8

El senyor Bennet havia desitjat sovint, abans d’aquesta època de la seva vida, arraconar cada any, en lloc de gastar totes les seves rendes, una suma de diners que donés a les seves filles i a la seva muller, si li sobrevivia, més seguretat. Ara desitjava més que mai haver-ho fet, perquè, si ell hagués complert el seu deure, ara Lydia no hauria hagut de quedar endeutada amb el seu oncle per tot el que havia calgut fer pel seu honor i el seu bon nom. La satisfacció de convèncer un dels homes que valien menys de la Gran Bretanya de casar-se amb ella hauria estat aleshores més normal.

El preocupava seriosament que un fet que tan poc benefici havia de portar a ningú s’hagués pogut tirar endavant amb l’únic concurs del seu germà, i ell estava decidit, si li era possible, a descobrir la importància del seu ajut econòmic i a saldar el seu agraïment com més aviat millor.

A la primeria de ser casat, va decidir que fer estalvis no tenia sentit, perquè, naturalment, tindrien un fill baró. Aquest fill asseguraria l’herència de la propietat tan bon punt tingués l’edat adient, i la vídua i els fills més petits estarien a cobert pel que feia als diners. Cinc noies, una darrera l’altra, van venir al món, però el noi no arribava. Durant molts anys, després del naixement de Lydia, la senyora Bennet encara estava certa que el noi arribaria; fins que, finalment, hi van haver de renunciar, i aleshores ja era massa tard per estalviar. La senyora Bennet no estava feta per a l’estalvi i només el gust del seu marit per la vida retirada els va salvar de gastar per damunt dels seus ingressos.

En el contracte matrimonial, hi constaven cinc mil lliures per a la senyora Bennet i els fills, però la proporció en què aquesta quantitat s’havia de dividir entre els fills depenia de la voluntat dels pares. Aquest era el punt que, almenys pel que es referia a Lydia, ara calia determinar, i el senyor Bennet no podia deixar d’accedir a la proposta que el senyor Gardiner li feia. En termes d’agraït reconeixement per la bondat del seu germà, però de manera concisa, va donar sobre el paper la seva total aprovació a tot allò que s’havia fet i el seu consentiment a tots els compromisos que s’havien pres en nom d’ell. Mai, abans, no havia pensat que en cas d’aconseguir que Wickham es casés amb la seva filla, això li portaria tan pocs inconvenients com li portava la solució que havien adoptat. Donant-los cent lliures l’any, amb prou feines si hi perdia deu lliures, ja que les despeses de Lydia, comptant la seva manutenció, els diners de butxaca i els presents constants en diners a través de les mans de la seva mare, poc se’n faltava perquè arribessin a aquella quantitat.

Que tot es resoldria amb un esforç tan mínim per part seva era també una altra sorpresa i molt benvinguda, perquè el seu màxim desig en el moment present era que l’afer li produís com menys trasbals millor. Quan els primers accessos de ràbia que l’activitat desplegada per buscar-la li havien produït li van haver passat, va tornar normalment a la seva indolència; la carta, però, fou enviada ràpidament, perquè, malgrat que li costava de començar a emprendre quelcom, en la seva execució era molt ràpid. En ella pregava al seu germà que li donés més detalls sobre els diners que li devia; quant a Lydia, estava massa enutjat amb ella per enviar-li cap missatge.

Les bones notícies aviat es van escampar per tota la casa i amb la velocitat proporcional per tot el veïnat; la gent s’ho va prendre amb força filosofia. Sens dubte hauria donat més tema per a les converses que la senyoreta Lydia Bennet hagués tornat a Meryton o, encara molt millor, que l’haguessin confinada del món en una granja llunyana. Però, del seu casament, també se’n podia parlar molt; i els ben intencionats desigs per la seva prosperitat que ja abans havien formulat les malèvoles velles de Meryton no van haver de variar gaire el seu esperit amb el canvi de circumstàncies, perquè, amb un marit com aquell, la seva desgràcia es donava per certa.

Feia quinze dies que la senyora Bennet no baixava de la seva cambra; però, el dia que ho va fer, va seure novament al cap de taula i amb una animació realment difícil de suportar. Ni el més petit sentiment de vergonya no enterbolia el seu triomf. Ara estava a punt d’assolir el principal objectiu dels seus desigs d’ençà que Jane va complir setze anys: el casament d’una filla, i només pensava i parlava d’elegants seguicis nupcials, de fines mussolines, nous carruatges i criats. Estava enfeinada regirant tota la rodalia per buscar una casa adient per a la seva filla i, sense tenir en compte quins serien llurs ingressos, en rebutjava moltes perquè eren petites o poc importants.

—Haye-Park podria convenir-nos —deia—, si els Gouldings la deixessin, o la gran casa de Stoke, si la sala d’estar fos més gran; però Ashworth és massa lluny! No podria suportar de tenir-la deu milles lluny de mi; pel que fa a Purvis Lodge, els àtics són lletgíssims.

El seu marit la va deixar parlar sense interrompre-la mentre els criats eren al davant, però quan es van retirar li va dir:

—Senyora Bennet, abans que lloguis una d’aquestes cases o totes elles per al teu fill i la teva filla, a veure si ens entenem. Mai ningú del veïnat no els rebrà a casa seva, i jo no encoratjaré la seva poca vergonya rebent-los a Longbourn.

Aquesta declaració va provocar una discussió molt llarga, però el senyor Bennet es va mantenir ferm. Aviat va sorgir un altre motiu de discòrdia: la senyora Bennet va descobrir que el seu marit no estava disposat a avançar ni una guinea per comprar vestits a la seva filla. Que el seu marit declarés que Lydia no rebria d’ell cap mostra d’afecte en les presents circumstàncies era una cosa que la senyora Bennet gairebé no comprenia. Que el seu enuig el pogués dur a un tal punt de ressentiment inconcebible, que negués a la seva filla un perdó sense el qual el casament no semblaria vàlid, excedia tot allò que ella creia possible. Era més sensible al deshonor que la manca de vestits podia fer recaure sobre les núpcies de la seva filla que a la vergonya que aquesta hagués estat raptada i que hagués viscut amb Wickham durant quinze dies sense haver-se casat encara.

A Elizabeth, li sabia més greu ara que abans haver comunicat al senyor Darcy, enduta per la pena del moment, els seus temors referents a la seva germana, perquè, ja que el casament posava un final feliç al rapte, haurien pogut amagar el seu desgraciat començament a tots aquells que no vivien a prop d’ells.

Elizabeth no temia que el cas s’escampés per culpa d’ell, car poques persones hi havia en la discreció de les quals ella confiés més, però li dolia que ell, més que no pas cap altra persona, estigués assabentat de la feblesa d’una germana seva: i això, no pas perquè pogués perjudicar-la a ella particularment, perquè, de tota manera, un abisme insalvable els separava. Fins i tot suposant que el casament de Lydia s’hagués efectuat en les circumstàncies més honorables, no es podia esperar que el senyor Darcy volgués emparentar amb una família que, a les altres objeccions, afegia ara la d’una aliança i un parentiu dels més pròxims amb l’home que ell, amb tota justícia, menyspreava.

Elizabeth no s’estranyava que ell refusés un parentiu semblant. El desig que, n’estava segura, Darcy sentia al Derbyshire d’obtenir el seu afecte no podia esperar-se raonablement que sobrevisqués a un cop com aquest. Se sentia deprimida i angoixada; estava penedida i no sabia ben bé de què. Ara que ja no podia esperar de tenir-la, va esdevenir gelosa de l’estima de Darcy; ara que semblava no haver-hi la més petita probabilitat d’una entesa, desitjava tenir noves d’ell, ara que no era probable que es tornessin a veure, estava convençuda que hauria pogut ser-hi feliç.

Quin triomf per a ell, pensava sovint, si sabés que la seva proposta, que només feia quatre mesos que havia estat rebutjada amb tant d’orgull, ara seria rebuda amb alegria i agraïment! Darcy era, no en tenia el més petit dubte, tan generós com el qui més; però, com que era un mortal, havia de sentir el plaer del triomf.

Ara començava a comprendre que Darcy era exactament l’home que per la seva manera de ser i els seus dots més li hauria convingut. La seva capacitat de comprensió i el seu temperament haurien omplert tots els seus desigs. Hauria estat una unió beneficiosa per a tots dos: el natural senzill i animat d’ella hauria pogut suavitzar les idees d’ell i millorar les seves maneres, i el criteri i els coneixements i l’experiència del món que tenia ell haurien estat per a ella un ajut incalculable.

Però ara era impossible que un casament tan feliç pogués ser l’exemple, davant d’una multitud admirada, d’allò que era la vertadera felicitat en el matrimoni. Aviat una unió ben diferent, i que era un impediment per a l’altra, tindria lloc a la seva família.

Elizabeth no sabia de quina manera podria aconseguir-se que Wickham i Lydia tinguessin una certa independència, però fàcilment podia imaginar que la felicitat d’una parella que només se sentia atreta perquè les seves passions eren més fortes que les seves virtuts duraria poc.

El senyor Gardiner aviat va escriure novament al seu germà. A la carta del senyor Bennet donant-se per assabentat de tot l’afer, ell hi responia breument assegurant-li el gran interès que tenia pel benestar de qualsevol membre de la seva família i acabava pregant-li que no li esmentés mai més aquest assumpte. El motiu principal de la carta era informar-los que el senyor Wickham havia decidit deixar la milícia. I afegia:

El senyor Bennet i les seves filles van veure tan clarament com el mateix senyor Gardiner els avantatges que tenia el fet que Wickham s’allunyés del comtat de… Però a la senyora Bennet ja no li agradava tant. La decebia profundament que Lydia s’instal·lés al Nord, justament ara que ella esperava que la seva companyia fóra un motiu d’alegria i d’orgull, perquè no havia pas renunciat a la idea que la seva filla residís al Hertfordshire. Per altra banda, era llàstima que allunyessin Lydia d’un regiment on coneixia tothom i on tenia tants preferits.

—Estima tant la senyora Forster —va dir—, que serà una mala passada enviar-la a fora! I també hi ha alguns nois joves que a ella li agraden molt. Els oficials potser no seran tan agradables en el regiment del general…

La súplica de Lydia —perquè així calia considerar-la— per ser novament admesa per la seva família abans d’anar-se’n cap al Nord, de primer va rebre una rotunda negativa. Però Jane i Elizabeth, que estaven d’acord a desitjar —per respecte als sentiments de la seva germana i a les conseqüències que se’n podien seguir— que el casament de Lydia fos reconegut pels seus pares, tan insistentment van pregar i d’una manera tan enraonada i tan suau al senyor Bennet que la rebés a ella i el seu marit a Longbourn així que serien casats, que van aconseguir de fer-lo pensar i de fer-lo actuar com elles desitjaven. Així, doncs, la seva mare va tenir la satisfacció de saber que podria mostrar la seva filla casada als veïns abans d’anar-se’n desterrada cap al Nord.

Quan el senyor Bennet, doncs, va contestar al seu germà, va concedir el permís perquè vinguessin, i fou decidit que, tot just s’acabaria la cerimònia, els nuvis es dirigirien a Longbourn. A Elizabeth, però, li va causar sorpresa que Wickham estigués d’acord amb aquest projecte, i, si ella hagués consultat la seva pròpia inclinació, l’últim dels seus desigs hauria estat de trobar-se amb ell novament.