25

La sorpresa va ser majúscula quan, en arribar al vestíbul de la casa, es va trobar amb ell, aturat davant de la garita envidriada de la portera, com si l’estigués buscant o l’esperés, ja que el lloc continuava estant buit.

En Jaume Cortacans.

Va arribar a l’últim tram en el moment en què el fill d’en Pasqual Cortacans, alertat pel frec de les seves sabates, girava el cap en la seva direcció.

En el seu cas, res no va alterar les seves faccions.

En arribar davant del nouvingut, en Miquel Mascarell es va aturar.

—És una casualitat? —li va preguntar.

—No —va dir el noi.

Vestia amb correcció. Molts burgesos, en esclatar el conflicte civil, havien renunciat a les robes habituals, per no desvetllar sospites, per semblar un descamisat més. La recerca de la integració passava per desfer-se dels hàbits. En Jaume Cortacans no era d’aquests. Potser perquè la guerra no començava, sinó que s’acabava, o potser perquè amb la seva minusvalidesa tant li feien les aparences, i s’hi emparava, o provocava a través d’ella.

És clar que també es podia haver arreglat perquè pretenia veure la Patro Quintana.

Després de la conversa de la tarda anterior, semblava diferent, més serè i sencer. La seva mirada era ferma, si bé revestida de cansament i un lleuger to de tedi que la feia tan dura com tenaç.

—Què hi fa, aquí?

—I vostè?

—Les preguntes, les faig jo.

—Ahir em va deixar inquiet. Volia saber si la Patro està bé.

—Cor d’amic.

—Per descomptat.

—Però vostè no havia pujat mai al pis.

—La Patro no hi deixava pujar ningú, per les seves germanes. Això és diferent.

—Doncs em sap greu dir-li que aquesta nit no ha dormit a casa. A dalt només hi ha dues nenes espantades i soles.

—Ho entenc —va fer espetegar la llengua i va abaixar els ulls a terra.

—Què és el que entén?

—Res. —Va sospirar amb la mateixa resignació que el soldat que es rendeix a l’enemic.

—Res?

—La Patro no és una nena.

—Això és tot? Així de fàcil?

—Què vol que li digui?

—Què ha passat d’ahir a avui?

—Què vol dir?

—Ahir tenia por. Avui sembla que tant se li’n doni tot.

—Ahir em va agafar desprevingut.

—És més que això.

—No veu el que està passant? O és que vostè és cec?

—Es refereix a la Patro?

—Em refereixo a la guerra!

—La guerra s’acaba.

—D’això en diu «acabar-se»? —Va recalcar l’última paraula.

—Vostè és jove. Podrà continuar lluitant, encara que sigui d’una altra manera.

—Digui’m com lluitarem, senyor inspector? —El to va esdevenir tan agre que traspuava desesperació—. Qui quedarà? A qui deixaran viure? Encara que sobrevisquem, què? Vostè és gran, i jo… O no s’ha adonat que tinc una cama inútil?

—L’important és el que té aquí dins —li va assenyalar el front amb l’índex de la mà dreta.

—És un il·lús —va fer amb sorna agra.

—Si maleeix el que s’acosta, per què no ha marxat a França, com la majoria?

—A peu?

—El seu pare…

L’esbufec de sarcasme li va tallar la frase. En canviar els suports dels peus, en Jaume Cortacans es va moure d’un costat a l’altre, com un pèndol. A en Miquel Mascarell, aquell gest li va semblar més revelador que qualsevol altra resposta.

Li va confirmar el que ja sabia.

Un pare i un fill enfrontats a l’abisme personal.

—No s’hi entén bé, amb ell, oi? La guerra civil a casa.

No hi va haver resposta.

Tan sols aquella mirada.

—Quants anys té? —Va canviar de to i fins i tot d’intenció.

—Dinou, per què?

—No va poder combatre?

—A vostè què li sembla? —Es va tocar la cama més curta.

—Hi ha moltes maneres de fer-ho.

—El meu pare em va ficar en un sac i el va lligar amb un llaç ben bonic, senyor inspector. —Va treure les dents a prendre el sol en un fals somriure.

—I ara, o en aquestes darreres setmanes?

Una altra resposta silenciada.

Una altra mirada, aquesta incerta, esquerpa, solcada de llums brillants.

—Escolti, fill —es va rendir en Miquel Mascarell—. Si sap alguna cosa, m’ho hauria de dir.

—Per què?

—Perquè ahir a la nit vaig veure les restes de la Mercedes Expósito, l’amiga de la Patro, al dipòsit de cadàvers del Clínic.

La pal·lidesa del vespre del dia anterior li va reaparèixer al rostre. El va atacar com una lepra sobtada i el va envair fins a convertir-lo en una màscara de porcellana.

—Com…?

—Algú la va forçar i li va provocar danys irreversibles. Va morir dessagnada.

—Que la va forçar?

—Violada, sí.

Potser era un bon actor. Potser era sincer. Encara immòbil va notar que, per dins, la commoció el desarborava. Un bombardeig sistemàtic que li anava dels peus al cap. Els ulls van travessar un enorme camp d’emocions, ràbia, por, ira, estupefacció, fúria, desconcert, dolor, sorpresa, vertigen…

—Ahir em va dir que només havia vist la Mercedes una vegada, que la hi havia presentat la Patro.

—Sí —va aconseguir exhalar.

—És veritat?

—És clar que ho és, per l’amor de Déu —va sospirar.

—Què li va dir la Patro d’ella?

—Que feia poc que la coneixia.

—Això és tot?

—Sí, i que era una bona noia, que s’havien fet amigues, tot i que era molt jove, perquè tenia una mentalitat molt adulta! Només això!

—I després?

—Després res.

—Faci memòria.

—Res! Per què havia de parlar d’ella amb la Patro? A mi no m’interessava pas aquella nena!

—Però si eren bones amigues…

—I què?

—Li ho vaig preguntar ahir, i li ho torno a preguntar ara: per què la Patro, en veure’m i dir-li jo que era policia, devia arrencar a córrer?

—Li ho vaig dir ahir i li ho torno a dir ara: no ho sé.

—Per què no el crec?

—Deixi’m en pau, vol?

Va fer mitja volta per sortir al carrer, però en Miquel Mascarell li va barrar el pas.

—Jaume, si ha vingut fins aquí, des de casa seva, a peu, amb aquesta cama, és perquè està preocupat per la Patro.

Es va trobar amb els seus ulls flamejants.

Li va fer l’efecte que anava a plorar, però el que hi va espurnejar va ser una cosa molt més densa. Sense amagar la seva por i la seva ràbia, va descobrir en la seva mirada el rampell intens i fort de l’amor.

Amor.

En Jaume Cortacans estava enamorat de la Patro.

Potser per aquesta raó durant les últimes setmanes ja no havia desitjat combatre, sinó viure.

—Ajudi’m a trobar-la —li va demanar el policia.

—Seria aquí si sabés on buscar-la?

—Ahir li vaig preguntar si li donava menjar i no em va respondre.

—Sí, li donava menjar —es va donar per vençut.

—Quina mena de menjar?

—El que podia, sobretot al començament, quan ens vèiem més.

—Llaunes de conserva?

—He dit el que podia, el que trobava, el que aconseguia amb diners o amistats i també a casa meva. —Va fer cara de no haver entès la pregunta—. Llaunes de conserva? Per què haurien de ser llaunes? Aquestes últimes setmanes, amb prou feines… —Va estrènyer les mandíbules amb impotència.

—Li diu res el nom d’Ernest Niubó?

—Sí, és clar. És amic del meu pare.

—Molt amic?

—Força.

—També ha tornat a Barcelona recentment?

—Em sembla que ell es va quedar aquí, no n’estic gaire segur. Ho vaig sentir comentar al meu pare fa poc quan va decidir tornar, en saber que la nostra casa estava abandonada. De tota manera, no es devia deixar veure gaire, o potser devia estar amagat malgrat que ho va posar tot al lleial servei de la República, com el meu pare. —El to es va acostar un cop més a la ironia—. Per què em pregunta per ell?

—És un nom que surt en la investigació.

—Doncs continuï investigant, inspector.

Va fer el gest de reprendre la marxa.

—La Patro coneixia l’Ernest Niubó?

—No n’havíem parlat mai, em sembla que no. —Va arquejar les celles sense comprendre la pregunta.

—Tenia algun amic el nom del qual comencés per E?

—I jo què sé.

—Va portar la Patro alguna vegada a casa seva? Si no es veien aquí, és lògic pensar que…

En Jaume Cortacans es va convertir en una estàtua de sal.

O de marbre.

—Sí, per què? —va preguntar amb duresa.

—Moltes vegades?

—Sempre que podia.

—Quantes?

—Mai les suficients. —El va desafiar un segon amb la mirada abans que, ara sí, reprengués la marxa.

—Jaume, no m’ho faci, això, ni s’ho faci a si mateix —li va dir en Miquel Mascarell mentre el fill d’en Pasqual Cortacans sortia al carrer amb els seus estranys moviments a dreta i esquerra.

Per a ell, un llarg camí de tornada a casa.

—Jaume!

No va aconseguir aturar-lo.

Quan va reaccionar i el va seguir, no va intentar atrapar-lo. Es va aturar al cap de tres metres. El noi ja caminava a uns deu o dotze metres de distància, travessant el carrer València en direcció a Girona, en sentit muntanya. Amb la seva manera de caminar tan grotesca, les poques persones amb qui s’encreuava giraven el cap sense el més mínim pudor per mirar-lo. I ell, aliè, mantenia el seu curs enfurismat, o desesperat, i per descomptat ple de la ràbia que començava a ser el seu primer senyal d’identitat.