8

La distància no era excessiva, però l’acció no deixava de representar un cert risc. Va haver de passar una cama a l’altra banda de l’envà de separació dels dos pisos, quedar penjat de totes dues parts, en terra de ningú, assegut amb una cama a cada barana, amb la possibilitat de relliscar i caure cap avall, i en acabat, després d’aferrar-se fins a sentir-se segur, passar-hi la segona cama i portar el seu feixuc cos fins a la seva destinació. Quan es va deixar anar, ja a la galeria de la casa de la Reme, va estar a punt de caure a terra. Va tentinejar durant un parell de passes i es va recolzar a la barana. El pati comunitari era petit, gairebé es podia tocar la paret de l’altre costat estenent una mà. Pel buit superior es veia un tros de cel blau.

Va entrar al pis de la Reme per la porta de vidre de la galeria. Va anar a parar a una cuina minúscula, tan neta com buida. Ni rastre de menjar per enlloc. Semblava com si els fogons de llenya no s’haguessin fet servir des de feia molt temps, ja que no hi havia ni rastre d’estelles, ni de cendra i encara menys de carbó. La morta devia ser una maniàtica de la neteja, un fet característic en moltes prostitutes i exprostitutes. La necessitat de desfer-se de les empremtes de la vida imposava unes regles pròpies.

La casa no és que fos neta, és que era buida.

La Reme i la seva filla Merche vivien tan precàriament que…

Primer va anar al menjador, per inspeccionar el balcó per on havia caigut la morta, el cos de la qual jeia al carrer. Les restes dels vidres de les dues petites portes d’accés havien caigut a l’altra banda, és a dir, de dins cap a fora. O la Reme s’havia tornat boja i havia travessat les portes tot emportant-se els vidres en comptes de saltar netament des del balcó, o a algú se li havia escapat la mà en colpejar-la i no havia pogut evitar que la violència de l’impacte l’hagués fet anar cap enrere i hagués caigut a l’altra banda.

—No t’has suïcidat, oi? —li va preguntar al balconet.

Les restes de la baralla es feien evidents per poc que el més beneit parés atenció als detalls. Dos petits quadres caiguts, una galleda metàl·lica tombada i l’aigua que contenia escampada per terra i ja gairebé seca, una arqueta de fusta vella desplaçada uns centímetres de la seva posició habitual i entravessada prop de la paret…

Va sortir al balcó. A baix, l’escena es mantenia gairebé igual, congelada en el temps i l’espai. El cadàver de la Reme i la rotllana de curioses i curiosos, parlant en veu baixa, observant aquella interrupció de la vida en forma de mort inesperada. Si alguna de les dones presents es retirava, una altra la substituïa. Els vianants s’acostaven a preguntar què havia passat, si bé a hores d’ara ja ningú no se sorprenia de trobar un mort en qualsevol carrer.

Va tornar a dins del pis, es va apujar el coll de l’abric, perquè hi feia molt fred, i va inspeccionar l’habitatge de les dues dones.

L’expressió «buit» adquiria allà una interpretació literal.

No hi havia res.

Res.

La Reme i la seva filla vivien en la indigència, o si més no la primera, perquè a l’habitació de la segona el panorama era diferent, i més desconcertant. La roba, sens dubte excessiva en nombre tractant-se d’una noia, es trobava perfectament plegada als prestatges o col·locada als penjadors. L’armari ja no tenia portes. Hi va veure abrics, jerseis, suèters, combinacions, mitges, sabates… I no eren els propis de la seva condició humil. La roba era bona, de qualitat, les peces d’hivern gruixudes, les sabates, un luxe fins i tot per la quantitat. Si la Merche no es dedicava a la prostitució, com la seva mare en els seus anys bons, tenia algú que la mantenia com una princesa a falta de ser una reina. O això o havia assaltat un magatzem de roba.

Va inspeccionar de manera minuciosa i pacient les peces plegades o penjades, sense deixar-ne cap detall al marge o una butxaca passada per alt. No hi va trobar res, ni una entrada de cinema o un record perdut. Va fer el mateix amb els fons de l’armari i tres calaixos situats a la part de la dreta. En aquests últims, hi va descobrir alguns retrats vells, dues polseres i tres anells barats, un vano, un petit rellotge que ja no marcava l’hora, una flor seca i una bossa de mà de festa, nacrada, molt deteriorada. Cap carta, cap indici de res, i encara menys una adreça o qualsevol detall per iniciar una investigació.

Va abandonar l’armari i es va concentrar en l’habitació.

No hi havia llit. El matalàs estava situat directament a terra. Més fusta per escalfar totes aquelles nits fredes dels tres hiverns en guerra. Es va ajupir per palpar-lo, pam a pam. Després el va olorar. Gairebé es va sentir com un fetitxista, ja que l’aroma era la d’una dona jove. Va aspirar el lleuger perfum escampat per aquella breu geografia coberta per dues mantes ronyoses. En enretirar-les, va descobrir altres detalls més ínfims, però reveladors. La petita taca de sang no rentada d’alguna menstruació recent, el sargit habitual per evitar mals majors a l’hora de dormir, l’estampa sota el coixí. De sant Cristòfol.

Es va quedar amb l’aroma del perfum. No entenia d’olors i encara menys de marques. Tant podia ser una simple lavanda com una cosa de molta més excel·lència. Però l’ampolleta no estava a la vista.

Va apartar el matalàs empenyent-lo amb les dues mans, tot i que ni era gros ni se li va resistir pel pes.

La rajola despresa era just a sota de la part superior, aquella sobre la qual reposava el cap de la Mercedes Expósito. Ni tan sols semblava estar dissimulada. La va alçar amb l’índex de la mà dreta i va impedir que caigués de l’altre costat. Pel buit foradat a terra, d’uns cinc centímetres de profunditat, en va extreure una respectable quantitat de diners, sobretot tenint en compte que es tractava d’una noia que encara no havia complert els setze anys. Va comptar les pessetes, que aviat serien inservibles quan s’acabés la guerra, i va especular sobre la manera en què la jove hauria pogut aconseguir-les si no era venent el seu cos.

—Què feia la teva filla, Reme?

Va deixar els diners al seu lloc, va tornar a col·locar bé la rajola i va arrossegar de nou el matalàs fins a situar-lo al seu lloc. Quan la Merche tornés potser els necessitaria tots, almenys per sentir-se segura mentre pogués. Tot seguit es va posar dret i va concloure la inspecció de l’habitació palpant-ne les quatre parets a la recerca de l’inimaginable.

A la resta de la casa, poca cosa més.

Excepte l’ampolleta de colònia, no gaire cara, una simple Lavanda Puig que esperava mig plena al costat del safareig, el lloc on mare i filla devien rentar-se quan podien.

El seu darrer examen va ser l’habitació de la Reme.

Les fotografies, cinc, no tenien marcs, llevat d’una, que en lluïa un de ferro molt treballat, amb fulles d’acant als angles. Probablement no valia res, per això encara era allà. S’hi veia un home i una dona el dia del seu casament. Era del segle passat, per la qual cosa va deduir que es tractava dels pares de la mateixa Remedios. La resta, de cartolina gruixuda, estaven repenjades a la paret i descansaven sobre un bagul centenari, de cuir ennegrit. Tret d’un retrat de la propietària de la casa, jove i guapa, retocat pel mateix professional que l’havia fet, i un altre de la Mercedes, no va saber a qui pertanyien les altres. La de la Mercedes devia ser recent, un any, dos a tot estirar, o com a màxim de molt poc abans de la guerra, ja que a la imatge de la noia, tot i que era una nena, ja hi despuntaven els trets d’una dona bonica, de somriure franc i ulls vius, rostre angelical, llavis carnosos i bellament dibuixats sobre l’oval de la cara, cabells molt negres, meravellosament pentinats. Una versió millorada de la seva mare. Un regal per als sentits.

La va mirar durant uns segons.

Sí, un regal per als sentits obrint-se a la vida en plena guerra civil.

Tant de bo en Roger li hagués portat a casa algun dia una noia semblant a aquella, feliç, enamorat, per casar-s’hi, tenir fills i donar-li néts a ell i a la Quimeta. Fills i esperança. La vida vulgar i corrent en un país en pau, en una Espanya normal, en un món civilitzat.

La fotografia li va fer mal.

La va agafar entre les mans i va decidir endur-se-la. Se la va guardar a la butxaca esquerra de l’abric. Potser li faria falta. Potser ja ningú no la reclamaria si, com pensava, la Mercedes Expósito se n’havia anat de Barcelona.

Tot i que encara desconeixia la raó per la qual no s’havia acomiadat de la seva mare.

Va tornar al menjador, al balcó, va comprovar els trossos dels vidres trencats, gairebé un per un, amb detall, per si hi havia sang en algun. Va examinar-ne la mida per tal de deduir la intensitat del cop i l’angle de ruptura. També va mirar els que encara estaven units al marc, arestosos com ganivets. Va intentar no passar res per alt i es va acabar rendint a l’evidència.

No hi havia res més.

Excepte la ferma convicció que la Reme no havia saltat al buit per pròpia iniciativa.