20

El va despertar el mateix silenci amb què s’havia acotxat la nit anterior. Silenci d’espera. Silenci de contenció. Gràcies a aquest va saber que ells encara no havien entrat a la ciutat. Gràcies a aquest va saber que disposava d’unes hores més, perquè evidentment, si no hi havia combats, apareixerien en ple dia, amb llum, per fer una entrada triomfal. Cap conqueridor no irromp a la terra guanyada a la nit, sota les ombres. Sempre ho fa a plena llum.

I en el cas que hi hagués combats…

La Quimeta dormia al seu costat, plàcida. Un miracle. La penombra conferia al seu rostre una blancor espectral. La respiració era compassada. Potser el dolor es contenia en aquelles hores incertes, o potser el contenia ella. El cas era que gairebé no recordava haver obert els ulls durant la nit, malgrat els seus malsons, i això era degut al fet que la seva dona tampoc no ho havia fet. Acotxats sota les mantes, units, qualsevol gest es transmetia de l’un a l’altre.

Va contemplar el seu rostre, estranyament bonic i serè.

La Quimeta sempre havia estat una dona especial.

Tanta energia, tant d’amor, tant entusiasme per les petites coses de la vida, a la qual tan sols havia demanat justament el que aquesta li havia negat: salut i veure créixer el seu fill. Gairebé era una desferra. Si la paraula injustícia tenia un sentit, ella era la prova de la seva desraó.

Els Cortacans sortien dels seus forats i les Quimetes del final de la guerra es disposaven a desaparèixer sense deixar rastre.

Mentre veia com dormia, amb aquella sensació de pau, atrapat per la màgia del moment, es va interposar la imatge de la Merche a la llitera del dipòsit de cadàvers del Clínic i tot va canviar.

Una altra mena de pau.

L’eterna.

Algú l’havia violat, fins a rebentar-la.

Va voler acaronar la Quimeta, tocar-la, per pròpia necessitat anímica, però es va reprimir. Va voler apartar-li el floc de cabells grisos que li queia per damunt del front i no ho va fer. Va tenir por que un simple frec la despertés i la conduís de tornada a la realitat. Si somiava, el seu somni devia ser alguna cosa molt agradable. Per tant, es va moure lentament, molt lentament, per mirar de sortir del llit sense alterar aquella calma. Ho va aconseguir al preu de deixar de respirar i bellugar-se a càmera lenta. En posar els peus al terra fred, es va estremir i va estar a punt d’esternudar. Va buscar les velles sabatilles i se les va posar, però es va estimar més arrossegar els peus que caminar calçat i fer soroll.

Després va recollir la seva roba i va sortir de l’habitació.

Primer es va vestir, per no agafar fred, i en acabat va anar a orinar a la minúscula comuna del pis. Darrerament li costava fer-ho als matins. La pròstata. No es va forçar, va esperar una estona i va aconseguir evacuar un rajolí molt poc espectacular i unes quantes gotes de complement. Per acabar es va rentar la cara amb aigua a la cuina i això el va eixorivir del tot. El fet d’haver vomitat el sobri sopar la nit abans l’havia tornat a deixar buit, de manera que la gana va fer acte de presència estremint-li la panxa.

Necessitaven menjar.

Per què no obrien d’una vegada els magatzems? Si més no que les tropes franquistes no trobessin una ciutat famèlica a la qual poder humiliar encara més. I amb els maleïts magatzems plens, segons es deia. Si no menjava alguna cosa, potser acabaria desmaiat en qualsevol cantonada. Menjar. La Gran Utopia. Amb uns diners que ja ningú no volia perquè no servirien de res, l’única cosa que quedava era la desesperació. La gent bullia a l’aigua el que podia, tot allò que hi pogués donar gust. Havia sentit dir que a la Barceloneta utilitzaven la sorra de la platja, fins que els mals de panxa i les diarrees van posar fi a aquesta pràctica.

Va escorcollar la cuina, per si havien oblidat alguna cosa en algun racó. Va passar la mà pels fons de les llaunes i els pots, a la recerca de sobralles. Va regirar els armaris buits i es va acontentar amb un tros de pa més dur que una pedra. Però entre perdre una dent o defallir encara més, va triar el primer. Rosegant el pa feia tant soroll, que va haver de sortir al balcó.

Quan va treure el cap a l’exterior, el dia ja feia una bona estona que clarejava sota un cel blau, però el matí encara no havia fet acte de presència. Des de les altures de casa seva va mirar el carrer, tan buit de cotxes, carros o bicicletes com els últims dies, però amb els primers vianants movent-se ja d’un costat a l’altre.

El pitjor d’aquell compte enrere era la incertesa.

Només faltava el quan.

Va contemplar la ciutat, apagada i silenciosa. Cap bombardeig. Cap detonació que indiqués combats propers o llunyans. Era com viure en una bombolla.

A punt d’explotar.

La Mercedes Expósito ja se li havia instal·lat al cervell. Ella i la seva mare esperaven. Ella i la seva mare li pesaven com si els seus cossos fossin de plom i els portés damunt del cap. Pensava que la culpa era un invent religiós, per controlar els humans, per sotmetre’ls i confondre’ls amb la por. Les religions impedien la felicitat, ja que fins i tot per viure calia demanar perdó i plorar. I, tanmateix, ara sentia aquella culpa. La seva. L’esclafava. Quan va sortir del Clínic la nit anterior volia cridar i arrencar a córrer, i no va fer cap de les dues coses, perquè no podia i perquè eren absurdes. I tot i saber que res no hauria canviat si hagués escoltat la Reme dos dies abans, el dubte el torturava.

L’últim policia de Barcelona.

Un nou dia, una realitat no gaire diferent de la del dia anterior, però després d’una nit de son dens i malsons ocults, després de la seva visita al dipòsit de cadàvers, el que menys desitjava era resignar-se a sentir com un tascó inerme l’impacte gèlid dels seus cossos enfonsat al cap.

La Merche i la Reme serien allà fins que esbrinés la veritat.

I en el cas de la noia, entre la imatge d’ella morta i la foto conservada a la butxaca de l’abric, viva en un temps ja oblidat, hi havia un abisme.

Es va retirar del balcó. Va agafar l’abric, va arribar fins a la porta del pis i la va obrir a càmera lenta. Va fer el mateix en tancar-la, amb la clau al pany, perquè no espetegués el pestell. Després va baixar l’escala esglaó a esglaó, i va tornar a l’última Barcelona possible.

A l’entresòl es va trobar amb una de les veïnes, la senyora Hermínia, que ja tornava del carrer. Una bona dona. Ajudava la Quimeta en el que podia, que no era pas poc. Ella també estava sola. Al seu marit, la guerra l’havia sorprès a «l’altra Espanya», la rebel i facciosa. No en sabia res des d’aleshores.

—Bon dia, senyor Mascarell.

—Bon dia.

—Se’n va?

—Tinc feina, sí.

El va mirar amb tristesa, no exempta de respecte.

—Fins a l’últim moment, oi?

—Efectivament.

—Tranquil, que jo m’ocuparé d’ella.

—Gràcies.

—Avui hi haurà «píndoles del doctor Negrín» —va dir sense intenció de fer broma referint-se a les llenties—, o almenys això diuen. Si la seva dona s’anima, podem baixar plegades.

—Tant de bo.

—Tranquil, no es preocupi —li va somriure coratjosa.

—Si ella no pogués o no volgués baixar, ja sap on és la cartilla de racionament.

—Jo l’animaré.

Van entonar el «bon dia» final i va arribar fins al carrer sense més contratemps, però no va passar del portal.

L’home, jove, vint-i-pocs anys, uniformat, gairebé va ensopegar amb ell. Duia barba de dos o tres dies, l’empremta de la son enganxada als ulls i el fang d’altres terres encara més enganxat a la roba i a les botes militars. No era gaire alt, de manera que la magror li conferia una imatge espectral. La magror i l’uniforme. Les celles, espesses, cavalcaven sobre l’arc facial com una bardissa separant dos horitzons. D’una banda el front, ample, i de l’altra la resta, atapeïda, ulls nas i boca, sense gairebé barbeta. Semblava que l’uniforme li anava gran, una o dues talles. Potser el seu s’havia espatllat massa, estripat o ensangonat, i duia el d’un company mort.

Perquè venia del front, o del que se’n podia dir front en aquelles circumstàncies.

La seva mirada el va fulminar.

—Bon dia —va dir i va intentar passar pel seu costat.

El nouvingut el va retenir subjectant-lo pel braç amb una mà.

—Perdoni…

—Sí?

—El senyor Mascarell? Miquel Mascarell?

Ja no va continuar avançant. Es va quedar quiet, davant seu, tots dos a un costat de la porta del carrer. La mirada del soldat va canviar de soca-rel. Era com si l’hagués reconegut fins i tot abans que ell li respongués.

—Sí, sóc en Miquel Mascarell.

—És clar, vostè està igual.

—Igual que què?

—Igual que a la foto, la que portava en Roger de vostè i de la seva dona.

El nom del seu fill el va travessar de banda a banda, però li va deixar un camp de mines al cos.