15

No era fàcil de sobreposar-se a l’alteració que aquesta extraordinària visita havia produït en l’ànim d’Elizabeth, ni tampoc Elizabeth va aconseguir fàcil­ment de no pensar constantment en el que havia succeït. Segons semblava, Lady Catherine s’havia pres la molèstia d’emprendre aquest viatge des de Rosings, amb l’únic propòsit de fer-li trencar el seu suposat compromís amb el senyor Darcy. Era realment un projecte assenyat! Però, d’on podia haver sortit el rumor del seu compromís, Elizabeth no ho podia ni imaginar. Fins que es va adonar que el fet de ser ell l’amic íntim de Bingley i ella la germana de Jane era motiu suficient per fer sorgir aquella idea, ja que l’expectació suscitada per una boda feia que la gent estigués desitjosa que n’hi hagués una altra. Ella mateixa no havia pogut deixar de pensar que el casament de la seva germana facilitaria llur contacte i que els veïns de Lucas Lodge, per tant —a través dels quals va deduir que el rumor havia arribat als Collins i a orelles de Lady Catherine—, havien donat gairebé per fet i de realització immediata un esdeveniment que ella només s’havia atrevit a esperar com a possible i, encara, en el futur.

En recordar les expressions de Lady Catherine, però, no podia evitar de sentir un cert malestar davant la possibilitat que la dama persistís a interferir en aquell assumpte. Pel que ella li havia dit, sobre que estava decidida a impedir llur casament, a Elizabeth se li va acudir que Lady Catherine intentaria de parlar amb el seu nebot, i ella no s’atrevia a assegurar quina seria la reacció de Darcy davant la descripció dels mals que comportaria emparentar amb ella. Desconeixia quin era exactament el grau de l’afecte que ell sentia per la seva tia o la confiança que tenia en els seus judicis, però era natural de suposar que opinava de Sa Senyoria millor que no ho feia ella; i no hi havia dubte que, enumerant-li les desgràcies que comportaria un casament amb una persona que tenia uns parents pròxims d’una categoria social tan diferent de la d’ell, la seva tia l’atacava pel cantó més feble. Les idees d’ell sobre l’honorabilitat era probable que li fessin trobar molt assenyats i d’una gran solidesa els arguments que a Elizabeth li semblaven febles i ridículs.

Si ja abans ell havia dubtat pel que feia a allò que havia de fer, dubte que sovint no li havia semblat poc raonable, els consells i la influència d’una parenta tan pròxima podrien ser decisius i arribar-lo a convèncer de cercar la felicitat en una honorabilitat sense màcula. En cas que fos així, no tornaria mai més. Lady Catherine segurament el devia haver anat a veure camí de la ciutat i potser ell trencaria el compromís que tenia amb Bingley de tornar a Netherfield.

«Per tant», pensava, «si aquest, d’aquí a uns quants dies, té notícies de Darcy excusant-se de no complir la seva promesa, ja sabré què pensar-ne. Aleshores em caldrà renunciar a esperar res i a no confiar més en la seva constància. Si ell s’acontenta amb la recança de no tenir-me quan podria obtenir el meu amor i la meva mà, aviat a mi també deixarà de doldre’m».

La sorpresa de la resta de la família en sentir qui havia estat la visita fou molt gran; però també ells van atribuir-la al mateix motiu que havia satisfet la curiositat de la senyora Bennet, i així Elizabeth es va estalviar moltes brometes sobre el tema.

L’endemà al matí, quan Elizabeth baixava l’escala, va trobar el seu pare, que sortia del despatx amb una carta a la mà.

—Lizzy —li va dir—, venia a cercar-te, vine al meu despatx.

Elizabeth sentia la més gran curiositat per saber què li havia de dir, car suposava que d’alguna manera tenia relació amb la carta. De sobte, se li va acudir que podia ser de Lady Catherine i ja va preveure, consternada, totes les explicacions que li caldria donar.

Va seguir el seu pare fins al costat de la llar, i allí tots dos van seure. Ell aleshores va dir:

—Aquest matí he rebut una carta que m’ha sorprès moltíssim. Com que tu ets la més interessada en el que diu, crec que n’has de conèixer el contingut. No sabia que tenia dues filles a punt de casar-se. Et felicito per una conquista tan important.

Un rubor intensíssim va cobrir el rostre d’Elizabeth, convençuda que la carta era del nebot en lloc de ser de la tia. I estava dubtant entre sentir-se complaguda pel fet que, finalment, ell s’expliqués o ofesa perquè no li adreçava la carta a ella, quan va sentir que el seu pare deia:

—Estic cert que ets una noia llesta, i, a més, les noies joves sembla que teniu un sentit molt fi per a aquesta mena d’afers, però crec que et puc desafiar que descobreixis el nom del teu admirador. Aquesta carta és del senyor Collins.

—Del senyor Collins! I què pot tenir a dir-me?

—Quelcom que té molt a veure amb el que t’he dit abans. Comença felicitant-me pel proper enllaç de la meva filla gran, del qual s’ha assabentat per la manca de discreció i la xafarderia dels Lucas. No vull abusar de la teva impaciència llegint-te el que diu sobre aquest punt. El que té a veure amb tu és el següent:

»Tens idea, Lizzy, de qui és aquesta persona a qui al·ludeix?

»Tens cap idea, Lizzy, de qui és aquest cavaller? Però ara ens ho diu ell.

»El senyor Darcy és el cavaller! Ara, Lizzy, sí que crec haver-te donat una sorpresa. No podien fixar-se ell o els Lucas en un altre home del cercle de les nostres coneixences que fes més creïble aquesta mentida? El senyor Darcy, que mai no es mira una dona que no sigui per trobar-li defectes i que probablement mai a la vida no t’ha mirat a tu! Es admirable! —Elizabeth va intentar prendre part en les bromes del seu pare, però només va aconseguir de mostrar un somriure afectat. Mai no havia trobat les ironies del seu pare tan poc agradables com ara—. No ho trobes divertit?

—Oh, sí! Li ho prego, continuï llegint.

—El senyor Collins diu a més a més:

»I aquesta és la seva idea del perdó cristià! A la resta de la carta només parla de l’estat de la seva estimada Charlotte i de les seves esperances d’una jove branca d’olivera. Però, Lizzy, sembla que això no et diverteix. Espero que no et convertiràs en una senyoreta cursi que fa veure que se sent ofesa per un rumor que fan córrer gent que no té res a fer. Per a què vivim, doncs, si no és perquè unes vegades els nostres veïns es diverteixin amb nosaltres i al nostre torn nosaltres ens divertim amb ells?

—Oh! —va dir cridant Elizabeth—, em diverteix molt, moltíssim. Però és tan estrany!

—Sí…, i això és el que ho fa divertit. Si s’haguessin fixat en un altre home, no hauria tingut cap gràcia. Però la indiferència d’ell i la teva manifesta aversió li dóna un aire tan deliciosament absurd! Per molta mandra que em faci escriure, per res del món no deixaria de cartejar-me amb el senyor Collins. Més encara, quan llegeixo una carta seva no puc deixar de preferir-lo fins i tot a Wickham, per molt que apreciï el desvergonyiment i la hipocresia del meu gendre. I digues-me, Lizzy, què va dir Lady Catherine d’aquest rumor? Va venir a negar-te el seu consentiment?

La seva filla es va limitar a contestar amb una rialla aquesta pregunta; i, com que ell l’havia feta sense sospitar absolutament res, Elizabeth no va haver de suportar que la repetís. Mai no s’havia sentit més perduda havent de simular uns sentiments que no eren els seus. Li calia riure, i més aviat hauria plorat. El seu pare l’havia humiliada de la manera més cruel amb el que havia dit de la indiferència del senyor Darcy, i a ella només li restava o bé admirar-se de la manca tan total de perspicàcia que demostrava el seu pare o témer que, en lloc de ser ell qui hi veia massa poc, potser era ella la qui s’havia il·lusionat massa.