16

A vegades la gana era apressant. Altres vegades aconseguia dominar-la. Aquest va ser el cas. El que no aconseguia vèncer era la sensació d’impotència. Per tot. Per la Quimeta, sola a casa, potser amb un accés de dolor. Per la Reme, morta, i per la Merche, desapareguda. Per l’espera del final de Barcelona, si més no de la Barcelona que havia conegut. I també era impotència per la mala impressió que li havia fet en Pasqual Cortacans.

Si ells tornaven era per algun motiu.

I no precisament per plorar la mort de la República.

Va enfilar pel passeig de la Bonanova, cap a l’esquerra, per baixar en direcció al centre de la ciutat. Duia els ulls clavats a terra, per davant de les sabates, i el cap envoltat de núvols, com si volés. Complir el seu deure no era jugar a lladres i serenos. No havia estat mai un joc. Però en aquelles circumstàncies li semblava un acte desesperat.

«Et sents culpable».

I ell mateix es va respondre:

«No, no és això».

Llavors què?

Necessitat de morir lluitant, en la seva guerra personal?

Va tenir un estrany pressentiment i va mirar cap enrere un instant.

En aquella zona no hi havia ningú. No solament es tractava del fet que era l’extraradi, els afores de Barcelona, probablement també subsistia la por a la presència de les primeres tropes entrant-hi. A un costat i a l’altre s’obria un desert silenciós format per camps i algunes petites vil·les enjardinades. Qui caminaria per allà?

I, tanmateix, el pressentiment es va reproduir.

Abans d’arribar a la plaça de la Bonanova en va tenir la certesa final.

Algú el seguia.

Va ser l’instint, la veu d’alarma del seu sisè sentit, fins i tot la manca de delicadesa del seu perseguidor, que va cometre un parell d’errors: un pas sorollós i el lleuger cop etzibat a una pedra. En Miquel Mascarell es va enravenar i es va oblidar de totes les altres coses. Cada pas ja va ser una tensió afegida. No va girar el cap. No calia. Valia més que qui el seguia es confiés, que continués creient que es tractava d’un home gran, fins i tot una mica sord.

Va fregar la pistola amb la mà, però no la va treure de la funda.

Va examinar el panorama a la llunyania, la plaça propera, el carrer Muntaner, pel qual pensava baixar. No hi havia cap lloc on poder-se amagar, llevat de temptar la sort en un dels descampats i sorprendre l’intrús. És clar que això també ho podia fer en alguna casa amb portal. Ficar-se a dins i esperar.

«Calma’t».

Va canviar de vorera i, en arribar a la cantonada del següent carrer, formada per un altre mur de pedra, hi va girar per desaparèixer del pla visual de qui el seguia. Va ser llavors que se li va disparar la ment, treballant a tota velocitat, i va reaccionar d’acord amb les seves possibilitats.

A l’altra banda, a la vorera oposada, hi va veure una casa en ruïnes.

Va córrer cap allà, mirant enrere, per saber si era vist o no, i es va amagar sota la primera runa; però no s’hi va aturar, perquè sabia que seria la primera cosa que l’intrús examinaria quan descobrís que ja no es trobava al seu punt de mira. La runa formava una mena de volta per la qual va continuar avançant, ajupit. Ara sí que va treure l’arma reglamentària.

Va arribar a una habitació que encara s’aguantava dreta. La part de l’esquerra estava aixafada. La de la dreta donava a un passadís mig derruït. S’hi va endinsar, fins que es va veure obligat a anar de quatre grapes per superar una zona molt estreta. Panteixava, i s’estava embrutant d’allò més l’abric i els pantalons. A l’altra banda es va poder incorporar.

No hi havia cap altra sortida. Tan sols el passadís pel qual acabava d’arrossegar-se.

Llavors, a través d’una esquerda de la paret, va entreveure el carrer.

En Fernando, el servidor d’en Pasqual Cortacans, era a la cantonada oposada, mirant a banda i banda amb una expressió furiosa. No portava l’escopeta de dos canons, però tampoc no li feia falta. En tenia prou amb els ulls i aquells llavis horitzontals, que li formaven un cruel biaix al rostre. No era la cara d’un home amable. Era l’expressió del diable. Sense adonar-se’n, va estrènyer encara més la culata de la pistola entre els dits.

La pistola amb dues bales.

En Fernando no va perdre gaire estona més, i va acabar creuant també el carrer. Va comprendre que havia desaparegut o que l’únic lloc on, potser, s’havia amagat era aquell.

Si bé això volia dir que l’havia descobert.

En Miquel Mascarell es va aguantar la respiració.

Quan el gos de presa d’en Pasqual Cortacans va entrar al terreny de la casa en ruïnes, va deixar de veure’l. Llavors es va arrambar a la zona més fosca de l’habitació en què es trobava i va apuntar amb la pistola al passadís. Si en Fernando arribava per allà, gatejant, seria un blanc fàcil.

Continuava sense respirar.

El cor a tot drap.

No va sentir cap soroll. Res. Va començar a imaginar coses, que en Fernando decidia esperar-lo fora, fins que sortís, o que…

Què?

El temps va deixar de tenir un valor real.

Un minut, dos…

El primer frec va ser gairebé imperceptible. El segon va sonar a tro ofegat. El va acompanyar un esbufec i una imprecació exhalada en veu molt baixa. En Fernando era a l’altra banda del passadís.

En Miquel Mascarell va prémer suaument el gallet. Va apuntar al lloc pel qual havia d’aparèixer el sicari d’en Pasqual Cortacans. El fet de no respirar va fer que els ulls se li omplissin de llumetes, de manera que va haver de deixar anar l’aire retingut als pulmons i tornar a aspirar-ne per nodrir-se d’oxigen.

En Fernando no va arribar fins al lloc on era ell.

Al cap d’uns segons va sentir un altre soroll, i no precisament on creia, a l’altra banda del passadís derruït que conduïa fins al seu amagatall. O no s’havia volgut embrutar, o va pensar que no era allà, o va decidir que el risc era extrem.

Va abandonar la zona fosca i va tornar a l’esquerda de la paret.

El servent d’en Pasqual Cortacans ja no va trigar a reaparèixer al seu camp visual, caminant entre les ruïnes de la casa, mirant a totes bandes a la recerca d’un rastre o una petjada. Des d’allà, banyat per la llum de la tarda que ja declinava sobre Barcelona, li va poder veure la cara d’enuig i contrarietat. Punys tancats, mandíbules serrades, rostre contret.

Va romandre uns segons dret, quiet.

Després ho va deixar córrer.

Va travessar el carrer, va arribar a l’altra vorera i va reprendre el camí cap a la mansió del seu amo.

Si més no va desaparèixer de la seva vista darrere d’aquella cantonada.

En Miquel Mascarell no es va confiar. Es va repenjar a la paret, i va alliberar tota la tensió acumulada, però no es va confiar. Durant una bona estona, cinc o deu minuts, ni tan sols va mirar el rellotge. Va clavar els ulls en aquella cantonada, per si en Fernando treia el cap, l’ombra, el que fos que pogués indicar que es mantenia a l’aguait, esperant-lo.

Quan va estar gairebé segur que l’home ja no era allà, va desfer el camí en direcció a l’exterior, anant de quatre grapes per la part estreta del passadís, fins a la primera habitació, i d’aquí a fora.

Encara duia la pistola a la mà.

No la va guardar fins que va poder veure el passeig de la Bonanova, lliure del rastre d’en Fernando.

Només llavors se li va omplir el cervell de preguntes.

Per què l’havia seguit? Per què era tan important per a en Pasqual Cortacans controlar-lo? Per què el fet de buscar una adolescent desapareguda el posava en estat d’alarma? O només era perquè era policia i no se’n refiava? Volien veure on anava, què feia o on vivia? Hi havia alguna cosa més?

Preguntes.

Però amb algú com el vell burgès no podia refiar-se’n.

«I ara què?», es va dir.

Plaça de la Bonanova, carrer Muntaner avall, casa seva.

Passeig de la Bonanova, la mansió Cortacans, l’instint.

Volia anar a casa, havia arribat a espantar-se per la presència d’en Fernando tan a prop seu, però es va posar a caminar en direcció contrària, de retorn als voltants de la mansió Cortacans.

«Però què fas?».

I si en Fernando també s’havia amagat?

No anava gaire de pressa, i ara no mirava a terra, sinó cap endavant, i als costats, i de tant en tant girava el cap, tot dreçant les orelles. El passeig continuava estant buit i durant un moment, a la llunyania, molt lluny, a Sarrià, li va semblar sentir l’estrèpit d’unes explosions.

Només faltaria que apareguessin les tropes nacionals de cara.

I ell armat, amb la credencial d’inspector de policia.

No va arribar fins a la casa. Es va aturar així que la va albirar i es va enganxar a la paret, que li servia d’empara. A vegades feia les coses abans de rumiar-les. Llavors va saber per què tornava a ser allà. Si en Jaume Cortacans no era a la vil·la, possiblement hi tornaria abans que es fes fosc. Possiblement. Amb això n’hi havia prou. I si volia parlar amb ell, l’única manera era sorprendre’l abans que entrés a la casa, controlant el passeig de la Bonanova.

Si bé el que menys li agradava era això, fer guàrdies, vigilar, esperar, cremar hores absurdes armant-se de la paciència d’un sant, gairebé sempre per res.

Va mirar el cel. El sol declinava ràpidament. Temps d’hivern. Amb les primeres ombres tot seria més fàcil; d’una banda, amagar-se, i més difícil de l’altra, espiar l’arribada del seu objectiu. La pregunta era: quantes hores estava disposat a concedir a aquella espera? La Quimeta no era de les que s’angoixava, però en el seu estat…

«Em sap greu, amor meu».

Si passava el dia al seu costat, ella se sentia pitjor, perquè entenia que l’acaparava. Però el fet d’haver marxat de bon matí, d’hora, i no haver donat senyals de vida durant tantes hores…

Les explosions van ser ara nítides.

Però no a Sarrià, potser una mica més lluny, al castell de l’Oreneta, en direcció a Esplugues.

—Entrarem al túnel del temps. —Va sospirar.

Barcelona es nodria de derrotes. La del 1714, la d’aquell 1939. No havien superat la primera, per la qual van acabar formant part d’Espanya a mata-degolla, de manera que quant temps es trigaria a superar l’actual? Potser el segle següent, o l’altre. Però fos com fos, tornarien, com deien Els segadors. Tornarien i potser llavors guanyarien. Els fills dels fills dels fills dels seus fills.

—Com deu ser guanyar?

Amb la primera foscor es va asseure a la vorera. Va intentar mantenir-se conscient, oblidar-se de la gana, centrar-se en la seva vigilància. Així va passar la primera hora. Durant la segona, el silenci i la foscor van fer que es penedís del que estava fent. Dos o tres cops es va sentir temptat d’aixecar-se i tornar al centre. Dos o tres cops es va demanar paciència. Una mica més. Una mica més. Es va acabar fixant una hora com a límit. De fet, era d’hora malgrat la foscor. La nit encara era lluny.

—Cinc minuts…

I llavors el va veure, una ombra fosca que s’esmunyia per la vorera en la seva mateixa direcció. Una ombra fantàsticament desarticulada, que caminava a poc a poc però que, tanmateix, es movia d’una manera irreal, amb el cap cot i les mans a les butxaques. Ni la foscor no va impedir que el reconegués, després d’haver-lo vist a les fotos de l’habitació en la qual havia parlat amb el seu pare.

En Jaume Cortacans.

En veure’l, en Miquel Mascarell ho va comprendre gairebé tot, especialment per què no havia anat a la guerra, per què el seu pare no li demostrava gaire afecte, per què…