1

Es una veritat universalment coneguda que un home solter, en possessió d’una gran fortuna, cal que desitgi tenir muller.

Malgrat que els sentiments o les intencions d’un home així siguin poc coneguts quan per primera vegada entra a formar part d’un veïnat, les famílies dels voltants tenen tan incorporada aquesta veritat en la seva manera de pensar, que el veí en qüestió és considerat com la propietat indiscutible d’una o altra de les seves filles.

—Estimat senyor Bennet —li va dir un dia la seva muller—, has sentit la notícia que, finalment, Netherfield Park s’ha llogat?

El senyor Bennet va dir que no.

—Doncs, sí —va afirmar ella—; fa un moment que la senyora Long ha estat aquí i m’ho ha contat tot.

El senyor Bennet no li va respondre.

—No tens ganes de saber qui l’ha llogat? —va preguntar la seva dona cridant amb impaciència.

—Tu m’ho vols dir i jo no tinc cap objecció a escoltar-ho.

La invitació era suficient.

—Doncs, estimat, has de saber que la senyora Long diu que Netherfield ha estat llogat per un home jove, del nord d’Anglaterra, que té una gran fortuna; que va venir dilluns amb una calessa tirada per quatre cavalls per veure l’indret i que va quedar-ne tan encantat, que immediatament es va posar d’acord amb el senyor Morris; que vindrà a prendre’n possessió abans de les festes de Sant Miquel i que alguns dels seus criats seran a la casa a finals de la setmana entrant.

—Com es diu?

—Bingley.

—Es casat o solter?

—Oh, estimat, solter, sens dubte! Un home solter amb una gran fortuna; quatre o cinc mil lliures l’any. Quina ocasió més bona per a les nostres noies!

—Com és això? Què hi tenen a veure, elles?

—Estimat senyor Bennet —va replicar la seva muller—, com és possible que siguis tan pesat! Has de saber que jo estic pensant que es casi amb una de les nostres filles.

—És aquesta la seva intenció, en establir-se aquí?

—Intenció! Quin disbarat, com pots parlar així! Però és molt probable que s’enamori d’una d’elles; per tant, l’has d’anar a visitar així que arribi.

—No veig pas que hi hagi cap motiu per fer-ho. Podeu anar-hi tu i les noies o les pots enviar a elles soles, cosa que, potser, serà millor, perquè, com que tu ets tan bonica com alguna d’elles, el senyor Bingley podria trobar que ets la millor del grup.

—Estimat, m’afalagues. Certament, he tingut la meva part de bellesa; però, ara, no pretenc pas ser res d’extraordinari. Quan una dona té filles grans ja no hauria de pensar en la pròpia bellesa.

—En el cas que dius, una dona ja no té gaire bellesa en què pensar.

—Però, estimat, de debò, has d’anar a veure el senyor Bingley quan s’instal·li al veïnat.

—Això és més del que em comprometo a fer, t’ho asseguro.

—Però tingues en compte les nostres filles. Pensa només què significaria per a una d’elles un casament com aquest. Sir William i Lady Lucas estan decidits a anar-hi únicament per aquest motiu, perquè, en general, tu saps que no visiten els nouvinguts. Hi has d’anar, sens falta, perquè no serà possible que nosaltres anem a visitar-lo, si tu no hi vas abans.

—Trobo que tens massa escrúpols, la veritat. M’aventuro a dir que el senyor Bingley estarà molt content de veure’t; tu li portaràs a mà quatre ratlles de part meva per tal que estigui tranquil sobre el meu sincer consentiment que es casi amb qualsevol de les nostres noies que vulgui escollir; si bé he de posar-hi alguna recomanació a favor de la meva petita Lizzy.

—Desitjaria que no fessis una cosa així. Lizzy no és ni mica millor que les altres i estic segura que no és ni la meitat de bonica que Jane ni la meitat de graciosa que Lydia. Però sempre és la teva preferida.

—Cap d’elles no té gaire a recomanar —va replicar el senyor Bennet—; totes són tan beneites i ignorants com les altres noies, però Lizzy té una rapidesa de comprensió que no tenen les seves germanes.

—Senyor Bennet, com pots insultar així les teves pròpies filles? El fet de molestar-me et produeix un gran plaer. No tens compassió dels meus pobres nervis.

—T’equivoques, estimada. Tinc un gran respecte pels teus nervis. Fa ben bé vint anys que escolto, amb consideració, com hi fas referència.

—Ah, no saps com sofreixo!

—Però espero que aviat et recuperaràs per tal de veure com s’estableixen a la rodalia molts homes joves amb quatre mil lliures l’any.

—Encara que en vinguessin vint com ell, no ens serviria de res, ja que tu no els voldries anar a visitar.

—Hi pots confiar, estimada; quan en seran vint, els faré una visita a tots.

El senyor Bennet era una barreja tan estranya d’agudesa, humor sarcàstic, reserva i imaginació, que l’experiència de vint-i-tres anys no havia estat prou perquè la seva muller entengués el seu caràcter. Ella era molt més fàcil d’entendre. Era una dona poc intel·ligent, d’escassos coneixements i caràcter inestable. Quan estava disgustada, s’imaginava que estava nerviosa. L’afer de la seva vida era casar les seves filles; les seves distraccions, les visites i les notícies.