35

La mansió Cortacans continuava igual que dos dies enrere. Hi feia el mateix fred i tenia el mateix aspecte. La diferència era que ara sabia una cosa molt important, almenys amb relació a quan va marxar d’allà l’última vegada: que en Fernando ja no apareixeria amb la seva escopeta.

Va voltar el mur per la part de l’esquerra i va trobar el punt d’accés a l’interior del jardí tal com el recordava. Va imitar també els seus moviments, va posar els peus als mateixos sortints i les mans als mateixos agafadors. Va saltar des de la curta altura i les sabates van fer espetegar aquella grava senyorial.

No es va amagar. Va caminar fins a la porta principal per la via directa, tot i saber que, de tota manera, l’escopeta de dos canons continuava allà dins. Un cop davant la porta va trucar amb la mà.

Després va utilitzar els artells i, finalment, el puny.

—Cortacans!

Un minut després es va cansar d’esperar i va caminar en direcció a l’ala dreta, per si encara podia trencar aquella finestra que havia localitzat el primer dia. Després va pensar que, per la mateixa raó, potser hauria d’inspeccionar primer la porta del darrere, per on havien entrat en Pasqual Cortacans, en Fernando i ell.

No va haver de provar si estava oberta.

L’amo de la casa l’esperava allà, recolzat al marc, amb les mans encreuades sobre el pit i la cara travessada per una expressió àtona.

—Inspector —el va saludar d’una manera inquietantment desapassionada.

En Miquel Mascarell no va poder evitar ser correcte. Potser massa i tot. Intentava infondre calma i serenitat.

—Bon dia —va dir.

—Realment ho és —va assentir donant-li la raó.

Ja no hi havia màscares.

—Puc entrar? Fa fred.

En Pasqual Cortacans el va examinar. No semblava gaire convençut. Però es va rendir. Ho va acompanyar amb un arronsament d’espatlles i una ganyota d’indiferència als llavis. Va fer mitja volta, va entrar a la casa i va deixar que el seu visitant el seguís a poques passes.

Van fer el mateix camí que l’altra vegada.

Fins a la petita habitació amb parets de fusta que servia d’estança i refugi al seu propietari.

En Miquel Mascarell va tancar la porta.

En Pasqual Cortacans vestia amb més elegància. Robes recuperades per al moment, d’acord amb l’ocasió. Duia un batí tres quarts, vermellós, lligat amb una cinta del mateix color. Damunt la tauleta hi destacava una ampolla de conyac. Del car.

Les darreres explosions, ja no tan llunyanes, havien finalitzat feia estona, mentre en Miquel Mascarell pujava fins al passeig de la Bonanova. En arribar-hi es va trobar amb quatre carros de combat russos i dos de blindats rodant cap a Sarrià. La resistència final. Una pedra al camí de les botes faccioses. Els va veure passar com qui veu els animals anant a l’escorxador. L’interior de la mansió feia l’efecte de ser una illa. O ja no hi havia el més mínim combat i les tropes franquistes eren allà o faltava molt poc per a l’esclat pòstum.

En Pasqual Cortacans es va asseure en una de les butaques.

Va mirar el visitant.

—D’acord, i ara què? —li va preguntar.

—Digui-m’ho vostè —li va proposar el policia.

—Parla seriosament? —Va fer veure que s’aguantava el riure.

—Sempre ho faig.

El notable prohom el va examinar amb una mirada crítica.

—No sé si vostè és ridícul o patètic —va manifestar.

—Probablement les dues coses alhora, ja ho veu.

—Sap que l’exèrcit està entrant per la Diagonal en aquests moments?

—No, però m’ho imaginava.

—I ha vingut fins aquí.

—Sí.

—Per què?

—Com ho sap, que estan entrant a Barcelona?

Va inclinar el cap i va tancar els ulls amb cansament. Quan els va tornar a obrir, li brillaven. En Miquel Mascarell no va saber si hi havia més menyspreu que plaer, més superioritat que orgull.

—Vostè i els seus amics sempre han estat quintacolumnistes, oi?

—Jo en diria patriotes.

—Potser fins i tot han tingut alguna emissora amagada, per donar informes, m’equivoco?

—Vostè ha llegit moltes novel·les barates.

En Miquel Mascarell es va repenjar a la fusta de la porta.

—No vol saber què ha passat, Cortacans?

—És important?

—Ni tan sols li interessa saber per què el seu gos de presa no va tornar ahir a la nit?

—En Fernando sap cuidar-se sol.

—No n’estigui tan segur.

Va fer que es remogués a la butaca, inquiet.

—En Fernando ahir va matar en Niubó, però no va poder fer el mateix amb la noia. Jo li ho vaig impedir.

La inquietud va esdevenir sorpresa, però de nou continguda.

—Vostè?

—Vaig matar en Fernando, sí.

—Vaja, em sorprèn. —El rostre se li va endurir només una mica.

—Per què?

—Un vell policia solitari, fins al límit. Un fantasma en una ciutat fantasmal. No sé si és digne d’admiració o patètic.

—Vostès, els de dretes, sempre es creuen que estan per sobre del bé i del mal. —Va ser com si ho considerés en veu alta, sense adreçar-se a ell concretament—. No entenen altres postures, són monolítics, mai no es qüestionen res. S’aferren al que consideren etern, als seus «valors universals», i d’aquí no es mouen. El seu gran avantatge amb relació a nosaltres és que són amorals. Mengen millor, tenen més diners, més possibilitats, estudis, i això els dóna una coartada. Nosaltres, en canvi, ens passem tota l’estona discutint, buscant veritats que no apareixen mai o no existeixen com a tals. La dreta és única, monolítica, implacable. L’esquerra és múltiple, està fragmentada. El seu martell contra la llibertat i la independència de les idees. El feixisme és una lepra, l’esquerra només socialitza el poble, ja veu que poca cosa. El poble no és res més que això: gent. I la gent del carrer és la prescindible. Vostès sempre sobreviuen.

—La República ha combatut amb això, amb idees. Per això han perdut la guerra.

—És més que això, Cortacans, però vostè no ho entén. Un dels problemes d’avui dia és que els necis i els fanàtics sempre estan segurs de si mateixos, mentre que els savis sempre estan plens de dubtes.

—I vostès, els d’esquerres, són savis? —No el va deixar respondre—. Deixi’m que jo també li digui una cosa: la indignació moral és l’estratègia adequada per revestir l’idiota de dignitat. I això és el que fan els qui es defineixen com «d’esquerres»: en comptes de pensar, cosa que és dura, cal llegir, requereix temps, s’indignen per alguna cosa i això els revesteix de la dignitat que necessiten per defensar-se del que consideren injust.

—Vol parlar de política?

—Ja no cal fer-ho.

—Vostè ho ha dit. Han guanyat la guerra. Felicitats.

—Fa tres anys que aguanto aquesta merda, inspector Mascarell. Tres anys donant-ho tot a una República que s’ha venut al comunisme, fingint lleialtat, havent-ho perdut gairebé tot. Tres anys fent la meva altra guerra. M’ha dit quintacolumnista, sí. Nosaltres, els meus amics i jo, ho hem estat. Ara aquest país tindrà pau i ordre, un Déu que ens farà costat. Tot tornarà a ser com sempre havia d’haver estat, abans que les idees roges ens corquessin per dins. Sap què és la llibertat? Jo li ho diré: un líder fort i una massa obedient. Aquesta és la llibertat, inspector, perquè la massa, per si mateixa, no pot ser lliure, ni prendre decisions. No té seny. El qui mana és qui li dóna la llibertat. Vostès estaven a punt de vendre Espanya.

—I vostès l’han comprat.

—No, l’hem recuperat, res més. Aquest país té un destí universal, serà la reserva moral d’Occident. Una vegada vam tenir el món a les mans. Aquests dies assistim al començament d’un nou ordre.

—Aquest nou ordre implica destrossar nenes de quinze anys?

Va aconseguir travessar-lo. Una fletxa invisible. No li va fer mal, tan sols li va causar irritació.

—No sigui estúpid.

—Ho sé tot, Cortacans.

—Vostè no sap res.

—Estic al corrent de les seves festes, les seves orgies, amb els Pomaret, Sallent, Villar, Creixell, Niubó… Un club selecte per passar l’estona entre vapors, abans de la guerra i ara, quan tots han anat tornant a Barcelona. Què millor per matar el temps i esperar que dedicar-se al plaer? Tantes noies joves buscant un tros de pa…

Per primer cop, en Pasqual Cortacans no va dir res.

—Què va passar amb la Mercedes Expósito?

Silenci.

—Potser ni tan sols sabia el seu nom. És igual com es diguin! Era guapa, oi? Guapa i jove. Una nena i una dona al mateix temps. —Va treure la fotografia de la butxaca esquerra de l’abric i la hi va ensenyar des de la distància—. Se’n recorda? És clar que sí. Miri-la. —Va sostenir el retrat davant dels seus ulls—. A vostè li agraden joves, verges, això li dóna la mesura del seu poder i el domini sobre els altres. Però la Merche… —Es va tornar a guardar la fotografia—. Què va passar amb ella? Es va fer enrere a l’últim moment? Es va posar a plorar? Li va expressar amb la seva negativa i les seves llàgrimes el fàstic que vostè li feia? No es va voler sotmetre a les seves perversions? No crec que la matés sense més ni més. Va haver de ser alguna d’aquestes coses. Vostè la va obligar, la va violar i la va destrossar. Diverses vegades, a més. En acabat no va fer res quan es va dessagnar. Res. Només demanar al seu servent que es desempallegués del cos. Un problema menys. Tot seguit, per esborrar-ne qualsevol possible rastre, en Fernando va anar a casa de la noia, hi va trobar el seu diari, el va sorprendre la seva mare i la va empentar o durant la baralla va caure pel balconet. M’equivoco? —Va continuar parlant davant el repetit mutisme de l’amo de la mansió—. El problema era que algú sabia que la Merche havia estat aquí: la Patro Quintana, la seva amiga. I valia més curar-se en salut. No era a casa, amb les seves germanes… Però tard o d’hora en Niubó aniria a veure-la on la tenia amagada perquè ja era el seu amant, de manera que en Fernando espiava el conserver i quan vaig aparèixer jo…

—Vostè? Creu que em fa por?

—No, ja sé que no. Però aquest cas estaria tancat, amb la Patro i en Niubó morts, si no hagués estat per mi.

—Digui millor malgrat vostè.

—Tan fàcil ho veu?

—Què farà? Detenir-me? —va manifestar amb ironia.

—Sap que ja no puc, perquè no hi ha cap lloc on dur-lo.

En Pasqual Cortacans va obrir i tancar les dues mans fent un gest expressiu.

—Per què no és intel·ligent i ho deixa així?

—Me’n vaig a casa i això és tot?

—És el que farà, no? Miri, podria ajudar-lo, sap?

—Parlaria a favor meu a les noves autoritats?

—Per exemple.

—Un bon lloc en la nova policia?

—Per què no? És bo.

—Quant trigaria vostè a trobar un altre Fernando i recordar que sóc una persona incòmoda?

—Llavors vagi-se’n. —Es va moure cap a un costat, va agafar l’ampolla de conyac, una copa ja utilitzada, se’n va servir un dit i se la va posar als llavis sense importar-li el fet que fos massa d’hora per beure. Va fer un glop i va esclatar—: Vagi-se’n i vegi l’adveniment del nou món! Contempli’l mentre pugui i després mori per res quan pot viure per tot! Au, vinga! —El va convidar a agafar el camí de la porta—. Què espera, heroi? Vostè s’emporta la seva integritat i jo em quedo aquí amb els meus pecats! Endavant!

Es van aguantar les mirades mentre en Pasqual Cortacans bevia un altre glop.

Un segon, dos, tres.

En Miquel Mascarell va sentir tot el pes de la seva derrota.

L’últim policia de Barcelona.

Cap presó, cap jutge, res.

Volia anar a vomitar fora d’allà.

Va posar una mà al pom de la porta i la va obrir. Li tornava a fer mal el pit, com a la tarda i la nit anteriors. Tornava a sentir aquell xiulet, aquell vertigen, el col·lapse de les idees, les sensacions, les emocions trencades i convertides en una sorreta fina que s’esvaïa sota el vent huracanat de la realitat.

Havia dit a la Quimeta que tornaria de seguida.

Què hi feia, allà?

—Pensaré en vostè la propera vegada, amic meu —va brindar l’amo de la casa a la seva esquena.

La propera vegada.

La següent Merche.

El núvol vermell se li va entravessar als ulls.

Llavors ho va saber.

Va saber què hi feia, allà.

Es va girar sense dir ni un mot, es va treure la pistola i la va apuntar al cap d’en Pasqual Cortacans.

Va ser molt ràpid.

La bala li va esborrar l’expressió de sorpresa, però encara va tenir un llarg segon de temps per saber que moriria.