31

El tret va ser sec, va trencar el silenci i va esclatar d’un costat a l’altre amb un ressò esmorteït, que va ofegar l’estrèpit dels vidres caient cap a l’interior del pis. Un petard de Sant Joan al gener. Mentre algunes portes s’obrien i les primeres veus s’enlairaven en espiral per l’escala, el policia es va repenjar al marc de la finestra per no caure a terra.

Tenia els ulls plens de llumetes.

Un tret.

Amb sort, aprofitant la seva única oportunitat.

Sorprenent.

—Què ha passat?

—Què ha estat això?

La primera persona que va arribar al replà es va aturar de seguida en veure l’arma. Instintivament va alçar les mans. Era un home d’uns cinquanta anys, amb el rostre travessat per alguna malaltia, ja que semblava més un cadàver ambulant que no pas un ésser humà. La segona persona, procedent del pis superior, es va posar les mans a la boca i va ofegar un crit. La tercera va ser la portera, que havia pujat darrere seu després de donar-li les claus.

—Senyora Carme!, què passa? —va xisclar una segona dona.

En Miquel Mascarell es va guardar la pistola. Va treure un cop més la credencial i la va alçar per damunt del seu cap.

—Tornin cadascú a casa seva! —va ordenar amb veu de comandament—. Això és feina de la policia! No ha passat res!, ho han entès? Res!

—Però el tret…

Va ser una insistència inútil. L’home es va trobar amb la mirada del representant de la llei i amb això n’hi va haver prou. En Miquel Mascarell se sentia molt cansat, però també irritat.

Quedava la Patro.

Potser, malgrat tot, ja era morta.

—Tornin a casa seva! —va cridar.

La desbandada va ser general. La senyora Carme, la portera, va ser l’última a desaparèixer. Quan es va quedar sol va mirar les tres claus al palmell de la mà, una de molt grossa, enorme, i dues de més petites. Va respirar profundament, intentant dominar el dolor al pit, i va tancar els ulls per vèncer aquell arc de sant Martí multicolor que els hi enlluernava. El preu de la correguda, la pujada de les escales i la tensió li passaven factura, i fins i tot va pensar dintre seu que seria una incongruència monumental morir-se allà amb el cor trencat.

—Ets un aprensiu —va buscar el seu propi alè.

Va arribar a la porta del pis i va provar d’entrar-hi amb una de les dues claus petites. No era la bona. Ho va intentar amb la segona. Això li va fer exhibir una ganyota burleta. Marcat pel destí. Quan es va introduir a la casa va tancar sense fer soroll i llavors, per pura precaució, es va guardar les claus a la butxaca dels pantalons i va agafar novament l’arma reglamentària.

No va haver d’utilitzar-la.

En Fernando i la Patro Quintana eren al terra de la sala, l’una sobre l’altre, tots dos de panxa enlaire. L’home tenia el front esborrat de les seves faccions i la part superior del crani estellada. El tret havia estat net, precís. Sens dubte era una ostentació de bona sort. La noia continuava portant la mateixa bata, oberta un cop més per la baralla i la caiguda, de manera que la seva nuesa era de nou una provocació.

Estava començant a cansar-se de veure-la així, per més que fos un regal dels ulls.

Es va ajupir i la va tapar.

Després li va posar la mà al coll.

Li va trobar el pols.

I va respirar alleujat.

Va tenir la temptació de deixar-se anar al seu costat, descansar uns minuts, però la va vèncer. Es va incorporar i la primera cosa que va fer va ser separar-la del seu assassí frustrat. En va tenir prou d’agafar-la pels turmells i estirar-la, per la banda oposada a la dels vidres que cobrien el terra, al peu de la finestra trencada pel tret. Quan ho va haver fet, va continuar arrossegant-la fins a l’habitació. Més complicat va ser pujar-la al llit. Ho va fer en dues tandes, primer la part superior del cos, seguidament la inferior. Quan ho va haver aconseguit va seure al seu costat, assegurant-se que la bata continuava estant tancada, i es va reequilibrar de nou. Al cap d’un parell de minuts va comprovar-li el pols per assegurar-se que encara era viva, es va incorporar i va buscar la cuina. Va tornar al costat de la jove amb un petit drap mullat amb aigua.

Després de passar-l’hi un parell de cops pel front i un pels llavis, ella va moure el cap, va sortir de la seva catarsi i va parpellejar. La marca de les mans d’en Fernando era visible al seu coll. Una taca fosca, vermellosa, que aviat seria un collaret moradenc i un record que el temps s’encarregaria d’esvair.

La Patro Quintana va exhalar un gemec.

—Tranquil·la —li va xiuxiuejar ell.

La veu va fer que tornés en si molt més de pressa. Els primers parpelleigs havien estat reflexos. Amb l’últim va obrir els ulls i els va dipositar en ell per primera vegada.

El va reconèixer.

—Oh, no! —Va fer el gest de saltar cap a l’altra banda.

En Miquel Mascarell la va aturar amb fermesa, però sense violència.

—Vinga, Patro —li va aconsellar—. Calma’t.

—Què ha…? —Tot d’un plegat va semblar que recordava alguna cosa.

Es va posar una mà al coll i els ulls se li van dilatar completament.

—Ja ha passat —va dir ell.

Va tremolar com una fulla, i en mirar al seu voltant es va fixar en la porta.

El cadàver d’en Fernando, sobre el bassal de la seva pròpia sang, era visible des d’allà.

—Déu meu! —va gemegar aterrida.

—Ja no et podrà fer mal.

—És…?

—Mort, sí.

Ara el va mirar d’una altra manera. La barreja de por i fúria va ser escombrada per una altra d’incomprensió i sorpresa.

—Uns segons més i hauries estat tu qui hauria mort —va ser mordaç.

—No, no… —Va començar a plorar, a punt de posar-se histèrica.

En Miquel Mascarell li va agafar les dues mans. La va obligar a mirar-lo.

—Respira.

—No… puc…

—Respira. Estàs fora de perill. Ja ha passat tot, d’acord?

Ella va assentir amb el cap, però sense gaire convenciment. Els seus ulls continuaven orlats per aquell punt de bogeria. El cos d’en Fernando era alguna cosa més que un testimoni.

—Ha trucat a la porta, he preguntat qui era, sense obrir. Sabia que no era vostè perquè acabava de veure’l girar a la cantonada feia uns segons i no podia haver tornat tan de pressa… M’ha dit que venia de part del senyor Ernest, he obert i…

—Relaxa’t.

—Vostè… com sabia…?

—Ara no parlis —li va aconsellar—. Queda’t aquí.

—Però…

—Hi ha temps. Primer cal que et refacis.

—On va? —va voler retenir-lo.

—No me n’aniré, tranquil·la. Vaig a escorcollar-lo. Reposa uns minuts, entesos? —L’habitació continuava sent càlida gràcies a la presència de la taula braser—. Aquí s’hi està prou bé, però valdria més que et vestissis.

La Patro va fer que sí amb el cap.

—Així m’agrada. —Va sospirar el policia.

Es va aixecar del llit i va sortir de l’habitació. Va tancar la porta darrere seu. La primera cosa que va fer va ser anar fins a la porta del pis, per tancar-la amb clau, per si de cas a la Patro se li acudia fugir novament. Més relaxat, ja recuperat del seu excés, va tornar a la sala i es va agenollar al costat del cadàver de l’home d’en Pasqual Cortacans. El va contemplar amb una barreja de menyspreu i fàstic. L’escorcoll va ser minuciós, però ràpid. El ganivet amb què havia assassinat l’Ernest Niubó era en una de les butxaques. Una navalla de les que es plegaven ficant la fulla en una ranura del mànec, com les dels bandolers. La documentació era mínima: Fernando del Collazo i Pérez. Res més. Cap carnet, cap altra acreditació, res que el vinculés amb entitats, partits, empreses…

—Ja no pots parlar, oi?

Cas tancat.

La connexió amb els Cortacans moria amb ell.

I les peces encara no encaixaven.

Li va treure les sabates, per si hi duia alguna cosa. Li va palpar el cos, sota la roba, fins a assegurar-se que estava net. En acabar l’escorcoll es va incorporar i es va dirigir a la finestra de la sala que donava al carrer, la mateixa per la qual la Patro havia mostrat la seva intenció de saltar per obligar-lo a marxar.

Semblava com si hagués passat una eternitat.

Va treure el cap per la finestra.

Des d’allà no es veia l’altra escena, la del carrer Trafalgar, el cos de l’Ernest Niubó i la rotllana de testimonis paralitzats.

No en parlava mai amb la Quimeta, de la seva feina. La deixava a la comissaria, al carrer. El seu món era un altre. Aquesta vegada, sense saber gaire bé per què, desitjava esbravar-se amb ella, explicar-li que el seu marit es resistia a rendir-se i caminava d’un lloc a l’altre de Barcelona, amb Franco a les portes, salvant la vida de joves dissolutes i matant assassins irredempts.

L’últim heroi.

Ell.

Necessitava tant una carícia i una paraula d’amor.

Va tancar la finestra i va caminar lentament fins a l’habitació de la Patro. Va trucar amb els artells, sense fer soroll.

—Estàs visible?

—Sí, passi.

Va obrir la porta i se la va trobar. S’havia vestit molt de pressa, però no s’havia pentinat ni arreglat la cara, de manera que la seva bellesa juvenil li va semblar un crit salvatge, un cant desesperat. Duia un vestit senzill de color gris, amb un cinturó negre, mitges i sabates gruixudes. Estava asseguda al llit, mirant a terra, amb les mans juntes damunt la falda.

No va alçar els ulls ni tan sols quan ell va seure al seu costat.

Però sí que es va estremir quan en Miquel Mascarell va posar una mà sobre les seves i les hi va pressionar, en un gest d’escalf i humanitat.

Un gest paternal.