3

Es va trobar amb l’Amadeu Sospedra a la porta de l’hospital, cara a cara, sense possibilitat d’eludir-lo. A vegades s’estimava més no parlar amb ell, perquè era un gat vell sempre a la recerca de la notícia. A vegades era tot el contrari, li interessava fer-ho, per la mateixa raó. Ara no es tractava ni d’una cosa ni de l’altra. Eren allà, davant per davant, representant el que representaven, que no era pas poc. El vell periodista d’El Socialista se’l va quedar mirant encuriosit, gairebé per damunt de les seves ulleres rodones arquejades sobre el seu nas aguilenc.

Va ser el primer a trencar el silenci.

—Què hi fa encara, aquí, inspector?

—Feina.

—De debò? —es va mostrar sorprès.

—La vida continua.

No se’l va creure. La seva mirada va esdevenir més escrutadora. Tots dos es van estudiar amb l’aprensió derivada de les circumstàncies. Van ser tot just tres segons, fins que el periodista va apuntar un somriure còmplice.

—No pensa anar-se’n? —va preguntar.

—No —va respondre el policia.

—Jo tampoc —va assentir amb el cap, barrejant-hi una part d’orgull i una altra de coratge, adobades amb un sentiment profund de noblesa—. Va llegir el meu article d’ahir?

—«Podem evitar la derrota»?

—Sí.

—Hi creu sincerament, en això?

—Ahir era ahir, avui és avui i demà serà demà —va fer un gest ambigu—. Però crec en el que vaig dir. Si aconseguíssim fortificar la ciutat, els feixistes no es passejarien com ho estan fent des que van creuar l’Ebre, recorrent fins a quinze o vint quilòmetres diaris sense oposició. N’hi hauria prou que els especuladors i els emboscats utilitzessin les pales, i que la classe obrera alcés el cap, que recuperés la confiança en si mateixa. Una confiança que els hem arrabassat entre tots.

—La gent ja no pot més.

—Però ara és el cara o creu, amic meu. Si no constitueixen els seus Comitès de Salvació de la Revolució i els seus organismes independents del poder estatal burgès, com van fer el 19 de juliol del trenta-sis…, assistirem a la repetició de la catàstrofe del mes de març al front d’Aragó, però a una escala encara més gran: traïcions a l’alt comandament, la fugida dels nostres governants… Totes les posicions estratègiques construïdes al voltant de Barcelona estan sent lliurades sense combatre! Balaguer, el Segre, les Borges Blanques, el setge de Tarragona! Ara només ens queda el Garraf, el Tibidabo, Montjuïc, i més enllà les carreteres que vénen de Vilafranca del Penedès i Igualada.

—Se sol dir que Barcelona és indefensable.

—Ximpleries! —es va remoure l’Amadeu Sospedra—. Tot i que no cal dir que és més fàcil defensar-la des de fora que des de la perifèria urbana. És molt més defensable que Madrid!

—Amb quines armes?

—Fa de quintacolumnista?

—Sóc l’advocat del diable.

—El dimoni no necessita advocats —va negar el periodista—. El problema no és solament que els facciosos estiguin més ben armats, i alimentats, de resultes de la passivitat del proletariat internacional endormiscat per la política del Front Popular. El problema és que l’estratègia i la tècnica militar estan subordinades a la política, sobretot en una guerra civil. Sap que s’ha constituït el «govern de la Victòria»? El govern de la Victòria! Llegeixi-ho demà al diari! El nostre ministre d’agricultura, el comunista Uribe, ha fet saber que s’ha declarat l’estat de guerra en el que queda de l’Espanya governamental. L’estat de guerra! Què hi ha hagut en aquest país els últims tres anys? Però ni tan sols això ha estat el més extraordinari. El que és increïble és que, mentre deien això, ja marxaven tots de Barcelona, vostè ho sap! Hi queda algú, a la seva comissaria? Han demanat als obrers cenetistes de Barcelona que vessin un cop més la seva sang i salvin la situació! I ells sans i estalvis, als seus Rolls Royce i els seus Hispano Suïssa! Segons aquesta colla, el proletariat, en temps normals, ha de respectar la llei burgesa, ser contínuament estafat, amb els seus militants maltractats; però en moments de perill s’afluixa la cadena i se’ls demana que morin generosament. És patètic!

—Sap res de la defensa de Barcelona, si és que n’hi ha?

—Ha estat convocat urgentment Garcia Oliver per tal que es posi al capdavant de sis divisions confederades i dirigeixi les operacions. Un esforç inútil, és clar.

—Garcia Oliver no és militar.

—Certament.

—I els obrers de Barcelona ja no poden més, vostè ho ha dit, estan desmoralitzats per la marxa de la guerra, la fam, els bombardejos…

—Amic Mascarell —l’Amadeu Sospedra s’anava carregant d’adrenalina a mesura que parlava—, s’ha decapitat la revolució i amb això s’ha posat fi a la guerra contra el feixisme! Per comprendre el present ens hem de remetre al 3, 4, 5 i 6 de maig del trenta-set. Van ser els estalinistes els qui van provocar i van organitzar aquells esdeveniments, amb el consegüent desarmament del proletariat, la destrucció dels seus organismes de lluita, els assassinats de militants obrers, alhora que s’instaurava un règim de terror contra ells. Recordi la manera com se’ls va fer fora de la Central Telefònica, propietat del capitalisme americà, i com se’ls va metrallar! Vostè és policia, si bé en descàrrec seu haig de reconèixer que no ha estat mai un maleït burgès, perquè té consciència social! —Va fer una pausa després d’haver deixat clar aquest punt, però el seu ànim combatiu i cada vegada més exaltat no va minvar—. Miri, tot es justificava per la política del Front Popular que primer calia guanyar la guerra. Però estàvem sols, no es va guanyar el suport de França i Anglaterra, i ara encara estem més sols. El proletariat català és el que ha patit més, i en conseqüència el que n’està més fart. Els obrers de Barcelona s’adonaven perfectament que Franco i els seus representaven el pitjor, malgrat la seva desconfiança en Negrín, que al cap i a la fi és un espanyolista; però, des del maig del trenta-set, què els ha quedat? La majoria del proletariat de Barcelona és anarquista, mentre que a Madrid la majoria és comunista. Aquí, el 19 de juliol, van esclafar l’embrió de la rebel·lió militar. Si haguessin fet el mateix els obrers d’arreu d’Espanya, els feixistes ja haurien estat expulsats. Barcelona ha estat el batec d’aquest país! D’aquí, en tot just uns dies, van sortir dos-cents mil voluntaris, amb Durruti, Ortiz, Rovira o Domingo Ascaso al capdavant. Madrid ha resistit des del començament de la guerra, però a Barcelona li toca resistir després de trenta mesos, quan ja estem dessagnats. I amb què?

—I els centenars d’avions i tancs francesos que es va dir que havien arribat fa unes setmanes?

—Mentides! Per aixecar la moral! El mateix es va dir fa uns dies sobre el fet que tropes franceses havien travessat finalment la frontera per ajudar-nos. Fins i tot els havien vist! Mentides i més mentides! Tots sabem que les últimes barricades són les dels periodistes i els diaris, o la ràdio, per a qui pugui escoltar-la! Per això vaig escriure aquell article! Defensar Barcelona no solament és possible, sinó necessari! Però potser és un crit perdut al desert. Si la defensa és només militar, s’ha acabat. Un company m’acaba d’explicar que Front Roig publicarà demà un article titulat «Tots a les barricades! Com el 19 de juliol!». Sí, la defensa és possible; però si els obrers es queden als seus pobres forats, els lliurarem la ciutat, hi entraran com a cal sogre. I aquests obrers són conscients que si surten moriran. Els han destrossat la moral, la combativitat, els han desmoralitzat fins a portar-los a la indiferència. Què faria vostè?

—El futur amb una dictadura feixista no és pas prometedor.

—És que ni tan sols hi ha futur! —va cridar l’Amadeu Sospedra—. I, per descomptat, no n’hi haurà ni per a vostè ni per a mi.

Algunes persones ja no es limitaven a passar a prop seu i mirar-los. Un parell s’havien aturat, i altres anaven alentint el pas, potser amb la intenció d’intervenir-hi, probablement amb ganes d’assabentar-se d’alguna cosa més, ja que tots dos feien la impressió de saber de què estaven parlant, especialment el periodista. Quan se’n van adonar, es van allunyar de l’entrada de l’hospital.

Tot just unes passes.

L’Amadeu Sospedra es va aturar novament, fora de l’abast d’orelles alienes, i el va agafar pel braç. Les pupil·les li van saltar enmig dels pantans obscurs dels ulls. De sobte, a en Miquel Mascarell li va semblar que delirava.

—Miri, els obrers s’han empassat merda tota la vida —va insistir amb veu de conspirador—. Se’n van empassar amb la burgesia, se n’han empassat en aquesta guerra per part de gairebé tothom, se’n tornaran a empassar si resistim a Franco i se n’empassaran amb els feixistes si guanyen la guerra. Així, doncs, en el fons…

—Vostè escriu que la defensa és possible, però no hi creu.

—No, no —va apartar els ulls disgustat—. Parlo de la realitat i del que és necessari, del que és possible, però tenint en compte la veritat i les circumstàncies. Les alternatives són simples: o assumim una batalla a mort per Barcelona o ells seran a la plaça de Catalunya d’aquí a una setmana. No crec que hi hagi terme mitjà. O tot o res.

Va desitjar no haver-se aturat. S’havia parlat massa, i es continuava fent. L’esquerra s’aturava per parlar i la dreta avançava donant-ho tot per fet. L’eterna diferència. Els intel·ligents s’ho qüestionaven tot i els imbècils actuaven amb el monolitisme d’aquells que ho donen tot per fet. El seu prisma era multidireccional.

Però estaven a punt de guanyar la guerra.

Aquells fills de puta…

El món sencer presenciant la solitud d’Espanya.

—Té la seva pistola? —va sentir la veu del periodista com si tornés d’una excursió per la seva consciència.

—Sí.

—Bé —va assentir el seu company sense saber del cert de què li parlava—. I el seu fill?

—Es va quedar a l’Ebre.

L’Amadeu Sospedra va assentir de manera gairebé imperceptible. Tota la seva ira, la seva encesa oratòria, es va esvair, i a l’altra banda va sorgir la feble pàtina de l’ésser humà abocat a la misèria, a la destrucció moral, espiritual i física.

—Em sap greu.

—Continuarem a les nostres trinxeres —en Miquel Mascarell li va allargar la mà—. Vostè a les de la premsa i jo…

Inesperadament, el periodista el va abraçar, com poc abans havien fet en Bartomeu Claret i ell.

Va semblar un comiat.