4

En arribar a casa seva, esquivant qualsevol altra trobada al carrer o amb els veïns, va obrir la porta sense fer gens de soroll. L’estat de la Quimeta li feia prendre totes les precaucions possibles. Per a ella, una hora de repòs era una hora de benediccions. Si dormia i la despertava, no s’ho perdonava. Prou feia callant el seu dolor, mossegant-se els llavis, no gemegant encara que el mal la consumís per dintre, ferint-la en carn viva. I tot per no despertar-lo a ell, per no inquietar-lo, tot i que ja havia desenvolupat un sisè sentit que li feia obrir els ulls davant el mínim senyal. N’hi havia prou amb un moviment al llit, perquè malgrat tot dormien junts.

Volia aprofitar la seva escalfor fins a l’últim dia.

Sentir-la.

Va ajustar la porta, pensant a tancar-la després, i va recórrer la curta distància que el separava de l’habitació de matrimoni, la més propera a l’entrada del pis i el rebedor. La penombra era suficient, de manera que en mirar pel forat de la porta es va trobar el llit buit.

Llavors, el gemec.

Provenia de l’habitació d’en Roger, passadís amunt, dos metres més enllà. Va vacil·lar sense saber què fer, però es va deixar dur per la inquietud i la urgència. El gemec podia ser qualsevol cosa, fins i tot que hagués caigut a terra. Per aquesta raó es va esmunyir fins a la cambra i va observar-ne l’interior.

Ja no quedaven persianes a les finestres. Les havien cremat per escalfar-se. I tampoc no hi havia cortines. Amb les últimes van fer calces i calçotets l’hivern anterior. Els vidres estaven coberts amb cartrons, per no deixar passar la llum. Evidentment, el corrent elèctric feia molt temps que no funcionava les vint-i-quatre hores, i per tant el perill de ser un reclam per als bombardejos ja no existia.

Els maleïts bombardejos, cecs, covards.

Els avions entraven pel Besòs, fent passades ràpides, i descarregaven les seves bombes a la ciutat, en zones densament poblades, humils, i al port, per malmetre les infraestructures bèl·liques, abans de sortir pel Llobregat. Enmig de les sirenes i les alarmes, les bombes retorçaven canonades, esventraven cases, destrossaven vidres, arrencaven arbres… Quan eren incendiàries, el foc ho abrasava tot. Quan eren de penetració, de con d’explosió, de projecció de metralla, de projecció de ruïnes, succió, bufades… Existien noms diversos per a la mateixa mort que arribava des del cel. I hi havia dies en què els bombardejos eren dobles, o a trenc d’alba, o en fer-se fosc… Com al març del trenta-vuit, cada tres hores. Com a l’octubre del mateix any, diàriament. La gent acudia en massa a les estacions de metro, tot preguntant-se si en sortir de casa seva es mantindrien dempeus. El terror era absolut.

La Quimeta estava dreta, davant de l’armari d’en Roger, amb els dos batents oberts. Amb la mà acaronava la roba del seu fill. L’acaronava i se l’acostava al rostre, per olorar-la, aspirar-la, omplir-se de les restes d’una vida que ja només estava impregnada allà. El primer gemec havia estat el del dolor alliberat. El segon va ser el de la impotència.

Semblava que estava a punt de desmaiar-se.

Darrere seu, en Miquel Mascarell es disposava a entrar a l’habitació.

Una part d’ell mateix va donar l’ordre. L’altra el va obligar a recular. Però no va ser una fugida, sinó més aviat la necessitat de tornar a començar, per donar-se l’oportunitat de forçar una treva. No volia sorprendre-la, ni espantar-la, ni afegir-se a l’agonia que no feia sinó accentuar el trencament de la seva resistència. Va arribar fins a la porta del pis, encara ajustada, i fent veure que acabava d’entrar la va tancar amb força.

Es va treure l’abric al rebedor, per donar-li temps a ella de sortir de l’habitació d’en Roger.

En girar-se la va veure al mig del passadís, com un moribund perdut al desert, tan desvalguda, desmillorada, amb prou feines una ombra de la dona bonica que havia estat fins feia dos anys.

—T’has llevat.

No va ser una pregunta, només una observació.

Tan neutra.

—Com has passat el matí?

—Bé.

No sabia ni per què preguntava. Es cargolava de dolor i repetia aquella única paraula. Bé. Bé. Bé. No entenia d’on treia ella tant coratge, o tanta resistència. O sí. En el fons sí. La treia de la seva voluntat i per ell.

Moriria amb un somriure, per regalar-l’hi amb el darrer sospir.

En Miquel Mascarell es va aturar davant de la seva dona i la va abraçar, amb compte. Tots dos es van quedar així uns segons. Els seus llavis van buscar un alè de vida entre els cabells secs, mentre ella gastava una part de les poques energies que li quedaven en el contacte. Sense separar-se’n, li va preguntar:

—Com va per la comissaria?

—Intentem donar una sensació de normalitat —li va mentir.

—Quants n’hi queden?

—Menys de la meitat.

—En Mariano?

—Se n’ha anat.

—És natural. I en Matías?

—També.

No sabia mentir-li. No havia pogut mai. Però a favor seu tenia el fet que romanien abraçats i que la penombra hauria impedit, de tota manera, que ella li veiés els ulls.

—No estiguis tanta estona dreta.

—He estat tot el dia estirada.

—Bé, ja, però…

Es va apartar del seu costat i va pretendre conduir-la a l’habitació de matrimoni. No ho va aconseguir. La Quimeta es va moure en direcció contrària, cap al menjador. No els quedaven cadires, tan cremades com els finestrons, les persianes o les portes, a excepció de les de la seva habitació i la d’en Roger. També havien serrat les potes de les dues butaques, però continuaven sent útils, si bé ella necessitava la seva ajuda per seure-hi o aixecar-se’n. La ràdio, com un símbol, es trobava enmig de totes dues, bo i presidint la tauleta salvada de la crema i als diferents prestatges laterals i inferiors de la qual es concentraven la majoria de les fotografies familiars.

La Quimeta es va enfonsar a la butaca de l’esquerra.

Va emetre un sospir prolongat, que va derivar en un ronc agònic.

En Miquel Mascarell es va agenollar al seu costat.

—Això, com quan et vas declarar —li va somriure la seva dona.

—No em vaig agenollar pas.

—Ah, no.

—Un genoll sol no és agenollar-se, és fer el pagès.

—Doncs et va sortir bé. Va ser el que em va convèncer.

—No m’ho havies dit mai.

—Un matrimoni que no es guarda alguna cosa per a la vellesa es queda sense energies.

Solien tenir converses trivials com aquella. Pura distracció. Però també reveladores. L’únic a qui no enganyaven, a més de a si mateixos, era el dolor, que insistia a actuar com un tascó inesperat paralitzant-la de manera intermitent. La Quimeta es quedava rígida, contenint-se, fins que el tropell minvava prou per recobrar el seu equilibri.

—Hi ha cap botiga oberta?

—Ja no.

—Van dir que aquesta setmana hi hauria llenties.

«Píndoles del doctor Negrín», en deien.

—Diuen moltes coses, però el racionament cada vegada és pitjor.

—I el menjar dels magatzems? Tu dius que allà n’hi ha molt, i que la gent ho sap.

—Potser no trigaran a assaltar-los, a la desesperada.

Per alguna estranya raó va recordar la pregunta de l’Amadeu Sospedra sobre si tenia pistola. La portava a la funda, tan present en la seva vestimenta com la corbata. Solia deixar-la al rebedor en arribar a casa. Ni tan sols recordava quan va ser la darrera vegada que la va treure, i no per disparar, només per esgrimir-la com a element dissuasiu. No havia disparat mai a ningú.

Una pistola amb dues bales.

Tot i que era impossible que hagués de detenir una multitud famèlica, per tant…

—En què penses? —va voler saber ella.

—Una bestiesa.

—Des de quan no m’interessen les teves bestieses?

—Pensava en la meva arma reglamentària, i en el fet que només porta dues bales. Un acudit dolent.

—I per què portes només dues bales?

—Fa unes setmanes vam haver de repartir el que teníem, i me’n van tocar dues.

—De debò?

—Ja ho veus.

—No m’ho havies explicat.

Va arronsar les espatlles i va fer el gest d’aixecar-se, perquè començaven a fer-li mal els genolls. La Quimeta l’hi va impedir agafant-lo pels braços.

—Miquel, sisplau, vés-te’n.

—No diguis ximpleries.

—No és cap ximpleria. Vés-te’n, i quan amaini la tempesta tornes.

—Saps perfectament que la tempesta no amainarà.

—Llavors salva’t tu. Jo em puc quedar amb la meva cosina, o fins i tot amb la veïna del tercer… Ja n’hem parlat.

—No em passarà res.

—Has estat una persona lleial a la República.

—He estat un bon policia. I, mani qui mani, continuaran fent falta bons policies.

—Miquel, jo ja no…

Gairebé se li va llançar al damunt, per tancar-li els llavis. Més que un petó va ser un tap a la boca. Li va agafar la cara amb les dues mans i va mirar d’absorbir aquella sequedat per convertir-la en humitat. Una vida junts, a vegades, no és suficient. Massa oblits o treves solen sembrar de mines totes les rectes finals. Va notar com la Quimeta lluitava tot just uns segons, fins que es va rendir, va deixar d’insistir i es va relaxar. Durant els últims dies, cada hora era una lluita. Temps de decisions. Intentaven dominar les emocions, no fer-les tan i tan evidents que resultessin encara més doloroses, però els costava molt.

Tots dos van compassar les seves respiracions.

Tot seguit es va aixecar, apesaradament, repenjant-se al respatller de la butaca, però sense fer-hi gaire pressió, no fos cas que s’esgavellés. Va furtar la mirada a la seva esposa i va caminar fins al balconet amb un deix d’impotència. Sempre havia estat un home seriós, reflexiu, pausat en les formes. Un home d’interiors més que no pas d’exteriors, de llums pàl·lides i ombres quietes. La guerra l’havia sumit a vegades, per moments, en estats catatònics, i l’havia paralitzat i empès a processos gairebé autodestructius. La guerra, la mort d’en Roger, la malaltia de la Quimeta…

Què cal fer quan no queda res?

Va pensar en les dues bales de la pistola.

Va obrir les vidrieres del balconet i va sortir a l’exterior, malgrat el fred. El dia era plàcid, i el silenci tan brutal com solien ser-ho els roncs dels avions que passaven per damunt dels seus caps durant els bombardejos. Va mirar les cases de l’altra vorera. Ningú mirant per cap finestra o balcó. La vida s’amagava. A l’esquerra, entre el buit d’un descampat, es veia un tros de la Diagonal. Ni un cotxe, ni una bicicleta, ni un tramvia.

—Pobra Barcelona. —Va sospirar.

De debò algú esperava que els obrers, famolencs, moribunds, cansats, sortirien al carrer a defensar les restes de la República amb dents i pals davant l’exèrcit franquista, ben armat i ben alimentat?

Algú esperava que Barcelona se sacrificaria per res?

Des del 1714, tot català sabia que la derrota no és el final, sinó el preàmbul de la nova lluita.

Ells, o els seus fills, o els fills dels seus fills.

Quan anava a recular, per tornar amb la Quimeta, es va recordar de la Reme i de la seva filla.

I en aquell mateix instant va veure una figura coneguda corrent pel carrer, afeblida, al límit.

El seu germà Vicenç.