1

El silenci era estrany.

Tan carregat de presagis.

La vella comissaria semblava haver estat arrasada per un vent fulminant. Taules esberlades, armaris tombats, papers per terra… En la primera cosa en què va pensar va ser en la fusta, apta per alimentar l’estufa, tot i que no es podria emportar una taula o un armari tot sol.

Quants silencis hi havia?

El d’un bosc, el del mar en un dia plàcid, el d’un nadó adormit?

El de la desesperació final?

Malgrat que tenia el cap ple de crits, no va voler trencar aquella calma. Ni tan sols va fer soroll mentre caminava sobre les gelosies gastades per anys i panys de servei. Encara s’hi veia la que havia trencat en Demetrio el vint-i-set, en caure i trencar-se el cap contra el terra.

El pobre Demetrio.

Del temps en què els pispes eren legals.

Es va moure com una ombra furtiva pels despatxos, sense saber què fer. No hi buscava res. Tan sols resistia. No volia girar full definitivament sense deixar-se atrapar pel sentiment de la resistència, o de la rebel·lia, o del que fos menys la derrota. Ni en el pitjor dels seus somnis hauria cregut que arribaria un dia com el que estava vivint.

O morint.

Totes les veus romanien a l’aire, i els ressons, les rialles, les esbroncades i el fum del tabac. Una vida sencera que passava de sobte de manera expeditiva. Vista i no vista.

Es va acostar al pati. L’arbre l’havien tallat l’hivern del trenta-vuit. Van resistir tant com van poder, però al final també va caure. I es van repartir la fusta democràticament, sense rangs. L’arbre els havia fet ombra als estius i els havia donat vida a les primaveres. Després els va proporcionar escalfor uns dies durant el seu hivern final. Tots van jurar que quan s’acabés la guerra n’hi plantarien un altre.

Es va estremir, a causa del fred que es filtrava per un dels vidres trencats a conseqüència del bombardeig de deu dies enrere, però també perquè ara la comissaria era un espai immens, tan glaçat com el dia a l’altra banda de la porta i les finestres.

Va nevar en el seu pensament.

I el glaç li va baixar pel cap, el pit, els braços i les cames.

Llavors es va treure la credencial de la butxaca interior de la jaqueta i la va mirar immers en una enyorança que ja no va aconseguir bandejar, ja que tot ell s’havia convertit en una estàtua de neu que es fonia al sol.

MIQUEL MASCARELL I FOLCH. INSPECTOR.

Li pesava a la mà. Molt. Un pes superior a les seves forces. No va tenir altre remei que tancar la petita cartera de cuir ennegrit per l’ús per deixar de llegir el seu nom, el seu càrrec, i la va deixar damunt la taula més propera.

L’abandonament final.

Quan anava a seure en una cadira, disposat a tancar els ulls i a fugir durant uns segons d’aquella pressió que l’amenaçava, va sentir la veu.

—Hi ha algú?

Provenia de l’entrada. Veu de dona. Veu prudent i respectuosa.

No es va moure.

—Escoltin!

No se n’aniria pas. Fos qui fos, havia vingut a buscar alguna cosa. I per damunt de tot, de les mateixes circumstàncies, una comissaria era una comissaria.

I ell…

—Passi!

La va reconèixer a l’instant, malgrat els anys, el temps i l’edat gravats al seu rostre, minuciosament cisellats en cadascuna de les arrugues que el travessaven, bo i sembrant-li camins d’anada i tornada a la pell. No era vella, però sí gran. Mostrava les mateixes empremtes que qualsevol altra persona de la ciutat, les de la fam, el fred i la por.

—Hola, Reme, què vols?

L’exprostituta li va llançar una mirada extraviada, mig perduda mig al·lucinada. Les parets buides, la sensació d’abandonament, la tristesa, tot convergia de manera irreal en ell, l’últim vestigi animat d’un món que estava deixant d’existir.

—Què ha passat aquí, senyor inspector?

—Què vols que hi hagi passat, dona?

—No ho sé.

—Doncs que han marxat.

—On, al front?

—A l’exili, Reme. A l’exili.

—De debò? —semblava com si no l’hagués entès.

—Ahir el govern va donar ordre d’evacuar la ciutat, i això afectava tot aquell que pogués ser víctima de represàlies.

—Ah, sí?

—És clar.

—Tan a prop són?

—Sí.

—I vostè?

Va arronsar les espatlles.

—No se n’anirà? —va insistir la dona.

—No.

—Llavors em pot ajudar, oi?

En Miquel Mascarell la va embolcallar amb una mirada asèptica. La Reme no feia la impressió de sentir-se espantada per la imminent arribada de les tropes franquistes, ni mostrava gaire pena o llàstima pels qui havien marxat ni per ell, que s’havia quedat. Era com si la seva ment estigués aïllada, blindada amb allò que la preocupava i res més.

Perquè alguna cosa l’amoïnava profundament.

Si es trobava a la comissaria era per alguna raó.

—En què et puc ajudar, Reme?

—És la meva filla Merche. Ha desaparegut.

—La teva filla?

—No se’n recorda?

Tenia una filla, sí. Li va venir al cap de cop. L’última o la penúltima vegada que l’havia detingut. Una mocosa insolent i guapa, desafiadora, d’enormes ulls negres i mirada neta. D’això ja feia uns quants anys, set, nou, potser més, quan la Reme encara era guapa i el seu cos es pagava bé. D’aleshores ençà l’abisme l’havia devorat, i l’havia consumit en molt poc temps.

—Quina edat té ara?

—Quinze.

—Quan farà els setze?

—El mes que ve.

—Llavors és com si en tingués setze.

—Què vol dir amb això?

—Doncs que ja no és cap nena, i en aquests dies encara menys. Ateses les circumstàncies…

—Inspector…

La Reme va moure les mans. Les tenia juntes sota els pits. En Miquel Mascarell va recordar vagament aquell detall: com li havien agradat les mans de la prostituta les vegades que l’havia detingut. Mans cuidades, ungles llargues, dits suaus. Treballava al carrer, però mantenia la seva dignitat. Ara les seves mans ja no eren maques, ni les ungles llargues. En moure-les es va fer evident la seva crispació. Mans i ulls la van delatar.

I la veu, en trencar-se-li.

—Tranquil·la —li va demanar el policia.

—Com vol que ho estigui? És una nena! Li ha passat alguna cosa dolenta, segur!

—Per què li hauria d’haver passat res de dolent?

—Ella no hauria marxat sense dir-me res!

—Des de quan la trobes a faltar?

—Abans-d’ahir.

—Dissabte?

—No va venir a dormir.

—Així, doncs, fa dues nits, la de dissabte i la d’ahir diumenge.

—Sí, senyor inspector —va contenir les ganes de plorar.

—No tens ni idea d’on pot ser?

—No, cap.

—Ho has preguntat a les seves amigues?

—Sí, i no n’hi ha cap que en sàpiga res.

—Té nòvio?

—No!

—Segur?

—Bé… que jo sàpiga… —va vacil·lar.

—Que tu sàpigues.

—Jo no li he notat res d’estrany.

Quinze anys, gairebé setze. L’edat en què els amors es noten.

—Dissabte, abans de desaparèixer, et va semblar estranya, nerviosa…?

—No.

—I aquests darrers dies?

—Com sempre.

—I això què significa?

—Doncs… No és gaire comunicativa, de manera que…

—Us enteníeu bé?

—Normal.

—Què és normal per a tu?

—Això, normal. —Va arronsar les espatlles amb indiferència—. Té els seus rampells i ja està.

—Coses de l’edat.

—Suposo.

No sabia com preguntar-li si havia seguit els seus passos, de manera que va passar per alt el tema. Sent com era filla seva, amb gairebé setze anys, havia de ser una noia molt guapa.

—Quan va ser l’última vegada que la vas veure?

—Al migdia.

—Qui la va veure per última vegada?

—No ho sé. —Va ajuntar i separar tant les mans, que els artells se li van emblanquir i se li van posar vermells alternativament.

Després es va posar a plorar.

—Sisplau, senyor inspector… Sisplau, ajudi’m.

Es va sentir molt incòmode.

Va mirar la credencial, solitària i perduda damunt la taula.

—Com vols que t’ajudi, dona? —li va dir en un to tan trist com crepuscular—. No veus que estic sol, que aquí ja no hi queda ningú, i que els franquistes poden entrar a la ciutat en qualsevol moment?

—I què vol que faci?

—Esperar.

—Esperar?

A ell mateix li va semblar ridícul.

Quan havia oblidat el que era ser pare? Quan va morir en Roger?

No volia pensar en ell allà, ni en aquell moment. Va intentar ser tan persuasiu i convincent com va poder amb la seva visitant.

—Els joves fan bogeries, que per alguna cosa ho són. I en aquests dies, amb tot de cap per avall… La Merche deu estar buscant menjar, o vés a saber si acomiadant un noi abans que se’n vagi, o el matin.

—Li ha passat alguna cosa, senyor inspector —el plor es va convertir en angoixa—, l’hi dic jo, n’estic segura. Li ha passat alguna cosa dolenta.

—Ha anat a l’escola mentre han estat obertes?

—No, per què? Calia menjar.

—Tu estàs amb algú?

—Qui m’estimaria, a mi? —va esbufegar.

—Hi estàs?

—No —va sospirar amb un deix de fúria.

—Algun… amic?

—No, això ja es va acabar.

—D’acord, perdona.

No quedava gaire més per dir excepte, potser, mentir-li. Alguna cosa piadosa. Que la Merche tornaria avui mateix, segur, o que investigaria per veure on parava. La primera cosa era absurda, perquè no em creuria. La segona…

Investigar què, com, quan?

Uns segons abans havia deixat de sentir-se policia. El gest de la derrota. Una existència dipositada allà mateix, a la taula, en forma de credencial. I, de sobte, ella l’hi recordava.

La vida, a vegades, era molt més que absurda.

—Miraré què hi puc fer. —Va exhalar.

—Gràcies, senyor inspector. —Va deixar anar una glopada d’aire.

—Però no et prometo res. Estic sol. —Va obrir les mans com si abracés tota la comissaria—. I quan ells entrin…

—No continuarà sent policia?

Els morts no eren policies.

—Vés-te’n a casa, d’acord?

—Quan…?

—Vés-te’n a casa, Reme. Continues vivint al mateix lloc?

—Sí, sí senyor.

—D’acord, bon dia.

Va vacil·lar, es va tornar a estrènyer les mans, i en acabat es va donar completament per vençuda. Embotida dins del seu atrotinat abric, amb les sabates mig trencades i el mocador al cap, sobre els seus cabells eriçats i ja grisencs, la seva imatge va minvar encara abans de resignar-se i fer mitja volta per sortir de la comissaria, tan derrotada per la vida com ho estaven tots per la guerra. En Miquel Mascarell la va seguir amb els ulls i va agrair el fet de quedar-se novament sol, tot i que ja no era el mateix.

Tota la vida fent d’agent de policia no es podia esborrar d’un cop de ploma.

La Reme l’hi acabava de recordar.

Va sentir un estrany vertigen, va pensar novament en el seu fill, en Roger, i en el dolor de la seva absència, va pensar en la Quimeta i en el dolor del seu cos. Del dolor invisible al dolor real.

Va allargar la mà, va agafar la credencial i se la va guardar a la butxaca.

Quan va sortir de la comissaria ja no hi havia ni rastre de la Reme pel carrer.