No us alarmeu, madame, en rebre aquesta carta, per por que no contingui una repetició dels sentiments o de l’oferta que ahir a la nit us van produir tanta aversió. En escriure-us, no tinc cap intenció d’afligir-vos o d’humiliar-me a mi mateix tornant a parlar d’aspiracions que, per la felicitat de tots dos, no poden ser oblidades fàcilment. L’esforç que em pot haver costat escriure aquesta carta, i a vós de llegir-la, hauria pogut evitar-se si el meu caràcter no exigís que fos escrita i llegida. Per tant, m’heu de perdonar la llibertat amb què sol·licito la vostra atenció; els vostres sentiments, ho sé, hi accediran a contracor, però us ho demano en nom del vostre sentit de la justícia.

De dues ofenses de naturalesa ben diversa, i en absolut de la mateixa importància, em vau acusar la nit passada. La primera era la de no tenir en compte els sentiments dels altres, ja que jo havia allunyat el senyor Bingley de la vostra germana; l’altra, que jo, menyspreant uns drets adquirits, menyspreant l’honor i la compassió, vaig destruir la prosperitat del present del senyor Wickham i les seves perspectives de futur. Treure de casa voluntàriament, obstinadament, el company de la meva joventut, l’home que jo sabia que era el preferit del meu pare, un home jove que depenia gairebé únicament del nostre dret al patronatge i que havia pujat en la creença que un dia seria clergue, fóra un acte d’una tal depravació que de cap manera no podria comparar-se amb la separació de dues persones joves que sentien l’una per l’altra un afecte nascut només feia unes setmanes. Però, a causa de la duresa del blasme que la nit passada tan liberalment em fou atorgat, si bé respectant totes les circumstàncies, procuraré prendre mesures, un cop haureu llegit el relat de les meves accions i dels seus motius. Si en l’exposició dels fets, que em dec a mi mateix, em veig en la necessitat d’evidenciar sentiments que poden ofendre els vostres, només puc dir que ho sento. Cal obeir la necessitat, i demanar més excuses seria absurd.

No feia gaires dies que era al Hertfordshire quan em vaig adonar, com d’altres persones, que Bingley preferia la vostra germana gran a qualsevol altra noia jove del comtat. Però no fou fins a la tarda del ball a Netherfield que vaig témer que no es tractés d’una atracció més seriosa. Sovint, abans, l’havia vist enamorat; al ball, però, mentre tenia l’honor de ballar amb vós, vaig assabentar-me per primera vegada —per una informació de Sir William Lucas— que les atencions de Bingley havien despertat expectatives de casament. Ell em va parlar com si ja fos una cosa decidida; només calia fixar la data. Vaig observar amb atenció el comportament del meu amic i em vaig poder adonar aleshores que la seva parcialitat per la senyoreta Bennet superava de molt les que jo mai hagués vist en ell. També observava la vostra germana. El seu aspecte, les seves maneres, eren franques, plenes de vida i atractives com sempre, però no evidenciaven cap interès particular, i vaig restar convençut, pel que havia vist aquella tarda, que, malgrat que les atencions de Bingley li plaïen, ella no les fomentava perquè hi prenguessin part els seus sentiments. Si en això no us equivoqueu vós, sóc jo el qui ha caigut en un error. Vós coneixeu millor la vostra germana; per tant, és probable que l’error sigui meu. Si és així, si aquesta mala interpretació meva ha fet que jo m’equivoqués, que fes sofrir la vostra germana, el ressentiment que teniu contra mi és comprensible. Però no temo afirmar que la serenitat del comportament de la vostra germana i el seu posat haurien pogut convèncer l’observador més agut que, per molt dolç que fos el caràcter de la senyoreta Bennet, no era pas fàcil de conquistar el seu cor. Que jo desitjava creure que Bingley li era indiferent és cert, però goso dir que les meves esperances i els meus temors no solen influir en allò que observo, com tampoc no influeixen sobre les meves decisions. No vaig creure en la seva indiferència perquè ho desitgés, hi vaig creure imparcialment, amb la mateixa honradesa amb què ho desitjava la meva raó. Tenia altres objeccions a fer contra aquest casament. La nit passada ja vaig confessar que, en el meu cas, per superar aquestes objeccions m’havia calgut tota la força de la meva passió; l’exigència pel que fa al parentiu no era tan important per al meu amic com per a mi. Però hi havia altres causes de desplaença, causes que, tot i que encara existeixen —i existien tant per al meu amic com per a mi—, jo m’havia esforçat a oblidar perquè no les tenia davant meu en aquell moment. Encara que breument, cal que exposi quines eren. La categoria social de la família de la vostra mare, tot i que no era recomanable, no era res comparat amb la total manca de correcció que, amb tanta freqüència i tanta perseverança, el comportament de la vostra mare i de les vostres tres germanes petites traïa i, de tant en tant, també el del vostre pare. Perdoneu-me, em dol haver-vos d’ofendre. Però enmig de la vostra preocupació pels defectes dels vostres parents més pròxims i de la pena que us fa veure’ls exposats, podeu consolar-vos pensant que, per haver-vos sabut comportar evitant de ser incloses en aquesta censura, heu merescut, vós i la vostra germana gran, les lloances de tothom i el reconeixement del vostre seny i del vostre bon caràcter. Vull només afegir que el que va succeir aquella tarda va confirmar les meves sospites i va reforçar la decisió que ja havia pres abans de salvar el meu amic d’una unió que jo considerava nefasta. L’endemà, tal com vós, n’estic segur, recordeu, Bingley va anar-se’n de Netherfield cap a Londres, amb el propòsit de tornar aviat. Ara cal que us conti la part que vaig tenir en els fets. La inquietud que sentia la seva germana havia augmentat amb la que sentia jo, i aviat vam descobrir que sentíem el mateix; adonant-nos tots dos que calia no perdre temps a allunyar el seu germà, vam decidir ràpidament de reunir-nos de seguida amb ell a Londres.

Així ho vam fer, i un cop allí vaig assumir la tasca de fer veure al meu amic els inconvenients que sens dubte li portaria un enllaç semblant, fent-los-hi veure amb tota cruesa i procurant que ho reconegués. Però, per molt que aquesta actuació meva hagués pogut afeblir o allargar la seva decisió, no crec que, en últim terme, jo hagués pogut evitar el casament, si no hagués estat per la certesa, que no vaig dubtar a donar-li, de la indiferència de la vostra germana. Ell havia cregut que Jane corresponia sincerament al seu afecte, si bé no amb la mateixa intensitat; però Bingley posseeix una modèstia natural i té una confiança absoluta en el meu judici, més que no pas en el d’ell, i, per tant, convèncer-lo que s’havia enganyat no va ser una tasca gens difícil. Persuadir-lo que no tornés al Hertfordshire quan ja estava convençut del seu error va ser cosa de pocs moments. No em puc censurar per haver actuat com ho vaig fer, però hi ha tanmateix, en tot aquest afer, quelcom en què no puc pensar amb tranquil·litat, i és que vaig consentir a actuar amb astúcia per tal d’amagar a Bingley que la vostra germana era a la ciutat. Jo ho sabia, com ho sabia també la senyoreta Bingley, però el seu germà encara ara ho ignora. Potser el fet de veure’s no hauria tingut cap conseqüència desagradable, és probable, però a mi em semblava que l’interès del meu amic per ella era encara prou viu perquè la pogués veure sense córrer cap risc. Potser aquest encobriment, aquest engany, era indigne de mi. Però ja està fet, i fet amb bona intenció. Sobre aquest tema no tinc res més a dir ni puc presentar més excuses. Si he ferit els sentiments de la vostra germana, ho he fet per ignorància i, malgrat que els motius que em van guiar us poden semblar a vós, i és molt natural que així sigui, insuficients, jo encara no he après a menysprear-los.

Pel que fa a l’altra acusació d’haver perjudicat el senyor Wickham és molt més greu. Només puc refusar-la exposant davant vostre tots els lligams que l’unien a la meva família. Ignoro completament de què m’ha acusat en concret, però de la veracitat del meu relat puc presentar-ne més d’un testimoni d’indubtable credibilitat.

El senyor Wickham és fill d’un home molt respectable, que durant molts anys va portar la direcció de totes les propietats de Pemberley; el seu bon comportament en aquesta funció va inclinar naturalment el meu pare a voler-li ser útil atorgant liberalment el seu afecte a George Wickham, que era el seu fillol. El meu pare va pagar els seus estudis a l’escola i més tard a Cambridge, cosa que va significar molt per a ell, perquè el seu pare, sempre amb dificultats econòmiques per culpa de la muller, no li hauria pogut donar l’educació que era pròpia d’un cavaller. Al meu pare, no sols li agradava la companyia d’aquest noi de maneres sempre agradables, sinó que també en tenia una gran opinió; desitjant, doncs, que la seva professió fos el clergat, tenia la intenció de sufragar les seves despeses en aquest sentit. Quant a mi, ja fa molts anys que vaig començar a tenir-ne una opinió diferent. La seva propensió al vici, la manca de principis, que ell tenia bona cura d’amagar al seu millor amic, no van poder passar desapercebudes a l’atenció d’un noi de gairebé la seva mateixa edat i que tenia l’oportunitat de veure’l en moments en què no fingia, i que el senyor Darcy no podia tenir. Novament em veig obligat a afligir-vos… Només vós podeu dir quant. Però, siguin quins siguin els sentiments que el senyor Wickham hagi suscitat en vós, la sospita de la seva naturalesa no m’impedirà de revelar l’autèntica manera de ser d’ell. Tinc un altre motiu per fer-ho. El meu excel·lent pare va morir fa cinc anys i el seu afecte fou tan sincer fins a l’últim moment, que en el seu testament em recomanava especialment d’ajudar Wickham a anar endavant amb els millors mitjans que la seva professió requerís; desitjava, en cas que prengués ordes, que se li concedís una parròquia així que n’hi hagués una de vacant. Li deixava també un llegat d’un miler de lliures. El pare de Wickham va morir també poc temps després i al cap de sis mesos d’aquests esdeveniments el senyor Wickham em va escriure per dir-me que, havent decidit finalment no prendre ordes, esperava que jo no trobaria poc raonable que ell volgués treure’n algun profit econòmic de seguida, a canvi de la promoció de la qual no podia beneficiar-se. Tenia la intenció, afegia, d’estudiar lleis, i jo ja devia saber que els interessos d’un miler de lliures no serien suficients per poder-se pagar les despeses. Jo desitjava creure en la seva sinceritat més que no hi creia realment; però, de tota manera, estava ben disposat a accedir al que em demana­va. Sabia que el senyor Wickham no seria clergue; per tant, l’afer fou arranjat ràpidament. Ell va renunciar a reclamar cap suma de diners en concepte d’ajut per a la seva carrera eclesiàstica, posat que mai s’hi repensés, i en canvi va acceptar la quantitat de tres mil lliures. Després d’això, la nostra relació va quedar aparentment trencada. Jo tenia d’ell un concepte massa dolent per poder-lo invitar a Pemberley o per acceptar la seva companyia a la ciutat. Crec que ell vivia preferentment a Londres, però que els seus estudis de dret només li servien de pretext, i, com que ara res no el frenava, portava una vida d’oci i de disbauxa. Durant tres anys vaig tenir poques notícies d’ell; però a la mort del beneficiat de la parròquia que li era destinada va recórrer novament a mi per carta, sol·licitant la seva presentació per al càrrec. La seva situació, m’assegurava —i jo no tenia cap dificultat a creure-ho—, era extremament desesperada; deia que estudiar lleis no li podia ser de cap profit i que ara estava completament decidit a ser ordenat, si jo volia proposar-lo per a la parròquia en qüestió —cosa que ell no dubtava que jo faria—, ja que estava ben assabentat que jo no disposava de ningú més per a aquell benefici i no podia haver oblidat les intencions del meu reverenciat pare. No podreu, espero, retreure’m que em negués a satisfer la seva petició o que em resistís a la seva insistència. El seu ressentiment era tan gran com desesperada la seva situació, i sens dubte els seus insults contra mi davant d’altres persones eren tan violents com els retrets que em feia personalment a mi. Després d’això, entre nosaltres no va haver-hi ni el més petit contacte. Com s’ho feia per tirar endavant, no ho sé. Però el darrer estiu va introduir-se novament a la meva vida per un motiu dolorosíssim. I ara he de parlar-vos d’uns fets que jo mateix desitjaria oblidar i que cap compromís que no fos el que tinc amb vós no m’induiria a exposar davant de cap ésser humà. Després de dir-vos això, estic segur de poder confiar en el vostre silenci.

La meva germana, que té deu anys i escaig menys que jo, va quedar sota la tutela del coronel Fitzwilliam, nebot de la meva mare, i meva. Aviat farà un any que va acabar els seus estudis a l’escola i es va instal·lar en un pis a Londres. L’estiu passat, va anar, amb la seva senyora de companyia, a Ramsgate i també hi va anar Wickham, sens dubte amb un propòsit ben definit, ja que allí es va descobrir que ell i la senyoreta Younge, respecte de la qual anàvem ben enganyats, eren antics coneguts; amb la seva aprovació i el seu ajut, Wickham es va fer tan agradable a Georgiana —la qual, dolça com és, guardava molt bon record de les amabilitats de Wickham quan ella era un infant—, que es va convèncer que estava enamorada i va consentir que ell la raptés. Només tenia quinze anys, i això pot excusar-la. Quan es va adonar de la imprudència que anava a cometre, em complau dir que me’n vaig assabentar per ella mateixa. Un dia o dos abans de l’intent de rapte em vaig presentar inesperadament, i Georgiana, incapaç, de suportar la idea d’afligir un germà que considerava gairebé com un pare, m’ho va contar tot. Ja us podeu imaginar què vaig sentir i com vaig actuar. L’interès per la reputació i els sentiments de la meva germana m’impedien de fer-ho públic, però vaig escriure una carta al senyor Wickham, el qual se’n va anar de Ramsgate immediatament; la senyoreta Younge, naturalment, va ser acomiadada del seu càrrec. És indubtable que el principal mòbil del senyor Wickham era aconseguir la fortuna de la meva germana, que és de trenta mil lliures, però no puc evitar de pensar que un altre motiu molt important era l’esperança de venjar-se de mi. La seva venjança hauria estat perfecta, naturalment.

Aquesta, madame, és la fidel narració dels fets en els quals tots dos hem estat implicats, i, si no la rebutgeu del tot per falsa, espero que des d’ara m’absoldreu de l’acusació de crueltat envers el senyor Wickham. Desconec amb quins mitjans, amb quines falsedats, ha pogut enganyar-vos, però potser el seu èxit es pot explicar pel fet que vós desconeixíeu prèviament totes les circumstàncies referents a ell i a mi. No teníeu facultat d’endevinació i la sospita no escau al vostre caràcter. Potser us sorprendrà que no us contés tot això la nit passada, però en aquell moment jo no era prou amo de mi mateix per saber què podia o em calia revelar. Per testificar la veracitat del que us he contat, puc apel·lar especialment al testimoni del coronel Fitzwilliam, el qual, en virtut del nostre pròxim parentiu i de la nostra constant intimitat i, més encara, com un dels executors del testament del meu pare, ha estat forçosament ficat en tots els particulars d’aquest afer. Si el sentiment de repugnància que sentiu per mi fa que als vostres ulls les meves afirmacions no tinguin cap valor, no podeu tenir cap prevenció pel mateix motiu a confiar en el meu cosí; per tal que pugueu tenir la possibilitat de consultar-lo, procuraré trobar l’oportunitat de fer-vos a mans aquesta carta en el curs del matí. Només afegiré que Déu us beneeixi.

Fitzwilliam Darcy