20

El senyor Collins no pogué dedicar-se gaire estona a la silenciosa contemplació del seu amor correspost, car la senyora Bennet, que havia estat fent temps al vestíbul per tal d’estar a l’aguait del final de l’entrevista, així que va veure que Elizabeth obria la porta i amb pas lleuger es dirigia cap a l’escala, va entrar a la saleta dels esmorzars i amb termes calorosos el va felicitar i es va felicitar a ella mateixa per la venturosa perspectiva d’un proper enllaç. El senyor Collins va rebre i va tornar aquestes felicitacions amb el mateix plaer que ella, i després contà els detalls de l’entrevista de la qual ell creia que podia tenir bons motius per a estar satisfet. El refús que, repetidament, havia fet la seva cosina de la seva petició de matrimoni era efecte, naturalment, de la timidesa i de la modèstia pròpies de la delicadesa del seu caràcter.

Aquesta informació, això no obstant, va esverar la senyora Bennet; hauria estat contenta de poder compartir la satisfacció del senyor Collins i creure que la negativa de la seva filla a la proposta d’ell només era feta amb intenció d’encoratjar-lo; però no s’atrevia a creure-ho i no va poder evitar de dir-ho tal com ho pensava.

—Però pot confiar-hi, senyor Collins —va afegir—, farem entrar Lizzy en raó. Jo mateixa li parlaré directament d’aquest assumpte. És una noia beneita i molt tossuda i no sap què li convé; però jo li ho faré veure.

—Perdoni que la interrompi, madame —va dir el senyor Collins—; però si realment és beneita i tossuda no sé si, en conjunt, seria una esposa desitjable per a un home en la meva situació que cerca, naturalment, la felicitat en l’estat del matrimoni. Per tant, si persisteix d’una manera definitiva a refusar la meva petició, potser valdria més no forçar-la per­què m’accepti, perquè, si és propensa a aquests defectes de caràcter, no podria contribuir gaire a la meva felicitat.

—M’heu interpretat malament, Sir —va dir la senyora Bennet, alarmada—. Lizzy només és tossuda en els afers d’aquesta mena. En tota la resta és una noia de bon caràcter, com mai no n’hi ha hagut d’altra. Aniré a trobar personalment el senyor Bennet i aviat ho resoldrem, n’estic certa.

La senyora Bennet no li va donar temps de respondre i anant-se’n corrents, de seguida, a trobar el seu marit, va exclamar mentre entrava al despatx:

—Oh!, senyor Bennet, et necessitem urgentment, tots estem trastornats. Cal que vinguis i facis casar Lizzy amb el senyor Collins; ella ha promès solemnement que no s’hi casarà, i, si no vas de pressa, el senyor Collins canviarà de parer i serà ell qui no es voldrà casar amb ella.

El senyor Bennet, quan la seva muller va entrar a la cambra, va aixecar els ulls del llibre que llegia i els va fixar al seu rostre amb tranquil·la indiferència que no es va alterar pas pel que ella li deia.

—No tinc el plaer d’entendre el que dius —va observar quan ella va acabar la seva peroració—. De què em parles?

—Del senyor Collins i de Lizzy. Lizzy assegura que no es casarà amb el senyor Collins i el senyor Collins comença a dir que no es casarà amb Lizzy.

—I què he de fer jo en una circumstància com aquesta? Es un assumpte que sembla no tenir remei.

—Parla tu amb Lizzy d’aquest afer. Digues-li que insisteixes que s’hi casi.

—Fes-la baixar, li diré què en penso.

La senyora Bennet va tocar la campana i la senyoreta Elizabeth fou reclamada al despatx.

—Vine aquí, filla —va dir el senyor Bennet amb un veu forta quan la va veure entrar—. T’he enviat a cercar per un afer molt important. Crec que el senyor Collins t’ha fet una oferta de matrimoni. És cert? —Elizabeth va respondre que sí—. Molt bé…, i tu l’has refusada, aquesta oferta de matrimoni?

—Sí, Sir.

—Molt bé. La qüestió és aquesta: la teva mare insisteix que t’hi casis. No és així, senyora Bennet?

—Sí, i, si no s’hi casa, no la vull veure mai més.

—Tens davant teu una trista alternativa, Elizabeth. Des d’avui pots esdevenir una estranya per a un dels teus pares. La teva mare no et voldrà veure mai més, si no et cases amb el senyor Collins, i jo no et voldré veure més si t’hi cases.

Elizabeth no va poder dissimular un somriure davant la conclusió a què s’arribava després d’un tal plantejament, però la senyora Bennet, que s’havia arribat a convèncer que el seu marit considerava aquell afer des del seu mateix punt de vista, estava terriblement decebuda.

—Què vols dir, senyor Bennet, parlant així? Tu m’has promès que insistiries perquè ella es casés amb el senyor Collins.

—Estimada —va replicar el seu marit—, m’has de concedir dues coses: primera, que, en aquesta ocasió, em permetràs que jo decideixi segons el meu propi criteri, i segona, que, d’aquesta casa, m’agradaria tenir la biblioteca per a mi sol com més aviat millor.

Malgrat el desengany que s’havia endut pel que feia al seu marit, la senyora Bennet no es va donar per vençuda. Vegades i més vegades en parlava a Elizabeth, mirant segons com d’entabanar-la, segons com amenaçant-la. Va intentar que Jane es posés de la seva banda, però Jane, amb una gran suavitat, va declinar d’intervenir-hi. Elizabeth responia als atacs ja prenent-s’ho seriosament, ja divertint-se com si fos un joc. Però, si bé la seva reacció variava, la seva decisió no va variar mai.

Entretant, el senyor Collins meditava en soledat sobre allò que havia passat. Tenia massa bona opinió de si mateix per entendre els motius que la seva cosina podia tenir per refusar-lo i, si bé s’havia sentit ferit en el seu orgull, no hi havia res més que el fes sofrir. El seu interès per Elizabeth era purament imaginari i la possibilitat que ella mereixés els retrets de la seva mare li impedia de tenir cap recança.

Mentre la família es trobava en aquest estat de confusió, va arribar Charlotte Lucas per passar el dia amb ells. Lydia la va trobar al vestíbul i acostant-s’hi corrents li va dir a mitja veu:

—Estic contenta que hagis vingut, perquè tenim un enrenou, aquí! Què creus que ha passat, aquest matí? El senyor Collins ha fet una proposta de matrimoni a Lizzy i ella no l’ha volgut.

Charlotte gairebé no va tenir temps de contestar, per­què Kitty va reunir-se amb elles per fer-li saber les noves. Així que van entrar a la saleta dels esmorzars, la senyora Bennet, que estava sola, va començar a parlar del tema reclamant la compassió de la senyoreta Lucas i mirant de convèncer-la perquè persuadís la seva amiga Lizzy de satisfer els desigs de tota la família.

—Fes-ho, t’ho prego, estimada senyoreta Lucas —i va afegir en un to ple de malenconia—, perquè ningú no està de la meva banda, ningú no pren el meu partit, ningú no es preocupa dels meus pobres nervis. —L’entrada de Jane i d’Elizabeth va salvar Charlotte de respondre—. Ai!, aquí la tens —va continuar dient la senyora Bennet—, amb un aire de completa indiferència i preocupant-se menys de nosaltres que si fóssim a Nova York, mentre ella pugui fer la seva voluntat. Però jo et diré què passarà, Lizzy, si et fiques al cap de refusar, com fas ara, totes les propostes de matrimoni que et facin; mai no aconseguiràs un marit…, i estic ben certa de no saber qui et mantindrà quan el teu pare es morirà. Jo no et podré tenir a casa…, t’ho adverteixo…, des d’aquest mateix dia he acabat amb tu. Ja saps què et vaig dir al despatx del teu pare: que mai més no et dirigiria la paraula, i descobriràs que sóc fidel a allò que prometo. Parlar a una filla que no sap quin és el seu deure no em proporciona cap plaer. No és que jo trobi gaire plaer a parlar amb ningú. Les persones que, com jo, tenim els nervis malalts no podem ser massa donades a la conversa. Ningú no pot saber com sofreixo! Però sempre passa el mateix: aquells que no es queixen, mai no els plany ningú.

Les seves filles escoltaven aquestes efusions en silenci, conscients que tot allò que intentessin dir per fer-la raonar o per calmar-la només serviria per fer-la més irritable. Per tant, va continuar parlant sense que cap d’elles s’atrevís a interrompre-la, fins que el senyor Collins, que va entrar amb un aire més majestuós encara del que solia tenir, es va unir al grup. En veure’l, la senyora Bennet va dir a les noies:

—Ara, i ho recalco, tu, i totes vosaltres, calleu i deixeu que el senyor Collins i jo tinguem una petita conversa. —Elizabeth va sortir de la cambra sense fer soroll i Jane i Lydia la van seguir; només Kitty es va quedar on era decidida a sentir tot el que pogués. Charlotte (que de primer es veié retinguda per la cortesia del senyor Collins, que s’interessava minuciosament per la seva família i per ella i després per un xic de curiositat) es va permetre de retirar-se al costat de la finestra fent veure que no sentia res. Amb veu dolguda, la senyora Bennet va iniciar així la conversa que ja tenia pensada—: Oh, senyor Collins!…

—Estimada madame —va replicar ell—, guardem silenci per sempre més sobre aquest punt. Estic lluny —va continuar dient en un to de veu que traslluïa el seu disgust— de sentir-me ofès pel comportament de la vostra filla. El nostre deure, el de tots, és d’acollir amb resignació els mals inevitables; i més encara és el deure particular d’un home que ha estat tan afortunat com jo he estat de ser promogut tan jove. Confio a resignar-me, i això potser es deu, en una gran part, a un sentiment de dubte sobre la meva felicitat, en cas que la meva bella cosina m’hagués honorat amb la seva mà; perquè sovint he observat que la resignació mai no és tan perfecta com quan la benedicció que se’ns nega comença a perdre quelcom de la seva vàlua en la nostra estimació. Espero que no considerareu una manca de respecte per a la vostra família, estimada madame, el fet que retiri les meves pretensions a favor de la vostra filla sense abans haver tingut amb vós i amb el senyor Bennet la cortesia de demanar-vos que interposeu la vostra autoritat a favor meu. La meva conducta em temo que pot ser discutida pel fet d’haver acceptat el refús a la meva petició de llavis de la vostra filla, en lloc d’esperar que ho féssiu vosaltres. Però tots estem exposats a cometre un error. Les meves intencions, en tot aquest afer, eren bones. El meu objectiu era assegurar-me una companya agradable alhora que tenia en compte la consideració deguda a l’avantatge de tota la seva família. I si les meves maneres han estat, ni que sigui mínimament, censurables, ara, aquí, jo us demano permís per excusar-me.