28

Es va amagar a la cantonada superior, de manera discreta. Una sargantana enganxada a la paret. L’única cosa que va treure pel carrer va ser un ull i la punta del nas, impossible de tapar. No va haver d’esperar gaire. Coneixia els senyals d’identitat de les persones atrapades i no habituades a donar explicacions o a mentir; els trets familiars que delataven processos d’angoixa interior i els gestos que traïen les respostes convencionals. L’Ernest Niubó els hi havia mostrat tots durant la breu entrevista que havien mantingut.

Al cap de tres minuts, el conserver va sortir del petit habitatge adossat a la fàbrica.

Tenia pressa.

S’havia posat un abric negre i duia barret, com si així ja recuperés per endavant un signe d’identitat burgesa. Ningú no portava barret des del juliol del trenta-sis. L’habitatge adjunt a la fàbrica on s’havien refugiat en tornar a Barcelona o on, potser, havien viscut de manera senzilla durant els darrers temps, era el penúltim pas de la recuperació dels privilegis. Un fill amagat completava el quadre. En Jaume Cortacans hauria volgut lluitar amb la República. El seu pare es preparava per alçar la mà tan bon punt se sentís lliure, fent la salutació facciosa. El fill de l’Ernest Niubó havia estat protegit per no haver de lluitar al costat de la democràcia. Fins i tot entre tots ells hi havia diferències.

En Miquel Mascarell es va haver de protegir i amagar en un portal obert, ja que l’amo de la conservera es va dirigir justament cap a la part de dalt del carrer, en direcció a la mateixa cantonada des de la qual l’espiava. Enmig de les ombres, quan el va veure passar, va comptar fins a deu, va treure de nou un ull pel portal i, en localitzar-lo ja a una distància considerable, va sortir darrere seu procurant que els seus passos no l’alertessin. No podia acostar-s’hi gaire, però tampoc donar-li prou marge perquè se li pogués escapolir per qualsevol racó de la ciutat.

La persecució va ser llarga.

L’Ernest Niubó no va afluixar el seu ritme frenètic. A vegades, fins i tot, els seus peus van abandonar la marxa habitual per convertir-la en una cursa incipient. El seu perseguidor es va esforçar al màxim, va panteixar, va agrair el fet de tenir la panxa plena, ja que en cas contrari s’hauria desmaiat, i en cap moment no el va perdre de vista. El seu objectiu no es va girar ni una sola vegada. Pas a pas, carrer a carrer, van deixar enrere el Poble Nou i es van apropar a la Barcelona de l’Eixample. El perseguit va ultrapassar el carrer Marina, amb la silueta de la Sagrada Família ja visible des d’allà. Després va voltar l’Estació del Nord, va travessar l’Arc de Triomf i va arribar al carrer Trafalgar. Pel camí, les escenes de la Barcelona esclafada per la derrota es van fer novament manifestes. Sortia fum de les finestres dels últims edificis oficials, de resultes de la crema dels arxius o la destrucció dels documents que no havien pogut ser salvats. Les botigues estaven tancades, les presses dels ressagats contrastaven amb la quietud dels qui no tenien cap lloc on anar. Una onada de ments sumides en la paràlisi o la bogeria dominaven l’ambient. En aquells dos darrers dies, no hi havia hagut cap bombardeig. Tot un senyal.

La destinació de l’Ernest Niubó va ser, finalment, el carrer Lluís el Piadós, prop de la plaça de Sant Pere.

En Miquel Mascarell es va aturar a la cantonada, amb el cor a mil per hora, ja que cada vegada que en Niubó girava en una el que li feia més por era no trobar-lo en arribar-hi i haver d’esperar que sortís de la casa on podia haver entrat. Li va venir d’un pèl de no veure com s’introduïa en una, de la banda esquerra. Les seves següents passes van ser molt més cautes, una aproximació lenta i gradual, enganxat a la paret, amb el cap baix, per si el conserver tornava a sortir abans del que preveia.

La casa era molt senzilla i antiga, sense cap relleu a la façana plana, finestres tancades, cap balcó. Tot i això, es va trobar amb una dona al minúscul vestíbul. Duia un davantal i una escombra a la mà. La porta del seu habitatge, que era també la porteria, estava oberta i quedava just al davant, al costat de l’escala.

No va voler perdre el temps. Li va ensenyar la credencial.

—L’home que acaba d’entrar, a quin pis ha anat?

La dona va desorbitar una mica els ulls davant la placa.

—Ara mateix surto de casa —va assenyalar la porta del seu habitatge—. No he vist…

La va deixar enrere i va arribar al primer pis, l’entresòl. Dues portes. Va enganxar l’orella a la primera. El silenci el va fer anar a la segona, on es va trobar el mateix. Va pujar al pis següent, el principal. Darrere de la primera porta va sentir el plor d’un nen i el d’una dona que intentava calmar-lo. A la del davant, una ràdio. Va perdre uns segons fins que es va convèncer que l’Ernest Niubó no era allà dins, llevat que no estigués parlant. El tercer pis era el primer. Dues portes més silencioses. Al segon pis, la quarta planta, va començar a témer per l’èxit de la seva iniciativa. La persecució l’havia deixat esgotat, i la pujada, sense pauses, dominava l’agitació de la seva respiració.

Llavors va sentir el conserver.

A ell i a una dona.

La veu de l’Ernest Niubó semblava preocupada, però també contemporitzadora, mirant d’infondre calma. La d’ella, espantada, al caire de la histèria. A vegades li era difícil captar més enllà d’una paraula o dues, «Tranquil·la!», «… s’acabarà aviat», «M’estava tornant boja!». D’altres parlaven tan fort que podia sentir un diàleg sencer: «És perillós! No t’hi enfrontis!», «No sé què ha pogut passar, però jo et protegiré! Ara tot canviarà!», «Les meves germanes estan soles! Tinc por!»…

Tenia dues opcions. Esperar que l’home se n’anés i actuar després, o trucar a la porta i sorprendre’ls junts, i així matar dos pardals d’un tret. Les va calibrar sense presses, mentre les veus s’esmorteïen novament, i va decidir que la millor alternativa era la primera.

La Patro sola.

Molt més vulnerable.

Al cap i a la fi, en Niubó podia ser perillós, si és que estava implicat en tot allò.

Ja no se sentien crits. De fet, no se sentia res. En Miquel Mascarell se’ls va imaginar a tots dos petonejant-se, o fent l’amor, i la imatge li va fer mal. Els diners, o el menjar quan es pateix gana, encara podien comprar voluntats, la joventut d’una Patro o de totes les Patros disposades a rendir-se per tal de sobreviure. Es va retirar del replà, va pujar un tram més d’escala i es va asseure a la penombra, disposat a esperar.

Cinc minuts després va baixar i va enganxar, per segona vegada, l’orella a la fusta.

Res.

I si l’Ernest Niubó hi passava hores, allà?

Tota la tarda, fins a la nit.

Es va donar quinze minuts de marge. Un cop hagués passat aquest temps, trucaria i s’enfrontaria amb tots dos. Aquesta vegada, però, no va tornar a l’últim esglaó per seure. A cada replà hi havia una finestra amb un vidre opac, tan fosc que la llum amb prou feines penetrava a l’interior de l’escala. Va obrir una mica la d’aquell segon pis i va mirar a l’altra banda. D’allà estant, a més del pati interior, es podien veure dues de les finestres del pis on es trobaven ells. No hi havia cortines, de manera que la visió era perfecta. Les dues finestres donaven a una sala espaiosa, buida, a l’altra banda de la qual s’obria la galeria per on penetrava la llum del dia. L’Ernest Niubó i la Patro Quintana eren en un altre lloc del pis, fora del seu abast.

—Quants pisos teniu per a les vostres històries? —va xiuxiuejar amb impotència.

Va ajustar la finestra, va tornar a la porta, va intentar escoltar alguna cosa sense èxit i va pujar fins al pis superior, disposat a mantenir la vigilància.

Quinze minuts. Ni un minut més.

Al cap de deu minuts, mig ensopit inesperadament a causa de la calma i el silenci, la porta es va obrir i ell va tensar els músculs, recobrant la concentració de cop.

Va sentir la veu del conserver, que en aquell instant estava acabant de dir alguna cosa.

—… de manera que tu tranquil·la, d’acord, gateta? No tinguis por. Jo m’ocuparé de tot.

El to d’ella era de súplica.

—N’estàs segur?

—Confia en mi. Quan t’he fallat, reina?

Es va abocar una mica. No va arribar a veure la Patro. Es mantenia dins del pis, fora del seu camp visual. L’Ernest Niubó es va acostar a la noia i li va fer un petó. Les mans de la jove van aparèixer a l’esquena de l’home a causa de l’abraçada. Van ser els últims cinc segons de silenci, abans que ell s’acomiadés i comencés a baixar l’escala.

—No te n’oblidis! —el va acomiadar la veu de la noia.

—No, tranquil·la.

—I porta alguna cosa, no queda res!

—Entesos, entesos. Tanca. Fa fred.

L’home es va perdre en les profunditats de l’escala, de tornada al carrer i a casa seva. La porta del pis es va tancar i el silenci va tornar a dominar-ho tot. En Miquel Mascarell ja no va perdre més temps. El just per sentir-se segur. Va baixar els esglaons, lentament, i en aturar-se davant de la seva destinació, va agafar aire.

Va trucar amb el picaporta i va esperar.