15

Van entrar a la mansió per la porta posterior. En Pasqual Cortacans obria la marxa. El seguia ell, a unes cinc passes de distància. I tancava la comitiva el company del primer, servidor, servent, el que fos l’home dels ulls i els llavis gèlids. En Miquel Mascarell sentia gairebé l’impacte dels canons de l’arma a la pell. Una presència que li semblava espantosa i humiliant.

L’interior de la casa feia l’efecte d’haver patit la fúria d’un cicló. Un vendaval humà que havia escampat per terra papers i més papers, arxius de cartró, llibretes trencades i documents inservibles. I no era un fet recent. Hi havia pols als racons. Van passar per damunt de tot plegat, bo i travessant estances desertes, fins a arribar a una habitació de dimensions reduïdes. No era gens estrany que la fessin servir per refugiar-se, perquè era càlida. Les parets, de fusta, oferien confort. També hi havia algunes cadires, dues butaques i un sofà. A la llar, el foc estava apagat, per precaució. El fred es combatia amb roba i mantes.

—Segui.

Més que una invitació va ser una ordre.

Va obeir.

—Gràcies, Fernando.

L’home de l’escopeta s’havia aturat a la porta, encara amenaçant-lo.

—Vol que em quedi, senyor?

—No crec que sigui necessari, però no se’n vagi lluny —en Pasqual Cortacans va escrutar el seu visitant—. Si l’inspector està… treballant —ho va dir amb intenció—, només deu haver vingut a parlar, oi que sí?

En Miquel Mascarell va assentir amb el cap, lleument, una, dues, tres vegades.

L’amo de la casa va ocupar una butaca encarada amb la seva. Els seus gestos eren ferms, secs, gairebé violents. Gestos de domini. Va encreuar les cames, la dreta sobre l’esquerra. A ell li va semblar premonitori, sense saber el perquè d’una associació tan peregrina. Tot seguit va deixar que l’observés amb descarada minuciositat, prescindint de si era groller o no. En Pasqual Cortacans el va repassar, de dalt a baix. En acabar el seu examen, li va clavar els ulls en els seus i es va mantenir així durant uns altres quatre o cinc segons.

Una eternitat.

En Fernando ja no era allà, i la porta s’havia tancat.

En Miquel Mascarell es va sentir molt sol.

—Ara digui’m què hi fa, aquí, inspector…

—Mascarell —l’hi va recordar abans d’afegir—: I ja l’hi he dit, busco una noia.

—Em pren el pèl?

—De cap manera.

—El govern se n’ha anat, qualsevol que tingui un càrrec polític o públic ha deixat Barcelona durant aquestes darreres quaranta-vuit hores, senyor Mascarell. No hi queda res per fer, i encara menys per investigar.

—Jo encara sóc aquí —li va dir serenament—. I continuo investigant.

—Per què?

—Ètica.

—Estranya paraula, no troba? Ètica en temps de guerra.

—Precisament.

—I a qui beneficia el resultat de les seves investigacions?

—A mi mateix.

—Policia i jutge?

—No, això no.

En Pasqual Cortacans va ajuntar els tous dels deu dits. Un gest molt propi de reflexions en despatxos d’advocats i associats a l’hora de fer negocis. Un gest delator. Dos anys i mig de guerra no canviaven els hàbits, adquirits o heretats. L’Amadeu Sospedra demanava que els obrers donessin la seva sang en l’última defensa de Barcelona. I, mentrestant, les àguiles tornaven als nius.

A vegades pensava que tant li feien els uns com els altres. Des de la mort d’en Roger sentia que aquell ja no era el seu món. Però sota el pes d’en Pasqual Cortacans i el seu influx, encara se sentia capaç de prendre partit.

—Em resulta tan estrany com fascinant trobar una mica de normalitat en aquestes hores de caos, inspector.

—La justícia no coneix bons o mals temps.

—Però s’hi supedita.

No volia discutir de justícia, ni de cap altra cosa, amb ell. Però ara estava atrapat, formava part del seu món. I en Fernando era a l’altra banda de la porta, amb l’escopeta a punt.

Va mirar unes fotografies que hi havia escampades damunt d’una tauleta. Aquestes sí que tenien marcs luxosos. A la majoria s’hi podia veure la dona que havia estat la mestressa d’aquella casa, i també un solitari fill baró, en Jaume. Un noi guapo, com la mare. Si no havia anat a la guerra potser era perquè s’havia amagat. Unes altres fotografies, aparentment més antigues pel to de la impressió, mostraven una nena somrient i feliç, però després d’una certa edat, deu, onze anys, ja no n’hi havia cap més d’ella.

—Són els seus fills?

—La Montserrat i en Jaume.

—On és ell, senyor Cortacans?

—No ho sé.

—Ho hauria de saber. Vostè mateix acaba d’esmentar el caos.

—Ja és prou gran.

—S’estan aquí, en aquesta casa?

—Ara sí, tot i que fem vides separades. El veig molt poc. Suposo que deu estar intentant reorganitzar la seva vida, veure quins amics li queden, com està tot…

—I la seva dona?

—Va morir uns anys abans de la guerra. No va poder suportar la pèrdua de la nostra petita Montse, la germana gran d’en Jaume.

—Em sap greu.

La seva veu va sonar més indiferent que no pas apesarada o agraïda pel seu condol.

—A vegades Déu té bons detalls. No va permetre que la meva dona veiés el que ha passat a Espanya.

Va dir «Espanya» com si fos seva, amb una nota d’orgull i poder a la veu, la «s» sibil·lina, la «p» rotunda i forta, la «ny» suau i viscosa. Tot plegat embolcallat amb una fugaç aurèola de ràbia.

—On han estat aquests dos anys i mig?

—La guerra és per als polítics i els soldats —va defugir els detalls.

—I la pau per als empresaris, sobretot al començament.

—Bona observació —va apujar la comissura del llavi—. Escolti… —va canviar abruptament de to per trencar la insubstancialitat de la conversa—. Aquesta noia de qui m’ha parlat…

—Sí?

—És algú especial, un parent seu?

—No, només la filla d’una vella prostituta anomenada Remedios.

Va fer uns ulls com unes taronges.

—I què hi té a veure el meu fill Jaume, amb això, si em permet la pregunta?

—M’han dit que des de fa unes setmanes ell es veia amb una amiga de la desapareguda.

—Parli amb l’amiga.

—No sembla gaire disposada a fer-ho —li va ensenyar les cartes sense embuts—. Tan bon punt m’ha vist, ha arrencat a córrer.

—Com es diu aquesta suposada coneguda d’en Jaume?

—Patro Quintana.

—Patro? —ho va dir com si el nom fos una vergonya—. I l’altra?

—Mercedes Expósito. Merche.

—Patro i Merche Expósito —es va mossegar el llavi inferior i gairebé va estar a punt de somriure—. No sabia que el meu fill havia estat tan apartat de la vida durant aquests dos anys i mig.

—Jo penso que és tot el contrari.

—Per què?

—La Patro Quintana és una noia plena d’aquesta vida, com la Mercedes Expósito, i molt guapa, l’hi asseguro. Totes dues ho són.

Va xocar contra el mur de pedra dels seus ulls.

—Té fills, inspector?

—No.

—Són una benedicció, i també una maledicció —va replicar amb la mateixa fredor amb què havia parlat de la seva difunta esposa.

—Escolti…

—No, escolti vostè —el va aturar—. Totes aquestes noies joves, guapes, plenes de vida, com acaba de dir, són aquí fora, als carrers, a mercè del que sigui per tal de poder menjar, subsistir un dia més. La guerra les ha fet tornar així. Moltes es vendrien l’ànima al diable per unes mitges. N’ha desaparegut una i la seva amiga fuig de vostè? Per l’amor de Déu, què espera? La que ha desaparegut deu ser a qualsevol lloc, on hi hagi escalfor, menjar, un parèntesi de la guerra. I l’altra no voldrà delatar-la, per companyonia. I tampoc no és que abundin gaire els homes, no troba? No sé què hi pinta el meu fill, en tot això, però ell també és jove, de manera que…

—Hi ha una altra cosa, senyor Cortacans.

—Ah, sí?

—La mare de la noia desapareguda, l’exprostituta, ha mort avui.

—I?

—Un estrany suïcidi que pot encobrir un assassinat.

No es va alarmar per la paraula assassinat. Al contrari.

—I espera resoldre-ho abans que entrin les tropes de l’exèrcit nacional?

Les tropes de l’exèrcit nacional.

No li va respondre.

Ja no.

Els dos homes es van aguantar un cop més les respectives mirades.

La distància es va engrandir.

I, tanmateix, la conversa semblava haver arribat al final. L’amo de la casa volia que marxés. I ell se’n volia anar com més aviat millor, per tornar a respirar l’aire fresc de la tarda.

Un aire net.

—Li diré al meu fill que el vagi a veure si en sap alguna cosa, inspector.

Sabia que no ho faria, de manera que no li va lliurar la targeta personal. Per si de cas.

En Miquel Mascarell va ser el primer a posar-se dret.