9

Les claus del pis eren en una butxaca de l’abric de la Reme, i l’abric, penjat d’un clau al rebedor, d’esquena a la porta. Les va passar al seu i les va guardar a la de la dreta, amb el diari doblegat, per no fer malbé la fotografia de la Mercedes Expósito, que ara li pesava i el cridava com un eco perdut al llarg del seu cap.

Va sortir en silenci, pensarós. La veïna de la porta del davant ja no era al replà. Va mirar amunt i avall de l’escala i va optar per la planta superior. Valia més pujar-ne un altre ara i baixar la resta que no pas baixar una planta i després haver de pujar-ne dues. Tres anys menjant de racionament, i cada vegada pitjor, no auguraven la millor de les resistències físiques. Els vint-i-un esglaons, comptats un per un, el van fer panteixar gairebé tant com la pujada de les tres plantes una estona abans. Primer va trucar a la porta de la dreta. Dos cops. A continuació va fer el mateix amb la de l’esquerra. Dos cops més. No va obrir ningú i es va esmunyir parsimoniosament fins al segon pis. El seu tercer intent va tenir el mateix èxit que els dos de dalt.

Al quart, la porta situada immediatament per sota de la de la Reme i la seva filla, va obrir una dona molt carregada d’anys, més de setanta, potser vuitanta. Era diminuta, com gairebé totes les dones grans, i la seva pell de pergamí formava una màscara blanquinosa enmig de la perpètua penombra que ho envaïa tot i per damunt del seu cos endolat de cap a peus. El seu aspecte era afable.

—Bon dia, senyora —li va desitjar.

I va acompanyar el gest ensenyant-li la credencial d’inspector de policia.

—Sí? —va vacil·lar ella, sense arribar a comprendre de què anava la cosa.

—Inspector Mascarell, Miquel Mascarell.

La reacció de la dona va ser desconcertant.

Es va posar a plorar.

—Senyora… —no va saber què dir ell.

—Perdoni, és que el meu marit, al cel sigui… era sereno, sap?

No hi va trobar la més mínima associació, però tampoc no es va mostrar perplex o groller.

—Estic investigant el que li ha passat a la seva veïna.

—Quina veïna?

—La senyora Reme, la que viu damunt seu.

—Què li ha passat?

No l’hi volia explicar. Camí tancat. Va buscar la manera de retirar-se elegantment, però va tenir la seva quota de sort. Primer va sentir la veu, procedent de l’escala.

—Àvia! Què fa?

Va girar el cap i es va trobar amb una jove d’uns vint anys, potser un de menys, potser un de més. Duia un abric de color castany que probablement ja havia pertangut a la seva mare o a una germana gran. Era molt prima i tenia els cabells recollits amb pinces, de manera que les faccions del seu rostre semblaven encara més neulides. Quan la noia va arribar al replà es va ficar al pis, com si el visitant intentés esmunyir-se a dins.

—Adelina, aquest senyor… —va intentar explicar-se l’anciana.

—Què vol?

Estava molt pàl·lida.

—… és policia —va acabar de dir la seva àvia.

En Miquel Mascarell li va mostrar la credencial.

—És per allò de la senyora Remedios? —va preguntar la nouvinguda.

—Sí.

—Qui els ha avisat?

—Era amiga meva. He vingut a veure-la per un assumpte relatiu a la seva filla Merche.

Es va produir un silenci amb prou feines instaurat.

—Què passa, Adelina?

—Res, àvia. Entri a dins, que és al mig del corrent i si es refreda estem ben arreglats —la va apressar la seva néta.

Va fer una cosa més: la va empènyer amb suau fermesa cap a l’interior de la casa. La dona no hi va oposar la més petita resistència. Allò del refredat havia estat determinant. Un cop sols, l’Adelina va ajustar la porta.

—Escolti, això de la senyora Remedios ha estat… —Es va posar una mà a la boca, a punt de posar-se a plorar.

—Ha vist o ha sentit res, vostè?

—No, he sortit a veure com estaven les coses, si havien portat menjar, i ara mateix he vist el cos al carrer. Déu meu… —Es va estremir—. Sap què ha passat? Diuen que s’ha tirat pel balcó.

—Vostè ho creu?

—Si crec què?

—Que s’ha suïcidat.

La pregunta va actuar com una lleu bufetada.

—No ho sé —va admetre—. Però en aquests dies…

—Coneixia bé la senyora Remedios?

—Bé, era la veïna del pis de sobre.

—Però la coneixia bé?

—No sé què dir-li. Ningú no coneix bé els altres, no? Era una dona poc parladora, reservada, amb un punt d’amargor a causa del seu passat.

—Sabia a què s’havia dedicat?

—Sí.

—I?

—Era la seva vida. —Va arronsar les espatlles—. Suposo que a altres veïnes els devia semblar malament. Sobretot a les més grans.

—Un criteri modern.

—El meu? Sí.

—De què vivien ella i la seva filla?

—Del que podien. La senyora Remedios netejava cases, si bé darrerament…

—On?

—No ho sé.

—Hi pujaven homes a dalt?

—Ara ja no, l’hi asseguro. Això s’hauria sabut. I, a més, ella ja era molt gran. Tot i que per la seva filla hauria estat capaç de fer-ho.

—L’estimava molt?

—A vostè què li sembla? —Va encreuar els braços.

—Una noia molt guapa.

—Guapíssima.

—Què me’n pot dir, d’ella?

—Amb prou feines la veig.

—No són amigues?

—No. —Va ser categòrica—. Hi ha massa anys de diferència entre nosaltres per tenir coses en comú. Si ens trobem aquí, a l’escala, ens saludem, intercanviem unes paraules i ja està. L’única cosa que sé d’ella és el que es diu pels rumors, els comentaris… I aquestes coses solen sortir sempre de les males llengües. —Va fer un gest d’empipament.

—Què es diu?

—Doncs, les coses típiques, que va pel mal camí, com la seva mare anys enrere.

—Llavors algú la deu haver vist acompanyada.

—No ho sé. —Ara el gest va ser d’indiferència—. A vegades les guapes neixen amb una mena de maledicció.

Va sospirar i va deixar el visitant en suspens. L’inspector va saber captar a temps la intenció, el neguit, la rancúnia abans que ella plegués novament les veles del seu ressentiment. No parlava solament de la Mercedes Expósito. Parlava del món en general, de la divisió entre tenir i no tenir. La seva veïna de dalt era una rosa que s’obria a la vida.

A ella, la vida li donava les espines.

—Sap d’algú que la conegui bé?

—Per què?

—La Mercedes ha desaparegut.

—Ah, sí? —Va fer uns ulls com unes taronges.

—Fa tres nits que no passa per casa —va assenyalar el pis superior.

—No sabia…

—Coneix algú?

—L’Oriol —va dir ràpidament.

—Qui és l’Oriol?

—El noi de la carbonera, la senyora Marianna, pujant carrer amunt, la segona cantonada a la dreta. Alguna vegada he sentit dir que són o van ser mig nòvios, o si més no que ell va perdre el seny per ella, però això…

—Què?

—Més d’un a l’escala també la repassa amb la mirada, sense estar-se de res, cada vegada que la veu.

—I ella, és coqueta?

—És clar. —Va relaxar els llavis cap als costats—. Jove, simpàtica… Sempre riu. I en aquests dies algú que rigui és molt estrany, no troba?

Va assentir amb el cap. Va començar a pujar més gent per l’escala, parlant a crits. Les veïnes ja tornaven als seus pisos després d’haver estat al carrer, al costat del cos de la Reme, formant part de l’escena a primera fila. En Miquel Mascarell no tenia més preguntes, però va restar uns segons quiet, per si captava alguna cosa interessant. En veure’l al replà amb l’Adelina, les veus es van trencar.

—És policia —va aclarir ràpid—. Investiga la mort de la senyora Remedios. Sabien que la seva filla, la Merche, ha desaparegut?

—No! —Es va posar una mà a la boca la primera.

—Si és que en aquests dies…! —es va escandalitzar la segona.

Es van aturar al replà i a ell li va semblar que era el moment de retirar-se. Una conversa a tres bandes era difícil, però encara més un interrogatori. I amb dones afectades.

—Bon dia —es va acomiadar de totes elles. I adreçant-se a l’Adelina va afegir—: Gràcies per la seva ajuda.