7

Els diaris del matí no diferien gaire dels del dia anterior. Arengues i arguments per a la resistència, sempre basats en una fe cega en la victòria. La principal notícia era la resolució del Consell de Ministres en què es declarava l’estat de guerra en tot el territori de la República, com li havia avançat l’Amadeu Sospedra. La nota oficial manifestava que, reunit el govern, el diumenge 22 de gener, sota la presidència del doctor Negrín:

… S’ha acordat mantenir la residència de l’executiu a Barcelona, si bé des de fa temps s’han pres les mesures necessàries per garantir, davant qualsevol eventualitat, el treball continu de l’administració de l’Estat i de l’obra de govern, i preservar-les de les pertorbacions inherents a les contínues agressions aèries de què és objecte la capital catalana.

S’hi afegia que

… el Consell de Ministres ha examinat la situació creada per l’ofensiva dels invasors rebels, i ha acordat nomenar una ponència formada pel ministre de Treball, el conseller d’Assistència Social de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, per procedir a organitzar l’evacuació ordenada i metòdica de la població civil afectada per les obres de fortificació i defensa.

La reunió, que havia començat passades les deu de la nit del diumenge, va finalitzar a la matinada del dilluns 23 de gener. El que ja se sabia es convertia en lletra impresa dos dies després.

A en Miquel Mascarell li va semblar una notícia tardana. L’èxode barceloní feia que la resta semblés antic, irrellevant. La distància entre la realitat i l’ansietat es feia abismal. El bàndol militar no era gaire diferent. Juan Hernández Saravia, general de l’exèrcit, comandant del Grup d’Exèrcits de la Regió Oriental, feia saber:

Llegia tot caminant. Ja era un expert a fer-ho, sense ensopegar, sense caure de la vorera o ficar el peu en un sot. Feia massa temps, multiplicat tot pel desenvolupament negatiu del conflicte, que duia a terme la seva feina caminant, anant d’un costat a l’altre de Barcelona, a vegades a un pas que se li feia etern, però necessari per no alterar en excés la seva delicada salut. La seva fama d’home tranquil, taciturn, de gest greu i de poques alegries, agreujada des de la mort d’en Roger, convergia ara en aquella amarga espera.

Cada pas, de fet, era com si el fes en cercle.

No anava enlloc.

Encara que treballés, o ho fes veure, o s’ho pensés.

El carrer on vivia la Reme era estret i tenia nom de sant: Sant Gabriel, a l’esquerra de Salmerón segons per on es pujava. Tallava la Travessera de Gràcia, si bé el tram inferior era molt més petit que el superior. No recordava haver tornat a passar per allà des de l’última vegada que es va emportar la mare de la Merche. La casa de la cantonada havia caigut, de vella o per una bomba cega, i dificultava el pas. Va salvar la runa que ningú no tenia intenció de retirar i es va orientar per darrera vegada. En el seu fur intern no deixava de dir-se que allò era una pèrdua de temps, que la noia devia haver tornat la nit anterior, i encara que no fos així… qui no li deia que a hores d’ara feia camí cap a la frontera, amb un nòvio de qui la seva mare no sabia res?

—Tant se val! —va pensar en veu alta.

No li agradava parlar sol. I cada vegada ho feia més. Sobretot pel carrer, en les seves llargues caminades a l’encalç d’una informació o seguint una investigació.

—Tant és cremar les hores mortes d’una manera o d’una altra.

No arribarien pas en to de pau. Primer sí, triomfals, prometent serenitat, menjar, obrint els braços. Però després… Quan un conqueridor ha estat magnànim amb el vençut? Era igual que visquessin en la primera meitat del segle XX. La barbàrie sempre era la mateixa. A l’Antiguitat, els exèrcits entraven a mata-degolla. Arrasaven, saquejaven, violaven, mataven i cremaven tot el que trobaven al seu pas. Ara el grau de civilització quedava a mercè de l’odi i la seva dimensió. Igual que el 1714. Es tractava d’exterminar un poble.

—Per això vas haver de morir, fill.

No, en Roger havia mort per defensar la legalitat, la República, la democràcia…

A qui volia enganyar?

En veure l’aldarull al mig del carrer, just davant de la casa de la Reme, va deixar de pensar en tot allò, però sense poder arrencar-se el maleït tascó que li esberlava l’ànima cada vegada que pensava en el seu fill.

Es va guardar el diari, doblegat, a la butxaca dreta de l’abric. No va haver d’ensenyar la credencial d’inspector de policia. La gent en va tenir prou de veure’l, mentre s’obria pas entre la multitud. Com si ho portés escrit al front. La majoria eren dones, en una proporció de quatre a un. Els homes, grans, eren els més callats. Elles, en canvi, parlaven en veu alta.

Una barreja d’impotència i estupefacció.

Quan va arribar al centre del seu interès, la cridadissa va finalitzar.

La Reme duia la mateixa roba del dia anterior, però sense l’abric, de manera que la va reconèixer tot i estar ajaguda de bocaterrosa, sobre el gran bassal de sang encara a mig assecar. El seu cos feia la impressió de no tenir ni un os sa, perquè la postura, a més d’impossible, era grotesca. La cara li havia quedat mig encastada entre dues llambordes, amb la boca a un costat fent una ganyota estúpida.

—Què ha passat?

Ningú no va respondre. Un parell de dones van fer mitja volta i es van emportar els seus fills d’allà. El pudor sorgia de sobte. Alguns ulls es mostraven hipnotitzats davant el cadàver. La majoria dels rostres, però, traslluïen una sensació de tristesa.

—Au, vinga —va apujar el volum de la veu fins a fer-lo comminatori.

Llavors sí que va treure la credencial.

—Ha caigut, no ho veu? —va sentir una dona a la seva esquerra.

—Algú ho ha vist?

La resposta va ser el silenci.

—Quan ha passat?

—Deu fer cosa d’una hora o menys —va dir la mateixa dona.

Les altres van assentir. La valentia de la primera va fer disparar la voluntat d’unes altres dues.

—Hem sentit el soroll.

—El soroll, sí, molt fort.

En Miquel Mascarell va mirar cap amunt. Unes quantes dones més romanien abocades mirant l’escena. No recordava quin era el pis de la Reme, ni les finestres o…

—El tercer —es va oferir a ajudar-lo la primera de les dones que havia trencat el silenci.

—El balconet…?

—Sí, sí senyor.

Es va mossegar el llavi inferior. No es veia amb cor d’inspeccionar el cadàver. Ni en tenia ganes, i encara menys allà al mig. I, tanmateix, calia acostar-s’hi i estudiar-lo, com havia fet altres vegades.

—Tant de bo entrin d’una vegada i això s’acabi —va sospirar una altra dona, indefinida entre la resta.

—Calli!, vol? —la va renyar una segona.

—Si és que acabarem tots així —va insistir la derrotista.

—Vol callar! —es va posar amenaçadora la més combativa.

—I la seva filla? —va preguntar ell.

No hi va haver resposta.

—Coneixen la Mercedes Expósito? —va insistir.

Algunes de les dones presents van assentir amb el cap.

—Algú l’ha vist?

—No —va dir la primera de les dues que havien parlat tot just abans.

—Feia un parell o tres de dies que no treia el nas per casa —va sentenciar la seva companya. I mirant la resta va aclarir—: M’ho va dir ella. Estava molt preocupada.

La Merche continuava estant desapareguda.

S’ho esperava tot menys allò. Que la Merche hagués tornat, que la Reme li plorés i li supliqués un impossible, que hagués de dir-li que a Barcelona ja no quedava ningú amb qui poder comptar. Qualsevol cosa.

Allò, però, era com un cop de gràcia.

—Algú l’ha sentit cridar?

Silenci.

—No hi ha hagut cap crit? —va parlar per a tots.

—Quan algú es llança per una finestra, no crida —va pronunciar un dels ancians, recolzat en un bastó.

Les dones el van mirar i ell va alçar la barbeta, desafiador.

—Pobra dona, ja no podia més, és clar —va reprimir una llàgrima una senyora menuda, més rodona que alta.

Donaven per fet que havia estat un suïcidi.

En Miquel Mascarell es va apropar una mica més al cadàver, procurant no trepitjar la sang. Es va agenollar al seu costat i el va mirar amb una barreja de tendresa i dolor. Vint-i-quatre hores abans, la Reme li havia demanat ajuda. Un crit al desert. I en realitat no havia fet res més que treure-se-la del damunt, tot i que després havia anat a l’hospital a preguntar, i s’havia presentat allà a primera hora del matí per veure si la seva filla havia tornat. A la comissaria se l’havia tret de sobre.

Ara era morta.

Però suïcidada…

Va calcular la distància del seu balconet al carrer. El salt havia hagut de durar només un segon. Ni tan sols dos. Un o menys. Si la Reme hagués saltat de cara, que era el més lògic, hauria fet la volta a l’aire i l’impacte hauria estat d’esquena, o l’hauria sorprès a mitja volta, és a dir, de crani, verticalment. En el cas que no hagués passat cap d’aquestes dues coses, hauria caigut de cara, sí, però amb el cap apuntant a la vorera del davant. Això no obstant, per la forma del cos a terra, boca avall i amb el cap apuntant a casa seva, semblava com si el salt s’hagués produït d’esquena i, per descomptat, havia fet un gir a l’aire.

Ningú no se suïcidava saltant d’esquena.

Quedava un segon detall: l’instint fa que, davant l’impacte, els braços busquin la protecció final, per davant del rostre.

I la Reme no s’havia protegit.

Si algú l’havia empès o colpejat, ja estava inconscient.

Va dominar les nàusees, va vèncer l’arcada que li naixia a l’estómac, i va enretirar els cabells del fragment de cara que li era visible.

La contusió estava situada a l’altura de l’ull, i li afectava també el pòmul. Un cop que rarament tenia a veure amb l’impacte de la caiguda sobre les llambordes, brutal i traumàtica.

—Qui era a prop quan ha caigut? —va preguntar als seus espectadors.

Ningú no va dir res.

—Qui ha estat la primera persona que ha arribat aquí?

Es van mirar les unes a les altres. Amb prou feines hi va haver un mormoleig.

—Jo he vingut quan tu m’has cridat.

—Jo, en sentir el crit d’ella —va assenyalar una altra dona.

—Jo he sortit amb la Marciala.

—Jo…

Va continuar inspeccionant el cos. Coneixia les altres respostes. Ningú no havia vist res. Ningú no havia retingut el detall davant el tot. L’efecte catàrtic de la mort les paralitzava, els col·lapsava els sentits, malgrat que en el transcurs de la guerra qui més qui menys ja s’havia familiaritzat amb els morts.

—Pobra Reme —ho va resumir tot un dels pocs homes presents.

L’únic indici anòmal era el de l’ull i el pòmul. Es va incorporar esbufegant i va donar l’esquena als testimonis per entrar a la casa. Uns anys abans havia tret, gairebé arrossegant-la, la dona ara morta per portar-la a la comissaria després que un client l’hagués denunciat. La porteria estava com la recordava, i l’escala feia la mateixa olor que llavors, de sofregits enganxats per les velles parets. Va pujar al tercer pis i es va trobar amb una dona que l’esperava al replà. No hi havia més llum que la que provenia de l’interior de casa seva, difusa i llòbrega. La dona, d’uns quaranta i molts anys, rostre quadrat, greu, pentinada amb un monyo força atapeït, duia un davantal de quadres per sobre d’un jersei gruixut. Tenia les mans grosses i molt vermelloses, amb penellons evidents. Portava unes espardenyes mig destrossades.

—Bon dia —la va saludar.

—Qui és vostè?

Li va mostrar la credencial.

—No sabia que els havien avisat.

No es va molestar a explicar-l’hi.

—Era la seva veïna?

—Sí, senyor.

—Té la clau del seu pis?

—No, és clar —es va enravenar.

—Què em pot explicar?

—No he sentit res. Els crits del carrer abans de treure el cap. Només això. Quan m’he adonat que era ella, m’he quedat… —Es va posar una mà a la boca.

—Quan la va veure per última vegada?

—Ahir.

—A quina hora?

—A la tarda. Estava molt amoïnada per la seva filla, la Merche.

—Ha desaparegut, ja ho sé.

—Ja no sabia què fer, pobra. —Va encreuar els braços per sota de la seva prominència pectoral—. Ni tampoc on anar. Crec que va anar a la policia al matí, però em consta que no li van fer cas, que ja no hi quedava ningú. Això va ser el que em va dir.

—Creu vostè que la Mercedes se n’ha anat per alguna raó?

—No —va plegar els llavis, allargant-los pels dos costats.

—Era la seva veïna, deu tenir la seva pròpia teoria.

—Miri, aquesta noia… —El gest va esdevenir apesarat, com si li costés o no volgués parlar.

—Continuï.

—Massa homes.

—Era una nena, no?

—Nena? En una guerra ja no hi ha nenes, i sens dubte ella fa molt temps que no ho era, encara que l’edat digués el contrari.

—Així, doncs, li agradaven els pantalons.

—Sí.

—Sortia amb molts…?

—Miri, jo no sóc ningú per jutjar-la, però… —va decidir no comprometre’s—. També és normal, guapa, amb tantes necessitats… Però la Remedios no ho volia veure, estava encegada. Per a ella, la seva filla ho era tot. Una benedicció. Els altres tenim ulls a la cara.

—Es dedicava a la prostitució, la noia?

—No! —va abaixar la veu per afegir—: Almenys que se sàpiga, però… no, no —ara va ser més categòrica—. Tenia el cap ple de pardals, res més. I no parava mai per casa. Jo no sé què feia tot el dia per aquests mons de Déu.

—L’havia vist alguna vegada amb algú?

—A vegades l’acompanyaven nois joves, fins a la cantonada, o fins a la porta del carrer.

—Algun nom?

—No. No els coneixia pas, jo.

—I sap d’algú que sàpiga més coses d’ella, una amiga, una altra veïna…?

—No, ningú. La Remedios tampoc no era de les qui parlava amb tothom. Algunes veïnes no li perdonaven que abans hagués tingut…

—Conec el passat de la Reme, no es preocupi.

—Ah —va ser lacònica.

En Miquel Mascarell va adreçar una mirada cap a l’interior del pis de la dona. No s’hi veia ningú.

—Necessito entrar a casa de la seva veïna.

—Hi pot saltar des de la meva galeria, si vol. —Es va apartar ella immediatament per deixar-lo passar.