37

En creuar la Diagonal, al límit de les seves forces pel pes dels cistells i a molt poques passes de casa seva, els va veure.

La desfilada de la victòria.

L’entrada de les tropes franquistes a la ciutat.

En Miquel Mascarell es va aturar, per descansar, per no renunciar al dolor, per no fugir de la realitat com havia fet en Jaume Cortacans, per ser testimoni de la història, tot i que la història aviat començaria a no deixar testimonis.

Encara portava la pistola al damunt. Sense bales.

Havia de llençar-la a la claveguera.

I la credencial.

Havia…

Va observar els qui saludaven els vencedors, feliços, no sabia si pel final de la guerra o pel seu èxit bèl·lic. Allà, desfilant com a herois, hi havia els qui havien subvertit l’ordre constitucional i la democràcia, els qui havien traït la República i el poble d’Espanya. Allà, amb la seva arrogància, el feixisme tornava a dominar per la força. I aquest mateix poble els victorejava. Homes, dones, nens… Rostres famèlics i rostres il·luminats, rostres que cantaven i rostres que cridaven. Es va sorprendre de la quantitat de noies, com la Patro, com la Merche, que s’abraçaven als soldats. Es va sorprendre que, després de dos anys i mig d’incerteses, bombardejos i sang vessada, algú pretengués fer creu i ratlla.

Fins i tot en Roger li va tornar al pensament.

«Vés-te’n a casa, papa», li va dir.

En Miquel Mascarell no es va moure.

Probablement si haguessin aterrat éssers d’un altre planeta la recepció hauria estat igual, entusiasta.

—Els primers han estat forces de la Cinquena Brigada de Navarra, recolzats per carros de combat de la Quarta Companyia que han entrat per Vallvidrera —va sentir dir a un que presumia d’entès—. Després han baixat fins a Pedralbes. També han entrat per Esplugues de Llobregat, Collblanc, la Torrassa i la Bordeta cap a Sants i Hostafrancs. L’única resistència ha estat a càrrec d’unes seccions de màquines del cent-vint-i-cinquè batalló de metralladores i de quatre carros de combat russos i dos de blindats a la Bonanova. Tan bon punt arribin al Tibidabo i baixin per la Rabassada, i pugin a Montjuïc per alçar la bandera, això s’haurà acabat.

—Estàs molt informat, tu —va dir un altre home al seu costat.

—És clar —es va vanagloriar el primer—. Si jo t’expliqués…

Hi havia banderes espanyoles.

On les havien amagat durant aquell temps?

Eren com els Cortacans, els Niubó i altres. L’enemic interior. Ni totes les purgues, ni tota la bogeria desfermada el juliol del trenta-sis no havia pogut fer res contra ells. Els Cortacans posaven ciris a Déu i al diable. Mai no perdien.

Tot i que sempre quedava una última bala per a ells.

—Vine —va sentir ara la veu de la Quimeta.

Les avantguardes dels cossos d’exèrcit de Navarra i marroquí continuaven caminant per la Diagonal.

En Miquel Mascarell va reprimir les llàgrimes tant com va poder. Es va ajupir, va collir els dos cistells, els va estirar cap amunt i va girar l’esquena als soldats, a la bogeria, al deliri d’una Barcelona desconeguda que es lliurava en cos i ànima als vencedors.

En arribar al carrer Còrsega no va poder reprimir-les.

Va continuar caminant.

Va veure casa seva, el seu món, i la Quimeta al balconet, esperant-lo malgrat el fred.

Tenien menjar per a una bona colla de dies, i a la nit…

No sabia si era el darrer instant del seu món o el primer d’un altre, per al qual ells ja no comptarien, però va acabar decidint que ja hi pensaria més endavant.

Al capdavall, ja no tenia gens de pressa.