21

La seva pal·lidesa va activar l’alarma del jove.

—Perdoni, senyor… —No va saber de quina manera continuar.

—Va estar… amb el meu fill al front?

—Sí.

—Fins…?

No va ser necessari acabar de formular la pregunta.

—Sí.

L’única cosa que sabien era que havia mort. Res més. Fins i tot desconeixien el lloc on podien ser les seves restes si havia estat enterrat. El caos de la batalla de l’Ebre havia estat absolut i per més que ho van preguntar no hi va haver manera d’aconseguir una informació més concreta. La notificació els va arribar de manera gairebé velada, a traïció. Un vespre que es va convertir en el pitjor de la seva vida. Si més no va ser en persona. Algú va associar els cognoms. No els van enviar un pobre desgraciat, sinó un oficial. El missatge era espantosament lacònic. Argot de consolació embolcallat amb un panegíric de frases buides, «mort en acte de servei…», «defensa de la legalitat i els valors…», «al costat d’altres valerosos combatents per la llibertat…». Frases i paraules com «heroic», «orgull», «honor»…

La mort d’un fill no requereix cap tripijoc.

És el cop definitiu en si mateix.

Es va haver de repenjar a la paret, marejat. La mateixa gana es va engrandir tant que el va buidar per dins, de cap a peus, però lluny de sentir-se lleuger es va sentir pesat, fet de plom.

—Perdoni, no m’havia d’haver presentat així. Em sap greu. —El rostre se li va transformar en una ganyota de dolor.

—Al contrari, perdoni’m a mi.

—Jo…

En Miquel Mascarell li va posar una mà a l’espatlla. Va estar a punt d’abraçar-lo. Era una mica més gran que en Roger, però això li va semblar el menys important. No ho va fer per alguna estranya dignitat i respecte, potser per mantenir l’equilibri entre el vertigen de les seves sensacions.

—Com es diu?

—Tomàs Abellán.

—Recordo un Tomàs en una de les seves cartes.

—Aquest era jo —va somriure amb tendresa—. Vam lluitar junts des del trenta-set. Braç a braç.

—Era amb ell quan va morir?

—Sí, sí senyor. Jo el vaig enterrar.

—Vostè?

—No vaig voler deixar-lo allà tirat. Me la vaig jugar, però era el mínim que podia fer per ell. Ja ens batíem en retirada i altres companys van optar per marxar. Jo vaig aprofitar el forat d’un obús per ficar-lo a dins i tapar-lo. Puc dir-li on és, per si algun dia…

Algun dia.

En Miquel Mascarell va tancar els ulls.

—Es troba bé?

—Sí, és que no he menjat res des de…

—Jo tinc alguna cosa, senyor. Seria un plaer compartir-ho amb vostè.

—No, no…

—Sisplau.

Continuaven a la porta de l’edifici, a expenses de la sortida o l’entrada d’alguna veïna.

—Podem pujar al seu pis? —li va preguntar en Tomàs Abellán.

—No. —Va ser massa ràpid i l’hi va haver d’aclarir—: La meva dona està molt malalta. No vull que escolti això ara.

—Llavors…

—Vingui.

El va agafar pel braç i van caminar uns metres, cap a l’esquerra, fins a aturar-se al xamfrà d’Enric Granados, fora de la vista de casa seva. La vorera no era el millor dels llocs, però va ser el primer a seure-hi. El seu company el va imitar. Sense dir res, va treure de la motxilla un petit tros de pa i un altre encara més petit de formatge de bola.

—I això? —Va arrufar el nas el policia.

—Un luxe, oi?

—Li asseguro que sí.

En Tomàs Abellán va tallar el pa i el formatge per la meitat. Li va donar un tros de cada i es va guardar la resta. Amb prou feines un parell de mossegades. Era impossible guardar-ne una mica per a la Quimeta. En Miquel Mascarell ja no s’hi va poder resistir.

Es va sentir culpable per ella, però si li pujava allò hauria de mentir.

—Parli’m d’en Roger —li va demanar mentre mastegava.

—Era un bon noi. —El somriure del soldat va ser franc—. Net de cor, just, honrat… I també valent. —Va fer un gest difús—. Bé, valents ho érem tots, perquè amb el que ens queia al damunt i el que vam aguantar, sobretot ja en aquesta part final…

—Com va morir?

La pregunta li va semblar horrorosa. Preguntava per la mort d’en Roger mentre devorava un tros de pa amb formatge, assegut en una vorera, amb la Quimeta al pis esgotada pel càncer.

Va odiar la guerra més que mai, i la manera en què converteix els éssers humans en animals.

—M’agradaria dir-li que atacant els facciosos, matant enemics i tot això, però… Vostè ja sap que era un paio magnífic, oi? No cal que li menteixi.

—No, no cal.

—Va ser una bala perduda —ho va confessar mentre clavava els ulls a terra, entre els peus—. Ni tan sols sé d’on va venir. Fins i tot podia ser del nostre bàndol. Estàvem parapetats, reorganitzant-nos, o si més no això era el que es deia enmig d’aquella fugida. L’única cosa que sé és que es va desplomar entre nosaltres.

—Va patir?

—No, no senyor. La bala li va travessar el cor.

Se li va quedar una bola de pa a la gola.

Creia que s’ofegava.

—Llavors els altres es van retirar i jo vaig fer el que li he dit. Per dignitat. No crec que ells, els facciosos, s’haguessin pres la molèstia d’enterrar-lo. En Roger hauria fet el mateix per mi, em consta. En vam passar de verdes i de madures, de tots colors. Vam fer tants plans per quan acabés la guerra…

—I el lloc on està enterrat…? —Es va quedar a mitja pregunta.

—Sabia que passaríem per Barcelona, de manera que vaig memoritzar el lloc i més tard vaig fer un plànol.

Se’l va treure de la butxaca de l’uniforme. Un plànol bast, amb tot just quatre referències, el riu, uns arbres, una muntanya, unes roques… Probablement suficient.

Suficient si continuava viu i un dia era capaç de tant enmig de l’Espanya negra que s’acostava.

Un impossible.

—Gràcies, Tomàs. —Va aconseguir empassar-se la bola de pa.

—Li he portat una altra cosa, senyor Mascarell.

—Què és?

—Acabi de menjar. —Li va assenyalar el darrer tros de formatge que sostenia a la mà—. Encara disposo d’uns minuts.

—On va?

—No tornaré a la guerra, sap? Està perduda. Ja ni tan sols hi ha front, ni resistència. Demà seran a Barcelona. Demà passat a tot estirar. Això s’ha acabat.

—I què farà?

—Aniré a la frontera.

—Un llarg camí.

—Ja n’hi deu haver milers en ruta. Un de més no importa. No vull morir aquí, ni viure sota les seves botes. Espero que ho entengui.

—Ho entenc.

—No sóc un covard, senyor.

Es va trobar amb els seus ulls endurits per la guerra, però transparents com els d’un infant.

—Ja ho sé.

—Vostè es quedarà?

—Sí, per la meva dona.

—L’inconvenient és l’uniforme. —Va sospirar omplint-se els pulmons d’aire—. Seria demanar-li molt que em donés una mica de roba de paisà?

Tenia tota la d’en Roger.

Almenys serviria d’alguna cosa.

De sobte va recordar l’escena del dia abans, el soldat que va saltar del camió en passar per davant de casa seva.

—L’aniré a buscar ara mateix.

—Gràcies. Què li dirà a la seva dona?

—Que un noi jove me l’ha demanat.

En Tomàs Abellán tenia els ulls humits. I no era pel tema de la roba. Era pel fet de ser allà, pel que sentia, per l’angoixa del moment.

—Els meus pares ni tan sols sabran si sóc viu. —Va sospirar.

—Doni’m el seu nom i l’adreça. Si no em maten, faré tots els possibles per posar-me en contacte amb ells, com vostè ha fet amb mi. D’on és?

—D’Amposta.

En Miquel Mascarell anava a posar-se dret. La mà del soldat l’hi va impedir.

Llavors l’hi va dir.

—En Roger va deixar una carta a mig escriure, senyor. No la va poder acabar la nit anterior a la seva mort. És el que he vingut a portar-li.