2

A l’Hospital Clínic, la desbandada era general. Tots els soldats més o menys útils eren trets d’allà urgentment, potser per fer-los anar a combatre; potser per traslladar-los a l’última resistència, València; potser per dur-los a França. Els que estaven molt malferits tenien dues opcions: quedar-se i afrontar el que pogués passar després de ser capturats, o que els fiquessin com les sardines al barril als transports que encara poguessin quedar per marxar de Barcelona en direcció a la frontera formant llargues cues de resignació. Cap opció no era bona. Totes dues eren tan dolentes com morir-se de gana, de fred o per l’agreujament de les ferides. N’hi havia que eren gairebé nens. La lleva del biberó. La vida els queia al damunt i ells ho miraven tot amb ulls d’incomprensió.

El seu món s’esvaïa.

No va haver d’ensenyar la credencial per entrar a l’hospital ni per dirigir-se als quiròfans. Les persones anaven i venien abstretes en les seves cavil·lacions, alienes als altres. El pitjor que li podia passar era que algú el reconegués i li fes preguntes. Com si ell sabés res de nou.

—La gent es pensa que els policies som a tot arreu —solia dir-se.

El centre mèdic formava un recinte aïllat dins l’enorme voràgine bèl·lica. Els metges que no eren al front es trobaven allà, o a Sant Pau, i no importava gaire que més d’un, i de dos, tinguessin simpaties més o menys secretes o públiques pel bàndol rebel i alçat en armes contra la República. Se’ls necessitava i punt. Les vides civils no duien el color de cap uniforme. Els metges tenien carta blanca.

No havia pensat entrar-hi, l’única cosa que desitjava era tornar a casa, amb la Quimeta. No havia pensat posar-se a buscar una noia que, segurament, s’hauria ficat al llit amb algú, per amor o per escalfor, per necessitat urgent davant la separació o per ansietat física davant el que pogués esdevenir-se. Però així i tot, no costava gaire fer un parell de preguntes, per estar-ne segur, per tranquil·litzar la seva consciència, per sentir que complia el seu deure fins al final.

I de passada parlaria amb algú més o menys assenyat.

En Bartomeu Claret era un metge dels de tota la vida, professional, conscient, sobri. La feina de tots dos els havia fet coincidir en molts casos, de manera que, per damunt del que era habitual, entre ells ja hi havia una amistat i una sinceritat que no requerien altres tripijocs. A vegades, abans de la guerra, solien parlar en algun bar proper, davant d’una tassa de cafè. L’últim cop ho van fer a la tardor, i en lloc de cafè van beure xicoira. Era un home d’uns cinquanta anys, alt, de certa envergadura, pocs cabells i bigoti carregat de tons groguencs a causa del tabac. El va trobar inusualment quiet, recolzat al marc d’una de les finestres que donava al carrer Villarroel.

El metge no es va sorprendre en veure’l.

—Hola, Miquel —li va allargar la mà.

—Com va tot?

—Ja no queda gaire per evacuar, però cada hora compta. Els últims trens aviat sortiran de l’Estació de França en direcció a la frontera. I continuen portant ferits famolencs, morts de fred. Això sense tenir en compte els refugiats que arriben de tot Catalunya. Se sap res?

—No.

—I la teva dona?

—Igual.

—Si està igual és una bona notícia.

—Bé, ja —va fer un gest innocu sense voler entrar en els detalls.

Els últims medicaments per calmar-li el dolor a la Quimeta els hi havia donat ell.

—Tu et quedes, oi? —va preguntar en Bartomeu Claret.

—Ja saps que sí.

—Ella…?

—No ho resistiria.

No va caldre que li recordés que, morir per morir, almenys ell se salvaria. El metge ja no va continuar per aquell camí. Es va enfrontar als seus ulls fugint del cansament. En Miquel Mascarell va deduir que el seu amic devia fer quaranta-vuit hores que estava dempeus.

—He anat a la comissaria.

—Per què?

—Per res.

—La rutina de tants anys?

—Un comiat simbòlic.

—Saps en què ens diferenciem els metges dels policies? —no va esperar cap resposta—. Vosaltres torneu sempre al lloc del delicte, per si se us ha escapat una pista, per fer-hi un cop d’ull final, per morbo. Nosaltres, en canvi, operem, tanquem la ferida i no volem tornar a veure el pacient. Senyal que hem fet bé la feina.

—Tu cures allò que els qui jo atrapo provoquen.

Pel carrer Villarroel pujava una columna de camions de diferents marques i dimensions, amb les lones esteses. I també algun cotxe. Poques persones, encara aplegades a les voreres davant qualsevol novetat, com si haguessin sortit de cop de les mateixes clavegueres, els van contemplar amb aprensió. Una dona va cridar alguna cosa. Un nen va alçar una mà. Es deia que alguns economats ja els estaven assaltant. La desesperació de la fam.

Pràcticament encerclada i enfonsada, Barcelona era la ciutat més aïllada del món.

—Cony, Miquel, quina merda —va dir en Bartomeu Claret—. Per arribar a això no calia que en morissin tants.

No va fer falta que esmentés el seu germà, ni en Roger.

El policia no va voler cedir al seu abatiment.

—Han portat una noia ferida o morta durant les darreres quaranta-vuit hores?

—Estàs treballant? —es va sorprendre el metge.

—No —es va quedar sense saber del cert si mentia—. És per fer-li un favor a una amiga.

—Una noia?

—Quinze anys, gairebé setze, Mercedes Expósito.

—No que jo recordi, però ho puc preguntar.

—T’ho agrairia molt.

Van deixar la finestra a l’uníson i van caminar per un dels llargs passadissos de l’hospital, amb les seves passes ressonant entre les rajoles fredes i blanques que cobrien les parets. En Miquel s’acabava d’adonar que coneixia el cognom de la filla de la Reme. Expósito. Com qualsevol amb un pare desconegut.

Aquella nena morena que l’havia mirat amb tant d’odi l’última vegada que la recordava, mentre s’enduia la seva mare.

—Creus que li pot haver passat res de dolent? —es va interessar en Bartomeu Claret.

—No, però dos dies sense aparèixer per casa fan pensar.

—I si se n’ha anat amb els altres, a la frontera?

—És possible, però improbable.

—Un nòvio soldat, i ella que decideix acompanyar-lo, sense dir res a casa, sabent que no la deixaran marxar sola.

Era una possibilitat com qualsevol altra. La Reme no havia estat la millor mare del món, però tampoc la pitjor. Primer havia estat puta per ofici, després per mantenir la seva filla, finalment…

Treien un soldat sense cames, en una cadira de rodes molt precària, capaç de trencar-se en qualsevol moment. La medalla que duia enganxada a l’uniforme semblava molt nova. Brillava com una lluna plena sobre la nit fosca del seu cos neulit. Pell atapeïda sobre els ossos que la suportaven. Ni els va mirar. Se’l van endur molt de pressa. Ells tampoc no van parlar. Per al metge era el més habitual. Per al policia un sentiment que s’afegia a d’altres a l’altura de la gola, on li era impossible empassar-se’ls. En arribar a un petit lloc de control, no va fer falta que en Bartomeu Claret preguntés res. Va agafar un tauler amb uns quants fulls enganxats per la part de dalt i hi va fer una ullada ràpida.

—Cap Mercedes Expósito.

—Algú sense identificar?

—Un home, gran. Li va caure una paret a sobre aquí a prop, per això el van portar de seguida.

—Què vols dir?

—Res que no sàpigues, Miquel —va ser taxatiu—. Estem en quadre, i cal preocupar-se més dels vius que dels morts. Si algú es mor avui al mig del carrer, el més segur és que es quedi allà mateix, o que l’enretirin cap a un portal o un lloc on no faci nosa, però res més. Gairebé ja no hi ha vehicles que puguin recollir-los. Les ambulàncies són per a la guerra o per als ferits, no pas per als morts.

—Així, doncs, si aquesta noia és morta, pot ser que es trobi a qualsevol lloc, i si no duia documentació…

—Més o menys.

—I a Sant Pau?

—El mateix. On vivia?

—A Gràcia.

—A mig camí entre Sant Pau i el Clínic.

—Ja.

No quedava gaire per dir, tret que parlessin de la guerra, de Barcelona, de l’espera, i cap dels dos no semblava mostrar gaire interès en això. En Bartomeu Claret es devia als seus pacients, i ell…

—Me’n vaig a casa.

—Un petó a la Quimeta.

—De part teva.

Es van donar la mà. Llavors van comprendre que potser no es tornarien a veure mai més.

L’abraçada va ser espontània, i els cops a l’espatlla i l’esquena també. Un petit esclat emocional que els va embolcallar, els va atrapar i els va asserenar fins a conduir-los al relaxament.

Ja no hi va haver res més.

En Miquel Mascarell va enfilar la sortida de l’hospital amb el mateix pas pesat però viu que solia acompanyar-lo sempre, des que l’edat s’havia imposat sobre el seu físic.