19

Ja no bombardejaven. No calia. Els carrers, encara més buits a la nit, eren els d’una ciutat morta. Sense llums, sense trànsit, sense res que permetés intuir una mica de vida ni tan sols a l’altra banda de les finestres de les cases. Les seves passes rebotaven en la mateixa empremta de la por, solidificada. I a les nits el fred s’accentuava, de manera que caminava encorbat, encongit, buscant oferir menys volum corporal davant la gelor ambiental.

Més enllà de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya, la vida continuava, el món es movia. Però allà la vida s’havia aturat.

Sense esperança.

«Què dirà la història d’aquí a uns cinquanta o cent anys?».

A fer punyetes la història.

Tenia mal de panxa. Els cigrons donaven voltes sense parar, amunt i avall. La nit traslluïa una estranya serenitat, era greu. Sense la remor dels avions, un podia alçar el cap i mirar el cel sense desconfiança. Si hagués estat estiu, potser tot hauria estat una mica diferent. Només una mica. Però la derrota a l’hivern era més cruel. Havien estat tres estius d’infern i tres hiverns de dolor.

Es va preguntar com seria el proper estiu.

El proper hivern.

«La Quimeta ja no hi serà».

Els cigrons se li van disparar, però cap amunt. Li van pujar com un magma calent per la gola, que li va esclatar a la boca. L’arcada i el vòmit es van produir gairebé a l’uníson. L’única cosa que va poder fer va ser inclinar-se cap endavant i treure les tripes per la boca, mentre amb la mà dreta buscava un punt de suport a la paret més pròxima. Va vacil·lar fins que el va trobar, i llavors va treure la resta.

El seu sopar.

Amb l’última energia, l’única cosa que va expulsar de les seves entranyes va ser bilis.

Es va quedar repenjat a la paret durant uns instants, amb els ulls tancats, marejat, extenuat. Li feia tant mal el pit que va tenir por que es tractés d’un infart.

Aquesta idea se li va rebel·lar al pensament.

«No!».

Va recordar el que acabava de parlar amb la Quimeta, el moment de dir-li que havia estat un bon policia i res més, sense destacar en res malgrat la seva lleialtat a la Generalitat i la República. La veu de la seva dona va tornar d’algun lloc de la memòria:

«Digue’ls el que vulguin sentir. Faran falta persones com tu, encara que sigui a força d’aguantar per un costat i enganyar-los per l’altre».

Aguantar i enganyar.

Per ella ho faria tot, mentir, dir el que fos, però després…

Què? Sobreviure, sol?

Es va posar una mà al pit i el va pressionar. La respiració se li va anar compassant de mica en mica. Seguidament va abaixar la mateixa mà fins al lloc on duia la pistola, l’arma reglamentària, i la va palpar, com si en necessités el contacte per estar segur d’alguna cosa.

Dues bales.

No havia fet servir mai l’arma contra ningú.

Dues bales.

Guardades des de feia unes quantes setmanes, per a la Quimeta i per a ell, ara ho veia clar.

«No us conformareu a guanyar —va xiuxiuejar enrabiat—. Arrasareu Barcelona, Catalunya sencera, matareu tot aquell que no combregui amb les vostres idees, ens reprimireu fins que vessem l’última gota de sang, com el 1714».

La ràbia va fer que s’endurís.

Rebel·lar-se davant la depressió.

No volia morir sol, al carrer, i que després el seu cos fos arraconat en un costat un dia, dos, tres, podrint-se, ensumat pels gossos famolencs abans que se’l poguessin endur.

No es volia escapar amb tanta facilitat, i abandonar la Quimeta a la seva sort.

Quan es va trobar més bé, es va redreçar i es va apartar del seu vòmit. S’havia tacat les sabates i la part més baixa dels pantalons. No s’ho va netejar. No valia la pena. Va reprendre el pas, de manera més vacil·lant, i es va abrigar una mica més, ja que ara se sentia amarat de suor per dins.

Va recórrer la distància final que el separava de l’hospital, allunyant qualsevol dels seus pensaments negatius, i finalment va aconseguir concentrar-se en allò que anava a fer.

Si el cadàver de què li havia parlat en Bartomeu era el de la Mercedes Expósito…

Què?

Dins de l’Hospital Clínic, l’ambient no era gaire diferent del que havia conegut durant el dia, però hi va apreciar més letargia, com si les hores nocturnes alentissin els moviments, les accions i els gestos. Fins i tot un parpelleig semblava fet a càmera lenta.

No va haver de demanar pel metge. L’estava esperant. Van caminar l’un cap a l’altre i es van donar la mà, seguint el ritual més habitual. En Bartomeu Claret es va fixar en el seu aspecte.

—Et trobes bé?

—Sí.

—Doncs estàs pàl·lid.

—Se m’ha posat malament el sopar, ja saps, la paella, el bistec, la crema catalana… Ah, i el Penedès!

—A veure si et faig fora a puntades de peu! —va forçar un somriure el metge—. Com se t’acudeix esmentar aquestes paraules prohibides aquí?

—Em pensava que els metges menjàveu bé.

—Com els policies, no et fot.

Li va passar una mà per les espatlles i el va guiar fins a la zona del dipòsit de cadàvers. En Miquel Mascarell es va deixar portar. Encara sentia debilitat a les cames a causa del vòmit, dolor al pit a causa de la regurgitació violenta i el mal gust de boca derivat dels àcids i el mal alè. No volia veure un cadàver. No volia descobrir que la noia amb qui estava a punt de trobar-se era la filla de la Reme. No ho volia i, tanmateix, coneixia la veritat per endavant. Com a policia es guiava pel més elemental en cada cas: la lògica.

Almenys ja no vomitaria.

—Aquesta noia…? —va xiuxiuejar.

—Uns quinze o setze anys, més o menys. Cabells negres, molt guapa…

—Merda, Bartomeu.

—Abans no m’has dit per què la buscaves, només que era un cas en el qual estaves treballant.

—I és així.

—Em sembla que és alguna cosa més, Miquel.

Va arronsar les espatlles sense gaire convicció.

—La seva mare em va demanar que la busqués, em va dir que havia desaparegut, i jo no li vaig fer gaire cas ateses les circumstàncies. En el fons me la vaig treure del damunt. No era més que una vella exprostituta, que havia detingut un parell de vegades fa anys. Això va ser ahir. Aquest matí la dona ha mort, estavellada contra el terra, i no crec que hagi estat un suïcidi, ja que no té sentit que s’hagi tirat pel balcó, sobretot amb la filla desapareguda. Això sense oblidar altres indicis.

—La guerra està perduda —va dir el metge—. Encara hi ha venjances d’última hora, com a l’estiu del trenta-sis.

—Qui es venjaria d’una criatura de quinze anys o d’una dona que no tenia res?

—La mare no ho sé, però elles… Ja no són tan criatures. Aquesta no m’ho ha semblat, malgrat l’edat.

No va voler ensenyar-li la fotografia que duia a la butxaca esquerra de l’abric. La va mantenir oculta. Era com si volgués preservar-la. Tampoc no volia donar més explicacions.

—Quan l’han portat?

—A primera hora de la tarda, sense cap paper a sobre.

Anava a preguntar de què havia mort, però ja no va tenir temps. En Bartomeu Claret li va obrir la porta del dipòsit de cadàvers i van entrar al regne del silenci final. La cambra era molt més freda que la resta de les dependències hospitalàries. Hi va comptar mitja dotzena de cossos, tots coberts amb llençols. El metge es va acostar al de l’extrem de l’esquerra i, sense dir ni un mot, va enretirar la gira per tal que el seu company pogués veure el rostre del cadàver.

En Miquel Mascarell va deixar anar l’aire que havia retingut, sense adonar-se’n, als pulmons.

La Mercedes Expósito fins i tot era més maca que a la foto. Ni tan sols la mort li havia pogut arrabassar, encara, aquella llum juvenil i la frescor que exhalava el seu rostre. Amb els ulls tancats, els llavis perfectament dibuixats i els cabells escampats al voltant del cap, semblava la bella dorment. La pell traspuava blancor. Un marbre en procés d’extinció, ja que amb el pas de les hores tot allò desapareixeria, es convertiria en un record borrós.

La mort encoratja, construeix i mima allò que després s’ha d’emportar.

—És ella? —va preguntar en Bartomeu Claret davant el seu silenci.

—Sí.

—Em sap greu.

—A mi més. —No podia apartar la mirada d’aquella ceràmica única.

—Vols veure la resta?

—No. Digue-m’ho tu.

—No t’agradarà.

—Endavant.

El metge li va tapar la cara de nou i es van quedar sols. Ja ho estaven, però ara era com si ho estiguessin més.

—L’han colpejat. Té diversos hematomes al cos, sobretot al pit, l’abdomen i les cames. També s’aprecien marques als canells, com si l’haguessin lligat. Però no ha mort a conseqüència d’això, sinó de la pèrdua de sang que li va ocasionar l’esquinç vaginal.

—Violació?

—Això sembla. I en tot cas, múltiple. Ha estat un fet molt sàdic.

En Miquel Mascarell es va recolzar a la taula sobre la qual descansava la Merche.

Ja no tenia res per vomitar, però se li va tornar a regirar l’estómac.

—Tens idea de quan…?

—Per l’estat del cos diria que dos o tres dies.

—La nit que va desaparèixer, o l’endemà com a màxim.

—El fet que últimament hagi fet tant fred ha ajudat a conservar el cadàver encara en bon estat. El van deixar a la intempèrie, en un descampat.

—On?

—A l’avinguda del Tibidabo.

—Això no és gaire lluny del passeig de la Bonanova.

—I?

—No, res. Qui l’ha trobat?

—Uns nens, jugant. Estava relativament amagada, entre uns matolls i mig tapada per la runa.

—Anava vestida?

—Sí, però sense la roba interior.

—Ja.

—Creus que la van colpejar abans de forçar-la o durant l’acte?

—Penso que durant l’acte, però sense fer-li una autòpsia… I no em demanis que la hi faci, ja que saps que ara mateix és més important ocupar-se dels vius que no pas dels morts. Ja és prou insòlit que l’hàgim pogut portar fins aquí, però en això hi ha hagut sort. Ho ha fet una petita camioneta que avui s’ha dedicat a recollir morts.

Va continuar mirant el cos ocult sota el llençol. La tela blanca li siluetejava les formes, el pit aixafat, la massa púbica formant un lleu promontori central, la dimensió de les cames fins a l’elevació dels peus. Va pensar que potser seria l’última víctima innocent d’una guerra absurda.

—Estàs bé?

—Sí —va mentir el policia.

—Et puc fer una pregunta?

—És clar.

—Aquesta altra dona de la qual parlaves abans, la mare de la noia. Has dit que ha mort aquest matí.

—Sí.

—On?

—A Gràcia.

En Bartomeu Claret va fer només un pas. Es va aturar prop d’un altre cadàver del dipòsit, el que estava situat al costat de la Mercedes Expósito. Sense dir res, va enretirar també la part superior del llençol que el cobria.

La Reme.

—És ella —va sospirar en Miquel Mascarell.

—Al capdavall s’han reunit, no trobes?

No era un comentari sarcàstic, tan sols una realitat.

Però li va semblar d’allò més trista.

Era hora de tornar a casa.