5
No volia parlar amb en Vicenç a casa. Sabia el motiu de la seva visita. No volia suportar la doble pressió, ni podia dir al seu germà els arguments que necessitava davant de la Quimeta. Va abandonar el balconet fingint despreocupació.
—Haig de parlar amb el senyor Artur un moment. Torno d’aquí a cinc o deu minuts.
Ella tenia els ulls tancats i el cap recolzat al respatller de la butaca. La seva resposta va ser lacònica, tan difusa com aquella foscor interior. Podia ser qualsevol cosa. Va caminar fins al rebedor i no es va prendre la molèstia d’agafar l’abric. Per la pressa del seu germà, potser ja estava a punt de trucar a la porta. La va obrir i, en veure el replà buit, va respirar alleujat. En treure el cap per l’ull d’escala, el va descobrir al pis de sota.
Va anar a trobar-lo.
En Vicenç estava congestionat, esbufegava. Total, no eren més que dos anys de diferència, i la seva feina sempre havia estat més sedentària, gairebé sense exercici físic. No s’assemblaven gaire. Era més alt i de complexió més eixuta. Malgrat la fam, li sobraven uns quants quilos i li faltaven més cabells al cap. Tots dos es van quedar mirant-se fixament al mig del tram d’escala on acabava d’interceptar-lo. Amb prou feines es veien, perquè la claror que es filtrava pel vestíbul de l’entrada era molt difusa. Però potser per això els trets es feien molt més aguts, les conques dels ulls enfosquides, les bosses més evidents, l’enfonsament de les galtes…
I l’angoixa de cada gest.
No es van donar la mà, no es van abraçar, tan sols van intercanviar i van mantenir aquella mirada amb la qual, de fet, s’ho deien tot. L’ansietat del nouvingut, la tossudesa incontrovertible del seu germà gran, la distància que els separava.
Ja eren a quilòmetres l’un de l’altre.
—T’he vist arribar des del balcó.
No hi va haver resposta. La mirada es va transformar en súplica. Una tona de cansament es va apoderar dels ulls d’en Vicenç.
—Baixem una mica, no vull que la Quimeta pugui sentir-nos —va dir en Miquel Mascarell reprenent la marxa en sentit descendent.
—Que potser cridarem?
—No ho crec.
El va agafar pel braç i van arribar al replà inferior. Un cop allà, es van aturar i van quedar de nou cara a cara. Va decidir prendre la iniciativa per no convertir l’escena en un acte patètic.
—Ja marxeu?
El seu germà petit va assentir amb el cap.
—Com?
—Tenim dues bicicletes, els Soler i nosaltres. Hi hem adossat un carretó al darrere, suficient per a l’Amàlia i la seva dona. Farem torns per pedalejar, sincronitzadament, és clar.
—I els fills dels Soler?
—Són massa petits. Els deixen amb una tieta.
—Se’n van sense ells?
—Fins que això passi i les coses es calmin.
La Quimeta acabava de dir-li que marxés, que tornés quan amainés la tempesta.
Somnis.
—I on aneu?
—A la frontera, és clar.
—I si els francesos no l’obren?
—Com vols que no l’obrin?
—També ens havien d’ajudar, i res. Si mantenen la frontera tancada, serà una carnisseria; els que no morin de gana o fred moriran a mans dels franquistes.
—No deixaran pas milers de persones, amb criatures i gent gran…
No va voler dir-li el que opinava dels francesos, ni tan sols en el cas que obrissin la frontera i poguessin passar a l’altra banda. No els portarien pas amb cotxe a París, ni els posarien catifes vermelles. Al capdavall, republicans o no, lleials a una democràcia o no, eren els perdedors. Feien pudor de mort.
Una càrrega massa pesada.
—Miquel…
—No —va intentar aturar-lo.
—Per què ets tan tossut?
—No sóc tossut —va manifestar de manera pausada—. Sóc lògic.
—Què entens tu per lògica? T’estàs condemnant a mort. Això és lògic?
—No hi ha garanties que…
—Per l’amor de Déu! Però et penses que els feixistes entraran repartint flors i després faran taula rasa, com si no hagués passat res? No deixaran canya dreta! Qualsevol que s’hagi significat el passaran per la pedra! Si no t’afusellen, aniràs a parar a la presó igualment; de manera que sacrificar-te per la Quimeta no et servirà de res!
—Vicenç, no és cap sacrifici.
—Sí que ho és! —va parlar massa fort, va mirar instintivament cap amunt i va tornar a abaixar la veu, però sense que la seva fúria minvés—. Sí que ho és i ho saps! Maleït sigui, Miquel!, quant li queda?
—No es pot precisar.
—Tres mesos, quatre… sis? Tu mateix ho vas comentar a finals de l’estiu passat! Vas dir que ja no veuria el següent!
—De debò m’estàs dient que la deixi aquí, sola, moribunda, i que me’n vagi?
—No, et dic que vingueu tots dos!
—En un carretó arrossegat per dues bicicletes? Amb tu, el Soler i jo rellevant-nos per pedalejar i tres dones al darrere? Ni tan sols us emporteu res, ni una maleta?
—En Soler hi està d’acord, et deu molt!
—Potser tindreu una oportunitat, però amb nosaltres no. I la Quimeta no ho resistiria. Perquè mori en una cuneta i em vegi obligat a abandonar-la, m’estimo més quedar-me amb ella, a casa, on ha d’estar.
—Per què ets tan tossut?
—Vicenç, mira’m: faig el que haig de fer. No hi ha una altra fórmula.
—No és millor que ella mori lliure, encara que sigui en una cuneta?
—Morirà lliure aquí, perquè no ens poden arrabassar la dignitat.
—Sisplau…
Havien arribat al punt culminant, el de la crispació final. Un xoc de locomotores en plena nit. Però el pitjor no era això. El pitjor, fins i tot, era el fet de saber que s’estaven acomiadant possiblement per sempre.
Es tractava de l’últim adéu.
—Va, vés-te’n —el va apressar en Miquel Mascarell—. Cada hora compta.
—No fotis…
Va haver d’abraçar-lo, perquè va començar a plorar i a ell se li doblegaven els genolls. L’últim cop que s’havien abraçat així va ser en la mort d’en Roger. El penúltim, quan amb prou feines eren adolescents, en morir la seva germana petita de tuberculosi. Amb en Roger desaparegut, i ells sense fills, la saga dels Mascarell s’acabava abruptament.
És clar que per al món que els havia de sobrevenir…
En Vicenç el va estrènyer amb totes les seves forces.
—Deixa’m… que pugi… a veure-la —va barbotejar.
—No —el va abraçar encara més fort el seu germà gran.
—No és just.
—Res no és just, però les coses són com són.
—Què… li diràs?
—Res, de moment. Després ja ho veurem. Quan això s’acabi i siguin físicament a Barcelona, ja hi haurà temps.
—T’ha demanat…?
—Sí, l’última vegada fa un parell de minuts.
L’abraçada es va perllongar, va esdevenir pura energia, vasos comunicants de sentiments que anaven i venien en un flux harmònic però intempestiu. Un milió d’escenes, imatges, paraules i moments van desfilar pels seus caps, resumint una vida en comú.
Els va costar separar-se.
Ho van fer mentre algú començava a pujar per l’escala parlant en veu alta, tot sol.