34

No volia anar a veure en Pasqual Cortacans de nit.

No sense saber què fer o què dir-li.

Ni tan sols estava segur de poder arribar al passeig de la Bonanova, després d’haver gastat totes les seves forces en un dia tan dur.

L’única cosa que volia era portar a la Quimeta les galetes, el pernil adobat i la llauna de tonyina.

Oblidar al seu costat.

Ja no percebia el pes exacte de les seves emocions. Tenia els sentits afeblits. La seva ment era un cabal, però el pas de la seva raó s’havia convertit en un embut. La fragilitat de la Patro, la mort de l’Ernest Niubó, la mort d’en Fernando, encara que fos una bèstia, el descobriment de les orgies d’alguns dels personatges més prominents de la Barcelona eterna, la corda fluixa per la qual es movia, l’espera final…

Massa.

Va arribar al seu pis, va obrir la porta, i si bé ho va fer amb el seu silenci habitual, va sentir la veu de la seva dona.

—Miquel?

Li va donar per somriure.

I, tanmateix, era una pregunta dolça, habitual. Una manera de dir «ja ets aquí, que bé, quina tranquil·litat».

—Sí.

La va trobar al passadís. Per la seva expressió va saber que passava alguna cosa. De sobte li va semblar més forta que ell, malgrat la malaltia. Van quedar situats cara a cara, sense arribar a tocar-se, besar-se o abraçar-se. Un món còmplice feia que tot allò es produís igualment simplement mirant-se.

—Ha trucat l’Estanis per telèfon —li va informar.

—Encara funciona?

—Volen ponts, però sí, ja ho veus, el telèfon funciona. Pots trucar on vulguis.

No hi havia cap lloc on trucar.

—Què volia l’Estanis?

—Han creuat el Llobregat. Tret d’alguns brots aïllats, no hi ha cap resistència. Demà seran aquí.

La fi.

—I ell? —va preguntar per dir alguna cosa.

—Continua a casa seva. Des d’allà ho està veient tot. Això s’acaba.

—Millor.

—Calla.

No va saber què dir-li, fins que va recordar el que portava a les butxaques de l’abric. La foto de la Merche, la carta d’en Roger i el mapa de la seva tomba a la de l’esquerra, i el menjar, amb les claus del pis secret d’en Niubó, a la de la dreta. Llavors la va agafar per la mà i se la va endur a la cuina. La carta podia esperar. Un dia. Una nit. O potser sempre. Depenia de com la veiés i la rapidesa amb què arribés la fi. El menjar, en canvi, era immediat.

El va anar col·locant sobre la lleixa.

—I això?

—Han assaltat un magatzem.

—I tu…?

—No, jo era fora —va admetre—. Però a una dona li ha caigut això quan en sortia corrent. Era massa ignorar-ho. Me n’he menjat la meitat.

—Jo he aconseguit arròs, llet condensada i les maleïdes llenties.

—Llet condensada? —li va semblar sorprenent—. Qui està tirant la casa per la finestra?

—No he fet preguntes.

Un prodigi.

L’últim sopar seria un banquet.

—Ho has anat a buscar tu?

—Sí, amb la senyora Hermínia.

—Ja veig que no has perdut el dia.

—I tu, què has fet tantes hores fora de casa?

—Resoldre un cas, crec.

—De debò?

—Ja ho veus.

—Molt bé. —Li va acaronar la galta.

—Demà…

Va ser gairebé una burla. Pronunciar aquesta paraula i sentir-se l’estrèpit d’unes explosions a la llunyania, cap al sud, a la zona del Llobregat i una mica més amunt, a Collserola.

La Quimeta el va envoltar amb els braços i ell li va passar el dret per damunt de les espatlles.

No li va dir que havia mort un home.

Ella sempre havia estat innocent.

—Aquest país no té remei, oi? —va xiuxiuejar la Quimeta.

—Continuarà, i d’aquí a uns anys es revisarà la història i llavors tornarem a començar —va dir ell.

—Condemnats al desacord, perquè sempre serem els mateixos, incapaços d’entendre res, i encara menys que som diferents i que això és el que ens fa especials.

—Hauries estat una bona consellera.

—De què, de Cultura?

—O del que sigui —li va fer un petó al front.

I en tancar els ulls va pensar en la Patro.

En aquell altre petó a la galta.

—Demà marxaré d’hora, però tornaré de seguida, t’ho prometo —va concloure la frase avortada una mica abans a causa del fragor llunyà.

—Aquesta nit ningú no dormirà, Miquel.

Hi va haver una altra tanda d’explosions. A manera d’última paraula bèl·lica. La Quimeta es va estremir. Després res. Silenci.

No es van moure fins que la presència del menjar els va fer recordar la gana que tenien.