salvat mig foli, traspuntava un incipit,²²² un títol…

Vaig fer replega de totes les relíquies que vaig poder trobar i en vaig omplir dos sarrons de viatge, abandonant coses que m’eren útils per tal de salvar aquell pobre tresor.

Durant el viatge de retorn, i després a Melk, vaig passar moltes hores mirant de desxifrar aquells vestigis. Sovint, mercès a una paraula o a una imatge supervivent, vaig poder reconèixer de quina obra es tractava. Quan, al cap del temps, vaig trobar d’altres còpies d’aquells llibres, els vaig estudiar amb amor, com si el destí me n’hagués fet deixa, com si el fet d’haver-ne localitzat la còpia destruïda hagués estat un signe inequívoc del cel, que deia tolle et lege.²²³ Quan vaig haver enllestit la meva reconstrucció, es va perfilar una mena de biblioteca menor, signe d’aquella biblioteca major desapareguda, i era feta de fragments, de citacions, de períodes incomplets, monyons de llibres.

Com més rellegeixo aquesta llista més m’adono que és un producte de l’atzar i que no conté cap missatge. Però aquestes pàgines incompletes m’han acompanyat al llarg de tota la vida que des de llavors m’ha tocat de viure; sovint les he consultades com un oracle, i tinc la mitja sospita que tot el que he escrit en aquests folis que ara llegiràs, lector inconegut, no és sinó un centó, un poema figurat, un immens acròstic que no diu i repeteix sinó allò que aquests fragments m’han suggerit, i ja no sé si fins ara he estat jo que ha parlat d’ells o ells que han parlat per boca meva. Però en qualsevol dels casos, com més em recito a mi mateix la història que n’ha eixit, menys reïxo a escatir si conté una trama que vagi enllà de la seqüència natural dels esdeveniments i de les èpoques que els relliguen. I és cosa dura per a aquest monjo vell, al llindar de la mort, no saber si la lletra que ha escrit conté o no algun sentit amagat i, si en té més d’un, o molts, o cap.

Però aquesta meva inaptesa per veure-hi potser és conseqüència de l’ombra que la gran tenebra que s’atansa està projectant sobre el món envellit.

Est ubi gloria nunc Babylonia?²²⁴ On són les neus d’antany? La terra balla la dansa de Macabré, de vegades em sembla que recorren el Danubi barques carregades de folls que van cap a un indret obac.

No em resta sinó callar. O quam salubre, quam iucundum et suave est sedere in solitudine et tacere et loqui cum Deo!²²⁵ D’aquí a poc em reuniré amb el meu principi, i ja no crec que sigui el Déu de glòria de qui em van parlar els abats del meu orde, o de joia, com ho creien els framenors d’aquell temps, potser ni tan sols el Déu de pietat. Gott ist ein lautes Nichts, ihn rührt kein Nun noch Hier…²²⁶ M’endinsaré de pressa en aquest desert vastíssim, perfectament planer i incommensurable, en què el cor verament pietós sucumbeix ple de benaurança. M’enfonsaré en la tenebra divina, en un silenci mut i en una unió inefable, i en aquest enfonsament es perdrà tota igualtat i tota desigualtat, i en aquell abís el meu esperit es perdrà a si mateix, i no coneixerà ni l’igual ni el desigual: i seran oblidades totes les diferències, seré en el fonament simple, en el desert silenciós en què mai no s’és vista la diversitat, en l’íntim en què ningú no es troba en el seu lloc. Cauré en la divinitat silenciosa i inhabitada en què no hi ha obra ni imatge.

Fa fred a l’scriptorium, em fa mal el polze. Deixo aquest escrit, no sé pas per a qui, no sé pas sobre què: stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus.²²⁷