Cinquè dia

VESPRES

En què Ubertino toca el dos, Benci comença a observar les lleis i Guillem fa algunes reflexions sobre les diferents menes de luxúria trobades aquell dia

Mentre l’assemblea anava evacuant a poc a poc la sala capitular, Michele s’atansà a Guillem, i al cap de poc se’ls va afegir Ubertino. Vam sortir junts cap al claustre, emparats per una boira obstinada que, ara, a hora foscant, s’anava espesseint.

—No crec que calgui comentar res —va dir Guillem—. Bernat ens ha vençut. No em pregunteu si aquell dolcinià imbècil és realment culpable de tots els crims. Pel que jo pugui entendre, segur que no ho és. El cas és que tornem a ser allà on érem. Joan vol que vagis sol a Avinyó, Michele, i aquesta reunió no ha servit per donar-te les garanties que volíem. Ben al contrari, t’ha ensenyat que qualsevol paraula que diguis allà es podria tergiversar. D’on es dedueix, si no vaig errat, que cal que no hi vagis.

Michele brandà el cap:

—Però hi aniré. No vull pas un cisma. Avui, Guillem, tu has parlat clar i has dit el que volies. Doncs bé, no és pas el que jo vull, i m’adono que les resolucions del capítol de Perusa han estat utilitzades pels teòlegs imperials per anar més enllà del que nosaltres volíem dir. Jo vull que l’orde franciscà sigui acceptat pel papa, amb els seus ideals de pobresa I el papa haurà de comprendre que només si l’orde assumeix l’ideal de pobresa podrà reabsorbir les seves ramificacions herètiques. No penso pas en l’assemblea del poble o en el dret de gents. Haig d’impedir que l’orde es dissolgui en una pluralitat de fraticelli. Aniré a Avinyó, i si cal faré acte de submissió a Joan. Transigiré en tot, excepte en el principi de la pobresa.

Intervingué Ubertino:

—Ho saps, que t’hi jugues la vida?

—Que així sigui —respongué Michele—. És millor que jugar-se l’ànima.

Es va jugar seriosament la vida i, si Joan tenia raó (cosa que no m’acabo de creure), també va perdre l’ànima. Com ara tothom ho sap, Michele va anar a veure el papa la setmana següent als fets que narro. Li va plantar cara durant quatre mesos, fins que, per l’abril de l’any següent, Joan convocà un consistori en el curs del qual el tractà de foll, temerari, cabut, tirà, instigador de l’heretgia, serp alletada en el si de la mateixa església. I es pot pensar que ara, segons el seu punt de vista, Joan tenia raó, perquè en aquells quatre mesos Michele s’havia fet amic amb l’amic del meu mestre, l’altre Guillem, el d’Occam, i havia compartit les seves idees —no gaire diferents, tot i que encara eren més extremades, de les que el meu mestre compartia amb Marsilio i havia expressat aquell matí. La vida d’aquests dissidents a Avinyó es féu precària i, cap al final de maig, Michele, Guillem d’Occam, Bonagrazia de Bergamo, Francesco d’Ascoli i Henri de Talheim es feren escàpols, seguits pel homes del papa fins a Niça, Toló, Marsella i Aigüesmortes, on se’ls va incorporar el cardenal Pierre d’Arrablay, que intentà, endebades, d’induir-los a tornar, però no va reeixir a vèncer llur resistència, llur odi al pontífex, llur por. Pel juny arribaren a Pisa, on foren acollits triomfalment pels imperials, i, els mesos següents, Michele denuncià públicament Joan. Massa tard, però. La bona estrella de l’emperador s’eclipsava; Joan, des d’Avinyó, conspirava per donar als framenors un nou superior general i, finalment, se’n va sortir. Aquell dia Michele de Cesena hauria fet més ben fet de no prendre la decisió d’anar a Avinyó: hauria pogut plantar cara de més a prop a la resistència dels framenors, sense perdre tants mesos a mercè del seu enemic, afeblint la seva posició… Però potser així ho havia establert l’omnipotència divina, i ara ja no sé qui d’ells tenia raó, i al cap de tants anys el foc de les passions s’apaga i, ensems, s’esllangueix allò que crèiem que era la llum de la veritat. ¿Qui de nosaltres podria dir, a hores d’ara, si tenien raó Hèctor o Aquil·les, Agamèmnon o Príam, quan lluitaven per la bellesa d’una dona que ara és cendra de cendra?

Però m’esgarrio en divagacions malenconioses, en comptes d’explicar la conclusió d’aquella trista conversa. Michele havia pres una decisió i no hi va haver manera de fer-lo canviar. Sinó que ara es plantejava un altre problema, i Guillem l’exposà sense embuts: Ubertino mateix ja no estava segur. Les frases que li havia adreçat Bernat, l’odi que li guardava el papa, el fet que, mentre Michele encara era un poder amb qui calia fer tractes, Ubertino fes rotllo a part…

—Joan vol Michele a la cort i Ubertino a l’infern. Si conec bé Bernat, d’avui a demà, i amb la complicitat de la boira, Ubertino haurà estat assassinat. I, si algú es demana qui l’ha mort, l’abadia podria carregar tranquil·lament un altre crim, i dirien que havien estat els dimonis evocats per Remigio amb els seus gats negres, o algun dolcinià supervivent que encara ronda per aquest recinte…

Ubertino estava preocupat:

—Llavors…? —preguntà.

—Llavors —va dir Guillem—, vés a parlar amb l’Abat. Demana-li una muntura, provisions, una carta per a alguna abadia llunyana, enllà dels Alps. I aprofita la boira i la fosca per anar-te’n de seguida.

—Però els arquers encara vigilen les portes…

—L’abadia té d’altres sortides i l’Abat les coneix. Cal que un dels servents t’estigui esperant a baix amb un cavall, i, sortint per algun passadís del recinte, només et caldrà recórrer un tros de bosc. Has d’actuar de pressa, abans que Bernat es refaci de l’èxtasi del seu triomf. Jo m’haig d’ocupar d’altres coses; tenia dues missions encomanades, una ha fracassat, almenys que no fracassi l’altra Vull arreplegar un llibre i un home. Si tot va bé, seràs aquí abans que jo hagi de començar a passar ànsia per tu. Adéu, doncs. Estengué els braços. Commogut, Ubertino l’abraçà fort:

—Adéu, Guillem, ets un anglès boig i arrogant, però tens un gran cor. Ens tornarem a veure?

—Ens tornarem a veure —el tranquil·litzà Guillem—. Déu ho voldrà.

Déu, però, no ho va voler. Com ja he dit, Ubertino morí misteriosament assassinat dos anys més tard. Una vida dura i atzarosa, la d’aquell vell combatiu i abrandat. Potser no va ser un sant, però confio que Déu hagi premiat la seva aferrissada convicció de ser-ho. Com més vell em faig, més m’abandono a la voluntat de Déu i aprecio cada cop menys la intel·ligència que vol saber i la voluntat que vol fer i reconec com a únic element de salvació la fe, que sap esperar pacientment sense preguntar massa. I Ubertino, sens dubte, tingué molta fe en la sang i l’agonia de Nostre Senyor crucificat.

Potser jo estava pensant això en aquells moments, i el vell místic se n’adonà, o endevinà que temps a venir pensaria així. Em somrigué dolçament i m’abraçà potser sense l’abrandament amb què ho havia fet dies abans. M’abraçà com un avi abraça el seu nét, i jo m’hi vaig tornar amb el mateix esperit. Després s’allunyà amb Michele per anar a buscar l’Abat.

—I ara? —vaig preguntar a Guillem.

—Ara tornem als nostres crims.

—Mestre —vaig dir—, avui han passat coses molt greus per a la cristiandat i ha fracassat la vostra missió, però sembleu més interessat a resoldre aquest misteri que per la trobada entre el papa i l’emperador.

—Els bojos i els nens sempre diuen la veritat, Adso. Deu ser perquè, com a conseller imperial, el meu amic Marsilio és millor que jo, però, com a inquisidor, el guanyo jo. I potser guanyo fins i tot el mateix Bernat Gui, que Déu em perdoni. Perquè, a Bernat, no li interessa descobrir els culpables, sinó cremar els acusats. A mi, en canvi, el que em causa més delectança és desembullar una troca ben embolicada. En el fons deu ser perquè en un moment en què, com a filòsof, dubto que el món tingui un ordre, em consola descobrir, si no un ordre, almenys una sèrie de connexions en petites parts dels afers d’aquest món. Ben mirat, probablement hi ha una altra raó: i és que en aquesta història potser hi ha en joc coses més grans i importants que no la batalla entre Joan i Ludovic…

—Però és una història de robatoris i venjances entre monjos de poca virtut! —vaig exclamar, confús.

—Al voltant d’un llibre prohibit, Adso, al voltant d’un llibre prohibit —respongué Guillem.

Els monjos s’aviaven cap a sopar. Ja érem a mig menjar que s’entaulà Michele de Cesena amb nosaltres i ens féu avinent que Ubertino havia marxat. Guillem va sospirar alleujat.

Havent sopat, després d’esquivar l’Abat, que estava enraonant amb Bernat, vam descobrir Benci, que ens saludà amb un mig somriure, que intentava arribar a la porta. Guillem se li va acostar i el va obligar a seguir-nos fins a un racó de la cuina.

—Benci —li preguntà Guillem—, on és el llibre?

—Quin llibre?

—Benci, ni tu ni jo no som estúpids. Parlo del llibre que avui buscàvem al laboratori de Severino, que jo no he sabut trobar i que tu has identificat de seguida i l’has anat a recollir…

—Què us fa pensar que l’hagi pres?

—Ho penso, i tu també ho penses. On és?

—No ho puc pas dir.

—Benci, si no m’ho dius, en parlaré amb l’Abat.

—No ho puc dir per ordre de l’Abat —va dir Benci, amb un aire virtuós—. Avui, després que ens hem vist, ha passat una cosa que heu de saber. Després de la mort de Berengario faltava un ajudant de bibliotecari. Aquesta tarda Malaquies m’ha proposat que ocupés el lloc. Fa tot just mitja hora l’Abat hi ha accedit i, a partir de demà al matí, espero que m’iniciïn en els secrets de la biblioteca. És cert, aquest matí he agafat el llibre, i l’havia amagat sota la màrfega de la meva cel·la sense ni mirar-me’l, perquè sabia que Malaquies em vigilava. I, en un moment donat, Malaquies m’ha fet la proposta que us he explicat. Aleshores jo he fet el que ha de fer un ajudant de bibliotecari: li he lliurat el llibre.

No vaig poder-me estar d’intervenir violentament:

—Però, Benci, ahir, i abans-d’ahir, tu… vós dèieu que us cremava la curiositat de conèixer, que no volíeu que la biblioteca amagués misteris, que un estudiós ha de saber…

Benci callava, enrojolat, però Guillem m’aturà:

—Adso, des de fa unes hores Benci s’ha passat a l’altre bàndol. Ara ell és el custodi d’aquests secrets que volia conèixer, i, mentre els custodia, tindrà tot el temps que voldrà per conèixer-los.

—Però, i els altres? —vaig preguntar—. Benci parlava en nom de tots els savis!

—Abans —va dir Guillem. I se m’emportà, deixant Benci enmig d’una gran confusió.

—Benci —em va dir Guillem després— és víctima d’una gran luxúria, que no és pas la de Berengario ni la del cellerer. Com molts estudiosos, té la luxúria del saber. Del saber per si mateix. Bandejat com estava d’una part d’aquest saber, se’n volia apoderar. Ara ho ha fet. Malaquies coneixia el seu home i ha triat el millor camí per recuperar el llibre i segellar els llavis de Benci. Em preguntaràs de què serveix dominar tota aquesta reserva de saber si la condició és no poder-la posar a l’abast de tots els altres. Però és per això precisament que he parlat de luxúria. No era luxúria la set de coneixement de Roger Bacon, que volia esmerçar la ciència a fer més feliç el poble de Déu i, en conseqüència, no cercava el saber pel saber. La de Benci no és sinó curiositat insaciable, orgull de l’intel·lecte, una manera com una altra, per a un monjo, de transformar i apaivagar el deler del ventre, o l’ardor que mou un altre a esdevenir guerrer de la fe, o de l’heretgia. No hi ha solament la luxúria de la carn. És luxúria la de Bernat Gui, luxúria depravada de justícia que s’identifica amb la luxúria del poder. És luxúria de riquesa la del nostre sant pontífex, ja no romà. Era luxúria de testimoniança i transformació i penitència i mort la del cellerer, en la seva joventut. I la de Benci és luxúria de llibres. Com totes les luxúries, com la d’Onan, que vessava el seu semen per terra, és luxúria eixorca, i no té res a veure amb l’amor, ni tan sols amb el carnal…

—Ho sé —vaig rondinar. Guillem va fer l’orni. Però, continuant el seu discurs, va dir:

—La vera amor vol el bé de l’estimat.

—¿No és pas que Benci vol el bé dels seus llibres (que ara també són seus) i pensa que llur bé és estar a recer de mans rapisseres? —vaig preguntar.

—El bé d’un llibre és ser llegit. Un llibre és fet de signes que parlen d’altres signes, els quals, a llur torn, parlen de les coses. Sense un ull que el llegeixi, un llibre porta signes que no produeixen conceptes, i, en conseqüència, és mut. Aquesta biblioteca potser va néixer per salvar els llibres que conté, però ara viu per enterrar-los. Per això ha esdevingut focus d’impietat. El cellerer ha dit que ha fet traïció. És el mateix que ha fet Benci. Ha fet traïció. Oh, quin dia més brut, Adso! Ple de sang i ruïna. Per avui ja en tinc prou. Anem també nosaltres a completes, i després a dormir.

En sortir de la cuina trobàrem Aymaro. Ens va preguntar si era certa la brama que corria, que Malaquies havia proposat Benci com a ajudant seu. No poguérem sinó confirmar-la-hi.

—Aquest Malaquies n’ha fetes de molt galdoses, avui —va dir Aymaro, amb el seu somriure de menyspreu i indulgència habitual—. Si hi hagués justícia, el dimoni se’l vindria a emportar aquesta nit mateix.