Quart dia

SEXTA

En què Adso surt a collir tòfones i es troba uns framenors que arriben, aquests tenen una llarga conversa amb Guillem i Ubertino i hom s’assabenta de coses molt doloroses sobre Joan XXII

Després d’aquestes consideracions el meu mestre va decidir de no fer res més. Ja he dit que de vegades tenia moments així, d’una manca d’activitat total, com si el cicle incessant dels astres s’hagués aturat, i ell amb aquells i amb aquest. Així va fer aquell matí. S’estassà sobre la màrfega amb els ulls en blanc i les mans encreuades sobre el pit, movent a penes els llavis com si recités una pregària, però de manera irregular i sense devoció.

Vaig pensar que estava reflexionant i vaig decidir de respectar les seves meditacions. Vaig tornar al corral i vaig veure que el sol s’havia mig esmorteït. El matí, que havia estat d’una gran claror i bellesa (ara que el dia havia recorregut mig camí), s’estava tornant humit i calitjós. De la part de tramuntana venien uns núvols grossos que envaïen l’altiplà embolcallant-lo amb una calitja lleugera Semblava boira, i potser també sortia boira de terra, però a aquella alçada feien de mal destriar les boires que venien de la fondalada i la que venia dels núvols. Els edificis més llunyans a penes eren albiradors.

Vaig veure Severino, tot platxeriós, que aplegava els porquers i alguns de llurs animals. Em va dir que anaven a collir tòfones al faldar de la muntanya. Jo encara no coneixia aquell fruit saborós del sotabosc que es feia en aquella península, i em semblava típic de les terres benedictines, ja fos a Norcia —on eren negres— o en aquelles terres —on eren blanques i perfumades—. Severino em va explicar el que era i com era de gustós, amanit de les més diverses maneres. I em va dir que feien de molt mal trobar perquè s’amagaven sota terra, més colgades que els bolets, i els únics animals capaços de descobrir-les guiant-se per l’olfacte eren els porcs, sinó que, quan les trobaven, les volien devorar, i calia allunyar-los de seguida i descolgar-les un mateix. Més endavant vaig saber que molts cavallers no menyspreaven aquella mena de cacera i anaven darrere els porcs com si fossin perdiguers de raça, seguits per servents que duien aixades. Fins i tot recordo que, anys a venir, un senyor del meu país, sabent que jo coneixia Itàlia, em va preguntar com era possible que allà els senyors sortissin a pasturar porcs, i jo vaig riure perquè sabia que anaven a collir tòfones. Però quan li vaig dir que aquests senyors es basquejaven per trobar la tòfona o «tar-tufo» sota terra per menjar-se’l després, ell va entendre que li deia que cercaven «der Teufel», ço és, el dimoni, i es va senyar devotament mirant-me tot atabalat. Després es va desfer l’equívoc i vam riure plegats. Tal és la màgia de les llengües humanes, que, sovint, per acord humà, signifiquen coses diferents amb sons iguals.

Encuriosit pels preparatius de Severino vaig decidir de seguir-lo, en part perquè em vaig adonar que es dedicava a aquella activitat pels fets dolorosos que ens angoixaven a tots; i vaig pensar que, ajudant-lo a oblidar els seus pensaments, jo també reeixiria, si no a allunyar els meus, almenys a embridar-los. I no vull amagar, perquè he decidit de reportar sempre, exclusivament, la veritat, que, secretament, em seduïa la idea que, un cop fóssim a la vall, potser em vagaria de veure algú que no vull anomenar. Però, en canvi, dins meu i gairebé en veu alta, afirmava que, com que aquell dia s’esperava l’arribada de les dues legacions, potser podria assistir a l’arribada d’una d’elles.

A mesura que anàvem baixant pels revolts de la muntanya, l’aire s’anava aclarint; no vol dir que tornés a lluir el sol, perquè a dalt del cel tot eren núvols, però els objectes es destriaven clarament, i la boira s’espesseïa més amunt dels nostres caps. I, fins i tot, quan ja havíem baixat un bon tros, vaig girar el cap per mirar el cim de la muntanya i no vaig veure res: de mitja costera en amunt, el cim del turó, l’altiplà, l’Edifici, tot havia desaparegut embolcallat de núvols.

El matí de la nostra arribada, quan ja érem entre muntanyes, en certs revolts, encara era possible d’albirar el mar, a deu milles de distància o menys. El nostre viatge havia estat ric de sorpreses, perquè de cop i volta ens trobàvem en una mena de terrassa muntanyenca que donava a pic sobre uns golfs bellíssims, i al cap de poc entràvem en unes gorges pregones, en què les muntanyes s’aixecaven enmig d’altres muntanyes, i les unes tapaven a les altres la vista de la costa llunyana, mentre el sol penetrava amb prou feines en el fons de les valls. Enlloc com en aquell indret d’Itàlia no havia vist una interpenetració tan estreta i sobtada del mar i les muntanyes, els litorals i els paisatges alpins, i en el vent que xiulava entre les gorges es podia copsar la lluita alterna entre les brises marines i les ventades rupestres glaçades.

En canvi, aquell matí, tot era gris, d’una blancor gairebé lletosa, i no hi havia horitzons ni quan les gorges s’obrien cap a les costes llunyanes. Però estic regirant records irrellevants als efectes de l’afer que ens ocupa, pacient lector meu. De manera que ometré de descriure fil per randa la nostra expedició per collir «derteufel». Parlaré més aviat de la legació dels framenors, que vaig ser el primer a albirar, moment en el qual vaig enfilar cuita-corrents el camí del monestir per avisar Guillem.

El meu mestre deixà que els nouvinguts entressin i rebessin la salutació de l’Abat, segons és de ritual. Després va sortir a l’encontre del grup i allò va ser un desfet d’abraçades i salutacions fraternals.

Ja havia passat l’hora de dinar, però havien parat una taula per als hostes, i l’Abat va tenir la delicadesa de deixar-los estar sols, entre ells i amb Guillem, exonerats dels deures de la regla, lliures per peixar-se i canviar impressions al mateix temps, ja que, fet i fet, es tractava, que Déu em perdoni aquesta comparança dissortada, d’una mena de consell de guerra, que s’hauria de celebrar al més aviat possible abans no entressin les tropes enemigues, és a dir, la legació d’Avinyó.

No cal dir que els nouvinguts de seguida es van trobar amb Ubertino, que tots van saludar amb la sorpresa, la joia i la veneració que esqueien, no solament a causa de la seva llarga absència, sinó per les temences que havien envoltat la seva desaparició, i de les qualitats d’aquell guerrer ardit que feia dècades que estava lliurant llur mateixa batalla.

Dels frares que formaven el grup, en parlaré més detalladament quan faré esment de la reunió de l’endemà. En part perquè jo hi vaig parlar molt poc, amatent com estava a escoltar el descabdellament del consell tripartit que es va formar de seguida entre Guillem, Ubertino i Miche e de Cesena.

Michele devia ser una persona ben estranya: abrandadíssim en la seva passió franciscana (de vegades adoptava els gestos i l’accent d’Ubertino en els moments d’èxtasi místic); molt humà i jovial en la seva natura terrenal d’home de la Romanya, capaç d’apreciar la bona taula i feliç de retrobar-se amb els amics; subtil i evasiu, de cop i volta es tornava traçut i garneu com una guineu, sorneguer com un talp, quan es tocaven problemes lligats a la relació entre els poderosos; capaç de grans rialles, de crear tensions molt fortes, de guardar silencis eloqüents, destre a desviar la mirada de l’interlocutor quan la pregunta d’aquest obligava a dissimular, fugint d’estudi, la negativa a contestar-li.

Ja he dit algunes coses d’ell en les pàgines anteriors, i eren coses que havia sentit a dir, potser, a persones que les havien sentides. Ara, en canvi, entenia més bé moltes de les seves actituds contradictòries i dels canvis sobtats dels seus plans polítics, amb els quals havia desconcertat els seus mateixos amics i sequaços. Ministre general de l’orde dels framenors, era en principi hereu de sant Francesc i, de fet, hereu dels seus intèrprets; havia de competir amb la santedat i la saviesa d’un predecessor com Bonaventura de Bagnoregio, havia de garantir el respecte per la regla i, al mateix temps, la riquesa de l’orde, tan gran i tan poderós, havia d’escoltar les corts i les magistratures urbanes de les quals l’orde obtenia, ni que fos en forma d’almoines, dons i deixes, la prosperitat i la riquesa; i, al mateix temps, havia de vetllar perquè l’exigència de penitència no arrossegués fora de l’orde els espirituals més abrandats, desfent aquella comunitat esplèndida, al capdavant de la qual es trobava, en una escampadissa de bandes herètiques. Havia de complaure el papa, l’imperi, els frares de la vida pobra, sant Francesc, que, sens dubte, el vigilava del cel estant, i el poble cristià que el vigilava de terra estant. Quan Joan va condemnar tots els espirituals com a heretges, Michele no va vacil·lar a lliurar-li cinc dels frares més obstinats de Provença, deixant que el pontífex els enviés a la foguera. Però en adonar-se (i Ubertino hi devia ser pel mig) que molts membres de l’orde simpatitzaven amb els seguidors de la simplicitat evangèlica, havia actuat de tal manera que, quatre anys després, el capítol de Perusa fes seves les tesis dels cremats. Naturalment, ho havia fet per tal d’integrar una exigència que podia ser herètica en l’estil i les institucions de l’orde, amb el desig que, el que l’orde volia ara, ho volgués també el papa. Però, alhora que confiava de convèncer el papa, sense el consentiment del qual no hauria pogut tirar endavant, no va rebutjar d’acceptar els favors de l’emperador i dels teòlegs imperials. Tot just dos anys abans del dia que el vaig veure havia ordenat als seus frares, en el capítol general de Lió, de parlar de la persona del papa amb moderació i respecte (això pocs mesos després que el papa hagués parlat dels framenors protestant contra «els seus lladrucs, els seus errors i els seus desvaris»). Però ara seia, tot amical, a la mateixa taula que aquelles persones que s’havien referit al papa sense cap respecte.

De la resta, ja n’he parlat. Joan el volia a Avinyó, ell volia i dolia, i l’encontre de l’endemà serviria per decidir de quina manera i amb quines garanties es duria a terme el viatge, que no hauria d’aparèixer com un acte de submissió però tampoc com un desafiament. No crec que Michele s’hagués trobat mai personalment amb Joan, almenys des que era papa. Fos com fos, feia temps que no el veia, i els seus amics s’afanyaven a descriure-li amb colors molt ombrívols la figura d’aquell simoníac.

—Una cosa hauràs d’aprendre —li deia Guillem—: que no t’has de refiar dels seus juraments, dels quals ell respecta sempre la lletra i viola l’esperit.

—Tothom sap —deia Ubertino— el que va passar quan el va elegir…

—Jo no diria que fos una elecció, sinó ben bé una imposició! —intervingué un comensal, que després vaig sentir que anomenaven Hug de Newcastle i que tenia un accent semblant al del meu mestre—. Ja no va quedar prou clara la mort de Climent V. El rei no li va perdonar mai que vagi prometre de celebrar procés pòstum contra Bonifaci VIII i que després vagi fer mans i mànigues per no condemnar el seu predecessor. Ningú no sap gaire bé com va morir a Carpentras. El cas és que, quan els cardenals es reuneixen en conclave a Carpentras, no s’hi nomena papa perquè (precisament) la discussió gira entom de la disjuntiva entre Avinyó o Roma. No sé ben bé el que va passar aquells dies; un gran carnatge, em diuen, els cardenals amenaçats pel nebot del papa mort, llurs servidors assassinats, el palau incendiat, els cardenals que apel·len al rei, aquest que diu que no ha volgut mai que el papa deixi Roma, que prenguin paciència i que facin una bona elecció… Després Felip el Bell mor. Déu sap com, també…

—O ho sap el dimoni —va dir senyant-se; Ubertino i tots els altres el van imitar—. Ras i curt: el succeeix un altre rei, sobreviu divuit mesos, mor, al cap d’uns quants dies mor també el seu hereu acabat de néixer, i son germà, el regent, ocupa el tron…

—És aquest mateix Felip V que, quan era encara comte de Poitiers, havia tornat a reunir els cardenals que fugien de Carpentras —va dir Michele.

—Efectivament —continuà Hug—, convocà novament el conclave a Lió, al convent dels dominicans, i va jurar de defensar llur indemnitat i de no tenir-los presoners. Però, tan bon punt els té a les seves mans, no solament els fa tancar amb pany i clau (això, al capdavall, és seguir escrupolosament el costum establert), sinó que els va reduint cada dia el proveïment de queviures fins que hagin pres una decisió. I promet suport a cadascun dels pretendents al soli. Després, quan ocupa el tron, els cardenals, tips de dos anys de reclusió, amb la temença d’haver-s’hi de quedar tota la vida, menjant de qualsevol manera, ho accepten tot, els golafres, i eleven a la càtedra de Pere aquell gnom gairebé octogenari…

—Això mateix, un gnom! —va riure Ubertino—, i d’aspecte desnerit, però més robust i més garneu que ningú no es pensava!

—Fill d’un sabater —rondinà un dels legats.

—El Crist era fill d’un fuster! —el blasmà Ubertino—. Això no compta. És un home culte, ha estudiat lleis a Montpeller i medicina a París, ha sabut conrear les seves amistats de la manera més escaient per obtenir les seus episcopals i el capell cardenalici quan li va semblar oportú, i quan fou conseller de Robert el Savi, a Nàpols, va sorprendre tothom per la seva sagacitat. I, com a bisbe d’Avinyó, va donar a Felip el Bell tots els consells justos (dic justos als fins d’aquella empresa sòrdida) per causar la ruïna dels Templers. I després de l’elecció va reeixir a fer-se escàpol d’una conspiració de cardenals que el volien matar… Però em referia a això, volia parlar de la seva traça a trair els seus juraments sense que el poguessin inculpar de perjuri. Quan el van elegir, i perquè l’elegissin, va prometre al cardenal Orsini que restituiria a Roma la seu pontifícia, i va jurar per l’hòstia consagrada que si no complia la seva prometença no tornaria a muntar en un cavall o un mul. Doncs bé, ¿sabeu el que va fer aquella guineu? Després de fer-se coronar a Lió (contra la voluntat del rei, que volia que la cerimònia se celebrés a Avinyó), va tornar a Avinyó en vaixell!

Tots els frares van riure. El papa era un perjur, però no es podia negar que tenia un cert enginy.

—És un brètol —comentà Guillem—. ¿No ha dit Hug que ni tan sols va mirar de dissimular la seva mala fe? No m’has explicat tu, Ubertino, el que va dir a Orsini el dia que va arribar a Avinyó?

—Sí —va dir Ubertino—, li va dir que el cel de França era tan bell que no veia per què havia de posar el peu en una ciutat tan plena de ruïnes com Roma. I que, com que el papa, com Pere, tenia poder per lligar i deslligar, ell exercia ara aquest poder i decidia de romandre allà on era i on es trobava tan bé. I, quan Orsini va tractar de recordar-li que el seu deure era viure al turó vaticà, el va cridar secament a l’obediència i va tallar la discussió. Però no s’ha acabat aquí la història del jurament. Quan va desembarcar hauria hagut de muntar en una euga blanca, seguit dels cardenals muntants en cavalls negres, com ho vol la tradició. Doncs va fer a peu el trajecte fins al palau episcopal. I no em consta que hagi tornat a muntar a cavall. I tu, Michele, ¿confies que aquest home respectarà les garanties que et donarà?

Michele va callar una bona estona. Després va dir:

—Puc entendre el desig del papa de romandre a Avinyó, i no l’hi discuteixo. Però ell no podrà discutir el nostre desig de pobresa i la nostra interpretació de l’exemple de Crist.

—No siguis badoc, Michele —intervingué Guillem—; el vostre desig, el nostre, fa aparèixer el seu sota una llum sinistra. Has de tenir en compte que fa segles que no havia pujat al tron pontifici un home tan cobejós. Les bagasses de Babilònia contra les quals s’esgargamellava temps ha el nostre Ubertino, els papes corruptes dels quals ens parlaven els poetes del teu país, com aquell Alighieri, eren xais mansuets i sobris davant Joan. És una garsa rampinyaire, un escanyapobres jueu; hi ha més trafiques a Avinyó que a Florència! He tingut esment de la transacció innoble amb el nebot de Climent, Bertrand de Goth, el del carnatge de Carpentras (quan, entre d’altres coses, als cardenals, els van escurar totes les seves joies): havia posat les mans en el tresor de l’oncle, que no era poca cosa, i Joan se sabia fil per randa tot el que havia rampinyat (a la Cum venerabiles¹⁶⁹ fa una llista exhaustiva de les monedes, els vasos d’or i d’argent, els llibres, les catifes, les pedres precioses, els ornaments…). Però Joan hi va fer els ulls grossos, com si no sabés que Bertrand havia arrambat amb més d’un milió i mig de florins d’or durant el saqueig de Carpentras, i es va discutir per trenta mil florins que Bertrand confessava haver rebut del seu oncle «amb fins piadosos», és a dir, per a una croada. Hom va resoldre que Bertrand es quedaria la meitat de la suma destinada a aquesta croada i l’altra meitat pervindria al soli pontifici. Després Bertrand no va convocar la croada o, almenys, encara no l’ha feta, o el papa no n’ha vist un florí…

—Vol dir que no és tan traçut, doncs —observà Michele.

—És l’única vegada que l’han ensarronat en afers de diners —va dir Ubertino—. Cal que sàpigues ben bé amb quina raça de mercader te les heus. En tots els altres casos ha palesat una traça diabòlica a l’hora d’embutxacar-se els diners. És un rei Mides, allò que toca es torna or que entra a les arques d’Avinyó. Cada vegada que he entrat a les seves cambres, hi he trobat banquers, canvistes, taules carregades d’or i clergues que comptaven i apilaven florins… I ja veuràs el palau que s’ha fet fer, amb riqueses que abans només s’atribuïen a l’emperador de Bizanci o al Gran Khan dels tàrtars. Ara comprendràs per què ha emès tantes butlles contra la idea de la pobresa. ¿Saps que, per odi al nostre orde, ha fet esculpir als dominicans imatges del Crist amb la corona reial, la túnica de porpra i d’or i calçat sumptuós? A Avinyó s’han exposat crucifixos en què apareix Jesús amb una sola mà clavada, mentre que l’altra toca una bossa que li penja a la cintura, per donar a entendre que Ell autoritza l’ús dels diners amb fins religiosos…

—Quin poca-vergonya! —exclamà Michele—. Però això és pura blasfèmia!

—Ha afegit —continuà Guillem— una tercera corona a la tiara papal, oi, Ubertino?

—Sí. Al començament del mil·lenari, el papa Hildebrand n’havia adoptada una, amb la inscripció Corona regni de manu Dei;¹⁷⁰ fa poc, l’infáme Bonifaci n’hi ha afegida ima altra, fent-hi inscriure Diadema imperii de manu Petri,¹⁷¹ i Joan no ha fet sinó perfeccionar el símbol: tres corones, el poder espiritual, el temporal i l’eclesiàstic. Un símbol dels reis perses, un símbol pagà…

Hi havia un frare que fins aquells moments havia guardat silenci, devotament enfeinat a empassar-se les menges triades que l’Abat havia fet portar a taula S’escoltava amb un aire distret les paraules dels uns i dels altres, i de tant en tant feia una rialleta sarcàstica adreçada al pontífex, o un gruny d’aprovació a les interjeccions de menyspreu dels comensals. A part d’això, es limitava a torcar-se el greix dels bocins de carn que deixava caure per la boca esdentegada però voraç, i les úniques vegades que havia adreçat la paraula a algun dels seus veïns havia estat per lloar l’excel·lència d’alguna menja Després em vaig assabentar que era misser Girolamo, aquell bisbe de Caffa que dies enrere Ubertino creia difunt (i haig de dir que la idea que era mort de feia dos anys s’havia esbombat com una notícia certa per tota la cristiandat, i aquesta creença va perdurar molt de temps, perquè ho vaig tornar a sentir després; i, de fet, va morir mesos després d’aquell encontre, i continuo pensant que va morir per la ràbia que li havia produït la reunió que havia de tenir lloc l’endemà, fins al punt que em vaig pensar que rebentaria allà mateix, de tan neulit que era de cos i biliós d’humor).

En aquell moment va entrar en la conversa, parlant amb la boca plena:

—I, a més a més, sapigueu que aquell infame ha elaborat una constitució sobre les taxae sacre poenitentiariae,¹⁷² en què especula amb els pecats dels religiosos per treure’n diners. Si un eclesiàstic fa pecat carnal, amb una monja, amb una parenta, o ni que sigui amb una dona qualsevol (perquè això també passa!), podrà ser absolt només que pagui seixanta-set lires d’or i dotze sous. I, si comet bestialitat, seran més de dues-centes lires, però si ho ha fet amb nens o animals, i no pas amb dones, la multa li serà rebaixada de cent lires. I una monja que s’hagi donat a molts homes, ja sigui al mateix temps o en moments diferents, fora del convent o dins, si després vol ser abadessa, haurà de pagar cent trenta-una lires d’or i quinze sous…

—Au, misser Girolamo! —protestà Ubertino—, sabeu bé prou que poc estimo el papa, però en això l’haig de defensar! És una calúmnia que corre per Avinyó; no he vist mai aquesta constitució!

—Hi és —afirmà enèrgicament Girolamo—. Jo tampoc no l’he vista, però hi és.

Ubertino brandà el cap i els altres callaren. Em vaig adonar que estaven avesats a no prendre’s gaire seriosament misser Girolamo, que l’altre dia Guillem havia definit com a ximple. Fos com fos, Guillem mirà de reprendre la conversa:

—En qualsevol cas, ja sigui ver o fals, aquesta brama ens explica a bastament quin és el clima moral d’Avinyó, on tothom, explotats i explotadors, sap que viu més aviat en un mercat que no pas a la cort d’un representant del Crist. Quan Joan va pujar al tron hom parlava d’un tresor de setanta mil florins d’or, i ara hi ha qui diu que n’ha arreplegats més de deu milions.

—És veritat —va dir Ubertino—. Michele, Michele, no saps les vergonyes que he hagut de veure a Avinyó!

—Mirem de ser sincers —va dir Michele—. Sabem que els nostres també han fet excessos. He tingut esment de franciscans que assaltaven armats els convents dominicans i despullaven els frares enemics per imposar-los la pobresa… És per això que no em vaig veure amb cor d’oposar-me a Joan amb motiu dels fets de Provença… Vull arribar a una entesa amb ell, no humiliaré el seu orgull, només li demanaré que no humiliï la nostra humilitat. No li parlaré de diners, només li demanaré que admeti una sana interpretació de les escriptures. I això és el que haurem de fer amb els seus legats demà. Ben mirat, són homes de teologia, i no tots seran tan rapaços com Joan. Quan uns homes savis hauran deliberat sobre una interpretació de les escriptures, ell no podrà…

—Ell? —interrompé Ubertino—. Però tu encara no coneixes les seves follies en el camp teològic. Ell vol tenir-ho tot lligat amb les seves mans, tant al cel com a la terra. A la terra ja hem vist el que fa. Pel que fa al cel… Doncs bé, ell encara no ha expressat les idees que et dic, almenys no pas en públic, però jo sé del cert que n’ha enraonat amb els seus fidels. Està elaborant unes proposicions folles, si no perverses, que canviarien la substància mateixa de la doctrina i que llevarien qualsevol força a la nostra predicació!

—Quines? —preguntaren molts.

—Pregunteu-ho a Berengario; ell ho sap, va ser ell que me’n va parlar.

Ubertino es tombà cap a Berengario Talloni, que els anys anteriors havia estat un dels adversaris més aferrissats del pontífex en la seva mateixa cort. Vingut d’Avinyó, s’havia afegit dos dies abans al grup de franciscans i havia arribat a l’abadia amb ells.

—És una història obscura i gairebé increïble —va dir Berengario—. Sembla, doncs, que Joan té pensat de sostenir que els justos no gaudiran de la visió beatifica fins després del judici. Fa temps que està reflexionant sobre el verset novè del capítol sisè de l’Apocalipsi, que parla de l’obertura del cinquè segell, en què apareixen sota l’altar els qui han estat morts per causa de la paraula de Déu i pel testimoniatge que mantenien, i demanen justícia. Donen a cadascú un vestit blanc tot dient-los que reposin encara per poc temps… Senyal, argüeix Joan, que no podran veure Déu en la seva essència fins a la consumació del judici final.

—Però, a qui ha dit tot això? —preguntà Michele espaordit.

—Fins ara a uns quants íntims, però la brama s’ha esbombat, diuen que prepara una intervenció pública, no pas immediatament, potser d’aquí a uns quants anys, ho està consultant amb els seus teòlegs…

—Ha, ha! —rigué Girolamo, tot mastegant.

—No solament això, sinó que sembla que vol anar més enllà i sostenir que tampoc l’infern no s’obrirà abans d’aquell dia… Ni per als dimonis.

—Senyor Jesús, ajuda’ns! —exclamà Girolamo—. ¿I què els explicarem, llavors, als pecadors si no els podem amenaçar amb un infern immediat, just després de morts?

—Som a les mans d’un boig —va dir Ubertino—. Però no entenc per quina raó es fa fort a sostenir aquestes coses…

—Amb això s’esfuma tota la doctrina de les indulgències —es planyé Guillem—, i ell tampoc no podrà vendre’n. ¿Per què un capellà que ha comès pecat de bestialitat ha de pagar tantes lires d’or per evitar un càstig tan llunyà?

—No tan llunyà —va dir enèrgicament Ubertino—; els temps s’acosten!

—Això, ho saps tu, benvolgut germà, però els simples no ho saben pas. Vet aquí on hem arribat! —cridà Guillem, que semblava que ja no gaudís ni del menjar—. Quina idea més nefasta! La hi deuen haver ficada al cap aquests frares predicadors… Ah! —i brandà el cap.

—Però per què? —repetí Michele de Cesena.

—No crec pas que hi hagi una raó —va dir Guillem—. És una prova que ell mateix s’imposa, un acte d’orgull. Vol ser ben bé ell qui decideixi dalt del cel i a la terra. Ja tenia notícia d’aquests rumors, me n’havia parlat Guillem d’Occam en les seves cartes. Ja veurem al final qui s’emportarà el peix al cove, el papa o els teòlegs, la veu de tota l’església, els desitjós mateixos del poble de Déu, els bisbes…

—Oh, en matèria de doctrina ell podrà fer acotar el cap als teòlegs mateixos —va dir tristament Michele.

—Ningú no ha dit que hagi de ser així —respongué Guillem—. Vivim una època en què els qui saben coses divines no tenen por de proclamar que el papa és un heretge. Els qui saben coses divines són, a la seva manera, la veu del poble cristià. Contra ell, ni el papa no hi podrà fer res.

—Pitjor, encara pitjor —murmurà Michele esparverat—. D’una banda, un papa orat; de l’altra, el poble de Déu, que, ni que sigui per boca dels seus teòlegs, d’aquí a poc pretendrà d’interpretar lliurement les escriptures…

—I què? I vós, a Perusa, què heu fet, sinó això? —preguntà Guillem.

Michele va tenir un ensurt, com si l’haguessin fiblat:

—Per això em vull trobar amb el papa. Nosaltres no podem fer res si ell no hi està d’acord.

—Ja ho veurem, ja ho veurem —va dir Guillem d’una manera enigmàtica.

El meu mestre era realment molt sagaç. Com s’ho havia fet per preveure que Michele mateix decidiria més tard de fer costat als teòlegs de l’imperi i al poble per condemnar el papa? ¿Com s’ho havia fet per preveure que quan, quatre anys més tard, el papa formulés per primera vegada la seva doctrina increïble, esclataria la revolta de tota la cristiandat? Si la visió beatifica s’ajornava tant, ¿com podrien els morts intercedir pels vius? ¿I en què quedaria el culte dels sants? Serien justament els framenors que engegarien les hostilitats condemnant el papa, i Guillem d’Occam seia a primera fila, sever i implacable amb les seves argumentacions. La lluita duraria tres anys fins que Joan, a les envistes de la mort, es retractaria parcialment. Me’l van descriure anys després, tal com va comparèixer al consistori del desembre del 1334, més petit que mai, corsecat pels anys, nonagenari i moribund, esblaimat de cara, i diria (aquella guineu, tan traçut com era a l’hora de jugar amb les paraules, no solament per violar els seus juraments, sinó fins i tot per renegar les seves obstinacions): «Proclamem i creiem que les ànimes separades del cos i completament purificades són al cel, al paradís amb els àngels, i amb Jesucrist, i que veuen Déu en la seva essència divina, nítidament i cara a cara…» i, després d’una pausa, que ningú no va saber mai si era deguda a l’ofec respiratori o a la voluntat perversa d’emfasitzar la darrera frase com a adversativa, «… en la mesura que l’estat i la condició de l’ànima separada ho permetin». L’endemà al matí, que era diumenge, es féu instal·lar en una cadira de respatller inclinat, rebé el besamans dels seus cardenals i morí.

Però tomo a fugir d’estudi i no explico el que hauria d’explicar. Fet i fet, en la conversa sostinguda al voltant d’aquella taula no es va afegir gaire més que sigui útil per a la comprensió dels fets que reporto. Els framenors es posaren d’acord sobre l’actitud a prendre l’endemà. Avaluaren un per un els seus adversaris. Van comentar, amoïnats, la notícia que els va servir Guillem de l’arribada de Bernat Gui, i encara més el fet que la legació avinyonesa seria presidida pel cardenal Bertrando del Poggetto. Dos inquisidors eren massa: senyal que hom volia fer servir contra els framenors l’argument de l’heretgia.

—Pitjor per a ells —va dir Guillem—, nosaltres també els tractarem d’heretges.

—No, no —va dir Michele—; anem amb compte, cal que no comprometem la possibilitat de cap acord.

—Per més que hi pensi —va dir Guillem—, tot i els esforços que he fet per fer possible aquesta trobada, com tu ho saps prou bé, Michele, no crec que els avinyonesos vinguin aquí per treure’n algun resultat positiu. Joan et vol a Avinyó, tot sol i sense garanties. Però, si més no, aquest encontre tindrà l’avantatge de fer-te entendre això. Fóra pitjor que hi anessis abans de passar per aquesta experiència.

—Així que t’has basquejat mesos i mesos per una cosa que consideres inútil —va dir amargament Michele.

—M’ho havíeu demanat, tant tu com l’emperador —va dir Guillem—. I, al capdavall, sempre se’n treu profit, de conèixer millor els enemics d’un.

En aquell moment ens van venir a avisar que la segona delegació entrava al recinte. Els framenors es van aixecar i van sortir a l’encontre dels homes del papa.