Segon dia

DESPRÉS DE VESPRES

En què, encara que el capítol sigui breu, el venerable Alinardo revela coses prou interessants sobre el laberint i sobre la manera d’entrar-hi

Em vaig despertar poc abans de tocar l’hora del sopar. Em trobava estabornit de son, perquè el son diürn és com el pecat de la carn: com més ha dormit un hom, més voldria dormir, tot i que se sent infeliç, assaciat i insaciable alhora. Guillem no era a la seva cel·la, perquè, evidentment, s’havia llevat molt més d’hora. Després de tombar una mica, me’l vaig trobar que sortia de l’Edifici. Em va dir que havia estat a l’scriptorium, fullejant el catàleg i observant la feina dels monjos, fent per manera d’acostar-se a la taula de Venanci per continuar la inspecció. Però, per la raó que fos, tothom semblava decidit a no deixar-li tafanejar aquells papers. Primer se li va atansar Malaquies per ensenyar-li algunes miniatures valuoses. Després Benci l’havia tingut ocupat amb pretextos banals. Després, encara, quan a l’últim ja s’havia acotat per continuar la seva recerca, Berengario se li havia enganxat oferint-li la seva col·laboració.

Finalment Malaquies, veient que el meu mestre semblava ben decidit a ocupar-se de les coses de Venanci, li havia dit clar i català que potser, abans de remenar els papers del mort, convindria que obtingués l’autorització de l’Abat; que ell mateix, tot i ser el bibliotecari, se n’havia estat, per respecte i per disciplina; i que, fos com fos, ningú no s’havia acostat en aquella taula, tal com Guillem li ho havia demanat, i ningú no hi faria cap abans no hi intervingués l’Abat. Guillem li havia fet veure que l’Abat li havia donat llicència per investigar arreu de l’abadia, i Malaquies li havia preguntat amb un punt de malícia si també l’Abat li havia donat llicència per moure’s lliurement per l’scriptorium o, Déu no ho fes!, per la biblioteca. Guillem havia entès que no pagava la pena d’engegar una prova de força amb Malaquies, encara que tots aquells moviments i aquelles pors entom dels papers de Venanci li havien reforçat el desig de conèixer-los. Però era tan ferm el seu determini de tornar-hi de nit, bé que encara no sabia com, que va optar per evitar incidents. Covava, però, pensaments clars de venjança, que, si no haguessin estat inspirats per la set de veritat, semblarien molt obstinats i potser reprovables.

Abans d’entrar al refectori, vam fer una passejadeta pel claustre, per tal d’esvair els vapors del son a l’aire fred del vespre. Encara hi havia alguns monjos que caminaven tot meditant. En el jardí que donava al claustre vam albirar el venerable Alinardo de Grottaferrata, que, físicament esguerrat, esmerçava gran part del dia entre les plantes, o resant a l’església. Semblava com si no se sentís del fred i seia a la part externa de la porxada.

Guillem li va adreçar algunes paraules de salutació i el vell semblà content que algú s’ocupés d’ell.

—Un dia serè —va dir Guillem.

—Per la gràcia de Déu —va respondre el vell.

—Serè dalt del cel, però fosc a la terra Coneixíeu bé Venanci?

—Quin Venanci? —va dir el vell. Tot seguit, una llum li abrandà els ulls—. Ah, el noi que va morir. La bèstia ronda per l’abadia…

—Quina bèstia?

—La gran bèstia que ve del mar… Set caps i deu banyes i damunt les banyes deu diademes i sobre el cap tres noms de blasfèmia. La bèstia que sembla un lleopard, amb els peus semblants als de l’ós i la boca com la del lleó… L’he vista.

—On l’heu vista? A la biblioteca?

—A la biblioteca? Per què? Fa anys que no vaig més a l’scriptorium i no he vist mai la biblioteca. Ningú no puja a la biblioteca. Vaig conèixer els qui pujaven a la biblioteca…

—Qui? Malaquies, Berengario?

—Oh, no… —el vell va viure amb veu de rogall—. Abans. El bibliotecari que va venir abans de Malaquies, fa qui sap els anys…

—Qui era?

—No me’n recordo, va morir quan Malaquies encara era jove. I el que va venir abans del mestre de Malaquies i era un jove ajudant de bibliotecari quan jo era jove… Però, a la biblioteca, no hi he posat mai el peu. Laberint…

—La biblioteca és un laberint?

—Hunc mundum tipice laberinthus denotat ille¹⁰³ —va recitar, absort, l’ancià—. Intranti largus, redeunti sed nimis artus.¹⁰⁴ La biblioteca és un gran laberint, signe del laberint del món. Hi entres i no saps si en sortiràs. No cal violar les columnes d’Hèrcules…

—És a dir que no sabeu com s’entra a la biblioteca quan són closes les portes de l’Edifici?

—Oh, sí! —va riure el vell—. Molts ho saben. Passa per l’ossera. Pots passar per l’ossera, però no hi vols passar. Els monjos morts vetllen.

—¿Aquests són els monjos morts que vetllen i no els que ronden de nit per la biblioteca amb un llum?

—Amb un llum? —El vell semblava esbalaït—. No he sentit mai aquesta història. Els monjos morts són a l’ossera, els ossos baixen de mica en mica del cementiri i es reuneixen allà per vigilar el passadís. No has vist mai l’altar de la capella que mena a l’ossera?

—És la tercera a mà esquerra des del transsepte, oi?

—La tercera? Potser. És aquella que té la pedra de l’altar esculpida amb mil esquelets. La quarta calavera a mà dreta, enfonsa-li els ulls… i ja ets a l’ossera. Però no hi vagis, jo no hi he anat mai. L’Abat no ho vol.

—I la bèstia, on l’heu vista, la bèstia?

—La bèstia? Ah, l’Anticrist… Està per venir, ha passat el mil·lenni, l’esperem…

—Però el mil·lenni fa tres-cents anys que ha passat, i llavors no va pas venir…

—L’Anticrist no ve pas quan s’escauen els mil anys. Passats els mil anys comença el regne dels justos, en acabat ve l’Anticrist per confondre els justos, i després hi haurà la batalla final…

—Però els justos regnaran durant mil anys —va dir Guillem—. O han regnat des de la mort del Crist fins al primer mil·lenni. Era llavors, doncs, que havia de venir l’Anticrist, o, si no, encara no han regnat, i l’Anticrist és lluny.

—El mil·lenni no es compta pas des de la mort del Crist, sinó des de la donació de Constantí. Ara en fa mil anys…

—Llavors, és ara que s’acaba el regne dels justos?

—No ho sé pas, ja no ho sé… Estic cansat. El càlcul és difícil. El Beat de Liébana ho va fer; pregunta-ho a Jorge, ell és jove, té bona memòria… Però els temps són madurs. ¿No has pas sentit les set trompetes?

—Per què les set trompetes?

—No has vist com va morir l’altre noi, el miniaturista? El primer àngel ha bufat la primera trompeta i ha caigut una pedregada barrejada amb foc i sang. I el segon àngel ha bufat la segona trompeta i la tercera part del mar es torna sang… No ha mort en un mar de sang el segon noi? Atenció a la tercera trompeta! Morirà la tercera part de les criatures que viuen a la mar. Déu ens castiga. Al voltant de l’abadia tot el món està infestat per l’heretgia, m’han dit que al tron de Roma hi ha assegut un papa pervers que fa servir les hòsties per a pràctiques de nigromància, i que en nodreix les seves morenes… I algú de nosaltres ha violat l’interdicte i ha trencat els segells del laberint…

—Qui us ho ha dit?

—Ho he sentit, tothom murmura i diu que el pecat ha entrat a l’abadia. Tens cigrons?

La requesta, adreçada a mi, em va sobtar.

—No, no tinc cigrons —vaig dir, confús.

—La pròxima vegada, porta’m cigrons. Els tinc a la boca, mira la meva pobra boca esdentegada, fins que s’estoven. Estimulen la saliva, aqua fons vitae.¹⁰⁵ Demà em duràs cigrons?

—Demà us duré cigrons —vaig dir-li. Però s’havia abaltit. El vam deixar i vam fer cap al refectori.

—Què penseu del que ens ha dit? —vaig preguntar al meu mestre.

—Gaudeix de la divina follia dels centenaris. En les seves paraules fa de mal destriar el ver del fals. Però em penso que ens ha donat alguna clarícia sobre la manera d’entrar a l’Edifici. He vist la capella d’on va sortir Malaquies ahir a la nit. És veritat que hi ha un altar de pedra, i a la base hi ha esculpides unes calaveres; aquesta nit ho provarem.