30

En sortir del vestíbul de l’edifici, va mirar enlaire. La meitat del cos nu de la Patro continuava abocat al precipici, quatre pisos més amunt. Va creuar cap a l’altra banda, tot i que el carrer era estret, a fi i efecte que ella el veiés.

Si volia tornar a parlar amb la noia, necessitaria tirar la porta a terra.

Els seus ulls es van trobar.

Abans que l’amiga de la Merche reculés i abandonés la seva posició, a cavall del buit i de la protecció del pis on s’amagava del món, va semblar que transcorria una eternitat. Quan va haver desaparegut de la seva vista, la finestra es va tancar.

En aquell mateix instant, un núvol va tapar el sol.

En Miquel Mascarell va sentir una onada de fred. Es va apujar les solapes de l’abric i va introduir les dues mans a les butxaques. En una va tocar la fotografia de la filla de la Reme, al costat de la carta inacabada d’en Roger i el mapa de la seva tomba. A l’altra, el menjar que portaria a la Quimeta, la llauna de tonyina, la meitat del pernil adobat i mig paquet de galetes.

Podien matar-lo per robar-li allò.

Va vacil·lar, sense saber si tornar a pujar o no. Podia gastar una bala al pany, però mai no aconseguiria aturar-la. I no la volia veure morir, ni que el seu cos servís de morbosa curiositat a ningú. Una altra possibilitat era que la portera tingués una còpia de les seves claus. Pujar, obrir la porta a poc a poc, sorprendre-la…

Però no pas ara.

Ella devia estar observant-lo des de la finestra.

Va enfilar carrer amunt, cap a Trafalgar, abstret en els seus pensaments. Les darreres pistes quedaven circumscrites a en Pasqual Cortacans i a l’Ernest Niubó. Ell i «els seus amics».

La Patro Quintana ho havia dit.

Els amics.

Ni en Cortacans ni en Niubó no parlarien. Per a ells tornaven els temps de prosperitat. Fi de la guerra. Màscares fora. No calia ser gaire llest per deduir-ho.

I la Patro…

Va girar a la cantonada de Trafalgar cap a l’esquerra, però la remor d’unes veus, procedents de l’altre costat, una mica més enllà de la cantonada dreta, van fer que s’aturés.

Un grup de persones envoltaven un cos ajagut a terra.

Instintivament va recordar la Reme.

Des de la breu distància, entre els cossos i les cames dels curiosos, que parlaven en veu baixa sense atrevir-se a trencar l’aire que els embolcallava, va veure aquella forma derrotada.

El seu abric negre.

El barret caigut a un costat.

Li va costar entendre-ho, reaccionar i moure’s cap allà. Li va costar perquè no s’ho esperava, perquè caminava immers en les seves cavil·lacions, ple del patetisme i la figura de la Patro Quintana. S’imaginava l’Ernest Niubó anant cap a casa seva, cap a la seva mentida, somiant el final de la guerra i el començament de la seva pau amb la noia, la seva altra veritat.

L’Ernest Niubó.

Estava situat de bocaterrosa, amb les mans esteses cap amunt i el cap girat sobre el costat esquerre. Havia mort amb els ulls oberts, i la seva expressió era d’absoluta incomprensió, com si en el segon final, en percebre la seva fi, s’hagués quedat estupefacte. La taca vermella de l’esquena, allà on el ganivet li acabava de travessar el cor, era visible des de qualsevol distància propera al cadàver. La sang rajava a poc a poc.

—Pobre senyor —xiuxiuejava una veu.

—Quan acabarà això, tanta venjança, tanta…? —es va quedar a mitja protesta una altra.

Un home es va apropar per l’altra banda, va mirar el barret amb ulls àvids, i en acabat els presents al voltant del mort. Va calcular quant li costaria ajupir-se, agafar-lo i arrencar a córrer. Va decidir esperar.

—Algú ha vist res? —va preguntar en Miquel Mascarell.

Primer no hi va haver cap resposta.

En mostrar-los l’acreditació com a agent de la llei, es van remoure.

Ningú no va dir res.

—Qui ha estat el primer o la primera a arribar?

—Jo —va anunciar una dona—, però ja fa uns quants minuts.

—Què me’n pot dir?

—Res —va ser contundent—. Sortia de casa meva, allà —va assenyalar un portal, a uns cinc metres—, i ja l’he vist a terra, immòbil. Llavors han aparegut aquests dos senyors —va assenyalar amb el dit una parella d’ancians de rostre cendrós.

Ja ningú no cridava en veure un mort als carrers.

—Qui l’ha mort ha esperat que no hi hagués ningú a la vista, és evident —va manifestar una altra dona.

—El seguia, segur, esperant la seva oportunitat —es va animar a parlar una altra.

En Miquel Mascarell es va estremir.

«El seguia, segur».

Si el responsable d’allò havia seguit l’Ernest Niubó des de casa seva fins a l’amagatall de la Patro, també l’havia seguit a ell. Una doble persecució.

Es va estremir per segona vegada.

Perquè això significava que l’objectiu inicial no era en Niubó, sinó…

—La Patro! —va exhalar.

L’havien mort en sortir del seu pis secret, el niu d’amor que compartia amb la noia, mentre ell parlava amb ella sense èxit i es retirava sota l’amenaça de saltar per la finestra. Per tant, l’assassí…

Continuava allà.

El seu objectiu era ella.

I després probablement ell, ja que l’assassí ignorava el que la noia li havia pogut explicar.

En Miquel Mascarell va arrencar a córrer, de retorn a la casa del carrer Lluís el Piadós.

I va córrer com feia anys que no corria.

Traient el fetge per la boca.

Va recórrer la distància en un temps que li va semblar excessiu, ja que durant el trajecte s’ho va imaginar tot, l’assassí apostat al mateix tram de l’escala on havia esperat que el conserver marxés, l’assassí al carrer esperant veure’l sortir, l’assassí…

Qui?

En tot cas, sabia que podia ser massa tard, massa tard, massa tard.

Quan es va precipitar sobre la boca fosca del portal, ja suava, de por, i el fred s’entestava a engarrotar-li els músculs. Es va trobar amb la portera escombrant el terra, exactament igual que uns moments abans, en abandonar l’edifici. Amb prou feines es va aturar.

—Ha entrat algú després que sortís jo, un desconegut…?

—Sí —va dir la dona—. Un home…

Va deixar de córrer. Havia de pensar de pressa, i no era senzill.

—Té claus dels pisos?

—D’alguns. Els veïns que…

—Té les del segon primera?

—Sí, però…

Va tornar a interrompre-la.

—Doni-me-les, és una emergència.

—Però jo no puc…

La credencial va ser menys efectiva que la pistola, que va empunyar amb la mà dreta.

—Ai, Déu meu! —La dona semblava a punt de desmaiar-se.

—Sisplau, senyora, hi ha una vida en joc! —la va apressar.

La portera no va deixar l’escombra. Va arrencar a córrer cap al seu habitatge, es va introduir per la porta oberta i no va haver de fer gairebé res més. Les claus de l’escala, els terrats i els pisos que dipositaven la seva confiança en ella per al que calgués es trobaven en un petit prestatge, a l’esquerra. Va despenjar un petit manat format per tres claus i l’hi va lliurar amb un últim constrenyiment.

—El senyor Niubó és molt bona persona, jo li netejo el pis i no em fico…

En Miquel Mascarell ja no era allà.

Eren quatre trams d’escala. La correguda del carrer Trafalgar fins allà havia estat frenètica. Però l’ascensió ho era més. Panteixava a l’entresòl, esbufegava al principal, amb prou feines podia respirar al primer i va coronar el segon pis sense alè i amb una forta pressió al pit, si bé aquesta era més aviat deguda al vertigen de la situació que no pas al risc d’un infart.

Duia les claus del pis a la mà esquerra i la pistola a la dreta.

No va arribar fins a la porta.

Els va veure per la finestra del replà que donava al pati, la mateixa que ell havia deixat entreoberta. A poc més de tres metres, visibles a través de l’altra finestra, a la sala del pis d’en Niubó en el qual es refugiava la Patro Quintana, ella i un home forcejaven tot anant d’un costat a l’altre.

En Miquel Mascarell va comprendre que mai no aconseguiria obrir la porta, arribar fins on eren ells i impedir que la matés, perquè l’home ja tenia les mans posades al coll de la noia, i no la deixava anar malgrat els esforços desesperats d’ella per alliberar-se’n, al límit de les seves forces.

Va obrir una mica més la finestra del replà i va alçar l’arma.

Dues bales.

Dos cossos bellugant-se a uns quants metres i ell exhaust, atordit, panteixant i duent la imprecisió al pols.

Es va aguantar la respiració com va poder.

Fins que, de sobte, ells van deixar de moure’s i la Patro es va rendir.

Llavors, una fracció de segon abans de disparar, l’assassí va alçar el cap i va semblar que el mirava.

En Fernando.

El gos de presa d’en Pasqual Cortacans.

El tret d’en Miquel Mascarell va fer que el vidre del finestral que donava al celobert saltés fet miques i el cap de l’assassí esclatés parcialment, bo i omplint-se d’un núvol vermell que va flotar durant una altra fracció de segon a l’aire abans que ell i la Patro caiguessin a terra.