26
La distància fins al Poble Nou era considerable, i encara més pensant en la tornada. I amb la panxa novament buida, ja que el tros de pa i el formatge d’un parell d’hores abans l’única cosa que havien fet al cap i a la fi havia estat despertar la luxúria del seu estómac, recordar-li el temps en què menjar formatge era el més habitual.
La tortura de la fam començava a tornar-se anguniosa.
S’ho va prendre amb més calma que el trajecte fins a la casa de la Patro Quintana. Al capdavall, una pista portava a una altra, i aquesta a una altra més. Podia ser tan a prop de resoldre el cas com de la lluna. Aquella ni tan sols tenia gaire consistència. El fet que totes les abundants llaunes de la cuina fossin de la conservera de l’Ernest Niubó i que la nota trobada entre les coses de la noia estigués signada amb una E no era gran cosa.
Però no tenia res més.
Excepte rendir-se i tornar a casa.
Per la Quimeta.
«No, fas això per en Roger, oi?».
Necessitava excuses per ser un bon policia?
Va caminar cap al nord-est de Barcelona, allunyant-se del centre, endinsant-se en un altre món, amb cases baixes i extensions encara per habitar. Va baixar per Girona fins a la Gran Via, va enfilar per aquesta fins a la cruïlla amb la Diagonal i va buscar la rambla del Poble Nou per orientar-se definitivament. Molt a prop d’allà el va guanyar la sensació de desmai, no pas de cansament. Els seus ulls van perdre consistència, la noció de l’estabilitat i la verticalitat. Es va repenjar en una paret, com havia fet la nit anterior quan va vomitar, i va acabar deixant-se anar a terra per descansar uns minuts al marge de la vorera. Cada bram cavernós de la seva panxa era com un senyal d’alarma, un crit desesperat. La Quimeta ja devia haver anat a buscar les llenties, tret que la ciutat estigués desproveïda. No tenia cap altra opció que tornar a casa i menjar una mica, treure’s del damunt aquella horrible sensació de fam i vertigen.
«Descansa», es va dir.
Va intentar no pensar en el menjar. Va tancar els ulls, va compassar la respiració i es va relaxar durant uns segons. No en necessitava més. Després va fer el que sempre solia fer en casos d’atordiment: llegir. No pas la carta d’en Roger. Segurament, amb el pas de les hores, se l’aprendria de memòria. Ara necessitava tenir la ment lúcida. Es va treure La Vanguardia de la butxaca de l’abric i la va desplegar. L’article de fons tenia un titular ben expressiu, molt d’acord amb les circumstàncies: «L’enemic té pressa, però Espanya no».
No volia llegir propaganda política, ni patriòtica, ni res que li semblés una burla mentre els nacionals eren a les portes de la ciutat, o potser ja estaven entrant per la Diagonal o pel Tibidabo, però va preferir llegir, i distreure’s, calmar aquella sensació que l’empenyia una vegada i una altra al mareig.
El text de l’article deia:
L’exèrcit de la República es disposa a defensar Barcelona, a tancar el camí als invasors. Europa contempla l’espectacle i es prepara per veure reproduïda la gesta de Madrid. No seríem sincers si no manifestéssim la certesa que la consciència de l’urbs catalana mesura exactament el moment i rebusca en el seu ésser les velles i fortes essències que li van donar fama.
Barcelona, sota el fur militar, serà —ho ha de ser— com Madrid, una fortalesa inexpugnable, una font d’independència. El seu martiri ha de ser sublimat pel seu valor. Els invasors vénen a posar fi a la seva glòria, les seves llibertats, el seu llinatge civil. Cada català ha d’observar la tragèdia de la seva vida d’home lliure, i ha de reaccionar, amb fe. Res no és impossible. Però salvar Barcelona, a més de no ser impossible, és factible, i en aquest sentit el comandament militar està tranquil. La seva sol·licitació s’adreça a l’auxili de la ciutadania. Al treball a les fortificacions. A l’alè viu. A la cançó febril. A tot el que constituïa la lírica i la moral de Madrid durant els dies durs que va passar, tan durs que no poden ser pitjors els de cap altra ciutat.
A Madrid va triomfar el deure. L’amor entranyable a la llibertat i al caràcter del poble. Hi va triomfar, en definitiva, allò que no pot morir, ni morirà, encara que es constitueixin masses agressores tan eficients com les que actualment destrossen la nostra Pàtria.
El govern treballa en la preparació dels recursos que posaran fre a les il·lusions i la supèrbia dels invasors. No estem sols al món, ni de bon tros. Ara es va entenent la magnitud ideal de la nostra gesta i el servei immens que s’ha fet a la civilització i a la democràcia amb la nostra resistència. A mesura que els invasors intensifiquin els seus mitjans de conquesta, s’insinuarà més fortament el destí d’altres nacions que figuren a la llista negra dels dèspotes moderns.
Cap poble que estimi veritablement la pau no pot assistir ja impassible a la destrucció d’Espanya. Però abans que fructifiqui netament aquesta solidaritat, és necessari que duguem a terme un esforç suprem. Cal aturar els invasors. Cal establir una línia de ferro. Així farem honor a tots els qui han caigut pel mateix designi i avançarem el ritme de l’ajuda internacional.
Les nostres paraules no afecten el càlcul del govern sobre el resultat final de la guerra. Aquest càlcul es manté invariable. No podem perdre la guerra, ja que això representaria la pèrdua per part de les democràcies del seu millor baluard, l’alè més ardent. Aquesta idea està relacionada directament amb la pressa de l’enemic. L’enemic vol acabar abans que madurin les ajudes. Això és tot. Els nostres morts ens manen que resistim. Que parem els peus als invasors. Que cridem novament: No passaran! El govern ha fet promeses que després ha complert. Va prometre recursos que en part han arribat. L’etapa de les seves promeses no està esgotada. Però depèn, més que no pas del govern, de la valentia dels combatents i de la col·laboració ciutadana, que les coses passin com ha estat previst. No es tracta de desafiar els fats, que a vegades les canvien, ja que, en el cas de la independència d’Espanya, els fats no poden ser diferents de com sempre han estat, per amor al nostre poble invicte, a les seves honorables qualitats. L’enemic té pressa, però el destí no acostuma a tenir-ne.
No va llegir la resta d’articles. No calia. Es va tornar a guardar el diari a la butxaca dreta de l’abric i abans d’incorporar-se va treure la fotografia de la Mercedes Expósito de l’esquerra. Només la foto. Hi va fer l’enèsima ullada. Sempre havia imaginat que un dia en Roger els portaria a casa una noia com ella, i li dirien «filla», l’estimarien, seria la mare dels seus néts. Una família feliç.
«A aquest país li han robat la felicitat, li han matat els fills, i els dels qui quedin, sota una dictadura feixista, ja no seran fills, sinó titelles…».
El pitjor era que ara la fotografia de la Merche ja no podia anul·lar la visió de la seva imatge al dipòsit de cadàvers del Clínic.
Tan pura i blanca.
Però morta.
Es va aixecar decidit a continuar i va reprendre la marxa.
Va començar a veure gent, més del que era normal en aquelles circumstàncies, al cap de dues cantonades. Primer anaven soles, després en grups més i més nombrosos. No era gent que es passejava. Ni tan sols es podia dir que eren persones. Es tractava més aviat d’una massa furiosa, desencaixada, que s’animaven entre si amb crits estentoris. Primer va pensar que les tropes invasores ja eren a la ciutat. Després, en sentir les seves veus, va comprendre que l’única cosa que els empenyia era la fam i la ràbia. La desesperació final.
—No hi ha dret!
—Endavant!
—Què hi fa tot aquell menjar, allà? Ja n’hi ha prou!
S’apartava del seu camí, però va ser magnètic. La paraula menjar el va fer canviar de direcció, com una rata més a la claveguera del regne d’Hamelín. La multitud ja superava el centenar, i pels carrers adjacents s’hi afegien més homes i dones, sobretot dones, que en molts casos duien els fills agafats de la mà. Sortien de les cases amb els punys enlaire i les veus irades. Les portes vomitaven cossos i la marxa va esdevenir més furibunda.
—Al magatzem!
—O ens en donen de grat o hi entrarem per força!
—Vinga, som-hi!
No va haver de caminar gaire. El magatzem de subministraments era un carrer més enllà. Quan la massa humana es va aturar, els crits es van multiplicar, es van fer corals. A vegades, al futbol, s’adonava del que significava la massa en concepte de força i poder. El cervell no existia. Qui havia dit: «Veuré on va la gent, després em posaré al capdavant i els lideraré»? La sensació era la mateixa. No hi havia líders, ni caps, tan sols l’ingent cos general integrat per desenes de petits cossos l’únic nord dels quals era el seu objectiu, el magatzem, el menjar.
A la porta del magatzem hi havia un soldat.
Ningú més.
—Quiets! —els va ordenar.
El seu rifle contra tots ells.
—Aparta’t!
—No et volem fer mal!
—Per què defenses aquest menjar? Tenim gana! On són ells?
Ells.
—Enrere! —Els va escombrar amb l’arma, reculant fins a aixafar l’esquena contra la porta metàl·lica del magatzem.
—Hi entrarem igualment!
—Quantes persones creus que mataràs? Aparta’t i no siguis ximple, fill!
El soldat va vacil·lar per última vegada. Va veure aquells rostres famèlics, els punys tancats, les mans que sostenien pedres arreplegades pel camí. Algú li acabava de dir «fill». Devia tenir uns vint-i-tres o vint-i-quatre anys. Els ulls se li van negar.
No volia disparar contra civils.
I encara menys del seu propi poble.
Primer van ser les llàgrimes, tot seguit la congestió del rostre davant la derrota, finalment les mans caient i desviant el rifle del seu objectiu, apuntant a terra en comptes de fer-ho als cossos. Els crits dels assaltants van fer disparar les seves energies.
Va ser l’inici de la bogeria.
—Ara!
Només hi havia una porta, i la gentada la integraven molts, massa. Els primers es van abalançar contra la persiana metàl·lica, la van destrossar, hi van obrir un forat pel qual podien introduir les mans i la van arrencar. Els de darrere van empènyer, enfebrats per entrar els primers, temorosos que, al capdavall, hi hagués menys menjar del que es pensaven i ells es quedessin sense res. El tap a la porta es va convertir en la primera angoixa.
—Compte!
—No empenyeu!
Ningú no en va fer cas. La porta va engolir els primers assaltants. Els més petits s’esmunyien entre les cames dels grans, lluny de la protecció de les mares, si bé n’hi havia que els enviaven a l’escorxador creient que ells aconseguirien passar millor. En Miquel Mascarell no es podia moure. Ho mirava tot des de la vorera del davant. El primer nen trepitjat devia tenir uns sis o set anys. Volia arrencar a córrer, fer alguna cosa, però sabia que era impossible. Ni amb vint o trenta anys menys no hauria aconseguit res. Una dona es va precipitar per rescatar el petit i també va caure sota les cames de la resta. Els crits d’ànim es van anar convertint en crits de dolor.
Però ningú no en feia cas.
Amb les cares desencaixades, homes, dones i infants van inundar el magatzem i el carrer va acabar convertit en un pandemònium. Els primers que van sortir de l’interior no podien ni tan sols portar el pes del que carregaven: sacs de llegums, patates, bidons petits d’oli, llaunes, caixes… Ensopegaven, queien i miraven de retenir el que havien robat. Si algú de fora se n’aprofitava, el caigut o la caiguda s’aixecava disposat a matar pel seu tresor. I arribava més gent per tots els carrers, disposada al que fos. Dones en davantal, en bata, algunes amb els peus nus, vells amb els bastons enarborats com si fossin dalles, nens i nenes que havien perdut la seva condició d’infants. Tots aquells ulls cridaven el que les seves veus ja no podien exhalar. Cridaven: «Prou!».
Ara, del magatzem, ja en sortien més persones de les que hi entraven.
Totes carregades fins dalt.
Corrien en múltiples direccions, com formigues a la desbandada, temoroses que arribessin més soldats. Del que vigilava la porta, ja no en quedava ni rastre. Potser era a dins, o havia anat a informar del que passava. El primer nen aixafat continuava a terra, amb la seva mare plorant al costat. No era pas l’únic. Hi havia tres o quatre cossos més, un ancià, un altre nen, algunes dones, jeien com una catifa trencada al voltant de la porta. A l’interior, la cridòria era absoluta. A vegades s’hi sentia un esfondrament, com si una muntanya de capses s’hagués ensorrat, i hagués colgat els desesperats. La porta els anava vomitant, sense parar, i ells ensopegaven, encegats, bo i emportant-se tot el que havien pogut arreplegar.
En Miquel Mascarell es va trobar amb una dona gairebé de cara. Corria d’una manera tan embogida en la seva direcció, que ni tan sols va advertir la seva immobilitat. En veure’l es va espantar, va perdre la concentració, va ensopegar amb la vorera i va caure. La reacció del policia no va tenir res a veure amb la gana. Va ser simplement la reacció d’una persona civilitzada davant una altra que es troba en un destret. Es va voler ajupir, per ajudar-la. Pur instint. Es va trobar amb una cara tenallada per una expressió d’odi brutal i el seu esgarip:
—Quiet o el mato!
Devia tenir uns quaranta i escaig. Estava sola. I tot i així parlava de matar-lo.
En Miquel Mascarell va restar quiet.
La dona va collir el que havia robat, sense perdre’l de vista, crispada i tremolosa. Els seus moviments eren irregulars. Per desgràcia seva, el menjar s’havia escampat un parell de metres al voltant després de l’ensopegada. No es va adonar del que havia anat a parar més lluny, a l’empara de la vorera. Quan va creure que ho tenia tot, es va incorporar i va arrencar a córrer de nou, amb l’expressió d’embogida al rostre.
Com una bèstia.
En Miquel Mascarell va veure llavors les dues llaunes de conserves, el tros de pernil adobat, i també el paquet de galetes.
Estava sol. La pel·lícula es desenvolupava a l’altra vorera, al magatzem, a les seves entranyes de vida i mort.
Es va ajupir, va collir les dues llaunes, una de sardines en escabetx i una altra de tonyina, el tros de pernil adobat i el paquet de galetes. S’ho va guardar a l’abric mentre mirava a dreta i esquerra, però ningú no es va fixar en ell.
En acabat es va allunyar de l’aldarull.
No va plorar fins que es va sentir fora de perill, sense testimonis propers, carrer avall.
No va menjar res fins que l’última llàgrima se li va haver assecat al rostre, al cap d’una bona estona.