33

S’havia fet molt tard, massa. Van sortir de l’habitació quan el dia ja declinava, camí de la foscor. El cadàver d’en Fernando presidia la sala amb el bassal de sang sota el cap. Semblava una catifa. Sense cara era molt més desagradable. Potser per això la Patro va desviar la mirada.

En Miquel Mascarell, no.

Era el primer home que matava al llarg la seva vida policíaca.

I havia gastat en ell una de les seves dues bales.

Si arribava el pitjor, la que quedava era per a la Quimeta.

El fred de l’exterior penetrava a través de la finestra destrossada, que donava al celobert. La noia va tremolar perquè l’habitació d’on sortien estava molt caldejada gràcies al braser. Tots dos van enfilar el passadís, la porta del pis, i després l’escala, en direcció al carrer.

El va sorprendre no trobar veïns a l’aguait, a l’espera de notícies. Però havien estat molta estona parlant després del tret, de manera que probablement es devien haver cansat d’esperar. La portera tampoc no estava a la vista. Va vacil·lar amb les claus a la mà. Si les hi tornava, ella no perdria ni un segon a pujar i trobar-se el mort. Si se les emportava…

Potser podria parlar amb en Bartomeu Claret, explicar-li el que havia passat.

Es va guardar les claus a la butxaca dreta de l’abric, amb el menjar.

En sortir al carrer va agafar la Patro pel braç, mig com a protecció mig com a prevenció. No va pujar Lluís el Piadós amunt, perquè en arribar a Trafalgar ella veuria el cos de l’Ernest Niubó encara estès al terra de la cantonada de la dreta. Va preferir baixar fins a la plaça de Sant Pere, caminar un tros pel carrer de Sant Pere Més Alt i pujar de nou pel passatge de Sert fins a arribar al carrer Bruc. Això significava fer una volta absurda, ja que des de Trafalgar s’agafava Girona directament. Això no obstant, la Patro no va dir res. El seguia i punt. Probablement ni tan sols s’adonava d’on era o el que feia, encara sota els efectes del xoc anterior, el fet d’haver estat a punt de ser assassinada, la notícia que el seu senyor Ernest havia mort…

Tenien un breu camí junts fins al pis de la noia.

Van trigar una mica a parlar.

I va ser la Patro qui va trencar el silenci.

—El senyor Ernest té dona —va ser com si ho reflexionés en veu alta.

—I un fill amagat, ja ho saps.

—Sí —va admetre—. Abans li he comentat que no l’he vist aquest cap de setmana a causa d’això. L’han cridat per anar a engegar trets, tot i que és una criatura.

—En Jaume Cortacans volia anar a la guerra i no va poder. Un exnòvio de la Merche, també. El d’en Niubó no vol i s’amaga. A vegades les coses són estranyes. Uns republicans, l’altre facciós.

—Només covard.

—T’ho va dir ell?

—Sí, però sense lamentar-se’n. El senyor Ernest estimava molt el seu fill petit. Les dues filles són a Madrid, i del gran no en sap res des de fa mesos. Intentaven protegir-lo, ja que era tot el que els quedava.

—Parlava molt de la seva família?

—Sí.

—No t’incomodava?

—No. —Va arronsar les espatlles indiferent—. Deia que un dia jo també tindria això, una família, perquè era molt jove i ell no hi seria sempre. Fa una setmana em va dir que m’estimava tant que el que més li importava era la meva felicitat, encara que fos amb un altre, ja que tard o d’hora estava segur que m’enamoraria d’algú de la meva edat. Ja li he dit que era una bona persona.

—Una bona persona que participava en aquestes… festes amb noies joves.

—Això no hi té res a veure.

—Jo crec que sí.

—Tots els homes són iguals, no?

—Alguns, Patro. Alguns.

—Ja.

—Sembles una vella experta, no pas una jove que comença a viure.

—La gana t’aclareix molt les idees.

Què podia dir-li? Arribaven temps pitjors, si bé per a ella i totes les Patro Quintana, el final de la guerra era l’esperança del futur. Ja li ho havia dit: li era igual qui manés. L’única cosa que demanava era pau, dignitat com a persona. La María i la Raquel pesaven.

—Què els passarà ara, a l’esposa i el fill del senyor Ernest?

—Cauran de potes. Els tornaran la fàbrica. Tiraran endavant.

I mort el marit i el pare, ho farien amb una nova dosi d’odi sobre el passat, perquè ells no sabrien mai res del que havia succeït. Ho interpretarien com una venjança.

Llevat que ell ho expliqués tot.

A qui?

No volia pensar en en Pasqual Cortacans. Encara no.

Ni tan sols sabia què podia fer, tot i que li havia dit a la Patro que sí.

Estava sol.

—Vostè està casat?

—Sí.

—Té fills?

—En tenia.

—Em sap greu.

—A mi també. Tu li hauries agradat.

—Tant de bo el meu pare hagués estat com vostè.

—No ho diguis, això.

—Què en pensa, de mi? —Va clavar els ulls a terra, mirant-se les puntes de les sabates mentre caminava.

—Res.

—Per què menteix?

—Hem viscut tres anys foscos, Patro. No es poden jutjar les persones en una guerra. Tots, per força, canviem.

—Vostè no sembla que hagi canviat. Per què continua fent de policia?

—És la meva feina.

—Però ja no hi queda ningú, a Barcelona. El senyor Ernest m’ho va dir.

—Jo continuo aquí.

—Per què?

—Per la Merche, la seva mare…

—No pot ser només per elles. És absurd.

—Tampoc no puc marxar. La meva dona s’està morint de càncer.

—I s’ha sacrificat per ella? —Va alçar els ulls de terra de cop.

—És tota la meva vida.

Va percebre la seva relaxació, o abandonament. La manera en què sospirava, la forma en què el seu cos tremolava. S’havia pentinat una mica, però així i tot resultava salvatge, exuberant. Hi havia homes que es giraven per mirar-la, i ell la duia de bracet amb cautela. Semblaven un pare i la seva filla. Però algunes mirades eren de suspicàcia. L’amor en temps de guerra era tan estrany.

Ja pujaven per Bruc. Allà hi havia més gent, vagant com espectres per les ombres, parlant entre si o fent rotllanes expectants. El tema era monòton:

—Quan entraran?

—Com?

—Hi haurà resistència?

Persones fartes, esgotades, indiferents.

Ja tant els feia la República com la nova Espanya que s’apropava.

On eren les masses d’obrers que havien de defensar Barcelona a mata-degolla?

El sentiment de buidor els va atrapar a tots dos. Algunes persones encara sortien de casa seva traginant els seus efectes, matalassos, mantes, maletes, disposats a marxar a peu de la ciutat. Els qui es movien de pressa contrastaven amb els qui tan sols miraven, sense parlar. I enmig ells dos, caminant, caminant.

La Patro semblava aliena a tot el que l’envoltava.

—Abans m’ha dit que parlés amb en Jaume, perquè estava enamorat de mi, o que esperés en Lluís si tornava.

—Sí.

—Sap que no seria feliç amb cap dels dos, oi?

—Això no es pot assegurar mai.

—En Jaume és el dolor, senyor inspector. I el Lluís que pugui tornar de la guerra… Qui sap com ho farà. Però en tots dos casos jo he estat amb aquesta gent, a les seves festes, i tant l’un com l’altre m’acabarien recordant el passat fins i tot sense saber-ho.

Una vida nova.

Va voler abraçar-la, fer-li un petó a la galta per infondre-li ànim, però no ho va fer. No necessitava un pare, i el seu amant protector era mort. A més, continuava recordant-la despullada, malgrat tot. Una imatge tèrbola, de bellesa inquietant i provocadora fins i tot per la seva edat. No sabia si se sentia humà o idiota, tan vençut com tots o al límit de la seva resistència. Fos com fos, la Patro representava el futur.

Un estrany pensament.

—Per què la devia matar? —va sospirar ella.

No li va haver de preguntar de qui parlava.

—M’has dit que li agradaven joves.

—Sí.

—No sempre és fàcil, ni fins i tot amb gana o desesperació. Potser la Merche es va espantar, a l’últim minut, i això el va fer embogir i perdre el control. El poder sotmet els febles. Hi ha homes que no admeten un no. Probablement es va transformar en una bèstia.

—Ja era una bèstia. Alguna noia també m’havia comentat com era de diferent fer-ho amb el senyor Cortacans. La manera gairebé cruel i salvatge…

—Ho entenc.

—No, no crec que ho entengui —va negar amb el cap.

—Quantes vegades vas estar amb en Pasqual Cortacans?

—Vol dir…?

—Sí.

Li va doldre recordar-ho.

—Dues.

—Què va passar?

—Sisplau…

—Necessito tancar el cercle i estar segur que va matar la Merche. No és pas per morbositat, t’ho juro.

—Qui més ho va poder fer?

Va pensar un cop més en en Jaume Cortacans, i en el fill de la carbonera, l’Oriol, sense saber molt bé per què.

No hi havia més noms.

—Et va fer mal?

—Hi ha moltes maneres de fer mal —va considerar gairebé com si ho fes en veu alta per a si mateixa—. A mi exactament… No ho sé, no puc dir que fos delicat ni amable, però mal… Depèn del que entengui per això.

—Et va pegar? Et va obligar a fer coses que tu no… volies fer?

—Una es menja el fàstic primer, senyor. Després se’l treu en part amb el menjar de veritat. Per fer-ho amb en Pasqual Cortacans em vaig haver d’empassar molt de fàstic. Volia que rigués, que semblés sempre feliç i contenta, desitjosa i complaent tant com complaguda. Em va fer posar disfresses, robes estranyes, es va deixar portar per fantasies, li agradaven les postures rares, que jo miolés com una gata, que cridés de plaer… —Es va estremir amb repugnància—. El senyor Ernest no era així, li ho asseguro. A ell li agradava mimar-me, acariciar-me… Però amb en Cortacans…

—Si t’haguessis negat a satisfer-lo…?

—S’hauria enfadat molt, això segur. I potser llavors sí que m’hauria pegat, perquè no admetia negatives. Miri… —Va fer un gest d’impotència amb la mà lliure—. No hi havia amor, sap? Només possessió, domini… Li agradaven totes les formes del plaer i a vegades el plaer inclou una mica de dolor, infringir-lo, sentir la seva força, el poder absolut, sí, com acaba de dir. Els altres no eren com ell, volien divertir-se i prou, com si fossin un grup de nens grans.

Nens grans.

—Tenia preferides?

—A vegades.

—Li duraven gaire?

—Poc. No es ficava mai al llit amb la mateixa més de tres vegades, això com a màxim. Actuava gairebé com un rei, com si de fet totes li pertanyessin. Els altres feien el que ell ordenava. La seva voluntat era llei. Al capdavall era el seu club. Les noves, les tastava o estrenava si li venia de gust, i canviava com qui canvia de camisa. Era el primer, sempre. I, per descomptat, com més joves millor. Ja li he dit que la Merche era verge, o si més no això em va dir ella, i jo la vaig creure. No tenia per què enganyar-me.

—Potser no ho era i això el va molestar.

—La Merche era molt especial, li ho juro.

—Sí, pura ambrosia —va remugar abatut.

—Què és això? —va preguntar la Patro.

—Saps quan havia de tenir lloc la següent reunió? —va obviar la resposta.

—No, jo ja no formava part d’això, amb el senyor Ernest. Ja li ho he dit abans.

Unes quantes passes més, en silenci. La mà amb què ella se li aferrava al braç a vegades li feia mal, per la crispació. Era més que un suport. Era un punt de contacte amb el present, a l’esquena del passat i lluny del futur, que tornava a ser incert per a ella.

—Anirà a buscar en Pasqual Cortacans, oi? —li va preguntar de sobte.

—Sí —va voler semblar convincent, malgrat que no tenia ni idea de com ho faria.

—La Merche, el senyor Ernest… —va vacil·lar.

Va veure com estrenyia les mandíbules, mirant a terra, penjada del seu braç com si fossin una parella tornant a casa en un dia de pau després d’haver anat al cinema.

Una imatge cruelment fantàstica.

—Tan sols una pregunta més. —Li sabia greu esprémer-la—. Com s’organitzaven?

—Aquest home, el que vostè ha mort, s’encarregava d’avisar-nos i informar-nos del lloc. Si una hi portava amigues noves, aquella nit s’enduia un premi més gros, més menjar o diners o roba o promeses per quan la guerra s’acabés… Si es tractava d’algú especial, com ho era la Merche, pel fet de ser tan jove i perquè era verge, calia avisar primer i el senyor Cortacans sempre la volia veure abans, en privat. De manera que… —Va decantar el cap i el va embolcallar amb una mirada esgotada—. Em sembla que… en el fons qui la va matar vaig ser jo, oi? La vaig dur allà i és com si…

—No hi pensis més, en això.

—Com vol que no ho faci? —Va tornar a plorar.

Havien mort quatre persones, una vella exprostituta, la seva filla adolescent, un home aferrat al seu últim somni i l’assassí de dues d’elles, tot i que l’inductor havia estat el seu cap i també el responsable de tanta bogeria. Un balanç tràgic. I tot durant els dies en què la barbàrie substituïa la civilització en una ciutat sense llei.

—Les coses van com van, Patro. I no sempre en som responsables, i encara menys dels actes dels altres.

La seva davallada anímica va augmentar, i amb aquesta li van venir noves llàgrimes als ulls.

—No ploris, sisplau.

—Què em passarà ara…? —va gemegar.

—Cal que trobis una feina.

—Maleïda guerra…

—Sí, maleïda guerra —va sospirar ell.

Van arribar a casa de la Patro poca estona després, tot just dos minuts més, coberts finalment pel silenci i quan ja s’havia fet fosc, amb el dia a les portes de la nit. El suau desnivell de la ciutat entre el mar i la falda del Tibidabo no era excessiu, però sí per a ell, sobretot després d’haver estat tot un dia caminant d’un costat a l’altre, pujant escales a corre-cuita, dominant la ràbia pel que havia descobert i sotmetent les seves pors i les seves darreres energies a una calma fictícia, falsa, ja que l’única cosa que desitjava era anar a la mansió dels Cortacans i…

I què?

La guerra civil la tenia més i més dintre seu.

Li feia tant mal el pit des del seu esforç final, quan havia pujat l’escala per salvar la Patro.

—Sisplau, pugi amb mi —li va demanar la noia.

La va acompanyar fins al seu pis. Més escales. Ella va treure les claus i va obrir la porta amb cautela. No es va sentir cap so a l’interior. Això la va fer vacil·lar.

—María? —va pronunciar a mitja veu.

En Miquel Mascarell va fregar l’arma amb la mà. No va fer falta treure-la. La Patro el va precedir fins a l’habitació on dormien les tres germanes, juntes al llit de matrimoni per donar-se escalfor. La María i la Raquel estaven arraulides, abraçades, vestides, amb les seves carones infantils sumides en una bella placidesa.

Les seves respiracions eren compassades.

La Patro Quintana es va posar una mà als llavis i es va desfer per última vegada.

Ara sí, el policia la va abraçar.

I ella es va refugiar sota el seu cos, el temps suficient per aconseguir alguna cosa més que asserenar-se.

La pau va ser igual per a tots dos.

—Cuida-les —li va dir en Miquel Mascarell.

—Cuidi’s vostè també.

—Et vindré a veure si puc, per explicar-te com acaba això.

—Gràcies.

Ja no hi havia res més a dir.

Excepte separar-se i tornar a casa.

Abans de tancar la porta, la Patro Quintana li va fer un petó a la galta.