13

La mare d’en Lluís Sanglà era una dona gran, tan gran que semblava una àvia. Li va calcular gairebé seixanta anys. Es va haver d’assegurar que es tractava d’ella, després d’identificar-se com a inspector de policia. La reacció va ser fulminant.

I dramàtica, signe dels temps.

—El meu fill…?

—No, no —ho va entendre de seguida—. No es tracta del seu fill, sinó d’una investigació sobre algú que ell coneix.

Es va asserenar una mica, però el pit li pujava i baixava amb agitació.

—És que és al front, sap? Cada vegada que sona el timbre…

La paraula front li va semblar estranya.

Quedava algun front en aquella guerra?

—Puc passar?

—Oh, sí, perdoni!

El va deixar entrar i ell la va seguir a través del passadís fins al menjador, on quedaven més mobles del que era habitual, incloent-hi dues cadires amb el seient de cuir repujat. La mare d’en Lluís Sanglà li’n va assenyalar una i ell s’hi va deixar anar al damunt, agraint-ho. La dona va fer el mateix amb l’altra. Va ajuntar les dues mans sobre la faldilla i va esperar que ell prengués la iniciativa.

—Com es diu, senyora?

—Perdoni —es va excusar—. Em dic Teresa.

—Busco la Patro Quintana, senyora Teresa —la va informar.

—Per què? —Va arrufar el nas.

—És amiga d’una noia que ha desaparegut i la mare de la qual ha mort.

—Jo no veig la Patro des de fa dies… no, setmanes. Com que el meu fill està combatent…

—Li sona el nom de Mercedes Expósito?

—No, no senyor.

S’estava quedant sense camins. L’únic, la Patro, s’havia fet fonedís.

—Què me’n pot explicar, d’ella?

—De la Patro? —Va mantenir la sensació d’ignorància—. No gaire, cregui’m.

—Però és la nòvia del seu fill.

—Bé, la nòvia… —Va redreçar l’esquena, com si la idea li semblés incòmoda—. Sortia amb el meu Lluís abans que ell se n’anés, però no estaven promesos ni res. Penso que avui dia es fan servir algunes paraules amb massa frivolitat, i nòvios n’és una.

—La informació que tinc és que en Lluís estava boig per la Patro.

Era una dona que havia estat jove, adolescent, a finals del segle passat. El seu aspecte era el d’una petita gran dama. Els seus ulls, en canvi, reflectien les mateixes sensacions que qualsevol en les circumstàncies del moment. Potser es tractava d’una família vinguda a menys. La senyora Anna havia dit «el fill dels Sanglà», com si això fos un senyal d’identitat.

L’expressió «boig per la Patro» no li va agradar.

Però la va acceptar.

—Ja sap com són els joves d’avui dia. —Va sospirar.

En Miquel Mascarell es va treure en Roger del cap.

—Sí.

—El meu fill és un bon noi —va manifestar ella serenament—. El vaig tenir gairebé als quaranta, sap? Un miracle. Ja no ho esperava. Per a mi i per al meu marit va ser una benedicció. Sobretot per a ell, que va morir quan en Lluís tenia tot just tretze anys. Ha estat un estudiant model, té consciència, cor, i si Déu permet que torni sa i estalvi, sé que serà un home de bé, que és més del que li puc demanar ja a la vida després del que està passant. —El seu orgull es va desbordar fins a contenir-se—. La Patro, en el fons, també és una bona noia. Diferent, això sí, més… bé, no ho sé —va fer un gest adust i va deixar la següent frase sense concloure—, però la guerra…

—Ha canviat?

—I qui no? Una noia jove i tan guapa, amb la fam que hi ha, tanta por, el meu fill lluitant lluny…

—Continuï —la va convidar en veure que s’aturava.

—Que jo sàpiga, perquè es tracta del que m’han dit, no pas del que hagi vist amb els meus propis ulls, ella va conèixer fa poc temps algú altre.

—Sap de qui es tracta?

—Es diu Jaume Cortacans.

—Cortacans?

—Li sona?

—Els de la Bonanova?

—Els de la Bonanova, sí —l’hi va confirmar.

—Creia que havien marxat al començament de la guerra, quan els van requisar les fàbriques, tot i que ells es van declarar lleials a la República.

—No ho sé. Pot ser que els uns i els altres ja estiguin tornant, no troba?

Tenia sentit.

—Qui li ha parlat d’en Jaume Cortacans?

—La filla de la meva germana, l’Empar. Va ser ella qui em va dir que els va veure junts deu fer cosa d’un parell o tres de setmanes, passejant o què sé jo. La va agafar per banda i li va retreure a la Patro el seu comportament. Li va dir que en Lluís estava lluitant per tots nosaltres, i que l’hi pagava d’aquella manera, deixant-se veure amb un altre. La Patro li va contestar que quan en Lluís tornés ja parlarien i deixarien les coses clares, i que potser… Però que això de moment quedava lluny, i no servia de res si ella es moria de gana.

—Li va dir això mateix?

—Crec que sí.

—Si no ho recordo malament, la casa dels Cortacans va ser requisada els primers dies de la guerra, com moltes altres —va dir en veu alta, més per a si mateix que per a la seva amfitriona—. On es va trobar l’Empar amb ells?

—No ho sé.

—Podria donar-me l’adreça de la seva neboda?

—Ja no són a Barcelona —va mormolar amb un to llòbrec.

—No ho entenc.

Ho va entendre tan bon punt va acabar de dir-ho, quan a ella se li van omplir els ulls de llàgrimes mal contingudes i va abaixar el cap per mirar-se les mans buides.

—Van marxar ahir, a Figueres, per si les coses anaven tan mal dades com sembla. La meva germana, el seu marit, les tres noies…

I ella es quedava sola, esperant el fill que potser no tornaria mai.

Un altre camí tancat.

—Em sap greu haver-la molestat, senyora.

—Oh, no, de debò —va exclamar gairebé sense èmfasi—. Tot i que no deixa de sorprendre’m.

—Què és el que la sorprèn?

—Que encara hi hagi policia, un ordre, i es busqui una persona desapareguda.

—La vida continua.

—N’està segur?

No va saber si l’enganyava, però va intentar que la seva veu sonés tan ferma com fos possible quan li va respondre:

—Sí.

Es va posar dret. La seva amfitriona va fer el mateix. Van vacil·lar un parell de segons, fins que ell va iniciar la retirada enfilant el passadís fins al rebedor. En passar per davant de la cuina, es va atrevir a demanar-li un got d’aigua. S’havia adonat que tenia la gola seca. La senyora Sanglà l’hi va oferir i va esperar que se l’acabés. A la paret del davant de la porta de la cuina, hi va veure diversos retrats, pintures d’una sobrietat exquisida. Una era d’ella, de molts anys enrere. Una dona sens dubte atractiva. Com la Quimeta.

La Quimeta, sola a casa, mentre ell encara jugava a serenos i lladres.

O assassins.

—Gràcies. —Li va tornar el got.

No hi va haver res més. Van arribar al rebedor, es van estrènyer la mà i el visitant va sortir al replà. Ella, per cortesia, no va tancar la porta fins que ell va desaparèixer pel primer tram de l’escala, cap al carrer.

El dia continuava sent plàcid i esplèndid, però fred.

En Miquel Mascarell va tornar a caminar.

Va enfilar el carrer València, en direcció al centre.

Encara li quedava una salva per disparar.

Mentre caminava, va intentar fer-se un mapa de la realitat, o millor dit de la nova realitat. La Patro Quintana havia conegut en Jaume Cortacans. Ni més ni menys. Evidentment, això volia dir que les formigues tornaven al cau. La majoria de les famílies burgeses de Barcelona havien preferit abandonar la ciutat a l’inici de la guerra, per refugiar-se a les seves cases de camp o en llocs on poguessin passar més desapercebudes. Amb les seves mansions de Sarrià o la Bonanova requisades, igual que les fàbriques, els negocis o les empreses, sobretot les que tenien vinculació amb sectors afins a la guerra, armament, alimentació, tèxtil, la seva adhesió a la República sempre havia estat més que sospitosa en un gran nombre de casos. Quants d’ells havien estat quintacolumnistes durant aquells dos anys i mig?

Què hi feia un Cortacans, a Barcelona, lliure, com si res, sortint amb una noia de família humil, com la Patro Quintana?

Si més no, de moment, es movia per la mateixa zona, la casa de la Patro, la dels Sanglà, la merceria de la senyora Anna. No havia d’anar d’un costat a l’altre de la ciutat.

Va creuar el carrer Bailèn just a temps. Un camió carregat de soldats va girar en aquell mateix instant a la cantonada per continuar carrer avall. La maniobra li va fer alentir la marxa. Primer es va fixar en els homes armats, les seves mirades perdudes, la duresa de les seves faccions. No formaven part de la Lleva del Biberó. Eren veterans. Si bé la majoria no havien fet encara els vint-i-cinc anys.

De sobte, un va saltar del transport.

El va poder sentir clarament.

—Això és casa meva! La meva mare és a la finestra, per l’amor de Déu, que l’he vist!

Els altres no van reaccionar.

—Adéu, aneu amb compte!

Va arrencar a córrer.

I el camió va prosseguir el seu camí, sense aturar-se, aliè, portant els homes a qualsevol lloc, a la utòpica defensa de la ciutat, al moll per embarcar-los cap a València, a l’estació de tren, a l’aeroport o on fos, perquè la guerra continuava. Si al costat del conductor hi havia un oficial, ni tan sols s’havia adonat del gest del seu home en escapar-se.

En Miquel Mascarell va veure com corria, mirava cap amunt, sacsejava una mà i llençava l’arma a la claveguera.

Es va quedar a la cantonada, des d’on podia veure les dues escenes, el camió allunyant-se i el soldat transformant-se en civil, tornant a casa.

Aquell soldat podia haver estat en Roger.

La commoció va persistir fins que no va quedar ni rastre de l’un ni de l’altre.

Així i tot, va trigar a reaccionar.

Va arribar al carrer següent, Girona, i va deixar de pensar en allò que el torturava inevitablement a cada moment. De sobte, davant l’irremeiable fi, la mort d’en Roger li semblava més i més absurda. Era un tascó enfonsat al cervell. Sentia ràbia. Una ràbia sorda i tan devoradora com el càncer que s’estava emportant la Quimeta. En aturar-se per segona vegada durant les últimes hores davant de la casa de la Patro Quintana, es va haver de centrar de nou.

La garita de vidre de la portera tornava a estar buida.

Va pujar al segon pis i va trucar a la tercera porta.

No confiava en la seva sort. Una mena de desànim el dominava més i més, i l’empenyia al tedi, a la rendició, alhora que l’obligava a qüestionar-se què feia al carrer en comptes d’esperar a casa el desenvolupament dels esdeveniments, al costat del seu únic punt de contacte amb l’esperança, com el soldat que acabava de preferir la vida a la mort. No hi confiava i, tanmateix, potser allò era el que el mantenia viu.

Davant la seva sorpresa, va sentir un soroll a l’altra banda de la porta.

Va tornar a trucar, no solament al timbre, sinó també a la fusta, amb els artells.

—Obrin!

—Qui és? —va preguntar una veu baixa, d’un to marcadament infantil.

—Policia.

Hi va haver una pausa.

—Què vol?

—Obri —va insistir—. Necessito parlar amb algú de la casa.

—No puc obrir, senyor.

—Obri! Sóc un representant de la llei!

—Estem soles —va proclamar la veu de l’altra banda—. No em deixen…

—Vols que tiri la porta a terra?

Allò, sens dubte, va ser definitiu.

Van passar tres segons.

Després la porta es va obrir i pel marc van aparèixer dues nenes. Una, la més gran, devia tenir uns onze anys. L’altra, la més petita, agafada de la mà de la primera, no devia sobrepassar els cinc. Totes dues se’l van quedar mirant, mig alarmades mig expectants. Va haver d’endolcir l’expressió per no espantar-les més.

—Hola.

No va obtenir resposta. Les mirades van esdevenir inquisitives.

—Busco la Patro, és a casa?

—No —va dir la primera.

—Com et dius?

—María.

—I tu? —Es va ajupir per posar-se a l’altura de la petita.

La nena es va refugiar immediatament darrere de la seva germana gran.

—Es diu Raquel —el va informar la María—. Per què busca la Patro?

—Per parlar amb ella.

—De què?

—D’una amiga seva. La Mercedes Expósito, la Merche. La coneixes?

—No.

—No ha estat mai aquí? —Li va mostrar la fotografia de la filla de la Reme.

—No —va respondre la María després de mirar-la amb atenció.

Se la va guardar novament a la butxaca.

—Quan tornarà la Patro?

—No ho sé.

—Puc esperar-la a dins?

—No! —Va fer el gest d’anar a tancar la porta.

—Segur que no és a casa?

La petita Raquel va negar amb el cap, molt seriosa, amb els ulls molt oberts. La reacció de la veritat i la innocència.

—Com és que us deixa soles?

—Jo ja sóc gran —va dir la María.

—Estava cuidant l’Anna Maria, a la merceria de la senyora Anna, però ja se n’ha anat. —Va somriure per provar d’infondre’ls confiança—. He pensat que ja devia haver tornat.

—No sempre torna a casa. A vegades passa la nit fora.

—Ens porta menjar —va intervenir la Raquel, més propensa a participar en la conversa.

—Us ha dit res avui, abans de marxar?

—No —va respondre la María.

—La Patro és gran, per això va i ve —va col·laborar la Raquel.

—Calla! —li va ordenar la seva germana.

—Per què?

—Vostè és policia de veritat? —va inquirir la María.

Li va ensenyar la credencial. L’havia tret més durant aquell dia que en les darreres setmanes de deteriorament de la situació. La nena la va inspeccionar amb ull crític.

—I la vostra mare?

—És amb el papa.

—I on és el vostre papa?

—Al cel.

La Raquel va secundar les paraules de la seva germana gran assenyalant amb l’índex de la mà esquerra cap amunt, mentre assentia amb el cap.

En Miquel Mascarell es va empassar la saliva.

—Qui té cura de vosaltres? —Va intentar mantenir el seu equilibri emocional.

—La Patro.

La Patro Quintana s’estava convertint en un personatge singular.

Tot i que a qui buscava era la seva amiga Merche.

—D’acord. —Va sospirar vençut—. Ja tornaré quan la Patro sigui aquí.

No hi va haver ni tan sols comiat. Fi de la visita. Radical. La María va empènyer la porta fins a tancar-la i separar-lo a ell del pis. Es va quedar al replà durant uns segons amb un profund mal gust de boca, que la hi va omplir de saliva agra. Per si de cas va enganxar l’orella a la porta, però a l’altra banda no hi va sentir cap so. Les dues nenes tornaven a la seva seguretat, tot esperant la germana gran, que anava i venia, passava alguna nit fora de casa i els portava menjar, mentre els pares, des del fals cel de la seva il·lusió, les protegien de qualsevol mal.

—Merda… —va remugar.

Tenia una bona tirada a peu fins a la Bonanova, i era pujada, encara que fos relativament suau, de manera que no va perdre més temps i va tornar al carrer per reprendre la marxa.