17

El fill d’en Pasqual Cortacans semblava un titella articulat per fils invisibles, com si una mà celestial l’animés a moure’s però ho fes sense gaire encert, convertint-lo en una mena d’espantall ridícul i grotesc. Una de les cames, la dreta, no solament era més curta que l’altra, sinó que sota els pantalons gairebé no presentava volum, la presència de músculs o carn per sobre dels ossos. Víctima de qualsevol malaltia o accident, o potser fins i tot d’una deformitat congènita, el noi caminava fent oscil·lar tot el cos. Assegurava la cama esquerra, la bona, i després llançava la dreta fins que el peu arribava a terra, amb prou confiança per fer el pas següent. El fet d’haver-se mogut així durant tota la seva vida o part d’aquesta no li treia dificultat, malgrat que ell semblava fer-ho fàcil. Mentre les cames funcionaven per un costat, la part superior del cos ho feia per l’altre. El resultat era que en cap moment no es mostrava perpendicular al terra, sinó en constants diagonals que anaven d’un costat a l’altre.

L’únic fill baró d’en Pasqual Cortacans no era l’orgull que el seu pare hauria volgut que fos.

La sorpresa el va paralitzar uns segons, mentre l’observava. No va reaccionar fins que el jove va arribar a la seva altura. Llavors va sortir de les ombres per interceptar-lo.

—Jaume Cortacans?

Es va aturar molt, molt espantat. L’única llum, difusa, provenia de les estrelles. Els ulls se li van dilatar per alguna cosa més que l’ensurt. Potser era el signe dels temps, o potser la por. Potser era covardia, o la reacció natural d’una persona esguerrada davant l’inconegut. El policia va recordar l’expressió del seu pare un parell d’hores abans, quan li havia preguntat si tenia fills i li havia dit: «Són una benedicció i també una maledicció». Aquella fredor, aquella manca d’amor i compassió. Ara prenia forma. Un fill impossibilitat era la burla de la seva vida triomfant.

L’ombra perpètua d’un fracàs personal.

Tot allò i més ho va interpretar en tot just dos segons.

Suficients.

—Què… vol?

—Tranquil. —Va alçar les dues mans perquè les hi veiés—. Acabo de ser a casa seva, sóc policia.

—Policia? —La seva pal·lidesa va contrastar amb la de la lluna.

—Inspector Mascarell, Miquel Mascarell. Em sap greu haver-lo espantat —li va parlar de vostè malgrat que era molt jove, divuit, dinou anys, vint a tot estirar.

—No entenc…

—Serà tan sols un moment, unes quantes preguntes.

—Aquí?

—Prefereixo no tornar a casa seva —va dir amb un gest d’indiferència.

En Jaume Cortacans va mirar al seu voltant. No tenia escapatòria.

Tampoc no podia arrencar a córrer.

—De quines preguntes es tracta?

—La Patro —va pronunciar amb intenció.

La cara del noi no va canviar.

—La Patro Quintana?

—Sí.

—No ho entenc.

—Surt amb ella, oi?

—Som amics —va aclarir, com si no volgués comprometre’s, a mesura que recobrava el pols i la confiança—. Per què em vol fer preguntes sobre la Patro?

—És una investigació.

—Una investigació… aquests dies? —li va mostrar el seu desconcert.

—Sisplau, parli’m d’ella.

—Li ha passat res?

—De moment, no.

—Doncs tampoc no hi ha gaires coses per explicar. És una noia normal i corrent.

—I la Mercedes Expósito, la coneix?

La resposta es va retardar un segon, que va semblar molt més llarg del que era normal.

—Qui?

—La Mercedes Expósito —l’hi va repetir—. La Merche.

—No em sona.

—Una amiga de la Patro, molt guapa. —Es va treure la fotografia de la butxaca de l’abric i la hi va ensenyar.

Enmig de la foscor, en Jaume Cortacans va escrutar aquell rostre.

—Vol que li faci llum amb un llumí? —es va oferir ell.

—No, no cal. —La hi va tornar—. La vaig veure una vegada, sí, deu fer cosa d’uns dies, un parell o tres de setmanes, per Nadal o Cap d’Any. Me la va presentar la Patro, però no en recordava el nom. Per què?

El to era diferent, més tallant, més en guàrdia, amb un suau accent de calma.

—Ha desaparegut.

La mirada es va tornar ingràvida.

—No l’entenc.

—Fa tres dies que la Mercedes Expósito no treu el nas per casa seva.

—Bé, no ho sé…

—Sap on és la Patro?

—A casa seva, suposo.

—Quant temps fa que no la veu?

—Bastant. Amb el que està passant… I per a mi, sense mitjans de transport, viu lluny.

—Per què la Patro deu haver arrencat a córrer quan he anat a veure-la avui?

—Això ha fet? —Va obrir els ulls.

—Sí.

—Doncs no en tinc ni la més petita idea.

Va saber que mentia. Ho va saber en aquell moment, quan ell va plegar els llavis cap avall, va intentar aguantar-li la mirada i, en no aconseguir-ho, la va apartar durant una fracció de segon. Tanmateix, quan es va refer no va mostrar altra cosa que el retorn de la por.

I això ho podia percebre.

En altres circumstàncies se l’hauria endut a la comissaria, per fer-lo passar per l’adreçador. En altres circumstàncies. Ara, per no haver-hi, ja no hi havia ni comissaria.

Va sentir el pes de la solitud.

—Com va conèixer la Patro? —va intentar donar-li corda.

—Això és una cosa personal, no troba?

—Vinga, fill —va exhalar amb cansament—. És tard i vull tornar a casa. No desitja cooperar? El seu pare ho ha fet.

—De debò ha parlat amb ell?

—Sí —va assenyalar cap enrere—. Amb en Fernando i tot, al salonet.

Això el va convèncer.

—I què li ha dit? —va etzibar amb la mateixa fredor que ho havia fet el seu pare.

—S’ha sorprès que un policia treballés en un cas en aquests dies.

—A mi també em sorprèn, ja l’hi he dit.

—Doncs ja ho veu.

En Jaume Cortacans va abaixar els ulls a terra. En moure’s, per canviar de posició, va deixar de semblar-hi ancorat. Només amb això es va desarborar de nou. El seu cos va lliscar cap a la dreta i després cap a l’esquerra. Romandre dempeus, i quiet, no devia ser la millor de les postures.

—Li he preguntat quan va conèixer la Patro —li va recordar.

—Fa unes setmanes, al final de l’estiu, en començar la tardor.

—On?

—A la platja de la Barceloneta.

—Un lloc ben curiós.

—Per què ho diu?

—Pels bombardejos, perquè la platja al final de l’estiu és trista…

—Feia força temps que no veia el mar.

—Així, doncs, va ser quan el seu pare i vostè van tornar a Barcelona?

—Jo vaig venir abans que ell. La situació ja no era la mateixa i… —es va adonar del que acabava de dir i va callar de cop.

—Entenc que eren fora de Barcelona, no s’hi amoïni —va voler tranquil·litzar-lo.

Es va trobar novament amb els seus ulls adolorits.

Perquè en Jaume Cortacans anava del dolor a la por, de la fredor a la ràbia, de la prudència a la incomoditat. Tot plegat contingut i dominat.

—Va intimar amb ella després de conèixer-la?

—Una mica.

—Què va passar després entre la Patro i vostè?

—Res.

—Ella tenia nòvio. Segons la mare del noi, el va deixar per la seva relació.

—Érem amics —va ser taxatiu.

—Amic d’una noia guapa?

—Què intenta dir-me? —va sospirar fastiguejat.

—Es van veure sovint, oi que sí?

—Sí.

—Li donava diners?

—No.

—Menjar?

—Es pensa que pel fet de dir-me Cortacans tinc un magatzem o una cosa semblant?

—Li donava menjar? —va repetir la pregunta amb més contundència.

El silenci va ser molt més llarg. Finalment, el jove va reaccionar de manera inesperada, refent-se de totes les seves angoixes o recels.

—Me n’haig d’anar.

En Miquel Mascarell li va barrar el pas.

—Escolti, fill —va buscar la manera de semblar paternal i al mateix temps no renunciar al seu paper d’home dur—. Si sap alguna cosa, m’ho hauria de dir. Ara, ho entén?

—Jo no en sé res, d’aquesta noia, ni de la Patro.

—La mare de la Mercedes Expósito ha mort aquest matí.

Un cop de puny no li hauria provocat una commoció més gran.

Però ho va resistir.

—Deixi’m passar, vol?

—És possible que la Patro estigui en perill. Amics o alguna cosa més, si s’ha relacionat amb ella té un compromís moral.

—Em parla de compromisos morals? —Va cisellar un somriure buit, exempt d’alegria—. Avui no hi ha compromisos morals, senyor! Això s’ha acabat! —va vacil·lar lleument en adonar-se del que estava dient i, per damunt de tot, de com ho estava dient—. Digui’m, vostè és lleial a la República, a la Generalitat…?

—Sí.

Això va fer que se sentís més segur.

—I amb els nacionals a punt d’entrar a Barcelona, de retorn a la foscor, em parla d’això?

—Tots tenim una consciència.

—La consciència va morir quan ells van creuar l’Ebre, inspector.

—La consciència està per damunt de tot.

—Per l’amor de Déu… —va esbufegar.

—Fins i tot en temps de còlera, hi ha d’haver justícia.

El va travessar per última vegada amb els ulls. Tremolava. De ràbia i inquietud. El seu cos es mantenia rígid, però en la mirada hi havia naufragis i en la seva ment terratrèmols. L’escena, de tota manera, ja no es va allargar gaire més.

En Jaume Cortacans es va tornar a moure.

Com un pèndol, oscil·lant d’un costat a l’altre, seguint el compàs dels seus estranys moviments, pas a pas.

En Miquel Mascarell el va veure allunyar-se pel passeig de la Bonanova, anant cap a la seva mansió familiar, tot just acabada de recuperar.

Per associació, va pensar que la foscor en la qual s’endinsava era un presagi del futur de la nova Espanya.