23

Va passar per davant de l’estanc de la cantonada de rambla de Catalunya amb Rosselló. El rètol ja era habitual: «Aquesta setmana no hi ha saca». Ni tan sols un paquet de tabac per persona. A la paret hi va llegir altres cartells, «Dona, ni la llar ni els fills no et poden aturar. Defensa’t activament o ho perdràs tot», «Resistiu!», «No passaran!». Una mica més avall va trobar el noi que venia els diaris i li va comprar La Vanguardia. No el va voler llegir pel camí. Tenia pressa. L’única cosa que va veure va ser el titular, sota el número, el 23.357, i el rètol que el definia com a «Diari al servei de la democràcia». Deia: «El Llobregat pot ser el Manzanares de Barcelona». Després hi havia els subtítols: «La batalla de Catalunya», «Les tropes espanyoles resisteixen amb heroisme els intensíssims atacs de les divisions italofaccioses», «L’aviació estrangera persisteix en els seus atacs contra les poblacions civils de les zones catalanes».

—La Vanguardia, és clar —va dir en veu alta.

Es va guardar les quatre pàgines del diari, doblegades, a la butxaca dreta, ja que l’esquerra continuava sent propietat de la Merche i ara d’en Roger, i va mantenir el ritme de les seves passes un cop decidit el canvi de rumb.

Es va adonar de la seva pressa.

Quan abaixava la guàrdia, se li apareixia el cos de la Merche.

I necessitava la seva millor enteresa per continuar creient que hi podia fer alguna cosa abans que tot s’acabés.

Aquella carta també li havia fet disparar l’adrenalina.

Va arribar a la redacció de La Vanguardia sense gaires esperances de trobar-hi algú, tant pel fet de ser molt d’hora com per la situació, però tampoc no es va sorprendre en veure els qui restaven al peu del canó treballant en el diari de l’endemà, amb una aparent normalitat no exempta de tensió. El seu objectiu estava recolzat en una taula, amb els braços encreuats, escoltant el que li deia un company. En veure’l aparèixer va arquejar les celles i, travessant la petita distància que els separava, li va expressar la seva sorpresa amb un radical:

—Cony, Miquel!

Al contrari que l’Amadeu Sospedra, en Rubèn Mainat era un periodista menys impetuós i visceral, més sencer i amb prou anys per merèixer un respecte guanyat a pols. Devia tenir més o menys la seva edat i la guerra no semblava haver influït en la seva vida corporal, ja que continuava sent més que ventrut. Amb la seva calba lluent, els ullets d’àguila i el bigoti frondós, el seu aspecte impressionava. Solia escriure de tot, perquè també sabia de tot i coneixia tothom. Entre un confident del carrer i ell, en Miquel Mascarell el preferia a ell. Rarament s’equivocava. No mentia mai.

Un rara avis de la premsa.

Va esperar que en Rubèn Mainat acabés de parlar, cosa que va fer gairebé de seguida. El periodista es va excusar amb el seu interlocutor i es va acostar fins al lloc on es trobava el seu visitant, encara a la porta d’accés a la ja raquítica redacció, sense atrevir-se a entrar-hi.

Els dos homes es van estrènyer la mà amb força.

—Com va això, Rubèn? —va ser el primer a parlar en Miquel Mascarell.

—Com a Pompeia abans que el Vesubi l’enterrés. No te’n vas?

—No.

—Per què?

—La meva dona. Està malalta.

En Rubèn Mainat va fer espetegar la llengua.

—Jo també em quedo. On vols que vagi amb aquest cos? —Es va posar les dues mans a l’abdomen i va tornar a arquejar les celles mig resignat mig indiferent—. De tota manera, ja veurem què passa. A què dec l’honor?

—Tens un parell de minuts?

—Em fas pensar en aquell inspector de policia, en Miquel Mascarell.

—Sóc en Miquel Mascarell, inspector de policia.

—Ah, sí?

—No ets aquí, tu, treballant? Doncs jo també.

—De debò?

—Tant et sorprèn?

—Però si la tota ciutat està de cap per avall.

—I què vols, que deixi escapar un assassí?

Va aconseguir interessar-lo. En Rubèn Mainat va plegar els llavis i va arrufar el nas.

—Aquests dies?

—Què passa, que tenen carta blanca?

—Vine.

El va precedir per un passadís fins a un petit despatx buit. Tot just quatre parets i una taula, amb dues cadires al davant. Va tancar la porta i li va assenyalar la més propera. Ell va ocupar l’altra, d’esquena a la finestra. Un cop instal·lats, el periodista va inclinar el cos cap endavant.

Havia d’haver estat policia. Impressionava.

—Què estàs investigant? —va voler saber.

—Una vella amiga em va venir a veure a comissaria. Jo estava sol. No li vaig fer gaire cas i ara és morta. Ella i la seva filla de quinze anys. N’havia de fer setze d’aquí a uns dies.

—I què esperes trobar?

—No ho sé.

—I encara que agafis el qui ho hagi fet…

—No ho sé —li va tornar a repetir.

—D’acord. —En Rubèn Mainat es va tirar cap enrere i va repenjar l’esquena al respatller de la cadira—. En què et puc ajudar?

—En Pasqual Cortacans.

El periodista va xiular. Llargament, trenant una corba sonora a l’aire. La fixesa dels seus ulls va esdevenir encara més gran. Va penetrar fins gairebé el centre de la seva ment.

—És sospitós?

—És una pista.

—Fa molt que no sé res d’ell, des que va començar el ball.

—És a la seva casa del passeig de la Bonanova.

—De debò?

—El vaig veure ahir.

—Així, doncs, ja estan tornant…

—Què en saps, d’ell?

Es va prendre un parell de segons per respirar i reflexionar. Tenia el cap fet de compartiments estancs. Un arxiu il·limitat que es beneficiava de la seva excel·lent memòria. No havia de fer res més que recórrer-hi i obrir-ne una porta.

—Crec que és de Sabadell, no n’estic molt segur. Si més no, els seus pares i els negocis eren allà quan es va començar a parlar d’ells. Fill d’una família relativament influent, dedicats al tèxtil, amb una petita fàbrica, destaca pel seu bon nas per als negocis, aconsegueix que la petita fàbrica es converteixi en una gran empresa i fa el salt definitiu quan es casa amb Berenguela de la Mora, Gela per als cercles socials, filla dels De la Mora, amb ramificacions en la indústria, acers, serradores…

—Tot en grans proporcions.

—Molt. I en Pasqual Cortacans feliç, al cim. El clàssic peix capaç de nedar en totes les aigües, i fins i tot a contra corrent, si cal.

—Germans, germanes?

—Un parell de germanes, si no recordo malament. Ningú que pogués interferir en els seus plans. Pel camí també va deixar algun soci més o menys escaldat i a l’estacada.

—Té un fill.

—Un noi, sí —ho va corroborar—. Se li va morir una filla, d’alguna cosa estranya, una d’aquestes malalties amb un nom impronunciable. Un cop que poc després es va emportar la mare, pobra dona. I no degué plorar-la gaire.

—No ets una mica cruel?

—Jo? —Va fer cara de no creure-s’ho—. De portes endins no sé com devia ser la seva vida familiar, però de portes enfora sembla que aquest Pasqual era de tot menys un home exemplar i un bon marit. Viatges, llibertat, diners… Vaig parlar amb ell un parell de vegades, totes dues accidentals, i et puc jurar que feia una mica de por. Valia més tenir-lo com a amic que no pas com a enemic. Això sí, era discret.

—Per tant, no hi ha proves que tingués una vida, diguem-ne, disbauxada.

—No.

—El seu fill es diu Jaume. En saps res, d’ell?

—No.

—És esguerrat… —Va buscar la manera d’explicar la seva anomalia física—. Té una cama gairebé inútil i camina pengim-penjam. Potser va patir poliomielitis o alguna cosa semblant.

—No l’he vist mai.

—En començar la guerra, en Cortacans es devia oferir de manera inequívoca a la Generalitat i a la República.

—Inequívoca, tu ho has dit —va assentir en Rubèn Mainat—. Però no ho va fer abans que sabéssim qui guanyaria aquí. O això o ho veia venir, de manera que es va assegurar d’oferir la seva lleialtat al vencedor.

—Creus que és un feixista?

—Del tot.

—I per què no el van tocar?

—No ho sé. Però una cosa és pelar un capellà de merda o venjar-se d’un veí que és un cabró, i una altra matar un paio com ell. Qui fa favors també en rep. És un dóna-me’n que te’n donaré. Va ser astut i ràpid, abans que passés el que havia de passar ell mateix va lliurar les fàbriques als comitès obrers, els negocis a l’administració… i suposo que es va retirar discretament a alguna vil·la on es pogués sentir segur, amb gent que el protegís, a la mateixa casa o al poble. En Pasqual Cortacans, almenys per a mi, i ja saps que sóc un radical, és un porc burgès i capitalista, molt burgès i molt capitalista, perquè n’hi ha que valen la pena. Gela de la Mora, en canvi, era molt estimada, una dona de cap a peus, discreta, sempre al seu lloc, una gran dama.

—El fet que hagin tornat a Barcelona és prou explícit, no?

—Tu diràs, Miquel.

—Saps alguna cosa de la seva vida privada?

—No.

—Abans has dit que no era un home exemplar ni un bon marit.

—Hi ha rumors, però mai no he sabut si eren certs, i ja saps que a mi m’agraden les proves, no les paraules que sonen, per més boniques i periodístiques que siguin. Una altra cosa és el que s’intueix, el que pensen els altres o un mateix. De tota manera, no era solament en Pasqual Cortacans. Tots aquests paios de la burgesia catalana, branca catòlica acèrrima, rosegaaltars, que posen ciris a Déu i espelmes al diable… —Va arrugar el rostre amb disgust—. Gela de la Mora era una dona encantadora, una gran dama, ja t’ho he dit, però al capdavall no deixava de ser la seva esposa. I amb les esposes no es fa segons què. Les esposes a casa i amb els fills. Per a alguns actes socials anava amb ella, però en d’altres… No el veig com a beat i bon marit. No es corresponia amb la seva imatge en els negocis, on tenia fama de despietat. Implacable fins al punt de tallar caps sense immutar-se. A mi és que és una mena de gent que em rebenta, Miquel, ja em coneixes i saps com penso. No ploraran pas per la República. Ni un. No m’estranyaria gens que molts tinguessin contactes amb els facciosos.

—Quintacolumnistes?

—El mateix que t’he dit abans quan m’has preguntat si creia que ell era facciós: del tot.

—Ahir em va semblar un home bastant sinistre, i ressentit.

—A tu què et sembla? Com vols que no ho estigui? Ho havia perdut tot… fins ara. Quan ells entrin, què t’hi jugues que recuperarà el seu patrimoni? De moment ja m’has dit que era a la seva mansió de la Bonanova.

—Amb un criat que té una escopeta per caçar elefants.

—Escolta. —El periodista el va mirar de fit a fit—. I aquesta noia que dius que ha mort…

—La Mercedes Expósito.

—Com l’han matat?

—La van violar i la van colpejar. Va morir rebentada.

En Rubèn Mainat va fer una ganyota de desgrat.

—Quina mena de pista associa en Pasqual Cortacans amb això?

—La noia tenia una amiga, i l’amiga sortia amb en Jaume Cortacans.

—No és gaire.

—No és res, però és el que tinc. Ni tan sols sé què buscar o per on continuar, ja que l’amiga també ha desaparegut. Ahir, així que em va sentir dir que era policia, va arrencar a córrer. Pel que fa a en Pasqual Cortacans… em va dir que no sabia on era el seu fill. No em va semblar que tingués una relació gaire bona amb ell, i quan vaig aconseguir trobar-lo i vaig veure allò de la seva cama…

—Un fill impedit que és el seu únic hereu.

—I crec que amb idees roges, o almenys això és el que vaig deduir de les seves paraules.

—Perfecte —ho va aplaudir—. Ja em cau bé aquest noi. I no crec que ell matés la noia.

—No siguis fanàtic, Rubèn.

—És fort?

—No ho sé.

—I la teva assassinada?

—Normal, per què?

—Creus que un home amb una cama inútil pot violar una joveneta en plenitud?

—Sí.

—Doncs, colla’l.

—És el que intento, però abans necessitava informació.

—Per què del seu pare i no d’ell?

—En primer lloc m’imaginava que, del fill, no en sabries res. En segon lloc, ahir en Pasqual Cortacans em va llançar el seu gos de presa quan me’n vaig anar de casa seva.

—Com que te’l va llançar?

—Em va seguir.

—Normal. Demanes pel seu fill i li dius que és sospitós d’una cosa. Qualsevol pare, per més malament que s’entengui amb el seu fill, treu l’instint de protecció.

—És que a mi no em va semblar que protegís el seu fill, Rubèn.

La resposta va flotar a l’aire.

—Tu i el teu instint, no? —Va somriure el periodista.

—Tots dos en fem ús.

Es van aguantar les respectives mirades comprenent que havien arribat al punt final de la conversa. No quedava gaire més per dir. El diàleg dels ulls, tanmateix, va ser més intens que el de les paraules. Un diàleg fet a base de respecte mutu.

De reconeixement.

—Quina manera tens de passar l’estona, Miquel. —Va apuntar un somriure el periodista.

El seu to va ser condescendent, de company d’infortuni, resignat d’una banda, lleument tenyit d’admiració de l’altra. Tots dos atrapats enmig d’enlloc. Tots dos sentint-se residus d’un món a punt de desaparèixer. Ni la vella policia ni els vells periodistes no tenien cabuda en la realitat que s’acostava.

El feixisme era control.

Absolut.

—Gràcies per la teva ajuda. —En Miquel Mascarell es va posar dret.

—Em sap greu no haver-te servit de gaire —el va secundar el seu amic.

—No se sap mai.

—Aquesta noia, l’ha pogut matar qualsevol. En aquests dies tot és possible, com al juliol del trenta-sis. Si dius que era jove i guapa… Un soldat de pas i ja mig boig, un veí que feia temps que l’espiava, un exnòvio ressentit de veure-la amb un altre…

—I la seva mare? Qui i per què la va matar, a ella?

No hi va haver resposta. Sortien del petit despatx i van enfilar el passadís cap a la sortida de la redacció. Els escassos herois del periodisme treballaven en l’últim o el penúltim diari de la Barcelona lleial a la República.

Potser fins i tot era més dur això que buscar l’agulla d’un assassí al paller d’aquella ciutat abandonada a la seva sort.

—Cuida’t, Miquel —li va desitjar en Rubèn Mainat.

—Potser ens veurem a la mateixa cel·la. —Li va estrènyer la mà el policia.

—A mi m’aniria bé perdre pes.

Va ser el somriure més fals de tots els somriures falsos que recordava en la seva llarga vida al servei de la llei.