18

Aquesta vegada, en arribar a casa, sí que va fer soroll.

La clau va girar al pany amb força, i tan bon punt va travessar el llindar, abans de tancar la porta amb la mateixa intensitat, va cridar:

—Sóc aquí!

La Quimeta no va tenir temps de desar les fotografies. Ho va intentar, però no va ser prou ràpida. Es va quedar amb la capsa a mig tancar, i amb algunes de les fotografies mal col·locades i sortint pels costats. No calia preguntar res. Se’l va quedar mirant com una nena enxampada amb la mà al pot de la xocolata. És a dir, com una nena d’abans de la guerra enxampada amb la mà al pot de la xocolata, que tant abundava en aquell temps pretèrit.

—Has trigat —li va dir sense intenció de criticar-lo.

—Tot el dia que camino d’un costat a l’altre.

—Per què?

—Ja saps, dona. Feina.

—No queda gairebé ningú a Barcelona, Miquel.

—Hi queda prou gent per acabar una investigació. I prou gent perquè quan ells arribin, els carrers s’omplin de crits de benvinguda.

—Perquè la gent està farta de la guerra.

—Doncs deu ser per això.

—Encara res?

—No.

Tot el que no s’havia dit tenia molt més pes. Però ja no feia falta transformar-ho en paraules. El nouvingut va mirar la seva dona. La va veure millor, inusitadament forta. No sabia si seure al seu costat o si agafar la capsa de les fotografies per desar-la. La Quimeta s’hi aferrava com un nàufrag a una taula enmig de l’oceà. Allà dins en Roger encara es conservava viu i jove, amb els seus retrats atrapant les fraccions de segon captades per la càmera en el passat. Tots dos se sabien les fotografies de memòria, i també recordaven quan havien estat fetes.

No li va prendre la capsa de les mans.

Tampoc no es va asseure.

—Has sopat?

—Jo sí, i tu?

—De debò? —No la va creure.

—Queden cigrons, i pots veure els plats a l’aigüera. No els he fregat. Et preparo alguna cosa?

—Ja ho faré jo.

—No, tu seu. No dius que has passat el dia d’un costat a l’altre? Per l’amor de Déu, que jo no he fet res i no m’estic morint.

Això últim ho va dir amb intenció.

Perquè a vegades, ella, feia broma a consciència.

La Quimeta es va aixecar, va deixar la capsa de les fotografies, més aviat un petit cofre, sobre el llit, i va sortir de l’habitació emportant-se l’espelma. No va tenir altre remei que seguir-la per no quedar-se a les fosques.

S’havia netejat l’abric abans de pujar, però el fet d’haver gatejat per aquella casa en ruïnes li havia deixat l’empremta de la pols als pantalons. Se’ls va espolsar una altra vegada, amb més força, confiant que ella no ho notaria amb tan poca llum. La visió dels cigrons a la cuina va fer que la panxa se li esvalotés de nou. El so va ser tan cavernós que fins i tot la seva dona el va sentir.

—Valga’m Déu. —Va sospirar.

Va veure com ella es movia per la cuina, agafava un cassó, l’omplia d’aigua, tirava un grapat de petites estelles i un full de diari sota el fogó, perquè no hi havia carbó, encenia després un llumí i n’arrencava la primera flama. Hi havia pocs cigrons, eren els últims. Va posar el cassó sobre el foc, el va alimentar amb més fulls de diari i llavors va buscar els coberts i el tovalló.

En Miquel Mascarell va pensar en el noi esguerrat, en Jaume Cortacans.

El seu defecte li havia impedit anar a la guerra.

Això sí que era tenir sort, tot i que també depenia del bàndol en què hagués preferit combatre, ja que pel que s’havia dit en la seva breu entrevista era fidel a la República.

—Me n’oblidava. —Es va aturar en sec la Quimeta—. T’han trucat per telèfon.

—Ah, sí? —es va estranyar de debò—. I per telèfon?

—És l’única cosa que funciona. A mi també em sembla sorprenent. —I li va donar el missatge—: Era aquell amic teu, el metge, en Bartomeu Claret.

—Vaig estar amb ell ahir al matí.

—Doncs vol que el vagis a veure.

—Quan ha estat això?

—A primera hora de la tarda.

—Vaja.

Es va quedar atrapat en terra de ningú, sense saber si asseure’s a sopar o marxar. Va mirar l’hora i es va preguntar si el seu amic encara seria a l’hospital. Creia que sí, però sortir de nit, encara que la distància no fos excessiva…

—Vaig a trucar-li.

—Primer sopa.

—És un minut, dona.

—Et desmaiaràs, això és el que et passarà.

Va anar fins al telèfon, va despenjar l’auricular, va buscar el número a l’agenda situada al costat i el va marcar. Va haver de passar dos controls previs abans que una tercera veu li digués que el metge no podia agafar l’aparell. Li va deixar l’encàrrec, va penjar i va tornar a la cuina, a buscar els seus cigrons, intentant no semblar afamat. La taula del menjador ja estava parada, de manera que va seure al seu lloc i la Quimeta va fer el mateix davant seu.

Va prendre’n una primera cullerada.

El seu estómac va embogir.

Va prendre’n una segona cullerada.

Va tancar els ulls, mentre intentava mastegar pausadament, i va permetre que la sensació de plaer l’envaís. El gust era intens, les seves glàndules salivals van segregar més i més líquid. La tercera cullerada amb prou feines la va poder mastegar.

—A poc a poc —li va aconsellar ella.

—Ja. —La va observar amb una desesperació continguda—. Et quedaràs aquí plantada com un estaquirot mirant com sopo?

—Vols que me’n vagi?

—No, dona. —Es va sentir malament per haver-ho dit—. Era broma.

Ja havia ingerit la meitat del plat i tenia més gana que al començament.

—Miquel.

—Què?

—En Vicenç i l’Amàlia han marxat, oi?

Mentia?

—Per què ho dius?

—No en sabem res des de fa una setmana.

—No estan les coses per anar a fer visites.

—Miquel, mira’m.

Va deixar de mastegar.

—Vinga, Quimeta.

—Han marxat o no?

—Suposo que sí.

—Només ho suposes?

—Em va dir que pensava fer-ho, sí, avui o demà.

—Quan t’ho va dir?

—No ho sé… ahir, o abans-d’ahir. Me’l vaig trobar i vam parlar.

—Et va demanar que anéssim amb ells?

—Sí.

—Què li vas dir?

—Que no podíem.

Quan a ella se li encenien els ulls, temia el pitjor. Era la seva irreductible força interior, el seu caràcter mantingut ferm com l’última torre davant l’avanç del càncer. Moriria cremant la seva darrera energia, dempeus. De tots dos, sempre havia estat la més ferma, la millor.

La millor.

—I si ens arrisquéssim també nosaltres? —va exhalar la Quimeta.

—Vols ficar-te en una carretera plena de gent desesperada?

—L’instint de supervivència fa miracles.

—No siguis ximple. —Ja tenia aquell nus a la gola.

—Encara hi som a temps —va insistir ella.

—Ja n’hem parlat —va arrossegar cada paraula fins al límit—. Aquest matí, ahir, abans-d’ahir…

—La frontera no és lluny.

—I creus que els deixaran marxar així com si res?

—Val més morir dret que…

—Quimeta… Ni tan sols sabem si els francesos els permetran passar, que deixa’ls anar aquests.

No es rendia. Era el moment de la seva guerra. Això significava que es trobava prou bé per resistir. Un alto en el seu via crucis personal.

—Mira que n’ets, de tossut.

—No ho sóc.

—Més que una mula.

—Et passaràs la nit discutint una altra vegada?

—Què et faran? —va insistir.

Va deixar la cullera al plat. Li faltaven tot just dues cullerades per acabar. Va allargar la mà, va agafar el got d’aigua i en va beure ben bé fins una mica més de la meitat.

—He estat un bon policia, res més.

—Fidel a la República.

—No he destacat en res. —Va abaixar el cap avergonyit en sentir-s’ho dir.

—Digue’ls el que vulguin sentir.

—Ja.

—Faran falta persones com tu, encara que sigui a força d’aguantar per un costat i enganyar-los per l’altre.

—Creus que es deixaran enganyar?

—No poden pas afusellar tothom.

Ho va dir amb un terrible sentiment de frustració.

—Tranquil·la. —Va allargar la mà per agafar-li les seves—. I no tornem a parlar d’això, d’acord?

—És que…

El timbre del telèfon els va salvar de l’abisme al qual s’abocaven cada vegada que la inevitable por els atrapava. Es va alarmar, perquè no s’ho esperava i perquè intentava posar tota la seva atenció i el seu amor en ella, per evitar que s’ensorrés, plorés o Déu sabia què més podia passar-li, ja.

Abans d’aixecar-se es va posar una altra cullerada de cigrons a la boca.

—Digui? —va parlar encara amb la boca mig plena.

—Miquel?

—Hola, Bartomeu —el va reconèixer.

—Què et passa?

—Estava acabant de sopar.

—Feliç de tu.

—Els últims cigrons, no et pensis.

—Escolta, que no disposo de gaire temps. Pots passar per aquí?

—Quan?

—Això depèn de tu. Pot ser demà, si és que no ens han esborrat del mapa, o venir ara en una passejada. Jo aquesta nit dormiré aquí.

—Per què vols…?

—Aquella noia que buscaves.

—La Mercedes Expósito?

—La mateixa.

—La tens?

—És possible. I en aquest cas m’aniria bé que la identifiquessis.

—És…?

Els cigrons se li van esvalotar a la panxa.

—Em sap greu —va dir el metge—. Vindràs?

—Sí, ara mateix.

—Entesos, t’espero.

Van penjar a l’uníson, si bé en Miquel Mascarell va restar uns segons quiet, recolzat al telèfon, amb el nas arrufat i el cap ple de trets silenciosos, els de la seva pròpia guerra civil.

Després va tornar a la cuina, per menjar-se l’última cullerada del sopar i per dir a la Quimeta que sortia un moment al carrer.

Escapant d’una realitat per submergir-se’n en una altra.