12
La nena se’l va quedar mirant com si fos un monstre capaç de cruspir-se-la.
—No tinguis por —li va dir ell.
Però en tenia.
—Saps per què ha marxat corrents la teva amiga?
No va apartar els ulls de pànic, ni va alterar la seva petrificada figura de porcellana. Més que menuda semblava raquítica, pell i os. En Miquel Mascarell ja no recordava quan era l’última vegada que havia parlat amb una nena, amb algú més petit de deu o dotze anys. La falta de pràctica es va fer evident.
—T’has empassat la llengua?
La nena va moure el cap d’un costat a l’altre.
—Com et dius?
—Anna Maria.
—Com la teva mama.
—No, la mama es diu Anna —el va rectificar.
—L’esperarem, d’acord? No et pots quedar pas aquí sola.
—Vull que vingui la Patro —sanglotava.
—La Patro se n’ha anat, ja ho has vist. Et vols quedar sola? Jo puc esperar la mama aquí fora, al carrer.
—Ella no vol que em quedi sola.
—Llavors…
—Com es diu vostè?
—Miquel.
Ja no va dir res més, es va asseure en una cadira, darrere d’un dels taulells, sense apartar els seus ulls crítics d’ell. El policia en va buscar una altra i va tenir la sort de trobar-la, just a la banda oposada de la petita botiga, al costat de la porta. El pitjor d’esperar era haver-ho de fer dret.
No va voler restar inactiu, en silenci, sense saber què dir-li a la nena i suportant a canvi l’agror de la seva mirada.
Així, doncs, va treure el diari i va començar a llegir un dels articles que havia reservat per als moments de calma del dia, com aquell, tot i que li va costar concentrar-se en la lectura.
L’encapçalament deia: L’ESTAT DE LA GUERRA.
I el text:
El govern ha dictat l’estat de guerra. Amb això, i no calen aclariments, posa a disposició del fur militar tot el que necessiti per fer front a aquesta situació. Que no hi ha cap altre motiu ni se’n poden deduir altres conseqüències que les previstes per la llei, queda clar en el fet que el govern s’ha resistit a prendre aquesta resolució mentre ha estat possible. Ara es tracta de militaritzar íntegrament les funcions civils, perquè la pressió de l’enemic ens exigeix que totes les activitats ciutadanes es posin en peu de guerra.
Fa dies vam dir que la situació era greu, però no crítica. I afegim que el govern tenia possibilitats d’afrontar-la. Avui repetim que la situació és greu però no crítica i que el govern té raons per no sentir-se pessimista. Aquestes raons, per la seva índole i importància, no es poden fer públiques, ja que si es divulguessin perdrien l’eficàcia que les caracteritza i que només pot donar fruit en el moment oportú. D’altra banda, el govern no vol que la divulgació de les seves formes d’actuació disminueixi la prestació dels ciutadans. Cal vèncer les dificultats actuals, en primer lloc, amb un moviment enardit i conscient de la ciutadania. La Pàtria està en perill. I també la llibertat i l’existència de tots els qui professen un amor sincer a la vida digna de l’home civilitzat.
Durant els dos anys i mig de guerra, el poble ha dut a terme esforços enormes. S’ha vessat molta sang i s’ha patit molt dolor. Per què comprometre el resultat d’aquesta epopeia en els tràngols més propers a la solució? Tothom ha de ser al seu lloc. Davant els atacs impacients i el luxe de material dels facciosos i invasors, el poble ha de multiplicar el seu entusiasme. En això, l’hi va tot el que és i aspira a ser. Barcelona ha de ser defensada com ho va ser Madrid. El valor simbòlic i el poder moral de la resistència de la capital d’Espanya ha de ser emulat pel cap i casal de Catalunya. Cal pensar en la sort que l’enemic li reserva a aquesta bonica capital i amb aquesta idea convertida en foc, temperar els nervis i endurir l’esperit.
Barcelona és massa entitat per ser esclava. Els seus habitants estan obligats a auxiliar l’exèrcit, a portar fins als combatents el concepte confortant d’una col·laboració apassionada. Cal pensar en el que l’urbs representa i que la seva lliçó ha de ser proporcionada al seu rang, a les seves virtuts, a la seva grandesa. El govern, que està present, que no deixa d’estar present, tot i que s’han efectuat certes previsions per tal que els organismes de l’Estat no vegin interrompudes les seves funcions, ha examinat avui la situació i únicament espera que tot el que s’ha fet i tot el que encara es pot fer no es vegi de manera precària per un defecte d’estimació. Les eventualitats són alhora penoses i riques. Penoses per l’amuntegament d’elements i la pressa que l’enemic utilitza en la seva ofensiva, i riques perquè amb l’ús adequat dels nostres recursos, immediats i futurs, poden aclarir l’horitzó. El món ens mira i espera de nosaltres que la tenacitat i el geni que ens han permès arribar a aquests dies, gràcies a improvisacions i ostentacions magnífiques d’autodisciplina, no es decandeixin. I quan parlem del món, no és que fonamentalment ens importin els seus judicis, sinó que els interessos espirituals que ha dipositat en nosaltres són els nostres mateixos interessos. Els de la dignitat humana.
L’estat de guerra imprimirà a la resistència la severitat i el to esforçat i rígid que són indispensables. Tots els ciutadans deuen obediència i ajuda als objectius del comandament. Els treballs, les fortificacions, el ritme civil han de dur el segell de la disciplina més rigorosa. Estem segurs que les coses no poden passar d’una altra manera.
Va mirar l’Anna Maria.
Llavors l’article es va buidar de contingut.
Va ser com si les lletres caiguessin del diari, l’una rere l’altra.
Què en sabia, la nena, de disciplina rigorosa, d’esclavitud, de passió. L’única cosa que sentia era fam. I por cada vegada que un soroll ronc obligava a mirar cap al cel, tot seguint el solc dels avions que enviaven la mort a la població. L’Anna Maria estava cansada. Barcelona estava cansada. Si resistien tots, bé. Però això ja es revelava com un fet impossible. Algunes de les frases que acabava de llegir semblaven una burla, «situació greu, però no crítica», «el govern té raons per no sentir-se pessimista», «però aquestes raons no es poden fer públiques, ja que si es divulguessin perdrien la seva eficàcia», «en el moment oportú…».
Fins a quin punt era lícit mantenir viva la il·lusió de la gent davant l’adversitat més evident?
La nena continuava aguantant-li la mirada, molt seriosa. Responsable.
—La Patro és una bona amiga —va dir de sobte.
—No en dubto pas.
—No ha fet res de dolent.
—Ja ho sé.
—Llavors què vol d’ella?
—Parlar-hi.
—Si només volgués parlar-hi, no hauria marxat corrents.
—Llavors és que m’ha confós amb algú, o que té alguna cosa per dir-me i prefereix no fer-ho.
Això la va fer reflexionar durant uns segons.
En Miquel Mascarell va intentar continuar llegint el diari, però ja no ho va aconseguir. No li interessava el que deia i la incomoditat persistia. Potser la petita Anna Maria tindria malsons aquella nit per culpa seva.
—Saps si la teva mama trigarà gaire a tornar? —li va preguntar.
—Ja no.
—Com que ja no?
En obrir-se la porta en aquell moment, va entendre la intenció de la nena. Una dona d’uns trenta anys, pulcra i vestida amb discreció, es va perfilar al llindar. L’Anna Maria ja no va esperar ni un segon, va saltar de la cadira i va anar disparada a trobar-la. Mentre es fonia als seus braços ho va voler explicar tot de cop, d’una tirada, sense respirar.
—Ha arribat ell i la Patro ha tingut por i s’ha espantat i se n’ha anat corrents, molt alterada, sense agafar ni tan sols l’abric i sense dir-me res i no sé què vol, mama!
La nouvinguda es va convertir en una mare disposada a esgarrapar per defensar el seu cadell. El visitant ja tenia la credencial a la mà, però ella ni se la va mirar.
—Inspector Mascarell —l’hi va dir en veu alta.
—Policia?
—Sí, senyora.
—Em pensava que tothom que tenia algun càrrec ja havia marxat.
—Doncs ja veu que no.
—Per què volia parlar amb la Patro?
La mirada d’en Miquel Mascarell es va desviar en direcció a la nena, que romania fortament abraçada a la seva mare. La dona va captar la intenció.
—Anna Maria, vés a dins —li va ordenar.
—Mama!
—Anna Maria, fes el que et dic —li va manar, sense alçar-li la veu.
La nena va obeir, no sense abans llançar-li a ell una darrera mirada d’odi, que el va travessar.
Quan va haver perdut de vista la filla de la mestressa, va tornar a respirar.
—Té caràcter —va ponderar.
—No ho sap vostè prou. —Va tancar la porta, que continuava oberta, i es va recolzar en un dels taulells. Ella també en tenia. El caràcter d’una dona amb un marit a l’hospital.
—Perdoni el que ha passat, però… no esperava que la Patro reaccionés d’aquesta manera.
—És una bona noia. No li deixaria la meva filla, si no ho fos.
—No en dubto pas, però…
—En la guerra tots podem cometre errors.
—Quin ha estat el seu?
No la va agafar desprevinguda, ben al contrari.
—No ho sé. Digui’m per què la busca.
—Perquè em parli d’una amiga seva, la Mercedes Expósito.
—La Mercedes Expósito? —va repetir el nom en veu alta—. No em sona gens.
—Era una amiga recent, d’aquests últims quatre o cinc mesos.
—Em sap greu.
Semblava sincera. No mirava de protegir-la.
—Aquesta noia ha desaparegut, i la seva mare ha mort aquest matí.
—Déu meu —va exclamar amb inquietud.
—Crec que la Patro en sap alguna cosa, on és la seva amiga o per què la seva mare ha mort.
—No m’ho puc… creure. —Es va repenjar amb les dues mans al taulell.
Havia estat atractiva. Encara conservava aquella pàtina de sobrietat i elegància. Ideal per despatxar en una merceria. Qualitat per vendre qualitat. Les circumstàncies l’havien colpejat a consciència, i això esdevenia més rellevant davant l’adversitat, ja que de sobte els seus ulls van perdre intensitat i fixesa.
—Coneix gaires coses de la vida de la Patro?
—Les suficients.
—Té nòvio?
—Nòvio, nòvio… —Va fer un gest buit—. Sortia amb el fill dels Sanglà, en Lluís. El que sí que puc dir-li és que ell estava boig per ella. Més que ella per ell.
—Sortia?
—Sí.
—On és en Lluís?
—On vol que sigui? A la guerra, o presoner, o qui sap si ja deu haver mort, però això Déu me’n guard de dir-ho a la Patro.
—Sap quina és l’adreça dels Sanglà?
—No és lluny, a cinc illes d’aquí, passada la Diagonal, a València amb Sicília. Al número 412. Una vegada la vaig acompanyar i per això ho recordo. Tot i que som bastant amigues no pertanyem a la mateixa generació, de manera que no em fa allò que se’n diu confidències. Ja en tinc prou amb les meves coses.
—Ho entenc.
No va semblar gaire convençuda que fos així.
El rostre de l’Anna Maria va aparèixer pel marc de la porta.
—Mama…
—Senyora —va iniciar la retirada ell—, si torna la Patro digui-li que això és seriós, que fins i tot és possible que estigui en perill.
La dona va empal·lidir.
—De debò?
—Em dic Mascarell, inspector Miquel Mascarell. Aquestes són les meves dades —li va donar una de les seves targetes personals—. A comissaria ja no hi queda ningú. Si parla amb ella, de veritat, seriosament, que es posi en contacte amb mi.
L’alarmava excessivament, però no va cedir en la seva pressió.
La fugida de la Patro Quintana havia de significar alguna cosa.
—D’acord, senyora?
—Sí —es va rendir sense forces.
Va inclinar lleument el cap, sense provar de donar-li la mà, i va sortir de la merceria disposat a continuar caminant per la Barcelona del silenci i de l’espera final.