22
Va obrir la porta del pis amb l’esperança que la Quimeta continuaria dormint, però la va trobar llevada, traient el cap per la de la cuina, sempre resistent més per tossuderia que no pas per necessitat. Quan se n’anava al llit era perquè ja no podia més.
Era capaç de morir dempeus, sense cedir.
Tots dos es van quedar mirant com fantasmes, i a ell, tot d’un plegat, li va semblar que la carta d’en Roger era un crit, i que ella el sentiria. Es va posar vermell i va fregar amb la mà la butxaca de l’abric. No l’havia llegit. No podia. Era una cosa que necessitava fer sol i lluny de qualsevol mirada. La carta feia ara companyia a la fotografia de la Mercedes Expósito i el mapa amb les indicacions del lloc on estava enterrat. Una estranya circumstància. Un noi i una noia morts, sense que la vida els hagués donat la més petita oportunitat. La butxaca del seu abric era una tomba simbòlica.
—T’has deixat res? —li va preguntar la Quimeta.
No sabia com dir-l’hi.
—A baix hi ha un jove…
—Sí? —el va apressar en veure que s’aturava.
—Marxa cap a la frontera —li va resumir de manera senzilla—. Porta uniforme i m’ha demanat roba per poder-se’l treure. He pensat…
—És de l’edat d’en Roger?
—Més o menys —es va empassar la saliva.
—Dóna-la-hi —va assentir ella.
—Alguna cosa… en especial?
L’habitació del seu fill es trobava enmig de tots dos. Un punt equidistant de les seves pròpies realitats. La Quimeta va ser la primera a acostar-s’hi.
En Miquel Mascarell es va preguntar d’on treia tant coratge.
—No en necessita gaire —va dir—. Anant a peu, no pot anar gaire carregat.
La seva dona no va respondre a l’observació. Es van aturar davant de l’armari i ella mateixa va treure la roba. No pas el seu millor abric. No pas el seu millor vestit. No pas les seves millors camises. Però sí el que era necessari per protegir-se de les inclemències del temps en la pitjor part de l’hivern, i també alguna cosa més lleugera per a la primavera, ja que no solament va fer una encertada selecció destinada al moment. Va separar el que seria utilitzat immediatament, va ficar la resta dins d’un mocador i va fer un nus amb les quatre puntes fins a convertir-ho en un farcell. En acabar l’operació es va girar cap a ell, el rostre seriós, serè.
—Per què no puja a canviar-se aquí?
—Li he dit que dormies, i millor que ho faci a baix. No passa res. Tampoc no sé qui és, dona.
Es van tornar a mirar.
Amb aquella roba, en Roger se n’anava una mica més.
—No t’he sentit marxar.
—Estaves molt tranquil·la.
—Ja, però…
—M’he trobat la senyora Hermínia. M’ha dit que avui hi hauria «píndoles del doctor Negrín», que t’animaria a baixar o que si no ja aniria a buscar-ne amb la cartilla.
—Bé. —No es va comprometre a res.
El diàleg intranscendent, trivial, destinat a omplir un buit temporal i aparcar el que sentien per allò de la roba, va arribar a la fi. Va tornar la realitat més immediata.
—Continuaràs amb això que estaves investigant? —va voler saber ella.
—Sí, per dignitat.
—Entesos.
La Quimeta es va apropar i li va fer un petó als llavis, suau. Un frec de matrimoni veterà.
Un comiat, com tants i tants altres al llarg dels anys.
—Gràcies —es va relaxar ell.
—No facis cap bogeria, d’acord?
—Jo?
—Sí, tu —va assentir ella amb determinació.
El va acompanyar fins a la porta. En un braç portava la roba que es posaria en Tomàs Abellán de seguida. A l’altre sostenia el fardell amb la resta. Va adreçar una última mirada a la seva dona i va emprendre el descens.
No es va adonar que les cames li flaquejaven fins que va tancar la porta del pis.
Llavors es va recolzar a la paret, va agafar aire i va continuar baixant les escales enmig de la tempesta que se li havia desfermat al cervell.
En veure’l tan carregat, l’amic d’en Roger va fer uns ulls com unes taronges.
—Però què és això?
—Li farà falta una muda, i roba per a més endavant.
—No sé com…
—El que ha fet vostè per mi té molt més valor, l’hi asseguro. I el que va fer pel meu fill, enterrant-lo… N’hauria baixat més, però entenc que no pot anar tan carregat. És tot el que…
Es va trobar amb l’abraçada del jove.
I li va correspondre.
Com si fos en Roger.
—Cuidi’s —va barbotejar en Tomàs Abellán.
—Vostè també. —Li va donar uns copets a l’esquena.
—I si aconsegueix veure els meus pares, digui’ls que…
En Miquel Mascarell es va trobar amb la seva mirada extraviada.
—Digui’ls que sóc viu, res més.
El va veure allunyar-se Enric Granados amunt, en direcció a un solar, per canviar-se de roba, treure’s l’uniforme de la derrota i convertir-se en un nou civil. No es va moure de la cantonada fins que va perdre de vista el company del seu fill.
Llavors va reaccionar.
Una ràfega d’aire el va obligar a apujar-se el coll de l’abric. Durant els darrers minuts s’havia oblidat de l’hivern. Quan es va posar a caminar, es va sentir com si fugís.
Però la carta continuava a la butxaca.
Va deixar enrere el carrer Balmes i també la rambla de Catalunya, abans d’aturar-se per llegir-la, vençut.
Es va asseure en un banc del passeig i va treure el senzill full de paper, rebregat, escrit amb llapis. Fins i tot tenia un parell de taques fosques. Primer el va olorar, ja que esperava trobar-hi alguna cosa d’en Roger. Però la seva pituïtària no hi va descobrir cap rastre recognoscible. Seguidament el va aplanar, sense pressa, amb respecte. No sentia cap necessitat imperiosa de devorar aquelles línies. El seu fill, en escriure-les, no sabia que moriria l’endemà. Per tant, tan sols era una carta.
Com qualsevol altra.
I més que llegir-la ell, el que va escoltar va ser la veu d’en Roger…
Estimats pare i mare,
No sé quan llegireu aquestes línies, perquè aquí les coses sembla que van força malament. Temo molt que seré a Barcelona abans del que s’havia previst, però no desfilant com a triomfador, sinó amb la cua entre les cames. Fem el que podem. Som valents. Però ells estan més ben armats i més ben alimentats, i no sé què és més important ara mateix. Potser se’m podria considerar un derrotista. Vosaltres sabeu que no ho sóc. La realitat és la que imposa les seves regles i no puc defugir-la.
En aquesta nit tranquil·la, com si la guerra no existís, penso molt en vosaltres. Quan un veu la bogeria de prop, i quan a més hi pren part, s’adona del que realment importa. En aquests darrers dies he reflexionat molt sobre el que passa, i sobre mi mateix com a soldat i com a persona. Tant de bo no fos la primera cosa i sí, únicament, la segona. Sabeu?, durant tot aquest temps he disparat molts trets. Molts. Però encara no sé si he tocat algú. Sóc un soldat que no sap si ha mort cap enemic! I ni tan sols sé si d’això en puc dir sort o no. Sé que lluito pel que és just, per la democràcia que ens volen robar, per la llibertat que vam guanyar, i sé que l’enemic ens ho vol arrabassar, imposar la seva voluntat, fer-nos tornar al passat sota el pes d’una dictadura. Però no crec pas que molts dels desgraciats que tenim al davant siguin el veritable enemic. L’enemic és Franco, Queipo de Llano i tots els uniformats carregats de medalles i estrelles que ostenten la bandera del seu poder absolut. L’enemic són aquells que parlen de la pàtria i l’honor pels descosits, però de la seva pàtria, i segons el seu honor. Una pàtria excloent en la qual no cabem tots, només els que ells volen. I són també els que utilitzen Déu com si fos una cosa de la seva propietat. Jo era religiós, si més no en certa manera, tot i que no practicava gaire, per costum, i ara crec que odio Déu, si és que existeix, perquè si algú lluita per ell com ho fan ells i ho consent és que aquest Déu és una merda. I no t’escandalitzis, mare. Tu encara creus en el cel i en l’infern, però qui es troba a l’infern sense haver-se mort sóc jo. Deixeu-me que almenys digui el que penso.
Fa tres dies vaig veure morir un company. Es deia Ignasi. Quan va esclatar la guerra, es trobava al costat republicà. Tota la seva família és a l’altre bàndol, de manera que és possible que els seus germans hagin estat els qui l’han mort. Era l’ésser més innocent del món. Li va tocar estar en un lloc, però podia haver estat a l’altre. Ahir, en canvi, va ser ferit un camarada, l’Agustín, i es va resistir a ser evacuat. Deia que podia disparar amb un sol braç. El seu odi al feixisme i les sotanes és absolut. Així, doncs, penso que cadascú té la seva història, però també la seva pròpia guerra. Una és la de tots, l’altra és la personal. El pitjor és quan es barregen.
Jo estic bé de salut. Més prim, però encara fort. El pitjor de la guerra és que és fastigosa, mare. A vegades, quan m’arrebosso al fang, em poso a riure tot sol, recordant com eres de maniàtica amb la neteja.
La carta acabava així, abruptament, com si alguna cosa l’hagués arrencat de la pau amb què l’escrivia, amb aquella simple reflexió al voltant d’una de les manies de la Quimeta. Gairebé semblava un acudit. Una carta sense final, que hauria continuat escrivint l’endemà, o l’altre.
La va llegir per segona vegada.
Després se la va guardar a la butxaca i va pensar que tornaria a casa, i s’oblidaria de la Remedios i de la Mercedes Expósito.
Un propòsit estèril.
La bala perduda que havia matat en Roger podia haver estat disparada per qualsevol. El qui va assassinar tan brutalment la Merche, en canvi, tenia un nom.
Va mirar l’hora i es va posar dret.