36
Les seves passes van ressonar per la casa buida.
Tan buida com, de sobte, tenia ell la ment.
Lliure.
Primer va pensar a marxar, sense més ni més, i donar el darrer cop de porta a la mansió.
Per la Merche i per la Reme.
Després va recordar les paraules de la Patro sobre el menjar. Al soterrani. I va comprendre que anar-se’n així hauria estat un disbarat, la pitjor de les immoralitats.
Ells, els vencedors, encara podien trigar uns quants dies a trobar-lo.
Va baixar al soterrani, hi va trobar les portes tancades, va pujar novament fins a l’habitació on havia matat en Pasqual Cortacans i el va escorcollar per trobar les claus. No les duia a sobre, però tampoc no va haver de buscar gaire. Eren amb les fotografies, a la tauleta sobre la superfície de la qual estaven distribuïdes. Va tornar al soterrani amb les claus i va obrir la primera de les portes.
Es va trobar amb una sala luxosa, espaiosa, amb brasers a punt per escalfar l’ambient, butaques, sofàs, fins a cinc llits repartits pels racons, catifes, beguda, roba de dona amb una aurèola de provocació, portalligues, combinacions de seda, calces, un autèntic paradís secret.
El club.
La segona porta donava a un seguit d’habitacions privades on tampoc no hi faltava res. Fins i tot els llits estaven fets. Un petit hotel. Una presó buida.
La tercera porta era la del rebost. Primer no hi va trobar res. Era buit. Després es va adonar de la manca de pols i va palpar les diverses prestatgeries fins a trobar l’obertura secreta. A l’altra banda, el mateix rebost era deu vegades més gran. I no és que estigués ple de menjar, al contrari, però n’hi havia prou perquè la Quimeta i ell subsistissin uns quants mesos si l’espera es prolongava durant tant de temps.
Cosa, de tota manera, més que improbable.
La casa seria ocupada.
I quedava en Jaume Cortacans.
En pensar en ell va arrufar el nas. Se n’havia oblidat. Completament.
Va tornar per segona vegada a dalt i va buscar alguna cosa amb la qual carregar tot el que pogués d’aquell tresor, tenint en compte que havia de tornar a peu fins a casa. A la cuina hi va trobar uns quants cistells. Va triar els dos més grans, i també uns draps per cobrir-ne el contingut. Va tornar al soterrani i va escollir els aliments més essencials, però també els menys peribles, malgrat que gairebé tots ho eren. Arròs, cigrons, mongetes, llet condensada, llaunes de conserves, ametlles, nous, sucre, peix sec, carn soviètica…
Totes dues bosses pesaven.
El farien panteixar, trigar, arribar a casa esgotat, al límit.
Però la Quimeta i ell s’hi podrien tancar fins…
Va tancar amb clau totes les portes del soterrani, va pujar un altre cop a la planta noble i va deixar els cistells a l’entrada de la part posterior. La seva darrera vacil·lació tenia a veure amb l’instint.
La casa.
Un mausoleu.
I en Jaume Cortacans?
Va obrir totes i cadascuna de les portes de la planta baixa, però no hi va trobar res, excepte una habitació amb un llit, on devia dormir en Pasqual Cortacans. També hi havia el diari de la Merche, amb les cobertes de color blau cel. Això i una infinitat de retrats eròtics, dones despullades, més peces íntimes, el fetitxisme del seu propietari.
Es va guardar el diari a la butxaca de la foto, l’esquerra.
Aquesta vegada va posar la carta d’en Roger a la de la dreta.
Va pujar al pis de dalt i va fer el mateix amb les habitacions que hi havia allà. La majoria ja no complien la seva missió de dormitori o sala. Els qui havien ocupat la mansió les havien convertit en despatxos. Igual que a baix, pertot arreu hi havia restes de la fugida, papers per terra, empremtes de llums o mobles trencats, un mostrari de l’última pressa en forma de por i desastre.
Quan va acabar l’escorcoll del pis, va mirar la petita escala de fusta que conduïa a les golfes.
Llavors va recordar el que li havia dit la Patro Quintana:
—En Jaume viu a dalt, en unes golfes…
Hi va pujar i va obrir la trapa de fusta. No va poder evitar que caigués a l’altra banda i fes tremolar aquelles parets silencioses. Per les diverses finestretes, buits envidriats que donaven al sostre inclinat de la casa, hi penetrava el matí amb tota la seva força, amb un sol resplendent esmorteït pel fred glacial i persistent.
Primer hi va veure el llit tronat.
Els llibres.
El que quedava de la vida d’en Jaume Cortacans.
Després el va veure a ell.
Devia fer unes hores que era mort, no gaires. Penjava d’una de les bigues superiors com un ninot de fira, inanimat, amb el cap doblegat sobre el nus que li envoltava el coll i els pantalons encara amb restes de la seva excreció final. Estava girat cap a ell, de manera que li va poder veure el rostre.
Semblava com si somrigués, malgrat tot.
L’última il·lusió.
En Miquel Mascarell s’hi va apropar i el va tocar. Ja estava fred. Va mirar al seu voltant buscant alguna cosa i va localitzar el sobre damunt del llit regirat. S’hi va asseure, el va agafar, el va obrir i en va extreure el full de paper, escrit a mà, amb lletra clara i minuciosa. La lletra d’una persona pacient, intel·ligent, que volia ser llegida.
Potser respectada.
Va llegir:
Estimat pare, espero que siguis tu qui em trobi aquí quan em busquis, perquè tard o d’hora ho faràs. Ho espero i ho desitjo. M’agradaria veure la teva cara. M’agradaria escoltar el teu comiat. No confio, ni tan sols, que ploris. Mai no he estat el fill que volies, ni el que necessitaves, ni el que esperaves. No et diré pas que em sap greu. Tu tampoc no has estat el pare que volia, ni el que necessitava, ni el que esperava. Però, tanmateix, t’he estimat sempre, saps? A la meva manera, per damunt del teu menyspreu, alhora que intentava entendre com deu haver estat de dur per al gran Pasqual Cortacans i Morell haver tingut un fill incapacitat i amb idees tan diferents de les teves.
Estimava la Patro, pare. L’estimava. I tu me la vas prendre. No vas haver de fer res més que moure un dit. Et penses que no ho sé? Suposo que això ja no importa, però necessito que sàpigues que moriré pensant en ella, en l’única cosa bona que m’ha passat a la vida en aquests darrers temps. Serà la meva última imatge terrenal. Això no obstant, no em trec la vida per amor. Tant de bo, que romàntic! Ho faig perquè no m’agrada el que ve, perquè no podré suportar la pudor de tota la merda que ens tiraran al damunt, perquè tu i els teus us podeu quedar amb la vostra Espanya, però no pas amb nosaltres. Me’n vaig, però em consta que d’altres no ho faran, i tornaran, i un dia descobrireu que sou com els quatre genets de l’Apocalipsi quan us creieu els àngels custodis del paradís.
Que en sou, de cecs.
Ens ho heu pres tot, però la meva vida me la trec jo.
No crec en el cel, de manera que t’espero a l’infern, pare.
El teu fill, mal que et pesi.
JAUME
La va llegir dos cops. El primer per entendre-la. El segon perquè el travessés. Va romandre assegut un parell o tres de minuts més, i tot seguit va desar el full de paper al sobre, el va deixar damunt del llit i es va incorporar.
Va pensar que podria baixar en Jaume d’allà, per pietat.
No ho va fer.
Era el seu crit final.
Quan va deixar la casa, doblegat pel pes dels dos cistells, va comprendre que, tot i el menjar del soterrani, ja no hi tornaria.