10

A la carboneria no hi havia carbó. Encara més, era com si algú hagués escurat les parets, fins a retirar-ne qualsevol empremta o residu de pols, per aprofitar-ho. I una carboneria sense carbó era com l’antesala de l’infern, un espai ennegrit i situat fora del temps. La porta que donava a l’exterior marcava el camí de la llum. La que donava a l’interior s’assemblava a una cova misteriosa, la cambra fosca dels horrors.

—Bon dia!

No va obtenir resposta. Potser la senyora Marianna era una de les dones que continuava vetllant el cos de la Reme, carrer avall, cobert ara amb un drap a manera de sudari. No hi havia por que algú li robés res. La vida s’havia aturat per a tots. Paralitzada a l’espera de tornar a posar-se en marxa. Quan allà hi hagués de nou carbó, el vell món ja no existiria, i al seu lloc n’hi hauria un altre.

Durant quant de temps?

Es va sentir incòmode amb aquella negror plena de mals presagis. Era com si ja fos en el futur. Deu, vint, trenta anys. Un futur que, de tota manera, no veuria. El món havia girat l’esquena a la República espanyola, de manera que els vencedors clavarien les urpes en el poder, i arrasarien qualsevol resistència amb la mínima capacitat de…

—Escolti?

Volia arrencar a córrer, anar-se’n d’aquell mirall sinistre, però no va cedir a l’indici de pànic i va caminar fins a la porta que donava accés a l’interior. L’habitatge no era pas més alegre que la botiga, però es veia més net. Una finestra donava a un pati i, si més no, la llum disseminava la seva influència benefactora per l’estança. No va voler començar a obrir portes i ho va intentar per tercera vegada.

—Hi ha algú?

Una veu va emergir d’algun lloc.

—Aquí!

En Miquel Mascarell va mirar d’ubicar-la.

—Escolti? —va vacil·lar.

—Aquí! —va repetir la veu, que va anar acompanyada d’una sèrie de cops.

Era la porta més allunyada. Va arrufar el nas i s’hi va acostar. L’últim cop va morir a l’altra banda. Se la va quedar mirant sense saber gaire bé què fer.

—Pot sortir, sisplau?

—Com vol que surti si està tancada amb clau? Tregui’m d’aquí!

Va posar una mà al pom i ho va intentar. Tancada.

—Què hi fa, aquí dins?

—Maleït sigui! —El presoner va abocar tota la seva fúria a la fusta.

—Qui és vostè? —va preguntar el policia.

—Qui vol que sigui? L’Oriol! No pot fer res abans que ella torni?

—La seva mare?

—Sí!

—Però per què…

No va poder continuar parlant. Una altra veu, aquest cop de dona, i provinent de l’entrada, li va tallar el flux de pensaments contradictoris.

—Qui és vostè? Què hi fa, aquí?

La senyora Marianna era la carbonera, amb carbó o sense. Com si portés enganxat el sutge de tota la seva vida als cabells, les mans, les ungles, els ulls o la negror de les seves robes, mitges i sabates. Entre aquella sensació de nit eterna brillaven com fars els dos llacs formats pel blanc dels ulls al voltant de les pupil·les.

—Perdoni, senyora —va donar l’esquena a la porta rere la qual estava tancat el seu fill i es va enfrontar amb ella, amb la credencial a la mà per tranquil·litzar-la—. Sóc policia.

Ho va fer tot menys això, tranquil·litzar-la.

—Ai, no, per l’amor de Déu, no ho faci!

—Fer què?

—No se l’emporti, sisplau, senyor… No se l’emporti. Només és una criatura… I ni tan sols li toca!

La súplica es va convertir en rendició. La dona es va abraçar a si mateixa i va començar a plorar, amb el cap caigut sobre el pit. La imatge de la derrota més absoluta. Al visitant van començar a xiular-li les orelles.

—Mama! —va cridar el noi donant l’enèsim cop a la porta.

—Senyora, no sé de què em parla —va intentar tranquil·litzar-la—. Però no he vingut a emportar-me ningú, li ho prometo.

—Ah, no? —va vacil·lar per sobre del seu atac d’ansietat.

—Què passa aquí? Per què té el seu fill tancat?

—I vostè què vol?

—Parlar amb ell, res més.

—De què? —va tornar la desconfiança.

—De la Mercedes Expósito.

—La filla de la senyora Remedios?

Va girar el cap, en direcció a la carboneria i, més enllà, al carrer. Sí, la senyora Marianna venia de l’aldarull. Ja coneixia la notícia i n’havia estat testimoni.

—Per què té el seu fill tancat? —va repetir la pregunta.

—Només té quinze anys! —es va remoure una altra vegada.

—En faré setze, mama! —va retronar la veu del noi des del darrere de la porta que el mantenia presoner a casa seva.

De sobte ho va entendre.

La guerra.

Barcelona.

Les lleves cridades el dia 15, tot just una setmana abans. Les del 1919, el 1920 i el 1921, si bé reclutades amb poc èxit.

Aquella sang que els Amadeus Sospedra reclamaven del poble.

—I el seu pare? —El to d’en Miquel Mascarell es va tornar crepuscular.

—Va morir al front de Terol, senyor.

—Em sap greu.

—No vull que també mori ell —va gemegar la dona—. On anirà? A engegar quatre trets? Per què?

—Jo no vull viure a la merda de país que ens espera! —va udolar la veu de l’Oriol—. Visca Catalunya lliure!

El policia va posar una mà a l’espatlla de la carbonera. La hi va prémer per transmetre-li un alè de confiança. Va intentar fins i tot somriure, però no se’n va sortir.

—La filla de la senyora Remedios ha desaparegut, i ara la seva mare és morta. M’han dit que la noia i l’Oriol eren bons amics.

Es va calmar, especialment gràcies al seu to plàcid.

—Aquesta nena… —Va moure el cap d’un costat a l’altre, apesarada.

—No li agradava?

La senyora Marianna va arronsar les espatlles, però el seu rostre la va trair. Les ombres sobrevolaven el to fosc de les seves faccions, bo i donant-li una imatge més citrina. Semblava un espectre.

L’espectre més trist del món.

—Venia gaire per aquí?

—Abans, a comprar carbó, quan n’hi havia. Ara ja no.

—I el seu fill?

—Pregunti-ho a ell.

—Em pot obrir la porta?

—Sí, és clar —es va resignar.

—De què parleu? —va cridar el presoner.

La seva mare es va treure una clau d’una de les butxaques de la faldilla. No duia abric, però sí dos o tres jerseis, tots negres, l’un sobre l’altre. Es va acostar a la porta i va introduir la clau al pany.

—Sisplau, no el deixi sortir —li va pregar.

—No pateixi.

La clau, en girar, va produir un espetec metàl·lic.

L’Oriol devia tenir gairebé setze anys, però era un adolescent de cap a peus, amb la cara plena d’acne i la pell envermellida, com si acabés de començar l’estiu i ell hagués tingut la primera insolació estival. Era alt, desairós, i per variar estava molt prim, símptoma tant de l’edat com de les privacions bèl·liques. En les seves faccions es resumia la situació de la mateixa guerra, la rebel·lia, la insatisfacció, el dolor, la impotència. Va mirar la seva mare amb animadversió i el nouvingut amb dubtes.

—Per l’amor de Déu, Oriol, calma’t —li va demanar ella—. Aquest senyor és policia i vol parlar amb tu.

—M’ha vingut a buscar? —Se li va il·luminar el rostre.

—No.

—És per la Merche, fill —va parlar novament la carbonera—. Ha desaparegut, i la seva mare acaba de morir.

La doble notícia el va deixar atordit. En Miquel Mascarell va aprofitar l’avinentesa per desfer-se de la companyia femenina. Es va girar, la va empènyer suaument cap a l’altra banda de la porta sense que ella hi oposés resistència, malgrat el seu rostre ansiós, i seguidament va tancar la porta.

Tots dos es van quedar sols a l’estança, que ni tan sols era una habitació, sinó més aviat una cambra dels mals endreços; per això tenia un pany a la porta. Un traster sense mobles, sense gairebé res, petit, il·luminat per una finestreta estreta per la qual no cabia un cos humà. En Miquel Mascarell es va preguntar com hauria pogut tancar-lo allà dins. Feia falta alguna cosa més que autoritat materna per ficar el lleó a la gàbia.

—És policia, de veritat?

—Inspector Mascarell.

—Sisplau, convenci-la.

—No hi puc fer res, fill.

—Vull combatre!

—Per què?

—Per matar facciosos! —es va sorprendre de la pregunta.

—Quants creus que en mataràs abans que et matin a tu?

—Escolti, vostè de quin bàndol és?

—Ara mateix del de la lògica.

—I això què significa?

—Que hem perdut la guerra, que no val la pena morir per res i que tens un futur.

—Aquí?

En Miquel Mascarell no li va respondre la pregunta. Se sentia tranquil, però en tenia prou de veure l’ansietat del jove Oriol per adonar-se que la seva tranquil·litat no era sinó el pes de la derrota, i que per al noi ell no deixava de ser un residu, potser un traïdor.

O un quintacolumnista.

—Mira, Oriol, ja no podem matar-los —es va confiar—. El que compta ara és que no ens matin a nosaltres. Si ens mantenim vius, podrem tornar a lluitar.

—Quan?

—Quan toqui. I a tu et tocarà, no pateixis.

—Vull combatre! —va insistir per última vegada.

—Per què vols morir?

—Ens mataran igualment.

—No pas a tots. No pas a tu.

—I a vostè?

—Sí.

—Llavors, per què no lluita?

—Ho estic fent, a la meva manera.

—No l’entenc.

—Parla’m de la Mercedes Expósito, Oriol.

Després del rampell final s’havia calmat. El mirava d’una manera diferent, perplexa, adolorida. Se li va acostar i tots dos van quedar a dos pams l’un de l’altre.

—Què vol saber?

—El que em puguis dir.

—No és gaire.

—M’han dit que éreu nòvios.

—Qui l’hi ha dit, això? —va preguntar amb amargor.

—Una veïna.

—Aquí de tot en diuen nòvio. Tant de bo ho hagués estat.

—Així, doncs, no…

—Què li ha passat a la seva mare?

—Diuen que s’ha llançat pel balcó.

—Vivia per la seva filla, això és una bajanada.

—Jo també ho penso, però el cas és que és morta, al mig del carrer, i que la Merche fa tres nits que no apareix per casa.

Va aspirar i va expulsar l’aire dels pulmons àvidament. Als seus ulls va esbategar una ombra pitjor que la de la fam o la rebel·lia mal satisfeta. La de l’amor no correspost. Una barreja de tristesa i de dolor invisible, que és el pitjor dels dolors, el de l’ànima.

—És culpa de la guerra —va dir l’Oriol.

—Què és culpa de la guerra?

—La Merche era especial, més que guapa. Sempre somrient, explosiva, radiant, plena de llum…

—Era?

—Em refereixo a abans que tot comencés a anar malament.

—Què li va passar?

—Va canviar. —Va fer un gest evident—. La gana, les bombes… Cada vegada que sentia els avions tenia tanta por que perdia la noció de la realitat. Un dia estàvem junts i em va abraçar tan fort que vaig pensar que es moria.

El va imaginar abraçat a l’objecte del seu desig, l’amor dels quinze anys, tan absolut, tan innocent i, al mateix temps, tan carnal. Potser demanant que el bombardeig no s’acabés mai, aspirant l’aroma de la noia, besant-li els cabells sense que se n’adonés, estremit…

—La veies gaire?

—Abans, sempre que podia.

—Va tenir nòvios?

—Fa tres anys ja va començar a flirtejar amb un, i amb un altre… No ha aparentat mai l’edat que té. Als dotze en representava quinze o setze, i ara divuit o dinou. Però canviava de nòvio molt de pressa. Els acabava avorrint, o deixaven d’interessar-li quan es posaven pesats. No és de les que es lliga.

—Per què dius que abans la veies sempre que podies? I ara?

—Ara ja no, gairebé gens. Des que va conèixer la Patro i es van fer inseparables amb prou feines se la veia pel barri.

—Qui és la Patro? —Va tenir la paciència d’arrencar-li cada paraula, lentament, sense mostrar presses.

—La Patro Quintana, dos anys i escaig més gran que ella, o gairebé tres, no ho sé. També molt guapa. Jo, al seu costat, vaig acabar semblant una criatura.

—Els homes triguem més a fer el salt, fill.

—Doncs quina merda. —El va mirar amb aprensió per la paraula.

En Miquel Mascarell va pensar en ell mateix. Havia conegut la Quimeta als quinze anys. Als dinou van començar a festejar. Van trigar nou anys més a casar-se. Una vida perduda abans de merèixer la vida guanyada i fruïda plegats.

L’Oriol era una mica ell.

—On puc trobar aquesta tal Patro?

—A la cruïlla de Girona amb València, baixant, a la banda de mar a l’esquerra. És la casa de la cantonada. Ho sé perquè la vaig acompanyar un cop, al començament.

—Quant temps fa d’això?

—A finals de la tardor passada.

—Saps què li ha pogut passar, a la Merche, o on pot ser?

—No, no ho sé.

—Et va comentar…?

Terreny vedat. Una adolescent convertida en dona i un adolescent atrapat en la infantesa. Mons separats. Feia massa anys que era policia per saber quan un interrogatori arribava a la fi.

—D’acord —va sospirar.

—Digui a la meva mare que em deixi sortir.

—No puc.

—No combatré, l’hi juro.

—No et creurà pas.

—Vostè em creu?

El va mirar als ulls.

—Sí, jo sí —va repetir el sospir—, però si jo fos ella em fa l’efecte que també et tancaria un parell de dies.

—Tan a prop són?

En Miquel Mascarell va assentir amb el cap.

El noi semblava estranyament serè.

—Espero que no li hagi passat res, a la Merche —va dir quan ell va obrir la porta.

—Jo també ho espero, fill.

—Ara estarà sola.

—I necessitarà amics —es va acomiadar—. Amics vius.

Va creuar el llindar. La senyora Marianna esperava a l’altra banda, amb les mans juntes com en una pregària. Mare i fill es van mirar un moment, abans que ella tanqués la porta.

—No crec que ho faci —la va tranquil·litzar ell.

—Gràcies.

—Sort —li va desitjar.

En sortir de la carboneria va començar a estossegar, gairebé ofegant-se, com si de sobte s’hagués emportat tot el sutge que pogués flotar invisible a l’aire de la botiga.