24

Va arribar a la casa de la Patro vint minuts després.

La garita envidriada de la portera tornava a estar buida, de manera que va pujar fins al segon pis i va repetir l’operació del dia anterior, pràcticament pas a pas, ja que al principi ningú no va obrir malgrat que se sentia soroll a l’altra banda. Va haver d’insistir-hi trucant amb els artells.

—Va, obriu-me.

Cap resposta.

—María, Raquel, obriu-me!

—Qui és? —va preguntar la veu de la gran de les dues nenes des de l’altra banda.

Es va desanimar una mica, ja que això significava que la Patro continuava sense treure el nas per casa.

—El policia que va ser ahir aquí.

—Què vol?

—Parlar amb vosaltres, és important.

—La Patro no hi és.

—Voleu que tiri la porta a terra? Ho puc fer! —va mentir repetint també l’amenaça del dia anterior.

L’espera va ser breu. Va sentir el so d’un passador que lliscava, després el d’un pany, i l’entrada va quedar lliure. La María i la Raquel van aparèixer al marc, l’una al costat de l’altra. Vestien de la mateixa manera que vint-i-quatre hores abans i el van mirar amb la mateixa sospita que llavors. Va necessitar tot el seu tacte per fer el que volia.

Per començar, va somriure.

—Hola.

—Hola —li van respondre totes dues a l’uníson.

—I la vostra germana?

—No ho sé —va admetre la María.

—Ha marxat molt d’hora?

—No —va dir la gran.

—No ha vingut a dormir —va explicar la petita, amb una veueta en la qual es barrejaven la tristesa i la insatisfacció.

La María li va donar un cop perquè callés.

—Sabeu on pot ser?

—No.

—Però la Patro té cura de vosaltres, oi que sí?

—Sí.

—Ahir em vau dir que a vegades passava la nit fora, però que sempre us portava menjar. —Va mirar alternativament tant l’una com l’altra.

—Sí.

—I d’on el treu, aquest menjar?

La María va arronsar les espatlles.

—No us ho diu?

—No.

—Ha passat mai més d’una nit fora?

—Sí.

Semblava com si estigués jugant en un frontó. Pregunta-resposta. Interrogant i afirmació o negació monòtona.

—No teniu ningú més que la Patro, uns avis, uns tiets…?

—Els tiets viuen a Badalona —va dir la Raquel.

Es va endur un altre cop de la María.

—És possible que sigui amb ells? —va dir el policia.

—No. La Patro i ells es van barallar l’última vegada.

—Puc veure l’habitació de la Patro?

—No! —Es va estrènyer contra el marc de la porta la María.

—Escolteu-me —en Miquel Mascarell es va ajupir per quedar situat davant d’elles sense que tinguessin necessitat d’alçar el cap—. Això és molt important, sabeu? Tot el que fa la policia ho és, perquè som aquí per ajudar la gent. Si la Patro no hi és, necessito investigar entre les seves coses. Us prometo que no tocaré res, és clar. Ahir us vaig parlar d’una amiga seva, i us en vaig ensenyar la fotografia, us en recordeu?

Van assentir amb el cap.

—Doncs bé, aquesta amiga seva ha desaparegut, i ha… —va evitar pronunciar la paraula mort—. Potser està en perill. Sé que la Patro l’ajudaria.

La María i la Raquel van intercanviar una mirada fugaç.

—Mireu, no us enganyo. Ja us la vaig ensenyar ahir. —Els va mostrar la credencial per segona vegada—. Aquí hi diu que sóc inspector, oi? —Es va adreçar a la gran—. Tu saps llegir.

—Sí.

—Vinga, ajuda’m, María.

—Li pot passar res de dolent a la Patro? —es va inquietar la petita.

—No, però per si de cas.

L’última resistència.

—I si s’enfada amb nosaltres? —va xiuxiuejar la Raquel.

—Parlaré amb ella. Quan la gent parla amb la policia, no s’enfada.

—D’acord —es va rendir la María, si bé a desgrat—. Passi. Però no tancaré la porta.

Es va apartar del marc.

En Miquel Mascarell es va incorporar i va entrar al pis. La porta va quedar oberta. Les dues germanes van caminar davant seu fins a aturar-se en una altra porta, tancada. La va obrir ell mateix. A l’altra banda hi va veure una habitació no gaire gran, amb una finestra a través de la qual entrava prou llum. Hi havia un llit de matrimoni, amb els llençols i les mantes regirats. Va interpretar que les tres germanes dormien juntes, per donar-se escalfor.

—I les coses de la Patro?

—Allà. —La María va assenyalar una altra porta.

S’hi va encaminar, la va obrir i es va esmunyir a dins. Aquesta vegada es va avançar a les dues nenes. El lloc tenia un altre llit, individual, amb un suport metàl·lic. En un costat hi havia l’armari, sense portes, amb la roba de la Patro Quintana ben visible als penjadors i els prestatges. No en tenia gaire, la justa, ni era de la millor qualitat. Unes quantes bruses, faldilles, combinacions, un vestit jaqueta revellit per als dies de festa, un parell de vestits una mica més bonics, sostenidors, calces, mitges, dos parells de sabates…

Ho va escorcollar superficialment.

—A nosaltres no ens deixa que li toquem la roba —li va advertir la María.

—Escorcollar no és tocar.

—L’està tocant —li ho va fer notar la Raquel.

Va deixar l’armari i va mirar el terra. Va buscar alguna rajola desenganxada, com a casa de la Reme i la Merche. No en va trobar cap, ni tan sols sota el llit. L’única cosa que quedava per veure era la tauleta de nit, també metàl·lica. Va obrir el calaix superior i hi va trobar quincalla, polseres, anells, un petit rellotge aturat a un quart i cinc de vuit de qualsevol moment passat, mitja dotzena de fotos velles, cap d’ella, i alguns records, entrades de cinema, fullets anunciadors, imatges d’estrelles del cinema, Clark Gable, Errol Flynn, els germans Marx…

I, damunt de tot això, una nota escrita a mà.

«Amor meu, ja estàs bé? Sisplau, t’espero. Vine».

Signava «E.».

—Ha estat malalta, la vostra germana, fa poc?

—Va tenir un refredat molt fort, amb febre.

—Quan va ser això?

—En començar l’any, després del Nadal.

—Va venir a veure-la algú?

—No.

—Ningú amb un nom que comencés per E?

—No.

Va completar l’escorcoll. A la part de sota de la tauleta de nit tan sols hi havia algunes compreses, possiblement per a les menstruacions. Estaven d’allò més rentades.

Les dues nenes no li treien els ulls de sobre, seguien cadascun dels seus gestos amb ull crític. Va començar a sentir-se travessat per aquelles mirades.

—Sou dues nenes molt valentes —els va dir.

—Ja ho sabem.

—Teniu menjar?

Ara totes dues van callar. La seva mirada va ser còmplice.

—Necessito estar segur que esteu bé i me’n puc anar tranquil.

—Sí, tenim menjar —va assentir la María.

—Me l’ensenyeu?

—Ens el prendrà? —li va canviar la cara a la Raquel.

—No, dona.

Una altra vacil·lació. Però ja era dins de la casa, de manera que això va ser determinant. En Miquel Mascarell va prendre la iniciativa, va sortir al passadís i va assenyalar la porta de la cuina, oberta i visible a un metre escàs.

—Aquí?

Les va precedir i no es va aturar fins que va arribar a la seva destinació. Era petita, com totes. Els fogons a un costat. La pica a l’altre. I al tercer, diversos prestatges plens de plats, recipients, gots…

Un dels prestatges era ple de llaunes de conserva.

El seu estómac va tornar a rondinar.

Si se n’endugués una…

Va foragitar la seva perversitat mental i es va concentrar en el que estava fent allà. El nombre de llaunes era significatiu. No es tractava d’unes quantes reserves. Allò era un rebost important, sobretot tractant-se d’una jove i dues nenes petites, aparentment sense recursos. Però el més significatiu era que totes les llaunes, tot i que contenien diversos productes alimentaris, eren de la mateixa marca: Conserves Ernest Niubó.

La fàbrica Niubó, una de les més conegudes de Barcelona, estava situada al Poble Nou i també havia estat requisada, per servir el nou ordre bèl·lic i la causa de la República.

L’Ernest Niubó.

E d’Ernest?

—La Patro sempre porta menjar d’aquesta marca?

—Sí —va dir la María.

—És molt bo —va afegir la Raquel.

—Fa gaire temps?

—Bastant, unes quantes setmanes —va continuar la gran, seriosa com una doneta en miniatura.

—Coneixeu els amics de la vostra germana?

—Alguns.

—En Lluís Sanglà?

—Sí.

—Fa gaire temps que no el veieu?

—No ho sé.

El temps, per als infants, no es mesura igual que per als adults.

—I en Jaume Cortacans?

Va moure el cap d’un costat a l’altre.

—És un noi coix.

Va repetir el gest.

La Patro no havia portat mai el fill d’en Pasqual Cortacans a casa seva.

Camí tallat. Podia interrogar una hora més les dues nenes amb el mateix resultat. Ho sabia. I també es podia quedar al carrer, esperant la seva germana gran, sense que aparegués.

El cadàver de la Merche, al dipòsit de cadàvers del Clínic, era massa evident per esperar.

Va mirar la María i la Raquel.

Soles.

Amb una germana que també podia estar morta.

—Haig de trobar la Patro —va sospirar—. I sisplau, si apareix ella primer, digueu-li-ho. És molt, molt important. Jo tornaré.

—Què vol que li diguem, que ha vingut?

Els advertia que estava en perill?

—Ella ja m’ha vist. Digueu-li només que confiï en mi, per la Merche. No ho oblideu.

Ja no quedava res més per fer, excepte retirar-se.

Va caminar fins a la porta i en arribar al rebedor es va aturar. El seu va ser un gest inesperat. Tant que va agafar les dues nenes de sorpresa. Es va inclinar sobre la més petita i li va fer un petó a la galta. Quan es disposava a fer el mateix amb l’altra, aquesta es va apartar.

—Mai no s’és prou gran per rebre un petó —li va dir ell.

Li va acaronar la galta, li va somriure malgrat el seu rostre greu, encara carregat de desconfiances, i després va creuar aquell llindar.