27

La fàbrica dels Niubó estava tancada, sense el més petit rastre d’activitat. Era un dels molts complexos, industrials o no, que feien del Poble Nou un enclavament peculiar en referència a la seva configuració. Cases baixes, sensació d’aïllament, pau. Els incidents del magatzem, malgrat la seva proximitat, semblaven allà llunyans. Algunes persones encara eren capaces de seure a les portes dels seus edificis, menyspreant el fred, mirant els carrers, veient passar la vida, com havien fet sempre i continuarien fent passés el que passés amb la guerra. Als rostres dels més vells, s’hi endevinava aquella sensació de falsa eternitat que feia de les seves arrugues un camí ja explorat i dels seus ulls un testimoni imparable del temps.

En Miquel Mascarell va voltar l’edifici per tres dels seus costats, fins que va trobar el que semblava un habitatge que en formava part. Potser era el d’un porter o vigilant, ja que no era gens luxós ni de qualitat. Es tractava d’una construcció baixa, de dues plantes. Va intentar obrir la porta i la va trobar tancada. Tanmateix, dues de les finestres superiors eren obertes. No pas els vidres, sinó els finestrons interiors i exteriors. En una li va semblar veure un reflex.

Va tornar a la porta i va trucar amb el picador.

Mig minut després va repetir el gest, amb aquest i amb els artells.

A la tercera, va colpejar la porta amb el puny.

—Obrin!

Tenia el gust de les sardines en escabetx a la boca, el del pernil adobat i les galetes. Una barreja estranya. Tant de bo pogués retenir-ho tot a l’estómac. Ho necessitava. Havia guardat la llauna de tonyina, la meitat del paquet de pernil i la meitat de les galetes per a la Quimeta. Ara la butxaca dreta del seu abric feia massa embalum.

Va sentir una remor sorda a l’altra banda, un xiuxiueig, nervis i murmuris. Va decidir jugar a cartes vistes.

—Sóc policia, només els vull fer unes preguntes!

Va comptar fins a deu.

I la porta es va obrir.

La dona que va aparèixer al marc devia superar lleugerament la barrera dels cinquanta. Era tota rodoneta, cap, pit, malucs, braços i cames. Els ulls, de tan espantats, també eren circulars. Tot i el seu estat de crispació, no semblava una empleada, ni la dona d’un vigilant. Tenia el segell inequívoc d’una qualitat que ni la guerra no li havia arrabassat, i molt menys la fam, que no coneixia. El va mirar com si anés a degollar-la i la veu li va tremolar angoixada en preguntar-li:

—Què… vol?

—Inspector Mascarell —es va presentar sense necessitat de mostrar la credencial—. Em sap greu molestar-la, i no tingui por, que no passa res. Vostè és la senyora Niubó?

—Sí.

—Només volia parlar amb el seu marit.

—El meu… marit?

—Sisplau.

—No hi és —va dir massa de pressa.

—Miri, senyora —se sentia al límit de la seva paciència—. Entraré igualment, m’entén? M’estimaria més que col·laborés.

—No, escolti, nosaltres… —semblava a punt de posar-se a plorar—. La guerra ja s’acaba. Sisplau… No se l’emporti…

L’últim comentari el va desarmar.

—No m’emportaré pas ningú, l’única cosa que vull és parlar amb ell!

—Sisplau, sisplau… —va gemegar la dona, sense escoltar-lo, torturada pels seus propis sentiments.

L’home va sorgir darrere seu, una mica més gran que ella, potser ja als seixanta. Tot just uns quants cabells al cap, un bigoti prim, les orelles obertes i els llavis molt secs. La mirada semblava perduda, però el to de la seva veu es va mantenir molt més ferm que el de la seva companya. Restes d’un temps en què ningú no hauria gosat discutir-li una paraula.

Ernest Niubó.

—Qui és vostè?

La seva dona va impedir qualsevol resposta.

—Ha vingut a emportar-se’l!, que no ho veus? Per l’amor de Déu, no vull que mori!

—Calla, Marta!

—No…! —va gemegar ella abraçant-se a si mateixa.

—Em dic Miquel Mascarell, sóc inspector de policia. Volia parlar amb vostè, només això. No he vingut a emportar-me ningú.

—Per què em vol veure?

Les llàgrimes de la dona no escoltaven raons. Entre els dos homes no era més que un nervi despullat, fora de si, amb la ment segrestada per la por.

En Miquel Mascarell va evocar el fill de la carbonera, l’Oriol. La mateixa escena. Una mare implorant. Va recordar de nou que tot just uns dies abans, el 15 de gener, havien estat cridades les lleves del 1919, el 1920 i el 1921, però amb poc èxit.

L’Oriol volia anar a combatre, a morir per la República.

El fill dels Niubó, ben al contrari. I a ell sí que li tocava.

—Tenen el seu fill amagat, oi?

La Marta Niubó va estar a punt de desmaiar-se. El seu marit va haver de subjectar-la. L’últim gemec de la dona se li va trencar al pit i semblava estar al límit, com si hagués de tenir un atac.

—No vinc a emportar-me el seu fill, senyora. —La va obligar a mirar-lo—. Li ho repeteixo: l’única cosa que vull és parlar amb el seu marit. D’acord?

Va esperar que ella assentís, amb la mateixa expressió extraviada. De mica en mica va semblar que es relaxava. Les mans del seu marit continuaven sostenint-la.

—De què vol parlar, inspector? —va preguntar ell.

Es va haver d’arriscar i dir-ho en veu alta, en presència d’ella. Se sentia inquiet i no volia perdre’ls, o que es refugiessin en el contacte mutu.

—La Patro Quintana.

El rostre de l’Ernest Niubó va canviar de color. Més ben dit, el color li va desaparèixer de les faccions i es va convertir en un floc de neu bruta. Els ulls li van tremolar, el llavi inferior se li va despenjar, igual que la mandíbula desencaixada. Va ser com si un quilo de la seva massa facial s’hagués evaporat de cop, ja que de sobte se li van marcar molt més els pòmuls, alhora que se li accentuava la primor dels trets.

En Miquel Mascarell li va aguantar la mirada.

—Deixa’ns sols, vols, reina? —li va demanar a la seva dona, deixant de sostenir-la.

—Però… —es va resistir ella.

—Ja veus que no passa res —va voler tranquil·litzar-la—. Torna a dins i estigues tranquil·la. Parlaré amb aquest senyor i ja està.

—Llavors…

—Marta, ja n’hi ha prou, d’acord?

Li va acaronar el rostre. No hi va haver amor en l’acció, tan sols un indici de tendresa i cansament. Després la va empènyer suaument cap a l’interior de la casa i va fer el gest d’anar a tancar la porta.

—Fa fred… —li va recordar la seva dona—. Hauries…

—Només serà un minut.

Va tancar la porta darrere seu fins a ajustar-la i es va allunyar una mica. L’hermetisme del seu rostre mostrava una intensa activitat mental, que ell contenia a flor de pell. El carrer era buit, de manera que va fer tres passes cap a la dreta i es va aturar. Sí que feia fred, perquè es va estremir i es va abraçar a si mateix en aturar-se i recolzar-se a la paret.

Es van mirar tots dos, bressolats per un silenci que va trencar novament el policia.

—La Patro Quintana —li va recordar.

—No sé qui…

—Escolti, senyor Niubó —li va posar una mà al davant—. No em faci perdre el temps, ni em prengui per idiota.

L’amo de la conservera ja no es va acovardir més. Pressentia que, finalment, podia deixar de fer-ho. No feia la impressió de ser un home fort, o de molt caràcter, però els burgesos, els empresaris, i encara més els que emergien de la foscor de la guerra, no oblidaven les seves arrels, l’art de manar, no pas de ser manats. Per a en Miquel Mascarell va ser com si una mà fantasma el separés de la seva persona.

—No, escolti vostè —va dir l’Ernest Niubó—. A què treu cap això? No hi ha ni una sola autoritat a Barcelona. Què és el que vol?

—Estic investigant un cas. Un assassinat.

—Què? —va mostrar encara més la seva incredulitat.

—On és la Patro Quintana?

—No conec cap Patro Quintana!

—Quan ha sentit el seu nom, s’ha quedat pàl·lid. Vol que li ho pregunti una altra vegada davant de la seva esposa, i de passada li expliqui el que penso?

—És boig!

—Molt bé.

Va fer un pas en direcció a la porta de la casa.

—No, esperi. —L’home el va agafar pel braç.

Va tornar a clavar-li els ulls, més incisius. La seva mirada de policia.

—La Patro Quintana, divuit anys, guapa. Vostè li dóna menjar del que té amagat. El mateix menjar amb què s’alimenta aquest fill seu que des de l’inici de la guerra té amagat a casa seva o on es devien anar a refugiar quan van començar els trets, per no defensar la República.

—El meu menjar ha alimentat els soldats de la República —li va recordar amb un indici final de fúria.

—La Patro Quintana —va pronunciar el nom per enèsima vegada.

L’Ernest Niubó es va ensorrar, va abaixar el cap. Però va moure els ulls a banda i banda vertiginosament. La guerra era ara en el seu interior. Una altra mena de guerra civil.

—No és el que pensa. —Va sospirar.

—Tant se me’n dóna. Necessito parlar amb ella.

—No sé on és.

—Espera que m’ho cregui?

—No ho sé, li ho juro!

—Com es posaven en contacte?

Va fer un esbufec. La guerra civil es decantava pel costat de la seva ira.

—Com es posaven en contacte?

—Em feia pena, res més, sola i amb dues germanes…!

—Com es posaven en contacte?

—La meva dona va gairebé cada tarda a casa de la seva mare, que es resisteix a deixar el seu pis. Llavors ella venia aquí al costat, a la fàbrica, i llavors ens vèiem.

—Segons la germana de la Patro, la María, ella passava moltes nits fora de casa.

—No pas amb mi —va respondre massa de pressa.

—Després d’això portava el menjar, les seves llaunes de conserves. N’hi ha bastantes al pis de les tres noies.

—Déu meu… —va expulsar una altra llarga glopada d’aire.

—Es quedava a dormir aquí?

Hora de rendir-se.

—Sí, a la fàbrica, en un entresolat. Tenia una clau i hi entrava quan volia. Jo l’anava a veure quan la meva dona dormia.

—Ara és allà?

—No.

—No el crec.

—Llavors vingui.

Van caminar vorejant la paret de la conservera. No gaire. A uns quinze metres hi havia la porta, de fusta, petita, discreta. L’Ernest Niubó la va obrir amb una clau que es va treure de la butxaca dels pantalons. Es van trobar en unes petites oficines buides, plenes de pols, senyal que ningú no hi treballava des de feia temps. Allà el fred era molt més accentuat. Fred i humitat. El propietari de la fàbrica el va precedir per una escala de fusta que conduïa a un pis superior, una sala petita amb el sostre inclinat i oberta al pis inferior. L’única cosa que hi havia allà era un sofà vell.

—Aquí? —va preguntar en Miquel Mascarell.

—Sí.

—En aquest sofà?

—Es converteix en llit.

Mentia. Ningú no podia dormir allà, amb aquell fred. Servia per a una estona, però no per a tota la nit. Era el pitjor niu d’amor mai imaginat. La Patro no havia estat mai allà, ni ell no es llevaria a mitjanit per fer-s’ho amb una noia jove amb la seva dona al costat. Això no obstant, en va tenir prou de fixar-se una mica més en el seu amfitrió per adonar-se que l’havia perdut i que no aconseguiria gaire cosa més. L’Ernest Niubó tenia les mans a la butxaca i la mirada rabiosa d’un nen sorprès in fraganti. Hi havia en ell un deix d’infelicitat patètic, en el seu aspecte menut, mancat de la força i el carisma d’un Pasqual Cortacans, però no per això menys ferotge quan necessitava treure el geni. Es deia que els baixets tenien molt més mal humor i molta més mala llet, i que això els feia temibles.

—Escolti, senyor Niubó —ho va intentar de manera més directa—. Pot ser que la Patro estigui en perill.

—Per què?

—Han mort una amiga seva.

—Una… amiga?

—La Mercedes Expósito. La Merche.

Novament el cop, la pal·lidesa, els genolls mantenint-lo miraculosament dret. La vacil·lació, tanmateix, va tornar a ser mínima.

—Veig que la coneixia —va dir en Miquel Mascarell.

—Una mica.

—Només una mica?

—La vaig veure una vegada, amb la Patro. Una jove… esplèndida.

—Una nena —li va recordar.

—Diu que… l’han mort?

—A ella i a la seva mare.

Va parpellejar. La guerra civil del seu interior el feia estar molt quiet, però la sang corrent-li per les venes de manera accelerada se sentia des de qualsevol distància. Un torrent incontrolat. El cor també li bategava amb força.

—Quan…?

—Ella, fa uns dies, un parell o tres. La seva mare, ahir al matí. La noia, la van destrossar per dins. —Va deixar que l’efecte l’impactés—. Va ser forçada a consciència, sap?

Es va empassar la saliva.

Va tremolar.

—Sap de què va tot això, senyor Niubó?

—No, per l’amor de Déu.

—Segur?

—Com vol que li ho digui? En aquests dies…

—Tot és possible, oi?

—Suposo. —Es va posar una mà a la cara i se la va fregar.

—Un assassinat és un assassinat, amb Generalitat o sense, amb República o sense —va sospirar ell.

—Es pensa que no ho sé?

Anava a entrar al fons de la qüestió, a preguntar-li per en Pasqual i en Jaume Cortacans, disposat a tot i sense amagar la seva fúria, perquè el conserver continuava pàl·lid i atordit per la notícia, però no ho va fer. L’Ernest Niubó va mirar el seu rellotge. Un gest imprevist, natural. Una reacció i una mostra d’intencions. En Miquel Mascarell ho va llegir com si fos un llibre obert.

Ja no calien més preguntes.

L’amo de la fàbrica, ara, tenia pressa.

—D’acord, gràcies per la seva col·laboració —va iniciar la retirada el policia.

—És… tot?

—M’ha de dir alguna cosa més?

—No.

—Llavors sí, és tot.

Es va treure un pes de sobre.

—Lamento no haver pogut ajudar-lo més —es va rendir per fi de manera ràpida—. La Patro només venia quan necessitava menjar i jo… bé… Aquests han estat temps difícils, sap?

—No es preocupi. Ho entenc.

—Sé que és així.

Van baixar per l’escala de fusta, van arribar a la porta que donava al carrer, van sortir a l’exterior i l’Ernest Niubó va tancar amb clau mentre tornava a estremir-se pel fred. En Miquel Mascarell no li va voler donar la mà. Va fer dues passes per allunyar-se del seu costat. En pocs dies, aquell home recuperaria el seu petit imperi. Un altre quintacolumnista.

En Pasqual Cortacans, ell…

Quants més?

I la Patro, la Merche…

Quantes més?

—Gràcies —el va acomiadar el conserver.

—De res. Em sap greu haver-lo alarmat.

—Quan acabi tot, passi per aquí. Necessitarà amics.

Les rates tornaven a la claveguera.

Va tancar els punys i va estrènyer les mandíbules.

Sense respondre-li, es va posar a caminar carrer amunt.