29

En veure’l, la cara de la Patro Quintana va canviar de mig a mig. De creure que es tractava de l’Ernest Niubó, que tornava perquè s’havia deixat alguna cosa o per dir-li el que fos, a trobar-se amb el seu inesperat visitant, hi havia un abisme. Va passar del somriure a l’ensurt, i d’aquest a la por, exactament com li havia succeït a la merceria de la senyora Anna. En Miquel Mascarell amb prou feines va tenir temps d’observar-la amb calma, admirar les seves faccions de nena convertida en dona o apreciar la parcial nuesa amb què encara es cobria el cos. La reacció de la jove va ser intentar empènyer-lo i passar pel seu costat, per córrer escales avall, tot i que només duia una bata i unes sabatilles massa grans per als seus peus.

El policia gairebé va cedir davant el seu ímpetu.

—Quieta… —Va aconseguir retenir-la—. Quieta, maleït sigui!

—Deixi’m! —La veu es va convertir en pànic—. Sisplau, deixi’m! Jo no he fet res!

La va retenir per la cintura. Amb el forcejament, la bata es va obrir i la carn que van tocar els seus dits va ser la d’una pell llisa i dura, suau i càlida. Per segona vegada en menys d’un moment va pensar en l’home que la posseïa a canvi de menjar i es va sentir incòmode.

Perquè el va odiar.

—Vols estar quieta? —la va tutejar obligant-la a recular cap a l’interior del pis.

—Cridaré! —el va amenaçar ella.

—Només vull parlar amb tu, no et faré res, no m’obliguis a detenir-te i portar-te arrossegant a comissaria!

Va semblar dissuasiu. Les forces de la Patro Quintana van minvar. Així i tot, ell no va perdre la concentració ni la seva posició de força. Ella era més jove, més àgil. Ja l’havia sorprès a la merceria. El seu únic recurs era el poder que exercia sobre la seva persona i el fet de sentir-se atrapada.

—No, no… —va gemegar la noia doblegant-se sobre si mateixa.

—Et vols calmar? T’estic salvant la vida.

—Vostè no ho entén… —va sanglotar.

En Miquel Mascarell va tancar la porta abans que l’enrenou impulsés altres veïns a voler tafanejar el que estava passant. El pis tenia llum elèctrica, de manera que el rebedor estava il·luminat amb un to vermellós, sobretot perquè incidia en uns cortinatges granats situats a un costat i a l’altre de l’accés al passadís. Enmig d’aquella coloració, la imatge de la Patro tenia un estrany deix de deessa trencada. Amb els cabells negres caiguts per damunt de les espatlles, el rostre mig ocult també per aquests, inclinada cap endavant, tapant-se la nuesa amb la bata, la noia destil·lava una sensació de tendresa que convidava a abraçar-la i protegir-la, i no a interrogar-la i castigar-la. La guerra convertia en antítesi les persones. La guerra i els Ernest Niubó de torn.

Això no obstant, tampoc ell no es va sentir millor pel que sentia.

Feia molts anys que no havia estat tan a prop de ningú tan bonic.

Ni havia tocat una pell com aquella, o havia vist un cos com el seu tan de prop.

—Patro, anem…

—No… —Va moure el cap d’un costat a l’altre, dues, tres vegades.

—He estat amb la María i amb la Raquel.

—Què? —Ara sí que el va mirar, travessada pel desconcert, amb els ulls amarats de llàgrimes i el llavi inferior tremolant.

—Estan bé, però et troben a faltar. No vols tornar a casa teva?

No va respondre. Va tornar a abaixar el cap i va romandre on era, immòbil, amb els peus lleugerament doblegats cap a dins de manera patètica.

En Miquel Mascarell va fer un pas. Dos. La va agafar entre els braços i la va empènyer lleugerament cap a l’interior del pis. La noia es va deixar dur, sense oposar resistència. Al final del passadís, molt curt, es trobava la sala que havia vist a través de les dues finestres del pati. No hi havia cap moble. A través d’una altra porta mig oberta va veure una habitació, un llit gran amb llençols i mantes regirades, i una taula braser. La Patro devia fer vida allà dins, ben calentona, cremant totes les seves hores mortes, esperant, esperant, esperant.

El policia no va deixar d’arrossegar-la fins que van entrar allà i va tancar també aquella porta.

Llavors la va deixar anar.

Volia abraçar-la, demanar-li que plorés, que buidés el pap, però la va deixar anar.

Va recordar la foto de la Mercedes Expósito, la seva joventut, gairebé la mateixa que la de la Patro.

—Només vull parlar amb tu, res més —es va esforçar perquè la seva veu sonés de la manera més amistosa possible.

—Jo no sé res.

—Ho saps tot, Patro, i des que en Niubó ha estat aquí, molt més.

—Ell només em cuida. —El va mirar amb ràbia.

—Vinga, seu.

El va obeir. Es va asseure a la cadira, l’única cadira, davant de la taula braser, però sense introduir les cames sota les estovalles. En Miquel Mascarell ja només podia seure al llit, i no va voler. Es va estimar més continuar bloquejant la porta de l’habitació. La Patro Quintana es va agafar la part superior de la bata amb la mà dreta i se la va tancar. Amb l’esquerra es va enretirar els cabells de la cara i es va fregar els ulls. Brillaven com espurnes.

I eren torbadors.

—La Merche era la teva amiga, per l’amor de Déu —va dir el seu visitant.

Ella es va empassar la saliva.

—És morta, i també la seva mare! No t’ho ha dit en Niubó?

Va assentir amb el cap, a càmera lenta.

—Va ser ell?

—El senyor Ernest? —Va arrugar les faccions—. No!

—En Jaume Cortacans?

L’esbufec de sarcasme va amagar la seva amargor sota una capa de cinisme. Va tornar de seguida al patetisme i va abaixar el cap, decidida a refugiar-se en si mateixa.

En Miquel Mascarell sabia que podia perdre-la.

—Són dues morts, no te’n pots escapar, d’això.

—Jo també seré morta si…

—No, no ho seràs. Et protegeixi o no en Niubó, t’agradi o no en Jaume Cortacans, no ho seràs. Encara ets una nena, per l’amor de Déu! Pensa en les teves germanes!

—Vostè no entén res.

—Ajuda’m a entendre-ho.

—Com s’ho farà?

—Tens una oportunitat, no la desaprofitis.

—Només la tinc amb el senyor Ernest —va pronunciar el seu nom amb devoció—. La guerra ja s’ha acabat. Sé que ell es farà càrrec de mi perquè jo pugui tenir cura de les meves germanes. És tot el que m’importa.

—I en Jaume?

—No pot. —Va fer un gest d’indiferència.

—Què és el que no pot fer?

—És esguerrat, i hi ha el seu pare… —El gest es va transformar en amargor—. Ell no suportarà el que ve a partir d’ara. A mi tant me fa qui mani, però a en Jaume no.

—Saps qui va matar la Merche?

—La Merche sortia amb molts.

—No és veritat. Et va conèixer a tu i va canviar.

—Així, doncs, és culpa meva?

—Si no em dius el que saps, sí.

—El senyor Ernest m’ha dit que vostè és boig, que ja no queda ningú amb un càrrec a Barcelona, que és un solitari que persegueix els últims fantasmes del passat.

—També t’ha dit que a la teva amiga la van colpejar i la van violar fins a rebentar-la, i que va morir dessagnada?

No volia ser cruel, però ho va dir amb la intenció de ferir.

I la va ferir.

El rostre se li va tenyir de pur horror.

—T’ho ha dit, Patro?

—No —va xiuxiuejar sense alè.

—Llavors, maleït sigui!, vols parlar?

El crit el va espantar gairebé tant com a ella, ja que va ser un esclat de fúria, una explosió amb prou feines controlada. Va obrir i tancar les mans en un gest d’impotència, va fer un pas fins a quedar gairebé situat damunt seu. La Patro Quintana va estar a punt d’alçar la mà esquerra per protegir-se. Un gest que equivalia a una declaració de principis.

Una vida sent la colpejada.

Instint de supervivència.

En veure que no arribava cap cop, el va replicar en la mateixa mesura.

—No puc parlar perquè no sé res! És que no ho entén? No sé res, res! Deixi’m en pau, sisplau! Vagi-se’n!

Ara sí que ho va aconseguir. Es va incorporar amb l’últim crit i va carregar contra ell amb tot el seu cos, com a la merceria. No era gaire corpulenta, no era gaire forta, però era molt jove i àgil. En Miquel Mascarell va xocar contra la paret. L’única cosa que va poder subjectar amb la seva mà estesa va ser la bata de la noia. I ella va prescindir completament de la seva protecció.

Va obrir la porta i va sortir de l’habitació.

Quan va aconseguir reaccionar i seguir-la, ja no estava a la vista.

La seva primera idea va ser anar al rebedor, en direcció a la porta del pis. Però en sentir el soroll d’una finestra obrint-se just en sentit contrari, va canviar de parer. Es va encaminar cap a la sala i la va trobar allà, amb la cama dreta passada per damunt de l’ampit, nua, cavalcant entre dos mons.

La vida i la mort.

—Patro!

—Vagi-se’n o em tiro! —el va amenaçar.

—T’has tornat boja?

Es va inclinar cap a l’altra banda i va alçar el peu amb què encara es mantenia al terra de la sala.

—Tu no vols morir!

—Llavors vagi-se’n, sisplau.

—A qui vols protegir?

—A ningú! —va cridar amb totes les seves forces—. Només vull que em deixi en pau! Vagi-se’n, vagi-se’n, vagi-se’n!

—Per què no m’ajudes?

—Perquè jo sóc viva i la Merche no! Ho entén? S’ha acabat tot, la guerra… tot! En tinc prou amb el senyor Ernest! Els seus amics…!

—Quins amics? —va preguntar en veure que callava de sobte.

Es va abalançar més i més cap a l’altra banda.

La llum el tocava de ple als ulls i a ella la cobria i la banyava d’esplendor. Els seus divuit anys eren un luxe, un crit, el despertar dels sentits. No importava gaire el seu esperit trencat, l’esvalotament dels cabells, la tremolor del seu cos i les llàgrimes dels ulls envermellits. El pit era vigorós, ferm; el triangle púbic, un oceà negre i espès. Tenia els peus molt bonics.

La seva carn era rosada.

En Miquel Mascarell se la va imaginar al dipòsit de cadàvers, amb la Merche, i tan destrossada per la caiguda com ho estava la Reme.

No arribaria mai al seu costat per agafar-la. No era tan ràpid.

I la Patro estava histèrica.

Sens dubte, saltaria.

—Molt bé —es va rendir el policia—. Molt bé.

Va alçar les dues mans.

La noia no va fer ni va dir res més.

—Me’n vaig —va dir ell.

Va fer un primer pas, d’esquena a la porta, i un segon, mirant-la per última vegada. Fins al tercer no es va girar per enfilar el passadís. Més que ira sentia frustració. Potser no era l’únic cas que no resoldria, però sí l’últim.

Quan va obrir la porta del pis, va sentir la seva veu des de la sala:

—No provi d’enganyar-me fent veure que se’n va! Em quedaré aquí fins que el vegi sortir al carrer!

En Miquel Mascarell va sortir al replà, va tancar la porta i va començar a baixar l’escala.