3
Així que la senyora Gardiner va tenir l’oportunitat de parlar amb Elizabeth privadament, li va donar amb puntualitat i precisió el seu parer sobre Wickham; després de dir-li honradament què en pensava, va afegir:
—Ets una noia massa assenyada, Lizzy, per enamorar-te únicament perquè et prevenen en contra d’ell; per tant, no temo de parlar-te’n amb franquesa. Seriosament, m’agradaria que estiguessis alerta. No et comprometis tu ni intentis de comprometre’l a ell en un afecte que la manca de fortuna convertiria en una gran imprudència. No tinc res a dir en contra d’ell; és un jove molt interessant i, si tingués els diners que hauria de tenir, creuria que no podies obrar millor. Però, tal com són les coses, no has de permetre que se t’endugui la fantasia; tu tens sentit comú i tots esperem que en facis ús. El teu pare confiaria en la teva decisió i bon procedir, n’estic certa; no pots decebre’l.
—Estimada tia, això esdevé per moments un afer seriós, és clar.
—Sí, i espero que tu et comprometràs a comportar-te igualment d’una manera seriosa.
—Bé, aleshores no cal que s’alarmi. Tindré cura de mi i també del senyor Wickham i, si puc evitar-ho, no s’enamorarà de mi.
—Elizabeth, ara no parles seriosament.
—Li prego que em perdoni, ho intentaré novament. En aquest moment, no estic enamorada del senyor Wickham; no, certament, no ho estic. Però aquest jove és, sense punt de comparació, l’home més agradable que jo mai hagi conegut i, si arriba a sentir un afecte autèntic per mi…, crec que valdria més que no ho fes. Oh!, com és d’abominable el senyor Darcy! Quant al bon concepte que té de mi el meu pare, m’honora moltíssim i fóra molt desgraciada si el perdia. I, tanmateix, el meu pare té una prevenció contra el senyor Wickham. En resum, estimada tia, em sabria molt greu de ser la causa que algú de vostès sofrís; però, veient com veiem cada dia que, quan hi ha afecte, la manca immediata de fortuna rarament és un motiu perquè la gent jove s’estigui d’adquirir un compromís amb una altra persona, com puc jo prometre de ser més prudent que tantes parelles, si em tempten? O com puc saber que seria prudent de resistir-m’hi? Tot allò que li puc prometre, per tant, és que no em precipitaré. No em precipitaré a creure que el principal objectiu del senyor Wickham sóc jo. Quan estaré amb ell, procuraré no sentir cap desig. En resum, faré el que podré.
—Potser n’hi hauria prou que el descoratgessis de venir tan sovint aquí. Almenys, no hauries de recordar a la teva mare que el convidi.
—Com vaig fer l’altre dia? —va dir Elizabeth amb un somriure d’entesa—. Es cert, serà més prudent que m’estigui de fer-ho, però no cregui que sempre ve tan sovint. Es amb l’avinentesa de l’estada de vostès aquí que ha estat invitat tan sovint aquesta setmana. Vostè ja coneix les idees de la meva mare, pel que fa a la necessitat que els seus amics estiguin constantment acompanyats. Però, de debò, li dono la meva paraula; intentaré de fer allò que cregui més prudent. I, ara, espero que estigui satisfeta.
La seva tia li va assegurar que sí, que ho estava, i, després que Elizabeth la va haver regraciada per l’afecte que demostraven els seus consells, es van separar. Exemple admirable de com donar consells sobre un afer tan delicat, sense provocar ressentiments.
El senyor Collins va arribar al Hertfordshire poc temps després que els Gardiner i Jane l’havien deixat; però, com que va allotjar-se a casa dels Lucas, la seva arribada no va provocar cap trastorn a la senyora Bennet. El dia de la boda ara s’apropava ràpidament i ella, per fi, hi estava tan resignada, que fins i tot creia que era inevitable i en un to més aviat agre repetia constantment que desitjava que poguessin ser molt feliços.
El dijous era el dia del casament i el dimecres la senyoreta Lucas els va fer la visita de comiat. En aixecar-se per acomiadar-se, Elizabeth, avergonyida de la felicitació de la seva mare, mancada de gràcia i plena de reticències i sincerament afectada, la va acompanyar fora de la cambra. Mentre baixaven les escales plegades, Charlotte li va dir:
—Confio a tenir noves teves sovint, Eliza.
—T’escriuré, t’ho asseguro.
—I et vull demanar un altre favor. Vindràs a veure’m?
—Espero que ens trobarem sovint al Hertfordshire.
—No és probable que deixi el Kent durant un cert temps. M’has de prometre, per tant, que seràs tu qui vindrà a Hunsford.
Elizabeth no s’hi va poder negar, tot i que la perspectiva de la visita no la feia gaire feliç.
—El meu pare i Maria vindran a casa pel març —va afegir Charlotte— i espero que consentiràs a ser del grup. Naturalment, Eliza, tu seràs tan benvinguda com ells.
La boda tingué lloc i el nuvi i la núvia van partir cap al Kent des de la mateixa porta de l’església. Tothom, com sol passar en aquests esdeveniments, tenia molt a contar i a escoltar.
Elizabeth aviat va tenir noves de la seva amiga, i la correspondència entre elles es va fer tan freqüent i regular com sempre havia estat; que fos igualment sincera era impossible. Elizabeth no se li podia adreçar sense sentir que el plaer de la seva intimitat s’havia esvaït, i, tot i que estava decidida a no ser peresosa com a corresponsal, escrivia més pel que havien estat que no pas pel que eren ara. Les primeres cartes de Charlotte foren llegides amb una gran avidesa, si bé no, únicament, per la curiositat de saber com parlaria de la seva nova casa, si li agradava Lady Catherine o si gosaria parlar de la seva felicitat; perquè, després de llegir les seves cartes, Elizabeth s’adonava que Charlotte expressava el seu parer sobre allò de què parlava exactament com ella ja hauria pogut preveure a l’avançada. El to de la carta era alegre, semblava viure rodejada de comoditats de tota mena i només feia esment d’allò que podia alabar. La casa, el mobiliari, el veïnat, els camins, tot era del seu gust, i el comportament de Lady Catherine amistós i cortès. Era el mateix retrat de Hunsford i de Rosings moderat per la raó. Elizabeth veia que li caldria esperar la seva pròpia visita per tal de conèixer la resta.
Jane ja havia escrit quatre ratlles a la seva germana per anunciar-li que havien arribat bé a Londres i Elizabeth esperava que, quan tornaria a escriure, ja podria dir-li quelcom dels Bingley.
La seva impaciència per aquesta segona carta tingué la recompensa que sol tenir, generalment, la impaciència. Jane havia viscut unes quantes setmanes a la ciutat sense veure ni sentir a parlar de Caroline. Ella ho atribuïa al fet que la darrera carta que havia escrit a la seva amiga des de Longbourn, per alguna causa, s’havia perdut.
«La meva tia», continuava dient, «anirà demà cap aquella part de la ciutat i jo aprofitaré l’avinentesa per fer una visita a Grosvenor Street».
Novament va escriure, després d’haver fet la visita i d’haver vist la senyoreta Bingley.
«No crec que Caroline estigui gaire animada», deia; «però va estar molt contenta de veure’m i em va fer molts retrets per no haver-la avisada de la meva vinguda a Londres. Jo tenia raó; mai no va rebre la meva última carta. Naturalment, vaig preguntar pel seu germà. Està bé, però tan enfeinat amb el senyor Darcy que quasi no el veuen. Vaig deduir que esperaven la senyoreta Darcy a sopar. Tant de bo l’hagués poguda veure! No m’hi vaig quedar gaire estona, perquè Caroline i la senyora Hurst havien de sortir. Goso dir que aviat vindran elles a veure’m».
Després de llegir aquesta carta, Elizabeth va moure el cap plena de dubtes. Li donava la certesa que només un atzar podia fer que el senyor Bingley s’assabentés de l’estada de la seva germana a Londres.
Van passar quatre setmanes i Jane no el va veure per res. Intentava persuadir-se que no ho sentia, però ja no podia estar cega davant la manca d’interès de la senyoreta Bingley per ella. Després de restar a casa cada matí durant quinze dies i d’inventar-se cada tarda un nou motiu per excusar-la, la visitant, per fi, aparegué. La visita, però, fou tan breu i el canvi en el seu comportament tan evident, que Jane ja no es va poder permetre d’amagar-se la veritat per més temps. La carta que en aquesta ocasió va escriure a la seva germana palesava els seus sentiments.
Estimadíssima Lizzy:
Malgrat que he hagut d’aconseguir-ho a costa meva, estic certa que ja no podré tenir d’ella, mai més, una bona opinió; confesso que, pel que fa a l’interès de la senyoreta Bingley per mi, he viscut del tot enganyada. Però, estimada germana, tot i que els esdeveniments han provat que tenies raó, no pensis que sóc una obstinada si afirmo que, tenint en compte el seu comportament, tan natural era la meva confiança com les teves sospites. No comprenc, en absolut, els motius que hagi pogut tenir per desitjar d’intimar amb mi; però, si novament es donaven les mateixes circumstàncies, estic certa que tornarien a enganyar-me. Caroline no va tornar-me la visita fins abans-d’ahir, i en tots aquests dies no vaig rebre ni una nota, ni una línia. Quan va venir, era evident que no hi trobava cap plaer; va donar una excusa formal per no haver-me vingut a veure abans, ni va dir que desitjava veure’m una altra vegada, i en tots els aspectes es va mostrar tan canviada que, quan se’n va anar, jo estava ben resolta a no continuar la nostra relació.
Malgrat que no puc deixar de censurar-la, em fa pena. Va cometre una gran equivocació en escollir-me a mi com va fer i puc dir, amb tota sinceritat, que sempre va ser ella la qui va fer el primer pas perquè esdevinguéssim més íntimes. Em sap greu per ella, perquè segurament s’adona que s’ha portat malament i perquè la causa de tot ha estat la preocupació pel seu germà. No cal cercar-hi més explicacions, perquè, malgrat que nosaltres sabem que aquesta preocupació és ben inútil, tanmateix, si ella la té, fàcilment pot explicar el seu comportament cap a mi. Així, doncs, puix que merescudament la seva germana l’estima tant, tota la preocupació que Caroline pugui tenir per ell és natural i deguda a l’afecte. Em sorprèn, això no obstant, que senti aquests temors precisament ara, perquè, si ell s’hagués preocupat per mi, ja faria molt, molt de temps, que ens hauríem trobat. Estic certa, per uns mots que Caroline va dir, que Bingley sap que sóc a la ciutat, i tanmateix, per la manera de parlar d’ella, sembla com si es volgués convèncer a si mateixa que realment el seu germà se sent atret per la senyoreta Darcy. No ho puc entendre. Si no tingués por de fer un judici massa dur, gairebé gosaria dir que tot això té tot l’aire de duplicitat. Però intentaré treure’m del cap els pensaments penosos i de pensar, només, en allò que em fa feliç: el teu afecte i la bondat constant del meu oncle i de la meva tia. Envia’m noves teves ben aviat. La senyoreta Bingley va dir quelcom de no tornar mai més a Netherfield, de deixar la casa, però no ho va assegurar; valdrà més no dir-ne res a ningú. Estic molt contenta que tinguis tan bones notícies dels nostres amics de Hunsford. T’ho prego, vés-los a veure amb Sir Lucas i Maria; estic certa que t’hi trobaràs molt bé.
Teva, etc.
Aquesta carta va entristir una mica Elizabeth, però es va animar pensant que, a l’últim, Jane s’havia deslliurat, almenys, de les maquinacions de la germana de Bingley. Fins i tot preferia que aquest no renovés les seves atencions. Cada vegada que pensava en ell, el seu caràcter baixava més en la seva estima i esperava ben seriosament, com un càstig per a Bingley i un possible benefici per a Jane, que ell pogués casar-se ben aviat amb la senyoreta Darcy, perquè així, pel que contava Wickham, ella faria que a Bingley li dolgués molt allò que havia perdut.
Per aquell temps, la senyora Gardiner va recordar a Elizabeth la prometença que li havia fet referent a Wickham i li demanava informació. El que Elizabeth podia contar-li era més aviat per satisfer la seva tia que no pas a ella mateixa: l’aparent enamorament del jove se n’havia anat a fons, les seves atencions s’havien acabat i ara era l’admirador d’una altra noia.
Elizabeth era prou llesta per a adonar-se de tot, però podia adonar-se’n i informar-ne la seva tia sense sentir-se’n afectada. El seu cor només havia estat tocat lleument i la certesa que ella hauria estat l’única dona que ell hauria escollit, si els diners ho haguessin permès, satisfeia la seva vanitat. L’encant més notable de la damisel·la a qui ara Wickham mirava de fer-se agradable era la sobtada adquisició, per part d’ella, de deu mil lliures, però Elizabeth, que en el cas de Wickham no hi veia potser tan clar com en el de Charlotte, no li retreia el seu desig d’independència, ans al contrari, res no trobava més natural, i, mentre ella fos capaç d’imaginar que deixar-la li costava un cert esforç, estava disposada a concedir que el casament era una mesura sàvia i beneficiosa per a tots dos i podia desitjar-li sincerament que fos feliç.
De tot això, en féu sabedora a la senyora Gardiner i, després d’explicar-li les circumstàncies de l’afer, continuava:
Ara estic convençuda, estimada tia, que mai no he estat gaire enamorada, perquè si hagués sentit realment aquella passió pura i exaltadora, detestaria fins i tot el seu nom i li desitjaria tota mena de mals. En canvi, els meus sentiments no sols són cordials envers ell, sinó també imparcials pel que fa a la senyoreta King. No puc trobar en mi el més petit odi per ella ni el més lleu refús a admetre que és una bona noia: en tot això no pot haver-hi amor. La meva vigilància ha estat efectiva i, malgrat que, sens dubte, als ulls de les nostres coneixences, jo seria un objecte molt més interessant si estigués follament enamorada d’ell, no puc dir que lamento la meva relativa insignificança. Buscar de ser important costa sovint massa car. Kitty i Lydia es prenen la seva deserció molt més a la valenta que no pas jo. Elles dues són novelles en les normes de la societat i encara no estan preparades per a la decebedora convicció que els homes bells, com els normals, cal que tinguin quelcom per viure.