15

El senyor Collins era un home mancat de finor i la deficiència de la seva naturalesa poc ajut havia rebut de l’educació o de la societat, perquè havia passat la major part de la seva vida sota el guiatge d’un pare ignorant i gasiu. A despit de pertànyer a una de les universitats i d’haver-hi mantingut les relacions convenients, només hi havia adquirit allò que havia considerat més necessari. La subjecció al seu pare, en la qual havia estat educat, li havia donat, a la primeria, un aire de gran humilitat, però que ara estava molt contrarestat per la presumpció pròpia d’un cervell buit, per la vida retirada que portava i per la reacció natural produïda per una prosperitat precoç i inesperada. Per un atzar afortunat, havia estat recomanat a Lady Catherine de Bourgh per al benefici eclesiàstic de Hunsford, que estava vacant. El respecte que sentia per l’alt rang de la dama i la seva veneració per ella en tant que protectora, juntament amb la bona opinió que tenia d’ell mateix, de la seva autoritat com a clergue i els seus drets com a rector, en van fer una barreja d’orgull i d’obsequiositat, d’autocomplaença i d’humilitat.

Ara que posseïa una bona casa i unes entrades suficients, tenia la intenció de casar-se. En el seu propòsit de buscar la reconciliació amb la família de Longbourn hi havia una muller en perspectiva perquè tenia la intenció d’escollir una de les filles, posat que les trobés tan belles i amables com la fama que corria les presentava. Vet aquí el seu pla de reparació, d’expiació, pel fet d’heretar la propietat de llur pare; pla que ell considerava excel·lent per l’amplitud de l’elecció i els avantatges que tenia per una banda, i excessivament generós i desinteressat per la seva.

Després de veure-les, no va pas canviar d’idea. El rostre adorable de la senyoreta Bennet el va refermar en el seu propòsit i va deixar ben establertes les seves conviccions més estrictes sobre allò que era degut a l’edat. La primera tarda, doncs, ella fou l’objecte de la seva elecció. El matí de l’endemà, això no obstant, va portar algunes modificacions al seu projecte, ja que un tête-à-tête d’un quart amb la senyora Bennet abans d’esmorzar —una conversa iniciada parlant de la seva casa parroquial i que, naturalment, va conduir-lo a la confessió de les seves esperances: poder trobar per a aquesta llar una mestressa a Longbourn— va tenir com a resultat que, entre somriures de complaença i encoratjaments generals, ella el previngués contra la seva decisió d’escollir Jane. Quant a les seves filles més joves, no podia assumir la responsabilitat d’afirmar-ho…, no podia, en realitat, donar-li una resposta…, però ella no sabia que hi hagués cap inclinació de simpatia envers ningú. La seva filla gran…, li calia dir només…, sentia que tenia l’obligació de fer-li saber…, era molt probable que molt aviat estigués compromesa.

El senyor Collins no havia de fer més que canviar de Jane a Elizabeth, cosa que aviat era feta; feta en el temps que la senyora Bennet removia el foc. Elizabeth, semblant a Jane pels anys i la bellesa, la succeïa, naturalment.

La senyora Bennet va guardar-se com un tresor aquesta insinuació i va confiar que aviat podria tenir dues filles casades; l’home de qui no podia ni sentir a parlar el dia abans gaudia ara de la seva més decidida predilecció.

Lydia no va oblidar la seva intenció d’anar a Meryton, i totes les germanes, tret de Mary, van estar d’acord a anar-hi amb ella; el senyor Collins, a requesta del senyor Bennet, va quedar encarregat de tenir cura d’elles, perquè aquell sentia un desig vivíssim d’alliberar-se d’ell i de no haver de compartir el seu despatx. Car allí l’havia seguit el senyor Collins després de l’esmorzar i allí s’hauria quedat, interessant-se, en aparença, per un dels infòlios més importants de la col·lecció, però en realitat parlant gairebé sense parar de la seva casa i del seu jardí de Hunsford. Aquesta manera de fer neguitejava molt el senyor Bennet. Al seu despatx, sempre havia tingut assegurat el lleure i la tranquil·litat, i, si bé estava disposat, tal com havia dit a Elizabeth, a trobar-se amb la beneiteria i la presumpció a qualsevol lloc de la casa, allí, al seu despatx, estava habituat a veure-se’n lliure. Per tant, la seva cortesia va estar a l’aguait per invitar el senyor Collins, el qual, evidentment, estava més fet a caminar que no pas a llegir i va estar molt content de poder tancar el seu llibràs i anar-se’n.

El temps fins a Meryton va transcórrer en pomposes foteses per part d’ell i correctes assentiments per la de les seves cosines. Però, tan bon punt van arribar, ja no li fou possible de retenir la seva atenció. Immediatament, els ulls de Lydia i Kitty es van posar a recórrer el carrer buscant els oficials i només un capell molt elegant, naturalment, o l’autèntica novetat d’una mussolina en un aparador, era capaç de captar la seva curiositat.

Aviat, però, l’atenció de totes elles fou atreta per un jove que no havien vist mai abans, d’aparença extremament noble, el qual passejava en companyia d’un oficial per l’altre costat del carrer. L’oficial era el senyor Denny en persona, pel retorn del qual, de Londres, Lydia havia vingut a preguntar, i que, en passar elles, féu una reverència. Totes van quedar impressionades per l’aire del foraster, totes es preguntaven qui podia ser. Kitty i Lydia, decidides a descobrir-ho, si era possible, van començar a creuar el carrer amb l’excusa de voler quelcom que hi havia en una botiga del cantó oposat. Sortosament, així que van atènyer la voravia, els dos cavallers, donant la volta, van arribar al mateix lloc al mateix temps. El senyor Denny se’ls va adreçar directament i va demanar permís per presentar el seu amic, el senyor Wickham, el qual havia vingut amb ell el dia abans, de la ciutat. I va afegir que tenia el plaer d’anunciar que el senyor Wickham havia acceptat una comissió al seu propi cos. Això era exactament el que calia, perquè al jove només li mancava un regiment per a resultar del tot encantador. La seva aparença parlava molt a favor d’ell; quant a bellesa, posseïa tot allò que més comptava: un aspecte elegant i una bona figura, i la seva manera de parlar era, a més, molt agradable. Després de les presentacions, el senyor Wickham va encetar una conversa àgil i alhora discreta. El grup estava encara deturat enraonant molt agradablement, quan un soroll de cavalls va atreure l’atenció de tots ells i Darcy i Bingley van aparèixer carrer avall muntats a cavall. En veure les senyores, es van dirigir directament vers elles iniciant les cortesies habituals. Bingley era qui més parlava i la senyoreta Bennet l’objecte principal de la conversa. Anaven, va dir ell, camí de Longbourn amb el propòsit d’interessar-se per ella. El senyor Darcy ho va confirmar amb una inclinació de cap, i ja estava decidit a no mirar Elizabeth, quan els seus ulls es van topar amb el desconegut. Elizabeth, que s’escaigué que va veure el posat que feien l’un i l’altre mentre es miraven, va quedar molt sorpresa de l’efecte que produïa aquella trobada. Els dos cavallers van mudar de color: l’un va empal·lidir, l’altre es va enrojolar. Al cap d’un moment, el senyor Wickham es va portar la mà al barret per saludar, salutació que el senyor Darcy amb prou feines si es va dignar a tornar. Què significava tot allò? No era possible imaginar-ho, però tampoc no era possible no delir-se per saber-ho.

Poc després, el senyor Bingley es va acomiadar —tot i que no semblava pas haver-se adonat del que havia passat— i va reprendre la passejada a cavall amb el seu amic.

El senyor Denny i el senyor Wickham van acompanyar les senyoretes fins a la porta de la casa del senyor Philips i després es van retirar, malgrat els precs insistents de la senyoreta Lydia perquè entressin i que el senyor Philips, aixecant la finestra de la saleta, s’unís sorollosament a la invitació.

La senyora Philips sempre estava contenta de veure les seves nebodes, però ara les dues grans, pel fet de la seva recent absència, foren particularment ben rebudes. Mentre expressava amb vehemència la seva sorpresa per llur sobtat retorn a casa —del qual ella no hauria sabut res, ja que no les hi havia dutes el carruatge de llur pare, si no hagués trobat el dependent del senyor Jones al carrer, el qual li havia dit que no havien d’enviar més remeis a Netherfield, perquè les senyoretes Bennet se n’havien anat—, van reclamar la seva atenció per al senyor Collins, el qual Jane estava presentant. El va rebre amb la més gran cortesia, cortesia que ell va tornar amb escreix excusant-se del seu parentiu amb les senyores mitjançant les quals havia estat presentat. La senyora Philips estava completament esverada per aquest excés de bona educació, però el seu interès per aquest foraster va veure’s interromput per les exclamacions i les preguntes sobre l’altre foraster, del qual només va poder dir a les seves nebodes allò que elles ja sabien: que el senyor Denny l’havia portat de Londres i que tindria una comissió en el comtat; ella l’havia estat observant durant una hora, va dir, mentre passejava amunt i avall del carrer. Si el senyor Wickham hagués comparegut en aquell moment, Kitty i Lydia haurien prosseguit, sens dubte, aquella tasca; però, malauradament, ningú no passava, ara, pel davant de la finestra, tret d’alguns oficials que, comparats amb el desconegut, havien esdevingut «uns nois estúpids i desagradables». Alguns havien de dinar amb els Philips l’endemà, i la seva tia els va prometre que faria invitar el senyor Wickham pel seu marit, si la família de Longbourn venia a la tarda. Tothom va estar-hi d’acord i la senyora Philips va declarar que, perquè es consolessin, hi hauria un joc de bitllets de loteria per fer gatzara i un sopar lleuger, calent, més tard. La perspectiva d’unes delícies semblants era molt esperançadora i tots es van separar de molt bon humor. En sortir de la cambra, el senyor Collins va repetir les seves excuses i rebé la més ferma assegurança que eren del tot innecessàries.

Durant el trajecte de retorn a casa, Elizabeth va contar a Jane allò que havia vist que succeïa entre els dos cavallers, però Jane, la qual, posat que haguessin fet alguna malesa, hauria defensat l’un o l’altre o bé tots dos, tampoc no va poder trobar una explicació a llur comportament.

Un cop a la casa, el senyor Collins va complaure en gran manera la senyora Bennet expressant-li l’admiració que sentia per les maneres i la cortesia de la senyora Philips. Va declarar que, llevat de Lady Catherine i de la seva filla, mai no havia vist una dona més elegant; perquè no sols l’havia rebut amb la més gran gentilesa, sinó que fins i tot l’havia inclòs, sense compliments, en la invitació per a la vetllada de l’endemà, malgrat ser un perfecte desconegut per a ella abans… Suposava que, en part, era degut al seu parentiu amb ells; això no obstant, mai no havia trobat tanta amabilitat en tota la seva vida.