12

Tan bon punt se n’hagueren anat, Elizabeth va sortir a fora per tal de recobrar els ànims o, en altres mots, per poder pensar sense ser interrompuda en allò que més la desanimava. El comportament del senyor Darcy la sorprenia i la humiliava.

«Per què ha vingut», es preguntava, «si havia de restar silenciós i havia de tenir aquest aire de serietat i d’indiferència?». Cap resposta no la deixava satisfeta.

«Amb el meu oncle i la meva tia podia ser amable, fins i tot agradable, quan era a la ciutat: per què no ho pot ser amb mi? Si em té por, per què ve aquí? Si ja no té cap interès per mi, per què calla? Oh, quin home més insuportable! No hi vull pensar mai més».

Involuntàriament, va mantenir la seva decisió una estona, car la seva germana s’apropava amb un aire molt alegre, cosa que demostrava que ella havia quedat més satisfeta dels seus visitants que Elizabeth.

—Ara —va dir Jane— que aquesta primera visita ja ha passat, em sento del tot tranquil·la. Ara sé que sóc forta i que la seva presència no em torbarà mai més. Estic contenta que vingui dijous a dinar. Aleshores tothom podrà veure que tots dos ens podem tractar amb indiferència, només com a coneguts normals.

—Sí, amb molta indiferència, naturalment —va dir Elizabeth rient-se’n—. Oh, Jane, vés amb compte!

—Estimada Lizzy, no pots creure que sóc tan feble que ara pugui córrer cap perill.

—Crec que corres el gran perill de fer-lo enamorar de tu com abans.

No van tornar a veure els cavallers fins dijous i, entretant, la senyora Bennet donava curs lliure a tots els projectes venturosos que el bon humor de Bingley i la manca d’afectació del seu tracte havien revifat amb una visita de mitja hora.

Dijous s’havia reunit a Longbourn un grup de gent nombrós, i les dues persones que eren esperades amb més expectació per la fama que, com a esportistes, tenien de ser puntuals van arribar a l’hora convinguda. Quan es van dirigir al menjador, Elizabeth va vigilar atentament si Bingley seuria al lloc que en totes les altres ocasions havia estat el seu, al costat de la seva germana. Llur mare, prudentment, s’abstenia d’invitar-lo a seure al seu costat. En entrar a la cambra, ell va semblar que dubtava, però es va escaure que Jane mirava al seu voltant i es va escaure també que va somriure; l’afer estava decidit. Bingley se li va asseure al costat.

Elizabeth va tenir una sensació de triomf i va mirar el seu amic. Aquest ho suportava amb una noble indiferència i Elizabeth hauria pogut imaginar que Bingley havia obtingut permís del seu amic per ser feliç, si no hagués vist igualment que aquell mirava el senyor Darcy amb una expressió divertida d’alarma.

El comportament que va tenir Bingley amb la seva germana durant el dinar traslluïa tanta admiració per ella, que, malgrat que ell intentava dissimular-ho més que no pas abans, Elizabeth va restar convençuda que, si només hagués depès d’ell, la felicitat de Jane i la de Bingley haurien estat sens dubte assegurades. Tot i que no gosava confiar en el resultat, veure’l comportar-se d’aquella manera la feia feliç i li donava tota l’animació de què el seu estat d’ànim era capaç. Perquè no estava d’humor. El senyor Darcy estava tan lluny d’ella com la llargada de la taula ho permetia. Seia al costat de la seva mare, i ella sabia el poc plaer que això significava per l’un i l’altre i que no els ajudava gens a mostrar-se en el seu millor aspecte. Estava massa lluny d’ells per sentir de què parlaven, però podia veure que poques vegades es dirigien la paraula i que, quan ho feien, era d’una manera formal i freda. La consciència que tenia de tot el que li devien feia més dolorosa encara la grolleria de la seva mare i de vegades hauria donat qualsevol cosa per poder-li dir que no tota la família ignorava el que havia fet i no li agraïa la seva bondat.

Desitjava que la tarda li proporcionés alguna ocasió d’estar junts, que la visita d’ell no s’acabés sense permetre’ls de dir-se quelcom més que els mots cerimoniosos de la salutació a la seva arribada. L’estona que va passar al saló, desassossegada i impacient, abans que entressin els cavallers, li va semblar tan avorrida i tan llarga, que gairebé es comportava incorrectament. Res no li interessa­va fora que ells entressin. Fins al punt de pensar que tot el plaer que pogués sentir aquella tarda depenia d’això.

«Si quan entra no em ve a trobar», es deia, «no pensaré mai més en ell».

Els cavallers van entrar i a Elizabeth li va semblar que el posat de Darcy responia als seus desigs; però, ai las!, les dames es van amuntegar al voltant de la taula on Jane preparava el te i Elizabeth servia el cafè, fent una pinya tan tancada, que no va quedar cap buit a prop d’ella on fos possible d’encabir una cadira. Quan els cavallers es van apropar, una de les noies joves va córrer la seva cadira més a tocar d’Elizabeth i li va dir en veu baixa:

—Estic decidida que els homes no ens separin; no els necessitem per a res, no et sembla?

Darcy se n’havia anat a una altra part de la cambra. Amb els ulls, Elizabeth seguia els seus moviments; envejava aquells a qui ell parlava i quasi perdia la paciència amb les persones que li demanaven cafè; i després s’enrabiava amb ella mateixa per ser tan beneita.

«Un home que ha estat rebutjat una vegada!», pensa­va. «Com puc ser tan folla per esperar que em torni a estimar? No hi ha ningú del seu propi sexe que no protestés de la feblesa que això significaria: fer una segona proposta de matrimoni a la mateixa dona. Fóra un acte indigne que horroritzaria els seus sentiments!».

Es va animar una mica, però, quan ell mateix va venir a portar la tassa de cafè buida; ella va aprofitar l’oportunitat per dir:

—Encara és a Pemberley, la vostra germana?

—Sí, hi romandrà fins per Nadal.

—Tota sola? Se n’han anat ja els seus amics?

—La senyora Annesley és amb ella. Els altres se n’han anat a Scarborough per tres setmanes.

A Elizabeth no se li acudia res més; però, pensava, si ell desitjava conversar amb ella, potser tindria més èxit. Darcy es va quedar uns moments al costat d’ella en silenci i, finalment, quan la noia d’abans va dir quelcom a Elizabeth a cau d’orella, se’n va anar.

Havent retirat el servei del te i preparat les taules de joc, totes les dames es van aixecar i Elizabeth esperava que, aleshores, ell es reuniria amb ella de seguida, però totes les seves previsions se’n van anar per terra, en veure que Darcy queia víctima de la rapacitat de la seva mare, la qual cercava jugadors de whist, i que al cap d’un moment estava assegut amb la resta de persones de la partida. Ara sí que havia perdut totes les esperances de ser feliç. Tots dos estaven confinats per la resta de la tarda a taules diferents i no li calia esperar res més; només que els ulls d’ell es giraven tan sovint cap al lloc del saló on ella era, que això el feia jugar tan malament com a ella mateixa.

La senyora Bennet havia fet plans per fer quedar els dos cavallers de Netherfield a sopar; però, dissortadament, van demanar el carruatge abans que els altres ho fessin i ella no va tenir manera de deturar-los.

—Bé, noies —els va dir així que van quedar sols—, què me’n dieu, d’avui? Em penso que tot ha anat molt bé, us ho asseguro. El dinar ha estat servit com els millors als quals jo he assistit. La caça ha estat cuita en un no res…, i tothom ha dit que mai no havien vist una cuixa tan grassa. La sopa era cinquanta vegades més bona que la que vam menjar a casa dels Lucas la setmana passada, i fins i tot el senyor Darcy ha reconegut que les perdius eren excel·lentment cuinades! I suposo que ell té, almenys, dos o tres cuiners francesos. I tu, estimada Jane, mai no t’havia vist tan bonica. La senyora Long també ho ha dit, perquè jo li ho he preguntat. I què creus que m’ha dit, a més a més? «Ah! Senyora Bennet, al final la tindrem a Netherfield». Ho ha dit, t’ho asseguro. Crec que la senyora Long és la millor criatura que mai hagi existit…, i que les seves nebodes són unes noies molt educades i no gens boniques: m’agraden extraordinàriament.

En resum, la senyora Bennet estava molt animada; havia vist el que calia del comportament de Bingley envers Jane per restar convençuda que, finalment, la seva filla podria atrapar-lo. I, quan estava de bon humor, imaginava un futur tan avantatjós per a la seva família i tan fora de la raó, que va tenir una gran decepció quan l’endemà no el va veure venir altra vegada per fer la petició de casament.

—Ha estat un dia molt agradable —va dir la senyoreta Bennet a Elizabeth—. Les persones de la reunió estaven molt ben triades i s’adeien molt les unes amb les altres. Espero que puguem reunir-nos novament. —Elizabeth va somriure—. Lizzy, no facis això. No has de sospitar de mi; no m’agrada. T’asseguro que ara he après a gaudir de la seva conversa només perquè és la d’un home agradable i sensible, sense desitjar res més. Estic del tot satisfeta amb la seva manera de comportar-se, ara que sé que mai no ha tingut el propòsit d’aconseguir el meu amor. Únicament, que està dotat com cap altre home d’una gran dolçor en el tracte i d’un gran desig de plaure a tothom.

—Ets molt cruel —va dir la seva germana—, no em deixes ni somriure i contínuament m’estàs provocant per­què ho faci.

—Que és difícil, en certs moments, aconseguir que et creguin!

—I com és d’impossible en d’altres moments!

—Però, per què voldries persuadir-me que els meus sentiments no són els que et confesso?

—Vet aquí una pregunta a la qual gairebé no sé com respondre. A tots ens agrada d’instruir els altres, malgrat que només som capaços d’ensenyar allò que no val la pena de saber. Perdona’m, i, si persisteixes en la teva indiferència, no em facis la teva confident.