14

Quants Cortacans hi devia haver a Barcelona? I si es tractava d’un altre?

«No, la senyora Sanglà ho ha confirmat i m’ho ha dit ben clar: els Cortacans de la Bonanova».

Ni més ni menys.

No n’era un expert, però hi havia cognoms i cognoms.

Si bé anar a la Bonanova a veure una casa… buida?

Hi havien tornat o es devien haver allotjat en un altre lloc, potser en un pis menys cridaner?

En esclatar la guerra, quan Barcelona es va llançar al carrer per defensar la seva integritat, l’ordre constitucional, la Generalitat i la República, la commoció llibertària ho havia escombrat tot d’un extrem a l’altre. Una massa extravertida que s’uniformava en mànigues de camisa havia imposat un to igualitari com a primer símptoma del fet revolucionari. Després s’havien cremat esglésies i convents, saquejat magatzems i confiscat fàbriques, així com els principals edificis urbans. A l’Hotel Falcón, s’hi va instal·lar el Partit Obrer d’Unificació Marxista. A l’Escola Nàutica, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, àrbitre de la situació en aquells moments èpics. A l’Hotel Colón, s’hi va establir el Partit Socialista Unificat de Catalunya. A la seu del Foment del Treball, la CNT-FAI. A la Pedrera…

Alguns empresaris s’havien afanyat a posar les seves fàbriques al servei de la ciutat, la Generalitat i la República. Els més espavilats i ràpids. Això no significava que tots ho fessin de cor o de bon grat. Primer, salvar la vida.

Els Cortacans sempre havien despertat sospites.

Però no els van tocar ni un pèl, si bé per precaució van abandonar la ciutat, com la majoria que s’ho podien permetre gràcies al fet de tenir segones residències al camp o família en algun poble proper.

Si els burgesos de primera fila tornaven, era perquè allà ja no hi havia ni llei ni ordre, i molt menys perill per a ells.

Quina edat devia tenir el jove Cortacans?

«Ni idea —va esbufegar—. Tu què en saps, d’aquestes coses?».

L’única vegada que havia vist en Pasqual Cortacans va ser en una recepció a la qual va assistir casualment com a convidat. No era el seu món, ni la seva gent. Però ell era allà, amb el seu millor vestit i la seva pitjor cara de circumstàncies, portant de bracet una Quimeta resplendent. Això havia estat quatre, cinc… no, set anys abans, a les festes de la Mercè del trenta-dos. Una eternitat. Se’n recordava perquè en Roger s’havia trencat un braç jugant a futbol i la seva mare no el volia deixar sol a casa. Li havia dit que no hi aniria sense ella, perquè no sabria de què parlar ni amb qui, i finalment la va convèncer. Més ben dit, la va convèncer en Roger, que va insistir que no passava res, que només era un braç, que anessin a divertir-se.

I hi van anar.

En Pasqual Cortacans era un dels centres i focus d’atenció. No l’hi van presentar. No tenia cap sentit. Un empresari prominent i un simple inspector de policia eren mons divergents. Però no feia falta cap presentació. Es feia notar. Parlava de l’expansió del mercat, del paper d’Espanya a Europa, de les amistats internacionals que convenia tenir i no tenir, de les bonances del capitalisme en sintonia amb els nous poders emergents d’Alemanya i Itàlia en contra de la ferocitat depredadora de la nova Rússia, de la pèrdua de potencial als països de parla hispana d’Amèrica del Sud i del món en general. I ho feia amb aplom, amb la seguretat dels triomfadors i sota la carpa d’admiracions, somriures i afalacs de no pas pocs acòlits, els ulls dels quals brillaven sota la seva llum. En aquell moment es devia acostar als quaranta-cinc anys.

Després d’això, l’única cosa que sabia era el que deien de tant en tant els diaris.

Influència, riquesa…

Va orinar abans d’arribar al carrer Balmes, en un arbre, absent de mirades perverses. La gana li va fer remugar la panxa a l’altura de la Via Augusta, i aquell soroll cavernós es va repetir una mica més amunt, abans d’arribar a la Bonanova. Ni tan sols va mirar el rellotge per saber el temps que esmerçava en la llarga caminada. A banda i banda, els camps esquitxats de velles vil·les oferien un aspecte de deixadesa i misèria. Tot el que abans s’hi devia haver plantat havia deixat de créixer feia molt temps, per manca de gairebé tot. Alguns petits grups de persones que parlaven i callaven en veure’l passar, igual que algun vianant perdut i de pas apressat, van seguir amb els ulls la seva marxa lenta i plena de cavil·lacions. Parlava sol, es feia preguntes i les responia. No era un mal sistema. Però en aquelles circumstàncies gairebé resultava patètic. De lluny estant semblava el que era: un vell solitari, al caire de la senilitat, parlant sol; ni més ni menys. Amb un bastó a la mà, el quadre hauria estat complet.

Ho tindrien en compte, això, els vencedors, a l’hora de decidir què farien amb ell?

L’afusellarien, amb el seu orgull a coll?

Ja era a la plaça de la Bonanova, un cop coronada la lleu ascensió cap a la falda del Tibidabo. El passeig quedava a la seva esquerra, pla i recte fins a Sarrià. Va recuperar forces recolzat en un arbre, imaginant-se a la nova Espanya feixista. Es va veure saludant, braç enlaire, i se li va regirar l’estómac amb un efecte pitjor que el de la gana.

Algú que s’anomenava a si mateix cabdill i generalíssim governaria el país?

«Vés-te’n a casa».

Va deixar l’arbre i va enfilar el passeig de la Bonanova.

«Tossut manefla».

La zona semblava deshabitada, morta, amb les torres més o menys senyorials emergint a l’horitzó, atrapades als seus jardins i emparades per murs de pedra; però no se sentia res, i encara menys trets, si bé ja cap als afores, a Sarrià, tot era possible, fins i tot que s’hi hagués instal·lat un post defensiu per protegir la ciutat per allà i evitar que l’enemic coronés la muntanya, des de la qual podria bombardejar el nucli urbà.

Pel que recordava, els Cortacans vivien una mica més avall del monestir de la Immaculada, al carrer de les Escoles Pies amb el mateix passeig de la Bonanova. Un parell de serveis l’havien portat per la zona abans de la guerra. Fins i tot recordava la casa.

Una mansió de les d’abans. De les de sempre.

Totes aquelles torres senyorials havien estat expropiades entre el juliol i l’agost del trenta-sis. Totes havien passat a mans «del poble». Ara el poble les havia abandonat i el rastre era el de la misèria i el dolor, la devastació i la tristesa. Murs caiguts, portes obertes, l’estremidora sensació del buit, com si un huracà ho hagués arrasat tot. Allà fins i tot hi feia més fred.

Es va apujar les solapes de l’abric.

Si no menjava alguna cosa, potser es desmaiaria.

La torre dels Cortacans conservava la seva règia prestància malgrat l’envit dels temps. Semblava buida. Ignorava qui se’n devia haver apoderat amb la victòria popular i republicana sobre els feixistes el juliol del trenta-sis, però per descomptat, fossin qui fossin, havien marxat a corre-cuita feia bastants dies. A diferència d’altres, però, no tenia les portes i finestres obertes, sinó tancades.

Així com el reixat exterior.

En Miquel Mascarell la va observar des del carrer. Va resseguir-ne la bonica línia, la fermesa de l’estructura a prova de revolucions, el disseny del vell palau situat fora del temps, la qualitat de tots els materials que s’havien utilitzat en la construcció. Tenia un edifici central, rectangular, dues plantes, dues ales laterals quadrades, sostre inclinat per davant i per darrere i finestres que en sobresortien. Tot i la deixadesa del jardí del davant, abatut a més pel fred hivernal, li va semblar que el seu contorn era bonic, dissenyat per una mà que estimava la natura. Un jardí que tornaria a esdevenir verd amb algunes atencions durant la imminent primavera.

Havent comprovat que la porta del reixat exterior estava tancada, va voltar el mur per la part de l’esquerra, la menys cèntrica, fins que va trobar el que buscava: un punt que li permetés l’accés a l’interior. En aquell lloc, el mur havia estat derruït parcialment, per una explosió o per algú que havia volgut irrompre a la finca. Malgrat la seva edat no es va haver d’esforçar gaire per superar-lo. En va tenir prou assegurant els peus, agafant-se amb les mans i fent un petit salt final. Els peus se li van enfonsar en una grava que va espetegar sota el seu contacte.

«Què fas?».

Si el jove Cortacans era a Barcelona, com donaven a entendre els indicis i la seva relació amb la Patro Quintana, segurament vivia en un altre lloc, en un pis secret, o potser amagat a casa d’un familiar o amic.

Llevat que la seva família tingués pressa a recuperar les seves possessions entre la desbandada republicana i l’arribada dels facciosos.

Fora màscares.

Va caminar fins a la porta principal i es va assegurar que estava tancada. Després va voltar la mansió com acabava de fer amb el mur, a la recerca d’una escletxa per on esmunyir-se a dins. La lògica li deia que marxés. L’instint, no.

Sobretot perquè la lògica havia deixat de tenir carta de naturalesa en aquells moments i a l’empara d’aquells dies irreals.

Va trobar el que buscava a l’ala de la dreta, a resguard de mirades alienes des del carrer o la part del davant del jardí, una finestra tancada però d’accés fàcil, ja que al darrere no hi havia ni finestrons ni cap altra defensa protectora que no fos la del precari vidre que cobria la seva superfície. N’hi hauria prou amb una pedra per trencar-la.

No n’hi havia de grosses, però sí de petites, les que formaven la grava que cobria els camins, els accessos als parterres o l’entorn de la formidable vil·la. Es va ajupir, en va agafar tres amb la mà esquerra i es va preparar per llançar la primera.

El seu gest va morir abans d’iniciar-se.

—Quiet!

El va atrapar l’ensurt, la por, la sensació de perill capaç de paralitzar-lo mentre tot el seu cos s’endinsava en un gèlid oceà. L’home havia aparegut pel seu costat dret, i duia una escopeta de caça de dos canons. Suficient per volar-li el cap o travessar-li el pit. En sabia prou, d’armes, per adonar-se que amb aquella no es caçaven conills, sinó elefants.

—No dispari. —Va deixar caure les tres pedres a terra.

—Per què no ho hauria de fer, si no és més que un maleït lladre?

—Sóc policia.

—Què?

—Inspector Mascarell. Miquel Mascarell. Si em permet…

Va fer els moviments tan lentament com va poder. Va abaixar la mà, va treure la credencial, la va obrir i la va mostrar a l’home. Era un individu jove, d’uns trenta anys, ulls petits, llavis rectes. Tot en ell era més fred que l’ambient.

—D’acord, és policia, i què?

—No matarà pas un policia.

—Per què no?

Es va guardar la credencial, tan a poc a poc com l’havia tret. Va recordar que portava l’arma reglamentària. Amb dues bales. Va estar a punt de posar-se a riure. Dues bales de pistola contra dues canonades procedents de l’escopeta del seu vigilant.

—Qui és vostè? —li va preguntar.

—No, sóc jo qui pregunta. Què hi fa, aquí? Totes les forces vives de la ciutat han tocat el dos, per l’amor de Déu!

—És un assumpte oficial.

—Oficial? Aquí? Però si aquestes últimes dues o tres setmanes, aquesta casa ha estat buida!

Va alçar l’arma una mica més. No calia que apuntés, però ho va fer.

—Haig de veure en Jaume Cortacans —el va aturar pensant que, malgrat tot, dispararia—. Aquesta era la casa dels Cortacans no? Només he vingut per assegurar-me que… —es va sentir més i més estúpid—. Bé, vull dir que em pensava que potser…

L’escena va quedar aturada en el temps.

La seva inquietud davant la fermesa del nouvingut.

Els ulls de l’home de l’escopeta van anar des d’ell fins a un punt situat a la seva esquena.

Com si allà hi hagués alguna cosa, o algú.

No es va girar.

El silenci es va prolongar durant uns quants segons més.

—Per què vol veure el meu fill?

La segona veu provenia de la seva esquena.

Així, doncs, allà hi havia algú.

Va girar el cap i el va veure per primer cop. Llavors el va reconèixer. Els anys de guerra no l’havien canviat gaire des d’aquell llunyà 1932 o la seva imatge més o menys habitual en alguns mitjans de comunicació. Fotos a la premsa, en actes socials, inauguracions, esdeveniments de qualsevol mena abans del trenta-sis. Vestia amb la mateixa sobrietat que l’home de l’escopeta, roba senzilla, discreta, gastada per l’ús, però fins i tot amb aquesta no perdia el punt d’elegància i classe, la dignitat de la qual sempre s’havia revestit. La mateixa que no es perdia ni es guanyava amb una guerra, perquè anava enganxada a la pell i al caràcter com un segell de poder. La magror contrastava amb la duresa de les seves faccions. El revòlver de la seva mà dreta ho feia amb l’escopeta del seu company, probablement un home mantingut al seu servei.

En Pasqual Cortacans.

—Bona tarda —va voler ser educat.

—Li he fet una pregunta. —Va moure la mà armada.

—No és res d’important —va intentar que la seva veu sonés tan sincera com fos possible—. Pel que sembla i m’han explicat, el seu fill Jaume coneix una jove que al seu torn en coneix una altra que és la persona que busco.

—Busca una dona? —va semblar que no el creia.

—Efectivament.

—Aquí, a Barcelona, ara?

—Sóc policia.

L’hi va dir amb naturalitat, com si fos una evidència situada més enllà de qualsevol altra raó. I va comprendre que, policia o no, si li disparaven allà ningú no s’assabentaria de la seva mort. El seu cadàver podia aparèixer en ple passeig de la Bonanova i servir de catifa a les botes de les tropes nacionals.

—El seu fill és amb vostè, senyor Cortacans? —es va atrevir a preguntar davant el silenci dels dos homes armats.

—No.

—Podria…?

—Per l’amor de Déu, calli d’una vegada —en Pasqual Cortacans va abaixar la pistola—. Fa fred, sap? Valdrà més que entrem i seiem.

Va ser el primer a fer mitja volta, cap a la part del darrere de la mansió, esperant que el seguís. En Miquel Mascarell va trigar encara una mica a reaccionar.

Es va girar i va veure que l’home de l’escopeta no havia abaixat la guàrdia.

Continuava apuntant-lo.

Llavors sí que es va posar a caminar rere les passes de l’amo de la casa.